Ni uns ni altres, ni els altres, ni un.

No fa ni una hora tornava cap a casa amb tren i he escoltat una conversa que m’ha fet reflexionar de valent. Estava assegut al costat de dos nois que devien tenir la meva edat, al principi ni els he escoltat perquè portava l’ipod connectat i tenia ganes de descansar, però un cop he sentit que un d’ells estava maleint els immigrants, m’he interessat per la conversa i dissimuladament he afluixat el volum dels auriculars.
El nano en qüestió parlava de que a classe (he suposat que a la universitat per que lluïa una bonica carpeta de la URL), han fet un debat i “yo he dejado a parir a los putos moros”, l’altre noi no parava de riure i li preguntava pel que havia dit a classe. Poc a poc s’han anat animant i han acabat parlant malament d’un “pueblerino”, que segons ells, no sap parlar el que per a ells hauria de ser la llengua oficial a tota Espanya. He suposat que el català no hauria de ser la llengua oficial a Espanya, que el “pueblerino” és algun català que no parla gaire bé la llengua opressora i que el que per a ells hauria de ser la llengua oficial era la llengua que ells parlaven, el castellà.
No he volgut dir res al respecte, m’he limitat a obrir la motxilla i desplegar el diari Avui, de cop han canviat de tema i m’han mirat amb cara “entranya”.
Ni uns ni els altres vol dir que quan arribes a un lloc i no respectes la cultura del territori, és millor girar cua i tornar cap a casa, ja sigui Tànger, Casablanca o Sevilla.