29 de desembre del 2010

Esclaus d’un model


Arriba el moment de tancar l’any i fer  valoracions personals, col·lectives i abstractes si s’escau. Cal posar les cartes sobre la taula i destriar-ne les bones. Un any dóna per molt i avaluar-lo així de cop no és ni fàcil ni ràpid.
La política del nostre país, com la de tots, sempre serà millorable però l’actualitat i les bones intencions del nou president Mas, semblen que van pel bon camí. L’economia  ja no pot anar a pitjor, les relacions amb Espanya però sí que apunten a seguir deteriorant-se, o això o aprenen a entendre i respectar les diferències.
En un any nou on només hi ha temps per bons pensaments, per a complexos objectius i canvis favorables, sembla que empitjorar les relacions amb Espanya no sigui cap bona pensada.  Però sense assegurar que el fi justifica els mitjans, sí que m’atreveixo a dir que si es té el convenciment, cal tirar pel dret.
Les forces polítiques i la societat civil del nostre país han d’anar unides en la resposta al Tribunal Suprem espanyol. Els catalans no podem consentir  l’enèsim atac perpetrat per Espanya a la nostra llengua i cultura,  aquesta vegada,  a la immersió lingüística de les escoles.

Ajuntaments com el de Sant Feliu del Llobregat, El Vendrell, Flix o Palafrugell ja han aprovat mocions a favor de mantenir la immersió. La lluita contra el tribunal s’ha de multiplicar a casa i ha de seguir en peu per tal de demostrar que no som esclaus de cap model, sinó plens testimonis d’un viatge cap a un horitzó determinat per la nostra raó i la nostra llibertat. 

Article publicat el 2 de gener al Diari Avui
Article publicat a directe!cat

23 de desembre del 2010

Mas ja investit mentre el Suprem segueix jugant amb foc

Artur Mas s’ha convertit en el 129è president de la Generalitat. L’abstenció responsable dels 28 diputats del PSC i els vots dels 62 diputats de CiU han permès que Mas fos investit per majoria simple. El president nacionalista, que sempre s’ha definit com un independentista més, prendrà possessió del càrrec el proper dilluns 27.

La nova etapa política que viurà Catalunya serà inèdita. El president Mas haurà de defensar aspectes fonamentals de país molt difícils de conciliar amb les relacions amb Espanya. El concert econòmic i la resposta al Tribunal Suprem espanyol, entre d’altres, marcaran les pautes del joc. Amb Mas al capdavant s’ha d’obrir una etapa de transició cap a la independència, haurà de seguir demostrant que l’autonomisme ha mort i que Espanya no ens vol tal com nosaltres som.

Artur Mas, que ja ha declarat que treballarà perquè Catalunya “guanyi cotes de llibertat, autogovern i autoestima”, s’haurà d’enfrontar a les decisions supèrflues que el Tribunal Suprem dictamina. Abans de ser investit com a president, el tribunal espanyol ja ha amenaçat al poble català ordenant a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola.

El Tribunal Suprem vol que el castellà tingui una posició equitativa respecte al català en els centres educatius del país. El Tribunal però, per voler o dir, ja pot dir missa, Catalunya és catalana i cap Tribunal estranger hauria de poder decidir assumptes de tal importància per al nostres país. Fins que tots els catalans no s’adonin que el Tribunal Suprem és l’empremta del colonialisme, una de les eines que ens recorda que vivim supeditats i diàriament qüestionats, ni el nostre president ni Catalunya no tindran marges de maniobra per a poder progressar.

L’evolució del nostre país ha de caminar en paral·lel amb la transició cap a l’Estat propi juntament amb l’independentisme conservador que Mas haurà de dirigir.
Els diferents camins cap a la llibertat han de confluir, en un futur proper, a l’estat que ens permeti decidir des de casa, en català i per a les nostres gents.

Article publicat a directe!cat

22 de desembre del 2010

L’ajuntament a favor d’Espanya

L'Ajuntament de Sant Cugat no ha renovat la concessió del servei de recollida d'escombraries i de neteja viària a l’empresa santcugatenca TMA-Grup Sánchez, i ha permès la concessió pels propers dotze anys a l’empresa madrilenya Sufi, una filial del grup Sacyr Vallhermoso.

Durant més de 20 anys TMA ha treballat a Sant Cugat donant feina a centenars de veïns catalans. L’empresa familiar, nascuda als anys seixanta, ha crescut al costat de la nostra societat, ha viscut els canvis demogràfics i urbanístics i ha estat sempre present, al costat, trepitjant i caminant pels nostres carrers.

És trist que en un context on Catalunya cada vegada es referma més nacionalment, quan és més palès que l’Estat propi és econòmicament més viable, un ajuntament nacionalista prefereixi signar una concessió amb una empresa madrilenya abans que renegociar i arribar a acords amb la pròpia, la local.

Amb aquesta nova concessió més impostos dels santcugatencs aniran a parar a Madrid i l’espoli esdevindrà voluntari. Sufi, l’empresa que ha guanyat un concurs sospitós, segons alguns regidors de l’ajuntament, i que ha estat involucrada en el cas Gurtel,  segons Europa Press, El Correo o El País entre d’altres, ha obert un gran interrogant a Sant Cugat. Què s’amaga rere aquesta concessió?  

Article publicat al Tot Sant Cugat la setmana del 31 de desembre
Article publicat el 27 de desembre al Diari Avui
Article publicat a directe!cat

21 de desembre del 2010

Mourinho, m’avorreixes

L'entrenador del Real Madrid, José Mourinho, és conegut per la seva forta personalitat. Amb els seus atacs i jocs psicològics fora dels camps de futbol semblava que volgués fer escola demostrant el domini de l'estratègia, la contradicció, la pressió i l'atac gratuït.

No sabia aquest home que el seu mal humor continuat, el seu negativisme i les males maneres de fer, aconseguirien el meu rebuig complet, la meva sordesa cada vegada que apareix bordant a les pantalles.

