9 d’abril de 2009

Hong Kong, la mort prolongada d'Anglaterra

Passant uns dies a l’ex colònia britànica pots viure en les pròpies carns les diferències entre orient i occident. Passant uns dies a Hong Kong te’n adones també que la conciliació entre pobles és possible, sigui la cultura que sigui i hi hagi la gent que hi hagi.

HK és una ciutat preciosa on caminen dos móns. L’herència occidental britànica encara és plenament present al centre econòmic de la ciutat, a les afores però el xinès cantonès acapara tot el protagonisme a les seves parets. Hong Kong és doncs un exemple de convivència tant gran que no tel creus si no el vius.

A primer cop d’ull ja t’adones que l’anglès i el xinès conviuen tan en anuncis com als avisos del metro o del bus, als restaurants, als productes dels supermercats o a la televisió. A les botigues del centre de HK pots parlar anglès amb gent que sembla sortida de les millors escoles del Regne Unit, la majoria de gent del centre es dedica als negocis i són de raça blanca.

Si t’allunyes de la zona de negocis progressivament deixes de veure blancs i deixes de sentir anglès. Molts botiguers no parlen anglès i per entendre’t et passen un telèfon on un operador li tradueix el que vols, normalment l’operador és un conegut del botiguer que ha après anglès, possiblement a distància i per fascicles.

Tant el xinès com el britànic viuen en la mateixa terra, a vegades caminen pels mateixos carrers però majoritàriament ni treballen junts, ni mengen en els mateixos llocs ni coincideixen en els mateixos establiments d’oci, evidentment tampoc viuen en les mateixes zones.

Hong Kong és l’illa bipolar, un món Oriental que cada dia és més gran i més lent i un d’Occidental que cada dia és més petit i segueix més ràpid. La influència occidental a la illa cada cop és més minsa i d’aquí a un temps seran pocs els que parlaran anglès.

Tot i les diferències culturals la convivència és possible i les similituds els uneixen. Tant l’anglès com el xinès és un ésser individualista que fa del treball una manera de viure, els dos fan vida amb el seus i no surten del seu cercle. El taxista xinès paga el peatge i ni mira a la persona de la guixeta, mentrestant el banquer anglès menja en el millor restaurant del Peak i ni saluda al cambrer.