27 d’abril del 2008

Sumem derrotes

Després de les eleccions Generals on Rodríguez Zapatero va sortir victoriós amb 169 diputats, cinc més que a les passades eleccions estatals, i on el PP dirigit per Rajoy també va sumar vots i diputats, el panorama català ha anat a la baixa.

El líder socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va guanyar les eleccions en part gràcies als vots que Chacón va arrapinyar a Catalunya, concretament la dirigent dels socialistes catalans va aconseguir un rècord històric amb 25 diputats, 4 més que a les eleccions del 2004, i amb aquests resultats el PSOE s’allunyava del PP de Mariano Rajoy.

Amb aquests fets sobre la taula podríem pensar que la influència dels socialistes catalans sobre el govern central podria ser un element clau que significaria una victòria del poble català, unes eleccions on Catalunya ha decidit i ha format govern.

Per altra banda però, la realitat és més dolorosa que la visió socialista. Fa quatre anys Catalunya tenia 18 diputats nacionalistes al Parlament espanyol. La representació del poble català durant la legislatura passada era superior a l’actual, ERC ha passat de tenir els 8 diputats que va guanyar Puigcercós a obtenir-ne els tres de Ridao, i CIU ha mantingut els 10 diputats de fa quatre anys. Una derrota global que avui ens deixa amb la poca representació de 13 diputats nacionalistes.

Pel que fa als altres tres partits minoritaris del Parlament català, dir que només el PP ha vist incrementar el seu número de votants, els populars catalans amb 7 diputats van aconseguir un diputat més que l’any 2004, no obstant, el resultat no ha servit per evitar la crisi interna del partit, una lluita fratricida on Sirera, Nebrera o Fernández Díaz acabaran per decidir.

Els resultats han deixat palès que els dos partits petits del Parlament català, ICV i Ciutadans, segueixen sense convèncer. El partit anti-nacionalista liderat per Albert Rivera no ha sumat cap diputat mentre que els ecologistes, dirigits per Joan Herrera, va perdre tres diputats al quedar-se en dos.

Sumem derrotes i el túnel sembla no tenir fi. Catalunya no ha sabut resistir a l’espanyolització del 9-M, unes eleccions de caràcter bipolar que ha donat l’esquena a un país sencer.

Esperem que el poble català sàpiga cercar les claus i els motius del perquè Catalunya ha deixat de votar amb consciència nacional. En unes eleccions autonòmiques on els nacionalistes poden formar majoria, la truita es cap gira alhora de parlar d’eleccions generals, impotentment veiem com els nacionalistes poc a poc perdem influència.

13 d’abril del 2008

Propostes de definició

Arran d'una proposta a la web del Tot Sant Cugat, jo intento definir el mal emprat terme "pijo", d'aquesta manera:

Trobar una definició per al "pijo" és quelcom molt complicat, el que sí que es pot afirmar és que les pinzellades de la seva definició sempre estan carregades de prejudicis. Ja sigui per ràbia, per enveja o simplement per desconeixença que moltes persones veuen la gent que ells anomenen "pijos" com a adversaris freds que van a la seva i mai podran aportar res de bo. Altres veuen el “pijo” com un calaix de sastre omplert d’adjectius malsonants que mai entendran.
Jo només vull reafirmar-me en que el "pijo" també parla català, pot anar en bici o ser soci del club muntanyenc. Posats a crear estereotips proposo en creure que aquesta gent, els “pijos”, seran els qui ens allunyaran de la mediocritat social en la que vivim, els qui internacionalitzaran la nostra llengua, els qui faran la casa gran i faran que tot Catalunya prosperi i avanci tant econòmicament com culturalment.
La meva visió del “piju”, com podeu veure, és del tot positiva i esperançadora.

9 d’abril del 2008

Sessió d'investidura

Zapatero expressa la seva visió optimista d’Espanya tot i que avisa que venen dos anys durs per a l’economia.

El candidat a president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va protagonitzar dimarts passat el discurs de la primera sessió d’investidura davant del Congrés dels Diputats. En una sessió inaugural on Zapatero no debutava com a candidat a la presidència, però on sí que s’estrenava José Bono com a president del Congrés, es va poder veure la cara més tranquil·litzant del líder socialista, una nova faceta que vol deixar enrere els enfrontaments i les bronques passades, però això sí, on la diferència de matisos segueix present des del començament. Mentre el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, parlava obertament de crisi, Zapatero parlava d’una desacceleració econòmica de només dos anys.

El discurs de Zapatero va estar molt marcat pels temes econòmics, mentre els entesos auguren una dècada de forta crisi, el presidenciable espanyol preveu una “desacceleració durant els dos primer anys de legislatura”. Per això va demanar “la confiança dels empresaris” i va proposar la reducció de 400€ en l’IRP o l’adelantament de les devolucions de l’IVA per a les empreses. No obstant, Zapatero va assegurar que la “desacceleració” que patirà Espanya no serà “cap excusa per a deixar d’invertir en polítiques socials”.


Ja va avançar el candidat socialista que la futura època de penúria econòmica que travessarà l’estat espanyol no provocarà cap retrocés ja que Espanya disposa d’un bon coixí econòmic. D’altra banda però, va reconèixer que sectors com el de la construcció quedaran tocats pel desaccelerament econòmic i que per això impulsaran “ajudes a mig termini per als més necessitats”, ajudes com poden ser la promoció d’obres públiques, reforços en la cobertura d’aturats o fins i tot ajudes en les hipoteques dels qui vagin més justos.

