10 de març del 2008

CIU suma un diputat i "torna a ser una força política central" a l'estat espanyol

CIU amb 11 escons ha sumat un diputat més que en les passades eleccions del 2004 mentre que el PSOE ha guanyat les eleccions generals amb 169 escons per davant dels 153 del PP.

Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit un escó més que a les passades generals i amb aquest resultat torna a ser “una força política central” a l’estat espanyol.
Zapatero no ha aconseguit la majoria absoluta i això obra la porta a un possible pacte entre la federació nacionalista i el PSOE, ja que, CIU i PSOE sumen.

Duran, ahir al vespres des de l’Hotel Magèstic no va trigar en felicitar la llista més votada, tant al PSOE espanyol com al PSC català. Després de les felicitacions, el líder democratacristià va assegurar que “no pactarem amb la llista perdedora” i deixava així oberta la porta als socialistes espanyols mentre tancava qualsevol negociació amb el partit de Mariano Rajoy.

El líder de CIU a les generals feia ahir a la nit les declaracions en moments en que l’escrutini li donava 10 diputats en comptes dels 11 que els hi atorgava l’escrutini final. La llista encapçalada per Duran aconseguia doncs 11 escons, un més que fa quatre anys. No obstant, la valoració de les eleccions fetes per Duran va ser molt positiva ja que “els socialistes hauran de comptar amb CIU” si volen governar.

Per altra banda, el president de CIU, Artur Mas, lamentava que “els partits catalanistes sumant hagin baixat”, fent referència directa a la pèrdua d’escons republicans, que de 8 diputats al 2004 passen a tenir-ne tres. Mas convidava a que la gent “atreta pel món catalanista” reflexioni ja que el punt de preocupació de CIU és que les formacions catalanes han perdut pes a Espanya”.

7 de març del 2008

Chacón presenta l’última tanca electoral del PSC i aprofita per fer creure al votant d’esquerres que Zapatero i Rajoy empaten en escons

A la seu del PSC i davant d’una sala ocupada pels periodistes que han fet el seguiment dels socialistes catalans, i després que "el Periòdic d’Andorra" publiqués el passat dijous un sondeig on preveu que els líders del PP i PSOE aconseguiran un número molt semblant d’escons a les generals, Carme Chacón, ha demanat el vot dels socialistes catalans, ja que creu que “només el vot del PSC pot fer que Espanya tingui un govern socialista de progrés”.

Mentre la percepció de la majoria de candidats catalans és que Zapatero guanyarà amb una amplia avantatge envers Rajoy, la representant catalana del PSC es va obstinar en assegurar que “la victòria de ZP depèn de Catalunya” i va animar a l’electorat d’esquerres a sortir el diumenge 9 a votar per un “govern amic de Catalunya”. Segons Chacón el PP ha guinyat l’ull a l’abstenció ja que “el votant de dretes sempre surt a votar i el d’esquerres no ho fa sempre”. No obstant, Chacón, ha assegurat que “quan les esquerres es mobilitzen, són majoria”.

La representant socialista a Catalunya a més de fer un últim clam a la participació, va aprofitar per presentar l’última tanca electoral de la campanya, una “z” semblant a la del protagonista del film “el Zorro”, que fa referència a Zapatero. Amb aquest element gràfic els socialistes pretenen donar sensació de “bon rotllo i bon humor”, i seguir amb el missatge optimista que ha pretès transmetre la candidata embarassada, durant tota la campanya.

Finalment Chacón va carregar durament contra Rajoy tot dient que si el PP guanya, Catalunya perd. “Ens juguem el pacte vigent de finançament, d’immersió lingüística, l’estatut i el transvasament de l’Ebre” assegurava una socialista que semblava més preocupada en omplir el Sant Jordi en poques hores, que no pas en recollir les veles del vaixell socialista català.

3 de març del 2008

Marató de Barcelona 2008, una fita menys

La prova reina de l’atletisme va tenir lloc ahir a Barcelona amb més de 9.000 corredors. Amb sortida i arribada als peus de Montjuïc i amb un dia primaveral, ha estat l’edició maratoniana amb més atletes de la nostra història, i els meus primers 42.195 metres recorreguts en competició.

Per fi puc dir que he complert un dels meus objectius atlètics. Reconec que els 42 quilòmetres se m’han fet més llargs del que m’esperava, però voler és poder i ja puc dir que sóc maratonià! Ja m’ho deien ja... , no havia acumulat prous quilòmetres i si acabava, ho faria “patint com un gos”.

