5 de juliol de 2009

El compte el pago jo

Hi havia una vegada una parella de joves que molt s’estimaven. Els dos treballaven de valent, volien progressar i veien el treball com la millor eina per a tirar endavant. De dilluns a divendres pencaven i pencaven, els caps de setmana però tocava viure i gaudir de la vida.

Divendres nit es trobaven a la porta del restaurant i junts hi entraven. Ella amb un bonic vestit blanc esquivava les taules, ell se la mirava clofoll i se sentia l’home més afortunat del planeta. Passaven hores xerrant, menjant i bevent vi blanc. Hora de marxar, demanaven el compte i en un tres i no res allà el tenien, paper astorador que amb una sola mirada paralitzava el món.

Havien treballat tota la setmana i ara havien de pagar el que havien consumit. Era una acció normal si la vida a Catalunya fos normal. Però allà asseguts, cara a cara separats per un paper que contenia una llarga fila de números i un IVA ben gros que confonia l’harmoniosa belada, deixava clar que alguna cosa no funcionava, els interrogants envaïen els dos joves cervells.

La parella havia de fer una trucada a un foraster, sí al foraster que gestiona els diners que ells guanyen amb el seu treball . Ells feien la trucada, demanaven, ploriquejaven i el gestor decidia.

Cansats de repetir la penosa escena, la parella va reflexionar i va decidir que a partir d’ara els seus diners els gestionarien ells mateixos. S’havien cansat de negociar amb els seus diners, s’havien cansat de canviar de llengua i de registre per poder pagar el compte... Avui la parella és independentista i d’aquí a un any votaran a Reagrupament, l’únic partit polític que treballarà per a que els catalans gestionin el que és seu, el que han produït amb el seu esforç i és de justícia voler gestionar.

3 comentaris:

Eric ha dit...

jajajaajajaj. Luis, estás muy mal!! Qué gran 'cuento'!

abrazo

Xexi ha dit...

Ets un friki!!!

Ricard ha dit...

Tens raó Lluís, hem de buscar bones metàfores per fer entendre la independència