Mourinho m’avorreix. Em cansa veure aquest home i ja no hi puc fer res. Em fastigueja escoltar-lo i veure com busca sempre culpables i enemics allà on només hi ha esportistes i equips rivals . El myster del Madrid ha sobrepassat una frontera, una línia fosca que l'ensorrarà mediàticament.

S'ha cregut l'actor que representava i el pessimisme el desmuntarà. Al futbol, com a la vida, els missatges que triomfen són els que provenen d'un somriure. Les paraules que es recorden són les que sonen amb alegria, i els equips que guanyen no són els que creuen ser els millors, sinó els que primen l'esforç i la millora en comptes de l'enfrontament verbal i l'oratòria barata.

Article publicat el 25 de desembre al Diari Avui
Article publicat a directe!cat

15 de desembre del 2010

Més xantatge del PP

Abstenció en la segona volta de la investidura d’Artur Mas com a president a canvi de renunciar a un finançament més just per a Catalunya. Aquesta és la negociació, proposta o xantatge en tota regla, que la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha ofert al líder de CiU per tal de ser investit com a president.

El PP ha venut la seva abstenció a canvi de renunciar al concert econòmic. La insinuosa Alícia, ha plantejat la possibilitat d’afavorir l’elecció de Mas en la segona votació si “s’aparca” la petició d’un finançament diferent i si s’obliden els plantejaments independentistes.

Sánchez-Camacho sap que l’abstenció dels 18 diputats del seu partit seria suficient per a que Artur Mas fos investit. A la segona volta no és necessari obtenir una majoria absoluta i la presidenta de la sucursal del PP, que ho sap molt bé, s’aprofita d’aquesta situació per fer-ne xantatge del barato, del més oportunista.

Sembla mentida com el PP juga amb un fet tan important com és investir president al guanyador d’unes eleccions democràtiques. El xantatge espanyolista del PP hauria d’enfurismar i radicalitzar el convenciment a fer per nosaltres, a treballar per a sumar i esclafar plegats tot reducte que entorpeix el dret a decidir.

El xantatge de Sánchez-Camacho fa pudor a espanyolisme, a política anticatalana descarada i perversa. Mentre el PP defensa el concert econòmic d’Euskadi, a Catalunya en censura el simple plantejament.

Article publicat a directe!cat

9 de desembre del 2010

Paraula de Bono


El bon home de les espanyes, el tradicional ibèric que no destaca per les seves llums sinó per les seves pors, ha remarcat que amb la Constitució a la mà no hi ha perill de ruptura. L’autoproclamat Moisès s’aferra a la Constitució per amenaçar qui qüestioni l’evolució, la separació que ens garanteix la supervivència. És la seva Constitució l'eina espanyola que dicta el nostre esclavatge, la nostra condició de mecenes no reconeguts?

El president del Congrés sempre ha estat enemic del nacionalisme basc i català. A la reforma de l’Estatut, Bono es va situar al costat dels sectors més conservadors de l’Estat i va arribar a plantejar-se abandonar el govern de Zapatero. Bono no és permissiu, és el símbol del socialisme més arcaic, més espanyolista i proper al PP de Mariano Rajoy. A les seves premisses no hi ha lloc per una Catalunya sobirana, lliure i justament emancipada.

Bono tímidament reconeix que s’han d’acceptar les diferències però assegura que la seva Constitució mai permetrà “defensar desigualtats entre espanyols”. És ell doncs, l’ibèric que amb el dit a l’ull no veu la realitat? Qui vol evitar parlar de desigualtats perquè ja li va bé ser el beneficiat de la diferència?

Mentre en Bono renega del nacionalisme no espanyol, a Catalunya nou capitals de comarca ja s’han declarat “moralment fora de la Constitució espanyola”. En total 110 poblacions s’han declarat insubmises en desacord a la làpida que ens emmanilla a una Espanya que ni entén, ni escolta, ni ens deixa existir. El procés que ha de portar Catalunya a la independència està obert i ja només cal deixar-s’hi portar, tot voleiant pels aires de llibertat.


Article publicat el diumenge 12 de desembre al Diari Avui 
Article publicat a directe!cat

El president del Congrés espanyol, José Bono, ha declarat aquesta setmana que “Espanya és la mare de molts pobles i la garantia d’igualtat entre tots els espanyols”. Bono ha atacat aquells que segons ell, amenacen la unitat de l’Estat i exageren les desigualtats.

1 de desembre del 2010

El concert econòmic i l’estranya reivindicació espanyolista

És estrany que una persona que viu a Catalunya no vulgui gaudir d’un concert econòmic digne i just. És curiós que un habitant català no qüestioni el fet de pagar més impostos que un extremeny, per exemple, i gaudir d’uns serveis públics més precaris. És enigmàtic que un gironí sigui solidari amb Espanya i se’l critiqui sistemàticament en certs mitjans de comunicació espanyols. 

Insòlit, extravagant, desconcertant, sorprenent i fins i tot malaltís, és que el Partido Popular defensi el concert econòmic basc però es posicioni en contra del català. Quelcom semblant varen fer amb l’Estatut però tot i la repetició dels fets no hi ha qui comprengui les reivindicacions d’aquesta mena de catalans, que també es fan anomenar espanyols quan en realitat sembla que siguin espanyolistes anti-catalans.

La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha exigit avui a l’imminent president de la Generalitat, Artur Mas, que “aparqui” la reivindicació del concert econòmic per a Catalunya. L’estranya conducta de la presidenta popular s’entendria si estigués parlant des de Madrid, ja que el seu cap, Mariano Rajoy, entén que si guanya les eleccions generals i Catalunya afluixa el raig econòmic que envia cap a Espanya no tindrà amb què governar el seu país.

El concert econòmic serà la batalla del proper govern català i tota la societat, excepte els anti-catalans, hi hauran de col·laborar de forma unitària. Si les negociacions amb Espanya fracassen igual que l’Estatut, però, s’haurà demostrat a tots els catalans quin ha de ser l’altre camí, l’altre via, la proposta, la sortida, la lluita i treball que ens obliga a exigir el que és nostre, el que ens mereixem i necessitem ser, una Catalunya rica i plena, lliure, pròspera i solidaria amb tot el món. 

