12 de juliol de 2007

La cursa real de la vida

Un dia després de treballar durant mesos em vaig comprar un mòbil d’última generació. Aquest mòbil gaudia d’infinitats d’atencions, cada dia el carregava, de tant en tant el netejava i fins hi tot algun cop l’havia abrillantat amb un drap humit. El cas és que un bon dia mentre esmorzava al ben mig de la Plaça Vella de Terrassa, un farsant d’aparença àrab el va allunyar de les meves mans.

El poder de córrer va més enllà que guanyar curses o travessar rutes de bells paisatges, córrer és un poder que no tots tenen i que subestimar-lo pot portar diferents conseqüències. Aquest matí mentre esmorzava al cèntric Jamaica de la vella Egara he estat víctima d’un robatori. Un adolescent de faccions àrabs m’ha fet creure que era minusvàlid mentre s’apropiava del meu apreciat mòbil. El més dolorós d’aquesta acció no ha estat el fet de que un marrec immigrant em robés, sinó que les dones de la taula del costat se’n adonessin i no em diguessin res per por al jove delinqüent.

El destí m’ha estat favorable. Quan m’he adonat que el meu mòbil no estava a la vora del cafè i del meu croissant, m’he aixecat i he saltat contra el jove. He buscat, en contra de la seva voluntat, el meu mòbil pels pantalons bruts del jove delinqüent. La meva cerca a més de violenta, tot el bar es devia pensar que volia aprofitar-me del jove, no ha conclòs de forma victoriosa, el meu mòbil s’havia esfumat.

Torno a la taula i... sorprenent! Escolto com la dona del meu costat li diu a la seva amiga que ha vist com “el niño moro le cogía el móvil a este chico”. No m’ho podia dir a mi?. M’aixeco d’un salt, i marxo corrents a buscar el lladre.

Quan tombo el carrer a l’esquerra ho faig per intuïció, corro a bon ritme i no puc treure’m del cap que aquest cop és la segona vegada que em separo de forma involuntària del meu telèfon...

El veig! Veig un jove d’uns 15 anys amb una carpeta vermella corrents per la plaça de l’Ajuntament, m’hi fixo i és ell, un jove immigrant que acaba de delinquir i que escapa impunement.

Aquí és quan el poder de córrer ocupa el seu torn. Fa anys que entreno i en tot moment sabia que l’atraparia. Podria estar hores i hores corrents d’arrera d’ell i estava segur de que l’acabaria atrapant. Així ha estat, després de córrer per carrers i carrerons l’he acabat atrapant, m’hi he tirat al coll i després d’emprar males paraules però no males accions he tornat a posseir allò pel que tantes hores vaig treballar.

Ell ha marxat sense cap penalització i molt probablement sense cap càrrega de consciència ni moral. Molt probablement el seu pare és un delinqüent com ell, també és probable que amb els anys perfeccioni la seva tècnica robatoria i fins hi tot és probable que algun dia pugui menjar a costa de nosaltres. El que no serà mai probable serà que jo empatitz-hi mai amb un immigrant delinqüent, quan criden que “es triste perdir pero más triste es robar” només tinc resposta per dir que més trist és tenir que conviure amb ells.