14 de maig de 2009

La bellesa d'un xiulet germà

L’Enciclopèdia Catalana diu que xiular és “mostrar desaprovació envers algú o alguna cosa”, així de clara és la contesta que se li ha de donar a la gran Espanya incompresa que avui mostrava la seva indignació pels xiulets de la final de la Copa del Rei.

El Barça va guanyar amb un marcador de 4 a 1 i rebia el primer títol del possible triplet de la temporada. El més bonic de la final però, no va ser el daurat de la copa, ni el pentinat de la reina espanyola ni l’encaixada de mans del rei amb els jugadors. Una xiulada que ocultava un himne sòrdid, unes esquenes que representaven el sentiment de marginació de dues nacions i la reconciliació de les dues aficions eren el cant angelical que impregnava amb ràbia la realitat de l’ex Espanya plurinacional. Una vegada més el futbol reivindicava que no és un simple esport.

Fa 25 anys aquests dos equips van arribar a la final d’aquesta copa, la derrota blaugrana i la lesió d’alguns jugadors van acabar amb dues aficions enfrontades i futbolistes responent de forma violenta. Ahir no, 25 anys després bascos i catalans iniciaven i acabaven la final totalment agermanats, units pel xiulet a l’himne espanyol van saber entendre’s i van donar a conèixer la seva desaprovació al model d’estat actual.

Algú dirà que bascos i catalans hem barrejat el futbol amb la política, nosaltres direm que sí, és clar, però només hem seguit el joc a l’Espanya que ens obliga a escoltar el seu himne abans de jugar un partit de futbol.