Article publicat a la Xarxa Independentista
Article publicat a directe!cat

30 de novembre del 2010

José Luis Blanco i la investigació per un positiu d’EPO

L’atleta català, José Luis Blanco, està vivint aquests últims dies un dels moments més foscos de la seva carrera atlètica. La Federació Espanyola d’Atletisme li ha obert un expedient sancionador per un presumpte positiu de dopatge detectat el mes de juliol, després de proclamar-se campió d’Espanya als 3.000 metres obstacles d’Avilés.

Blanco, setmanes més tard de competir al Campionat d’Espanya va aconseguir la medalla de bronze als Europeus de Barcelona. Entre el 14 de juny i el 4 de setembre va passar per 9 controls de dopatge en 4 països diferents, però la setmana passada, 72 dies després de la cita al Campionat d’Espanya, se li obria un expedient per un presumpte positiu d’EPO  que podria sancionar-lo amb dos anys de penalització.

José Luis Blanco ha dit que està molt tranquil per la seva “absoluta innocència” i vol que se li respecti el dret de presumpció d’innocència, un dret però, que no podrà evitar el mal nom que li ha deixat l’expedient de la Federació Espanyola.

Blanco podria estar vivint una situació semblant a la que va patir l’atleta de Canet de Mar, Ricard Fernández, a qui la Federació Espanyola va fer públic que havia donat positiu per EPO l’any 2004, i cinc anys més tard el Tribunal Suprem de Justícia dictaminava al seu favor dient que el positiu d’EPO mai havia existit.

Ara però, el cas d’en José Luis podria tenir puntualitats diferenciades preocupants. Blanco és un dels millors atletes catalans i recentment  ha fet un pas dins el context polític, podria ser això suficient per atacar-lo? Què o qui pot haver-hi al darrere de les investigacions?


Article publicat el divendres 03 de desembre al Diari Avui.
Article publicat a Notícies de Lloret

Article publicat a directe!cat

28 de novembre del 2010

Catalunya es normalitza, el catalanisme avança

La valoració d’unes eleccions varien depenent del cilindre òptic amb que s’analitzen. Les dades però, són immòbils i parlen per si soles. L’estratègia nacional dels partits polítics del nostre país no ha estat encertada, el catalanisme ha crescut però els independentistes ens hem presentat dividits, s’ha confós als votants i això ha debilitat la nostra presència al Parlament, facilitant així una tercera posició al Partido Popular.  


Convergència i Unió ha aconseguit 62 escons i Artur Mas serà el responsable de normalitzar el país. S’ho mereix, ha guanyat per tercera vegada i serà el president que fa temps ens mereixem. Amb la CiU més optimista i valenta, amb el discurs més sobiranista de la seva història recent, ha aconseguit doblegar el tripartit, promoure el veritable canvi, la millora del país, i el creixement de tots, de Catalunya. 


La sucursal catalana del PSOE ha obtingut els pitjors resultats de la seva història, ha perdut 9 escons, s’ha quedat amb els 28 escons que demostren l’evidència del seu fracàs. Esquerra Republicana ha perdut 10 escons, 11 menys que al 2006, i Iniciativa n’ha obtingut 10, dos menys que fa quatre anys. El PP malauradament ha sumat 4 escons i són ja la tercera força del Parlament de Catalunya. Indiscutiblement la perdedora d’aquestes eleccions ha estat ERC, que ha passat de ser la tercera força a ser la cinquena. 


La sorpresa positiva però, ha estat Solidaritat Catalana per la Independència. Tot i no aglutinar tot el moviment independentista, (l’altre candidatura independentista important era Reagrupament, amb 39.793 vots), ha entrat al Parlament per la porta gran, amb 4 escons i per sobre dels nacionalistes espanyols de Ciutadans. El Partit de Joan Laporta és ja la sisena força catalana i serà la responsable d’influir Convergència i Unió en les propostes més valentes, les que ens apropin a la independència.


En conclusió, la victòria de CiU demostra amb contundència que Catalunya és catalana i ho vol seguir sent. Comença una nova etapa amb un accent de catalanitat molt ben marcat. En aquesta nova etapa caldrà que tots els independentistes pugin al carro de Solidaritat i imposin l’accent independentista que ha d’influir el govern de Catalunya, qui sap a més, si amb el temps els socis de CDC serà Solidaritat en comptes d’Unió Democràtica.

Article publicat a directe!cat

26 de novembre del 2010

Un cor, un vot, un sentiment dividit

Prou complicat és decidir tirar cap a una aventura, cap a un camí incert que no té garanties plenes, com per ara topar amb l’absoluta indecisió. Més dur i complicat és quan decideixes aventurar-te, perquè el cor t’ho demana, i veure com la mateixa idea s’escenifica de dues maneres diferents. 

 A dos dies de les eleccions el vot independentista està més dividit que mai. Volem deixar de perdre el temps i apostar de forma clara i segura per la formació que ens portarà l’Estat propi, o almenys ho intentarà, però vist el panorama actual, difícil serà encertar a la diana adient.   

Està clar que el canvi és necessari, necessitem un president preparat i respectable, i l’Artur Mas n’és el millor candidat. Però també necessitem que l’independentisme desacomplexat entri al Parlament, obri camí i ensenyi on hem d’anar, quin horitzó hem de perseguir. 

Al món independentista la candidatura genuïna és la de Reagrupament, però la formació de Joan Laporta també ha fet els deures i el component mediàtic sembla que els ha posicionat millor a les enquestes. Ara, en mig d’una lluita fratricida podem esdevenir morts els dos germans. La feina feta durant anys se’n pot anar a norris per una baralla que l’independentisme no entén ni vol entendre.  