I és que Zapatero ha assegurat que cap recessió econòmica farà que “Espanya s’aturi en la lluita per a ser un país pròsper i decent”. El candidat a la Moncloa creu en un estat “exemplar per les seves polítiques socials” i per això ja ha proposat que el sou mínim dels treballadors passi de 600 a 800€ al mes, que en deu anys es creïn un milió i mig de pisos de protecció oficial, que es millorin les pensions de vídues i jubilats, o l’anunci d’una reforma del Poder Judicial.

Un Zapatero paternalista i bondadós va donar-se a conèixer en el sí del Congrés. Un candidat a l’executiu espanyol aparentment preparat per a tot i obert a dialogar sempre que calgui és el nou presidenciable, un Zapatero diferent al de fa quatre anys que comença una lluita diferent, un camí on s’incorpora ja com a polític madur i sense pactes quasi naturals amb ICV i ERC, no obstant, el canvi també suposa una investidura diferent, almenys de moment haurà d’esperar a la segona ronda per ser investit president, quelcom que no passava en molts anys.

El Zapatero de les qüestions d’estat:

El candidat a l’executiu espanyol ja ha deixat veure que prefereix ser investit en una segona volta abans d’estar condicionat per algun sector aliè als socialistes espanyols. Ja sigui per por a l’oposició o per pretensions de llibertat de moviment, que Zapatero ha anunciat que “en el meu govern hi caven totes les ideologies” i per això buscaran una entesa amb l’oposició, per a que “pactem temes d’estat amb el govern”, temes com el finançament de les autonomies, la renovació del Tribunal Constitucional i el Consell, o fins i tot temes d’enfrontament com és la lluita contra ETA.

Una televisió condicionada:

Igual que en el “Cara a Cara”, el tractament dels mitjans de comunicació ha tornat a plasmar la bipolarització entre PSOE i PP, un cop més el debat s’ha centrat en les paraules del líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot els seus seguidors condicionals; i en el candidat a la presidència, Rodríguez Zapatero, amb uns diputats menys entusiastes que els populars alhora d’aplaudir.

Les properes reunions:

Zapatero ja ha anunciat que en breu proposarà reunions amb els presidents de les diferents autonomies i nacions de l’estat. En aquestes reunions es tractaran els temes de la violència de gènere i el canvi climàtic. El president de la Generalitat, José Montilla, haurà d’aprofitar aquestes trobades per denunciar el maltractament que pateix el país en l’àmbit d’infraestructures. Montilla, en condició de ser el president de la nació amb capital que més aigua estalvia a Europa, haurà de centrar-se en plantejar una solució definitiva per els problemes d’abastament d’aigua que pateix el país.

La valoració:

Els moviments i pactes que ha fet Zapatero durant aquesta investidura passaran a la història no per la seva estètica de rebotejador a segones voltes, sinó pel fet d’haver preferit prescindir de governar juntament amb la col·laboració dels nacionalistes bascos o catalans. Un fet que significa molt tenint en compte que aquesta legislatura serà dura, s’apropen temps difícils i sempre és més fàcil comandar la nau a mitges en plena tempesta. La decisió de Zapatero pot haver estat un gest valent de seguretat política o un acte d’inconsciència socialista, esperem que avanci la primera teoria i aquesta segona legislatura de Zapatero passi a la història per haver permès que Catalunya agafi aire i decideixi si vol volar en solitari.

6 d’abril del 2008

La cultura del no

No a la MAT, no, no al transvasament del Segre ni de l’Ebre, no, no a les centrals nuclears, no, no a les desalinitzadores, als molins de ven, al Quart Cinturó, al túnel d’Horta i a la Torre Negra. No a tot en general és la cultura que ha adquirit força aquests últims anys al nostre país.

Aquest cap de setmana l’ex president de la Generalitat, Jordi Pujol, ha declarat que més greu que la manca de pluja “és la cultura del no” que des de fa anys es du a terme a Catalunya. Pujol deia que al tripartit hi ha la “mentalitat” de que cada vegada que hi ha una solució a un problema “hi ha gent que considera que la seva obligació és oposar-s’hi”.

Aquesta mentalitat dels dirigents catalans és palpable i nosaltres en som les principals víctimes. Quan a Catalunya es debatia si les desalinitzadores eren viables, al sud d’Espanya ja les estaven construint. Avui una de les zones més seques de la Península té aigua i la Catalunya “progressista” no en té. La “cultura del no” és generalitzable, han estat els partits d’esquerra els principals impulsors del “no progrés”, però avui ho paguen quan han de proposar un transvasament que fa anys negaven.

Però la “cultura del no” no només és la veu de l’esquerra poc previsora. A Sant Cugat del Vallès l’ajuntament convergent de Recoder també fa anys que va caure en el parany del “no”, un govern municipal que hauria de ser símbol del catalanisme i del veritable progrés, segueix amb la política del no cada vegada que tanca els ulls, dóna veu a l’esquerra, i no busca solucions per al sector de Torre Negra i rodals.