26 de juliol del 2008

Una nota dolça en un concert fosc

La setmana passada es va publicar el resultat del Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un estudi que assegura que si avui féssim eleccions els nacionalistes catalans seguiríem sumant. CiU seria la força més votada amb un increment del 21,5% d’abril al 23,1% i ERC pujaria del 9’5% al 11’3%.

El socialistes de Montilla passarien del 27’9 al 22, el PP també baixaria passant del 4’5 al 4, ICV passaria del 7’6 al 6’1 i el partit dels Ciutadans inadaptats, del 1’4 a l’1’1. Una bona notícia que reflecteix l’èxit dels diferents Congressos polítics que s’han succeït aquest estiu.

La Catalunya Catalana és possible, les dades ho afirmen i el poble ho reclama. El Baròmetre del CEO també afirma que avui un 78’8% dels ciutadans anirien a votar si hi haguessin eleccions al Parlament, CiU seria un cop més la força més votada, ERC seria la tercera i el pacte nacional seria un cop més la possible nota dolça d’aquest concert fosc orquestrat per un tripartit de color socialista.

L’atur augmenta i el govern central no sap on mirar

La xifra de desocupats a Catalunya ha arribat a les 292.000 persones durant aquest segon trimestre del 2008 segons dades de l’EPA, enquesta que elabora l’Institut Nacional d’Estadístiques. A l’estat espanyol ja hi ha un nombre de desocupats que supera els dos milions de persones, arribant així al seu valor més alt des de l’any 2004.
Aquest increment d’aturats només és la punta de l’iceberg, una punta gelada que ja avisa que d’aquí a un any la xifra de desocupats serà major. Per la seva banda, el vicepresident econòmic espanyol, Pedro Solbes, assegurava la setmana passada, que “el context internacional, l’increment dels tipus d’interès europeus i l’encariment del petroli” són els factors que ens estan condicionant econòmicament. Solbes però, es mostrava tranquil·litzador ja que “han fallat les previsions de tothom, incloses les d’Alemanya i les del PP”.

Aquesta és la política socialista, pilotes fora i poca responsabilitat. Les previsions del PP i les previsions alemanyes poc ens importen si depenem d’un govern espanyol encapçalat per Zapatero i la colla de galifardeus que el secunden.

15 de juliol del 2008

La clatellada de Ryan Air

Me’n anava de viatge al sud del Regne Unit i em van dir que amb la companyia Ryan Air podria viatjar a bon preu i de forma ràpida. Ryan Air treballa amb l’aeroport de Bristol, i com que havia d’anar fins a Exeter, m’anava com anell al dit.

Vaig comprar el bitllet per internet. Començaven anunciant el passatge a 40€ però al final el vaig comprar per 100€, viatjar al mes de juliol és car i ja m’estava bé el preu. La sorpresa me la vaig emportar quan vaig arribar a l’aeroport de Girona i em van fer pagar un “petit suplement” per excés de pes.

Me’n anava dos mesos i el meu equipatge només podia pesar 15kg. O bé em convertia en un pòtol i bestia cada dia la mateixa roba, o bé m’emportava el sac de dormir i feia vida a la bugaderia. Vaig decidir tirar pel dret i arriscar a pagar aquest “petit suplement” per excés de pes de l’equipatge.

Al moment de facturar, un simpàtic treballador de Ryan Air es frega les mans i em diu que encara estic a temps de deixar alguna peça de roba... li dic que no, i amb un posat de preocupació, de ben segur estudiat, em comunica que hauré de pagar 15€ per cada quilogram de sobre pes.

Pesa la maleta, somriu, em mira i em diu que haig de pagar 210€. Els haig de pagar en efectiu, els haig de pagar al moment, començo malament el viatge.

Un passatge d’anada al Regne Unit, d’aeroport de segona a aeroport de tercera, em tenia que costar 40€ i finalment me’n va costar 310€.

De tot s’aprèn i ja puc dir ara que d’aquí dos mesos tornaré a casa, de Londes a Barcelona, amb una companyia de primera. Deixaré enrere la companyia tramposa i pagaré un preu just per un bitllet de tornada.

8 de juliol del 2008

La carrera

Està clar que les similituds entre una carrera universitària i una d’atlètica queden paleses durant tot el recorregut.

Quan comences les carreres, tant universitària com atlètica, ho fas al teu ritme. Queden molts metres o anys per finalitzar i a poc a poc, o no, vas avançant.
Arribes a l’equador i penses que encara toca fer el doble, saps que per a uns ha passat ràpid, per a altres no tant... però el cas és que estàs a la meitat i ja no hi ha volta enrere.

Tot canvia quan veus el final, veus la llum al final del túnel i aleshores tot són preses. Tens ganes d’acabar la carrera, uns per a poder descansar, altres per a seguir entrenant i fer més carreres, altres per a sentir-se realitzats o per estar preparats per al dia de demà.
Hi ha moltes similituds entre una cursa atlètica i una carrera universitària, moltes, però també hi ha diferències claus.

Quan fas una mitja marató i vas pel quilòmetre dinou, probablement veuràs l’arribada, la meta està a prop i tens quantitat de gent animant-te, sents crits d’ànims, et tornen les forces... són els últims minuts de patiment però de ben segur que valdran la pena. Quan veus el final de la carrera universitària però, les similituds entre carrera universitària/atlètica se separen, es bifurquen i veus com algun professor pot posar-te pals a les rodes i alentir el teu ritme. Són moments en els que creus que la clau de l’èxit se t’ha escapat, l’has perduda i l’èxit ja no depèn de tu.

Sigui com sigui, està clar que a les dues curses només depens de tu, estàs sol i la victòria serà el resultat del teu esforç.

Tots tenim drets lingüístics

El senyor Fernando Savater viu en una Espanya que la gran majoria de catalans no reconeixem. Aquest és el nostre màxim i es contraposa directament a la màxima que ha inspirat el “Manifiesto por la lengua común”.

Aquest manifest impulsat per Savater, Mario Vargas Llosa i Albert Boadella entre d’altres, és el manifest de la pretensió, de la imposició i la intolerància. Si “els ciutadans tenim drets lingüístics”, com pot ser que ens segueixin jutjant en castellà, perquè la majoria dels diaris que tenim al quiosc són en castellà, perquè el meu carnet de conduir està en castellà, perquè la llengua opressora segueix en peu, trepitjant la llengua dels meus avis, i encara avui ningú la qüestiona?

Algú em podrà dir que és normal, la realitat lingüística a Catalunya és la que hi ha. Sí però, i d’aquí a vint anys, quan la població estrangera s’hagi incrementat i el castellà estigui reculant, no sortirà ningú a protegir-la? En Savater o en Boadella, si fossin super homes i poguessin viure seixanta o setanta anys més, no sortirien a defensar el castellà com nosaltres fem amb el català?.

L’altre dia en Felip Puig deia que el seu partit s’ha “adaptat a la realitat històrica”, per això no descarten treballar per l’estat propi. Bé doncs, per la meva banda només vull demanar a tots els espanyols casposos que viatgin, que vinguin a Catalunya i comprovin en primera persona que a Catalunya no perseguim a ningú, que la gent és lliure i que treballem per ser trilingües. Ah, recordar també que si venen al nostre país encara no caldrà que vinguin acompanyats del passaport.