A tocar de les eleccions, amb el temps a sobre i l’angoixa evident que provoca una indecisió paralitzant, calen més que mai accions contundents, arriscades i d’una severa responsabilitat. Els independentistes no volem perdre el temps, volem un pas ferm, una mirada endavant que conciliï la formació de Joan Carretero i la de Joan Laporta.  

El proper diumenge l’amor propi s’ha de quedar a casa. Cal pensar en el bé comú i ser conscient de la divisió que s’està produint. O un dels dos partits tira enrere i dóna el seu suport a l’altre o molt probablement, la desafecció política, el desencantament i la desconfiança, enfosquiran l’alegria que tant bé ha representat els col·lectius independentistes durant aquests últims anys.

Article publicat a directe!cat

22 de novembre del 2010

Els plats per aquestes eleccions

La gran oferta de partits per aquestes eleccions fan difícil l'obtenció d'un resultat plaent per aquells que militin en un partit.

Igual que si es tractés d'un bon àpat, tenim a les nostres mans interessants menús amb bons ingredients i adornats de la millor manera, política de mercat, creativa i mediterrània. El sector catalanista el tenim farcit de bones propostes i de nous plats independentistes que volen sortir de l'obrador per quedar-se definitivament a la carta.

Tot apunta que aquesta vegada no s'apostarà per plats combinats, i si finalment és necessari, els ingredients del plat segur que no seran els actuals.

Abans d'assistir al restaurant és difícil pronosticar quins seran els plats estrella però tenint a CiU, ERC, Iniciativa, Reagrupament i Solidaritat, competint per ser-hi, es pot creure, passi el que passi,  en una victòria catalanista.

Si CiU no arriba a la majoria absoluta podrà negociar el plat combinat amb ERC. Aquests últims ja remenen la cua proposant possibles fulls de ruta, com defensar el concert econòmic junts i posteriorment un referèndum d'independència quan Espanya rebutgi la proposta financera.

Mentre CiU i ERC parlen d’àpats grans, Reagrupament i Solidaritat fan l'últim esforç per ser part del pastís. Aconseguir l'entrada de les dues formacions independentistes al Parlament seria una victòria important i necessària per a tot el país, calen nuclis de pressió independentista que creixin mentre evoluciona la societat.
Publica un missatge
El toc verd del plat serà el d'Iniciativa, que per la seva presència al Parlament hauria de poder influir però deixar de decidir, almenys fins que no tingui més representació.

Després del 28-N comença una nova etapa on caldrà remuntar econòmicament i nacionalment. Tenim clar els plats defectuosos que no triarem i tenim clares les cinc ofertes catalanistes que han de créixer per alimentar el país, el nostre, el de tots.

Article publicat el divendres 26 de novembre al Diari Avui
Article publicat a directe!cat

16 de novembre del 2010

Injustícia fiscal, subvencions i castells

Que el sud d’Espanya viu subvencionat per altres regions o nacions no és cap mentida ni és el descobriment de l’any. Com bé ha dit el candidat d’ERC a la presidències de la Generalitat, Joan Puigcercós, la injustícia fiscal que pateix Catalunya és “el que tothom sap, les xifres canten”.

A la Memòria de l’Agència Tributària del 2008 es mostra com Hisenda va recaptar 311,2 milions d’euros a Catalunya en inspeccions fiscals, mentre que a Madrid en recaptava 155,4 i a Andalusia només 54,7. Aquestes són xifres que evidencien qui està al punt de mira i qui és la “nineta dels ulls” d’Espanya.

Durant molts anys les zones riques han pogut tirar del carro. S’han exprimit recursos, sectors i treballadors, però les zones de progrés mica en mica van quedant coixes al mateix temps que la Unió Europea replanteja els seus pressupostos. Països capdavanters com Holanda o Alemanya ja proposen reduir el pressupost de la UE en un 1% del PIB de la Unió, i quan això sigui una realitat, de què viuran Grècia, Irlanda, Portugal o Espanya? Qui subvencionarà Espanya quan la UE afluixi el raig i Catalunya ja no pugui amamantar ni els seus cadells?. 

Només es pot ser solidari quan tens garantida l’existència, i Catalunya a mitjà termini no té continuïtat si no s’atura, reflexiona i aprèn a volar. Ens cal pujar alt, -tant alt com els castells, que la Unesco ha proclamat com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat- internacionalitzar la causa, crear nous llaços per fer entendre al món que si ens deixen créixer podrem ser solidaris amb Europa i no només amb Andalusia i altres parts de l’Estat espanyol.

Article publicat el 20 de novembre al diari Avui,
Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

10 de novembre del 2010

Farts de perdre, units guanyarem

Ja fa massa temps que al govern de la Generalitat no s’hi respira catalanitat. El president Montilla, durant aquests últims quatre anys, ha fet esforços per millorar el mínim que se li pot demanar a un president - que parli bé la llengua del país – però ni això ha sabut fer.

Farts d’escoltar a un president que apunyala la llengua i predica el que no sent. Farts de veure com interessos contraris al català fan campanya per afeblir una possible normalització... Farts estem i quan sembla que ja no pots afartar-te més, quan estàs saciat, ple fins més a munt del cap o ja fins els cordons, t’afartes una vegada més de la passivitat mediocre dels representants. T’adones que aquell govern que s’apropiava del terme “progressista” ha demostrat una vegada més que el progressisme no està mort, però tampoc està a l’esquerra, sinó a la dreta productiva que aconsegueix recursos per a progressar.

Amb el socialisme tergiversador, híbrid d’ideologia, de parla i acte, hem entrat en crisi econòmica però també en una recessió important de cultura i valors. És aquest govern socialista el que permet que el govern espanyol forci la UE a diferenciar el català del valencià. El PSC, la sucursal catalana del PSOE, contribueix a la divisió catalana utilitzant la mateixa estratègia rastrera dels partits nacionalistes espanyols, incitar la fragmentació dels catalanoparlants.