Als peus de Montjuïc es va donar el tret de sortida, hi havia tanta gent, es respirava tanta emoció que no em vaig quedar ni amb els parlament del batlle de Barcelona ni amb les notes que sonaven just abans del inici de la prova. Vaig poder sortir des de les primeres posicions, cosa que per una part emociona però també angoixava, sabia que tenia més de nou mil persones al darrera, i sabia també que al llarg de la cursa em passarien més atletes de les que jo avançaria.
Els primers quilòmetres van transcórrer amb molta tranquil·litat, corria a bon ritme i amb molt bones sensacions. Sabia que tindria molt de temps per pensar, per patir i per gaudir d’una Barcelona totalment diferent a la que estem acostumats a veure. Quan ja m’apropava als 15 quilòmetres anava a uns 3’45’’ el quilòmetre, un ritme que si hagués aguantat fins el final m’hauria proporcionat un crono de menys de dues hores i trenta minuts. No obstant però, sabia que les meves cames no podrien aguantar aquest ritme durant tota la marató i progressivament vaig anar afluixat, però no lo suficient. Vaig arribar al quilòmetre 21 (mitja marató) amb una hora i vint-i-cinc minuts. Em trobava bé i pensava que podria seguir el ritme fins a la meta.
Duresa quilomètrica

Arriba el maleït quilòmetre 26 i els genolls em comencen a fallar, se’m pugen els bessons i cada passa és una agonia. A partir d’aquest quilòmetre vaig veure què és córrer una marató, vaig adonar-me que no l’havia preparada prou i que tenia que oblidar buscar fer un bon temps, m’hauria de conformar en acabar-la i gràcies.

Al quilòmetre 30 m’esperava en Sergi Salvó, un atleta i gran amic. Jja puc dir ara que sense ell la meva primera marató hauria tingut un altre sabor. El Sergi em va rescatar en el quilòmetre 30 i em va acompanyar fins a la meta, la seva feina de llebre no va ser tant la de proporcionar un bon ritme, sinó la de motivar i animar-me en els últims quilòmetres d’aquesta gran prova de resistència.

Últims quilòmetres, comença l'agonia

Quan vam travessar els 36 quilòmetres les cames ja no em responien, em feien anar tant lent que el cor i els pulmons anaven totalment descansats, era purament patiment muscular. Tenia les cames molt adolorides però volia acabar allò que havia començat.

El moment més dur de la cursa va ser a l’alçada de l’Arc de Triomf, anàvem de tornada cap a Plaça Espanya, quedaven pocs quilòmetres però les meves passes cada vegada eren més curtes, més febles... Just passar per sota l’arc, vaig parar a l’avituallament on vaig aprovisionar-me d’aigua, fruits secs, beguda isotònica i fins i tot un plàtan. (els qui em coneguin sabran que no m’agrada aquesta fruita).

Amb tots aquests aliments el meu ritme era ridícul, no havia rodat tant lent ni en els escalfaments més passius de la meva vida. Ens apropàvem a Plaça Catalunya i per fi podríem baixar pel Portal de l’Àngel on intentaria incrementar el ritme. Així va ser, poc a poc vaig anar agafant ritme de baixada i recuperant forces per quan toques pujar el Paral·lel. Va ser allà on vaig patir com mai, els tres últims quilòmetres de la cursa eren de pujada però ja s’acabava i no valia res més.

Pujant pel Paral·lel en Sergi em va imposar un ritme assequible al meu estat físic del moment. No va ser fins als últims metres, quan ja veia la meta, que vaig fer un últim esforç, un canvi de ritme que em va suposar el patiment més gran de la meva vida, un patiment però, que em va proporcionar l’autorealització.

La conclusió

Córrer la Marató m’ha permès conèixer-me com a persona i com a atleta. Ara sé fins on està disposat a aguantar el meu cos i què haig de fer per arribar més lluny. He patit com mai però no tanco la porta a les maratons, amb temps i sobretot, amb quilòmetres acumulats, algun dia baixaré de les tres hores, ara de moment m’hauré de conformar amb les 3 hores, 25 minuts i 27 segons que he registrat.

1 de març del 2008

Dolors Nadal s’oposa a la Espanya plurinacional i assegura que amb Rajoy el transvasament de l’Ebre tirarà endavant

La líder del PP català, Dolors Nadal, va pronunciar dijous passat una conferència a la seu de l’Agència Catalana de Notícies on a més de negar l’existència de la nacionalitat catalana, va exposar el seu pla per a “garantir l’abastament de l’aigua a Catalunya” després de comparar-se amb una corredora de fons.

Nadal, que per uns instants semblava haver-se personificat en una atleta, no per l’energia que desprenia sinó per la “pájara” que semblava portar, va definir el seu partit “com el partit de les persones lliures i iguals”. La candidata espanyolista es va centrar en la proposta de garantir el cabal ecològic dels rius, “hem d’aprofitar tota l’aigua sobrant dels rius de Catalunya” afirmava Nadal fent referència a un possible transvasament del riu Ebre. La líder del PP català va assegurar que les alternatives del transvasament no són viables, les desalinitzadores, per exemple, són per a Nadal “molt cares, contaminen molt i tenen poca vida”.

D’altra banda, la candidata popular va assegurar que “Espanya no és plurinacional, és una nació”. Nadal i la seva formació asseguren que creuen en la Constitució espanyola tot i que aquesta afirma que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren” – Espanya.

Per acabar-ho d’adobar després d’haver-se contradit, Dolors Nadal va carregar durament contra la candidata dels socialistes catalans, Carme Chacón. Nadal va declarar que la candidata del PSC “usa el seu embaràs de manera electoralista”.

Dolors Nadal havia començat el seu parlament comparant la seva carrera política en la d’una corredora de fons, serà un dels 9.300 corredors que participaran aquest diumenge a la Marató de Barcelona?.