Catalunya necessita que la Generalitat torni a ser catalana. El nacionalisme ha de caminar plegat, deixar les lluites dreta – esquerra per a quan puguem decidir des del nostre Parlament. L’independentisme trepitjat ha d’alçar el cap i col·laborar en tot i més per a que el pacte ja no sigui només entre ells, sinó entre tots els catalans que creuen que el progrés rau en poder decidir des de casa.

El Tribunal Constitucional ja ha admès els recursos contra el codi de Consum de la llei del Cinema que el PP va presentar. Ara, depèn de nosaltres, de tots els catalans, que el TC pugui seguir decidint com hem de viure a Catalunya.

Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

4 de novembre del 2010

Això va de bufetades

La nefasta situació econòmica internacional propicia bufetades a tort i a dret. Hi ha qui les encaixa malament, qui les esquiva o qui les assumeix sense dir ni ase ni bèstia. Els demòcrates nord americans ja han perdut el control de la Cambra de Representants i el president dels EUA, Barack Obama, ha admès públicament el descontentament popular per la lenta recuperació econòmica.

Els demòcrates nord americans havien recaptat majoritàriament el vot dels joves i dels col·lectius llatins i afroamericans, un fragment social poc estàtic que té facilitat per evolucionar i canviar de vot segons les decisions del govern.

Els republicans nordamericans han aconseguit una majoria de com a mínim 239 escons d’un total de 435 que hi ha a la Cambra de Representants. Amb aquests resultats el president Obama haurà de plantejar-se a la força un apropament amb els conservadors.

L’electorat demòcrata ha manifestat la pèrdua de la il·lusió que els definia i han complicat de forma evident futures aprovacions sobre mesures legislatives. És el mateix efecte global, les mateixes conseqüències provocades per la crisi les que poden canviar un vot als EEUU o a Catalunya, per exemple.

El Servei d’Ocupació de Catalunya ja registra 566.496 aturats el passat mes d’octubre, el que equival a un augment de 9.228 persones inscrites a les llistes de l’atur. Tant a les demarcacions com a la resta de l’Estat ha augmentat el nombre d’aturats acumulant un total de 4.085.976 milions de persones, una xifra que per si sola permet reorientar la paraula “il·lusió” per emmarcar el crit d’un canvi de debò i radical. A Catalunya el tripartit ha mort.

Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

26 d’octubre del 2010

La veu del TSJC contra la resposta catalana

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès de forma cautelar diversos articles del reglament d’ús del català de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. Aquesta decisió ve propiciada pels recursos presentats per un PP que busca de forma continuada la confrontació mitjançant qüestions nacionals.

En un país on la sordesa i la ceguera són el pa de cada dia, un Tribunal de Justícia segueix treballant per a que els ciutadans de Catalunya obrin els ulls i es curin de la ceguera. Cada dia veiem com el PP, i altres reductes espanyolistes, utilitzen el català com un element de confrontació.

Aquesta vegada ha estat el TSJC qui ha donat veu a les obcecacions malaltisses dels hereus del franquisme. Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del PP al consistori de Barcelona, havia portat la norma al jutjat perquè deia que l’ús del castellà quedava discriminat a l’ajuntament barceloní. A més dels articles del reglament de la capital catalana, el magistrat Alberto Andrés -a qui ja se li intueix quin peu calça- ha aprofitat per suspendre cautelarment diversos articles del reglament per a l’ús del català i l’occità aranès a la Diputació de Lleida.

Els poders espanyolitzants que contaminen la nostra nació ens alerten constantment del perill que correm si no cerquem un veritable pacte català entre nacionalistes. Les valoracions fetes recentment per CiU i ERC sobre la decisió del TSJC coincideixen. Potser cal que els partits catalans es replantegin la seva forma de treballar i s’adonin d’una vegada que tots juguem en el mateix equip. Ara, amb els nous partits independentistes per una banda, i amb els partits tradicionals per l’altra, podríem tenir l’autèntica clau de les portes d’un nou Estat sobirà obert a Europa i al món.

Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat el 28 d'octubre al diari Avui.
Article publicat a directe!cat

20 d’octubre del 2010

Fàrmacs per a l’Estat propi

Reagrupament Independentista ha tret a la venda els seus propis medicaments per lluitar contra la “taurosi espanyolitzant”, la “paràlisi autonomista” o la “poliquitis lucrativa”. Es tracta d’un “medicament vitamínic” anomenat “Carreterina” amb el qual la formació vol endolcir les seves propostes de regeneració democràtica i facilitar el camí a la declaració unilateral d’independència.

La “Carreterina” és un simple pot de caramels vinculat a una pàgina web de caràcter lúdic i pedagògic. Amb indicacions i contraindicacions desenfadades, a la web es troba l’esbós del camí a la plenitud política, a la plena llibertat.

Aquests fàrmacs serviran per a que Catalunya ja no tingui més ministres al govern d’Espanya, i és que per aconseguir aquest fet es poden fer tres coses ben diferents. Anar a Madrid amb el cap baix i els pantalons ben avall, com hi va en Josep Antoni Duran i Lleida. Anar-hi motivat i convençut però demostrant que no pots desempallegar-te de la teva poca traça, com és el cas d’en Celestino Corbacho. O aplicant la tercera via, deixar de tenir ministres catalans al govern espanyol assolint la independència i decidint de veritat i des de casa.

El president de Reagrupament, Joan Carretero, deia l’altre dia en una conferència a Sant Cugat, que de moment “a Madrid només s’hi ha d’anar a dir que no”. Està clar que des del govern espanyol mai podrem decidir. Siguem conseqüents i si volem votar pressupostos, seleccions catalanes oficials, si volem parlar català a Europa, si volem gestionar les nostres coses, defensar els nostres interessos... només cal obrir els ulls i votar en clau catalana, votar independència.

Web Carreterina
Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

19 d’octubre del 2010

L’exhibicionisme de Ciutadans, un producte caducat

El president de Ciutadans, Albert Rivera, va presentar aquest cap de setmana el nou espot del seu partit en vistes a les properes eleccions al Parlament. Una vegada més la formació de la demagògia barata ha emprat les eines menys intel·ligents per cridar l’atenció.

Com sortit d’un curset improvisat de publicitat per a gent kitsch, Rivera ha aparegut davant la càmera envoltat de flatulenta morbositat. Algú li va dir que la carn ven, que la fragilitat d’un cos despullat, per molt vell o lleig que sigui, pot arribar a captar l’atenció de l’espectador.

Així ha estat i Rivera no ha trigat en presumir de les més de 140 mil visites que en pocs dies ha rebut l’espot. Ciutadans creu tenir la lliçó ben apresa. Despullant ciutadans anònims, presentant el candidat com l’eix central d’una festa erràtica, i afegint un toc de futur, d’aire fresc representat per un xaval despistat, només ha fet evident la contradicció d’aquell que vol vendre un producte sense conèixer les conseqüències de la seva mala fabricació.

Sense tenir en compte que l’any 2006 el PP i Ciutadans van denunciar un anunci de la Plataforma pro seleccions perquè apareixien menors, el partit de Rivera ha demostrat que el producte, per al partit dels autoanomenats intel·lectuals, no importa. Ells volen vendre i no els importa ni el client, ni les conseqüències, ni el seu mal final.

Article publicat el 21 d'octubre al diari Avui.
Article publicat a Directe!cat

14 d’octubre del 2010

No moris, parla català

El PP de Catalunya ha presentat un recurs contra la nova Llei del cinema perquè diu "que vulnera els drets dels castellanoparlants". La líder del PP català, Alicia Sánchez Camacho, ha anunciat que interposarà el recurs davant el Tribunal Constitucional. Creu que és encertat i que així treballa per millorar el seu país, però jo no sóc castellanoparlant i ja fa molt temps que "se'm vulneren els drets".

Cada cap de setmana vaig al cinema i mai trobo a la cartellera res en català. El noi de la taquilla, l'acomodador, la venedora de crispetes...tots parlen com jo, però comença la pel·lícula i s’esvaeix la meva parla, s'ensordeix el meu idioma.

Quan algú està malalt se l'ha de tractar. Quan una llengua ha viscut atacada cal mimar-la i potenciar-la. És per això que els habitants del nostre país, parlin català o castellà, s'han de treure el barret i aplaudir la llei, la norma que dignifica la possibilitat de viure plenament en català.

Article publicat el 17 d'octubre al diari El Punt.
Article publicat a directe!cat

13 d’octubre del 2010

El xulo de la classe a Catalunya és un pringat

El 12 d’octubre molts espanyols celebren el Dia de la Hispanitat i el seu president, José Luis Rodríguez Zapatero, rep una desfilada militar envoltat de patriotes i simpatitzants de la corona.

Cada any el president dels espanyols rep una xiulada monumental. És socialista i pel que es veu no és prou patriota. Parla castellà dins i fora de casa, actua com un bon espanyolista, és centralista però és el líder del PSOE, un partit obrer, d’espanyols però no prou fanàtic pel que es veu.

A Espanya està clar que el partit xulo és el PP. Són els militants més guays, els que vesteixen millor i els que xiulen més fort. Combinen molt bé els colors i saben que són prou espanyols com per escridassar al seu president, davant el seu rei i al darrere dels seus militars.

Aquests del PP, a Espanya, trepitgen fort. Un dia contemplen les seves orenetes i sospiren per tornar a tenir àligues. Un altre dia van a la platja i estafen d’allò més bé parlant un castellà polit mentre s’engominen del front fins al clatell.

Sí, els del PP a Espanya són els xulos de la classe. Quan venen a Catalunya però són d’allò més marginal. El dia de la nostra Diada se’ls xiula per lents, per inadaptats i per pixar fora de test. Ells protesten i insten als partits catalans a condemnar els xiulets. Incompresos i ploramiques de mena busquen mirades de complicitat, sovint topen amb algun altre marginat, coix i desganat com C’s, i junts s’encoratgen mútuament, s’agafen de la mà, tanquen els ulls i reneguen de la realitat on viuen.

El PP sempre condemna els xiulets que rep durant la Diada, quan els partits catalans fan l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova, però no condemna els xiulets que encaixa el seu president el dia de la Hispanitat. El PP vota en contra d’articles de l’Estatut català però hi vota a favor a altres regions. De què té por el xulo, per què tanta incongruència? Serà que a Catalunya els companys de classe li passen la mà per la cara?

Article publicat el 17 d'octubre al Diari Avui.
Article publicat a directe!cat

6 d’octubre del 2010

Corbacho i el matrimoni inexistent

L’actual ministre de Treball espanyol i candidat número tres per Barcelona a les llistes del PSC, Celestino Corbacho, ha advertit que si un dia Catalunya se separa de l’Estat espanyol, “el divorci serà traumàtic” i no “pacífic”.


Aquests socialistes de parla castellana, espanyolistes atroços i ateus de mena, tenen la mania de parlar del divorci entre Catalunya i Espanya quan en realitat haurien de parlar de “segrest” i “alliberament”.

A les democràcies europees un no es casa, al jutjat o a l’església, si l’altre no vol, i que jo sàpiga Catalunya i Espanya mai han festejat. La relació del nostre país amb Espanya és la d’un autèntic segrest imposat per una força superior a l'altra, per un rèptil afamat que no ha deixat mai de mossegar la presa.

A partir d’ara el context polític girarà al voltant de la plena sobirania catalana. Ja abans de presentar-se a les eleccions, Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana ja han fet trontollar la "relació" entre Catalunya i Espanya, han situat la independència al capdavant del debat polític i forçaran als partits tradicionals a treballar cap a la demanda que fins fa poc era silenciada, l’anhel de llibertat d’un poble trepitjat.

Ha quedat demostrat que per separat Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana funcionen, però si les dues formacions treballen unides la victòria serà contundent, evidentment contundent. Abans dels resultats del 28N els independentistes hem plantat cara, hem tret pit i hem fet que els "garrulos" de torn surtin de l’armari i ja amenacin advertint “traumes” i “relacions no pacífiques”.

Article publicat el 15 d'octubre al Diari de Sant Cugat.
Article publicat a directe!cat

2 d’octubre del 2010

El Franquisme segueix viu al teu voltant

Ja fa cinc anys que l’ajuntament de Barcelona va ser pioner en elaborar un inventari de la simbologia franquista a la capital catalana. Avui, el Memorial Democràtic de la Generalitat ha estat l’encarregat de cercar simbologia feixista a 185 municipis del nostre territori i ha conclòs senyalant 7.700 símbols franquistes, el 93 per cent són plaques d’habitatges.

El Memorial Democràtic preveu ampliar la cerca a més municipis sense pretendre fer venjança de res, sinó pedagogia democràtica, tant necessària per a normalitzar un país tant estrany i alienat com el nostre.

Els catalans del s.XXI convivim encara amb més de set mil símbols franquistes que ens recorden dia rere dia la derrota de la llibertat, l’opressió i la repressió al lliure pensament. Són impactes visuals que recorden un dolorós passat ple de misèries i odi.

Com encara és possible que algú toleri viure en un bloc de pisos amb simbologia feixista al seu portal? Com pot ser que la gent accepti assistir a places on encara hi ha àligues imperials i altres símbols d’una dictadura?

La Generalitat vol identificar els símbols franquistes i encarregar informes a experts per a que determinin els criteris generals i les recomanacions d’actuació per a retirar les petites evidències del passat feixista. Aquesta iniciativa està bé però té un rerefons trist i decebedor, ja que tota aquesta simbologia hauria de ser cremada o arxivada en algun museu finançat pels amants o fills del franquisme.

Aquesta vegada el problema de la Generalitat no són els diners que calen per enretirar les plaques feixistes, el problema és la poca vergonya i la falta de dignitat d’alguns ciutadans que es permeten conviure envoltats de la simbologia de l’odi.

Article publicat el 7 d'octubre al diari Avui.
Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat el 8 d'octubre al Diari de Sant Cugat.
Article publicat a directe!cat

24 de setembre del 2010

Tren de tardor en Vaga General

Tic,tic,tic, es tanquen les portes del tren i et quedes a l'andana. Pels pèls no has agafat aquell tren abarrotat de gent amb els vidres de les finestres entelades. No són ni les vuit del matí però l'activitat a l'estació és frenètica. Males cares, mirades perdudes i diaris rebregats es barregen amb alguns olors de xampús.

Segueixes a l'andana i t'adones que els bancs estan mullats, la rosada cada vegada té mes gana i es perllonga al màxim. Com si res, ha arribat la tardor i la fresca dóna la cara quan el sol s'amaga. Les orelles segueixen fredes, el nas ja ni el notes.

Arriba un tren, s'obra la porta, surten dos estudiants però n'entren cinc més. Les finestres tornen a aparèixer entelades i a l'interior la gent sobreviu abarrotada. En un obrir i tancar d'ulls el tren se'n va i l'andana perd vida.

N'arriba un altre, tanques els ulls entre la gent i en menys d'una hora ets a la feina. Des de la finestra veus caure fulles i intueixes un vent fresc que remou les branques i els arbres sencers.

Tic,tic,tic, ara és el despertador que anuncia obligacions. És dimecres i plou. Sense obrir els ulls saps que fora fa fred i que alguns criden que hi ha "Vaga General". Amb l'excusa de la vaga han atemptat contra els serveis públics i no podré pujar al tren, hauré de gastar benzina...

Obro un ull, l'altre també. Surto del llit i com a home lliure marxo a treballar sense manies, perquè vull viure en un país productiu, perquè vull que l’empresa guanyi diners i poder exigir un bon sou, perquè sóc ambiciós i sóc conscient del que toca, treballar, pujar al tren dels bons treballadors i seguir mirant endavant.

Article publicat el 28 de setembre a La Vanguardia.
Article publicat a directe!cat

21 de setembre del 2010

L’empresa a Catalunya abans de la independència

Catalunya ha perdut atractiu com a país d’oportunitats i la pime, puntal de la nostra societat, ha perdut competitivitat. La crisi econòmica que afecta a tot l’estat o l’entrada d’altres regions i països competidors, han provocat que Catalunya ja no sigui el mateix motor econòmic que havia estat fa unes dècades.

Espanya ens arrossega a un precipici inesquivable que només podrem evitar si ens desempalleguem del llast i potenciem l’emprenedoria del nostre país. Cal renovar el teixit productiu català amb una recuperació de l’activitat de la mà de noves empreses, que més que del sector de les tecnologies avançades, hauran de ser empreses amb una verdadera sortida en el mercat.

Catalunya ha de ser el país dels emprenedors i no ha de caure en els horitzons professionals que primen el funcionariat i mai el risc. El futur de les societats l’escriuen les empreses i les persones, i com més capital humà hi hagi, més alt serà el nivell econòmic i de progrés del país. Abans però cal que tot ciutadà de Catalunya conegui les dades objectives que ens enfonsen dia rere dia i prengui una decisió valenta i definitiva.

Segons un article publicat a La Vanguardia, mentre els nostres estudiants reben un 5% de totes les beques de l’estat, els de Madrid reben el 58%. Catalunya aporta el 22% del PIB espanyol i només se li retorna un 12%. En 25 anys a Madrid s’han construït uns 900 quilòmetres d’autovies i a Catalunya només 20 quilòmetres. Si tinguéssim Seguretat Social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria en uns 2.400 milions a l’any.

A més, i segons el premi Nobel d’Economia Aplicada de la UB, Catalunya seria set vegades més rica sense Espanya. Després d’aquestes dades, qui visqui a Catalunya haurà de plantejar-se si vol viure com a català o vol morir com a espanyol.

Article publicat a directe!cat

20 de setembre del 2010

Tant se me’n Tura la festa de la Rosa

El parit socialista de Catalunya va celebrar aquest cap de setmana la Festa de la Rosa. El president del govern espanyol hi va assistir i va fer les promeses de sempre davant els de sempre. Cridaner, pròxim i amb un look esportiu, José Luis Rodríguez Zapatero volia impulsar la figura del sovint ofegat Montilla.

Aquesta vegada tampoc ho va aconseguir, la percepció global de l’actual president de la Generalitat, tot i el vermell de les roses, és la mateixa, grisa. A totes les Festes de la Rosa, a part de Mary’s i Kevin’s, i disculpeu els mencionats, hi ha roses, i algunes de molt maques. I normalment on hi ha roses també hi ha espines. Aquesta vegada no, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, no hi va assistir per “raons personals de pes”. Suposo que les mateixes que les del conseller d’Economia, Antoni Castells.

Tura ha assegurat que la seva absència no té res a veure amb el fet que discrepi “d’algunes relacions amb el PSOE” , però ella discrepa i avui és l’espina de la rosa. Espines doloroses que sense embuts fan mal a un PSOE amb tisores de podar.

Montserrat Tura, maragallistes , Antoni Castells... tots sobren al nou jardí socialista que només té ulls per l’extraradi del dígraf “ch”. Chacón, Corbacho i els seus amics són la cara decadent d’un socialisme sense futur, almenys a la Catalunya que vol obrir-se al món.

Els jardiners socialistes estan pelant tiges i mica en mica les espines cauen. La rosa queda despullada, sense contingut, sense puresa, sense bellesa ni conflicte. Els socialistes catalans aviat quedaran orfes de partit i el cinturó roig serà l’única veu del PSC, la veu d’un barri obrer.

Article publicat el 23 de setembre al diari El Punt.
Article publicat a directe!cat

19 de setembre del 2010

Esforç; Mas president, ETA dissolta

Esforçar-se és quan algú desplega la seva força física o moral a vèncer una resistència o a aconseguir quelcom vencent dificultats. Gairebé tot projecte interessant ha de superar entrebancs, esquivar obstacles i seguir treballant cap a la meta desitjada.

El líder de CiU, Artur Mas, ha demanat un últim “esforç” per guanyar les properes eleccions per majoria. Com en una dura cursa de fons, Artur Mas ha sol·licitat un “esprint final” i “no fallar” el dia dels comicis. “Estem en bona posició però si després, a l’esprint final, fem figa, totes les voltes que hem fet no serviran per a res”, ha alertat Artur Mas en un míting a Martorell.

Per als convergents el circuït de la cursa està traçat, no queden tants quilòmetres i tot un país els espera a meta. Només cal no defallir i ser conscients que si guanya per majoria no ha de perdre el nord i ha de potenciar l’escolta als demés. Nous equips volen competir i hauran de poder influir al guanyador.


D’altra banda però alguns circuïts poden canviar de forma o recorregut. Projectes o lluites, justificades o no, poden fer girs radicals impulsats per una demanda imperiosa més forta que qualsevol raonament formal. El crit d’un poble vol replantejaments per resoldre els seus conflictes mitjançant una solució democràtica.

ETA ha fet públic un altre document on es compromet amb la comunitat internacional a analitzar els passos a fer amb la Declaració de Brussel·les, document signat per diversos excaps d’estat i de govern i premis Nobel de la pau, on es demana a ETA un alto el foc permanent amb verificació internacional.

El document de la Declaració de Brussel·les també sol·licita al govern espanyol una resposta adequada per posar fi al conflicte basc. L’organització armada ha deixat clar que els moviments són unilaterals i incondicionals, és el primer pas per iniciar el diàleg i les negociacions. El que queda de camí, de circuït, serà el govern d’Espanya qui el marcarà.

Article publicat a directe!cat

14 de setembre del 2010

Prou complexos, parla-li català

La Plataforma per la Llengua ha publicat sis gags per demanar als catalans que no canviïn de llengua quan parlin amb els immigrants. En menys d’una setmana els gags produïts per Minoria Absoluta, paròdies contra els complexes lingüístics, han aconseguit més de 2.000 visites.

La nova campanya de sensibilització consta de sis gags de dos minuts de duració on l’espectador pot adonar-se de les paradoxes humorístiques que pateixen els catalanoparlants a l’adreçar-se als nouvinguts.

Tant la Plataforma per la Llengua com la productora Minoria Absoluta tenen clar que rient s’ensenya millor. És per això que aquests gags són una magnífica eina per a que els catalanoparlants s’adonin d’una vegada que són el referent lingüístic que pot obrir un nou món als immigrants. Hi tenim una responsabilitat i no hi podem escapar.



* Fes clic al play

13 de setembre del 2010

Vaga general; mals moments per escoltar sindicats

L’UGT i CCOO han avisat que l’aeroport del Prat s’aturarà el proper 29 de setembre. Joan Carles Gallego i Josep Maria Álvarez, secretaris generals d’UGT a Catalunya i de CCOO respectivament, han animat als treballadors de l’aeroport de Barcelona a sumar-se a la vaga general.

Orgullosos i segurs borden davant el proletariat la consigna per paralitzar l’economia. Clofolls per ser escoltats evidencien la foscor d’una societat que ja Ni vol treballar Ni estudiar. Són mals moments per escoltar les irresponsabilitats del germà dolent. En temps de crisi però, la paradoxa de l’egoisme obrer sempre apareix reflectit sota el paraigües sindical.

Contra la reforma laboral proposada pel govern d’Espanya, els dos líders obrers prediquen arreu de l’estat i exalten a crits els treballadors menys formats. Creuen que aturar l’activitat del Prat “és clau” per a canviar les coses, però el que aconseguiran és fer-nos més pobres a tots.

Diuen que “si el dia 29 és un èxit, el dia 30 les coses canviaran i el govern s’haurà de menjar aquesta reforma”. Possiblement el govern de Madrid haurà de refer la reforma laboral però mentre, la Comissió Europea seguirà creient que l’economia espanyola ha patit una recaiguda i continuarà vaticinant que serà l’únic gran país de la UE on l’economia seguirà contraient-se aquest any.

7 de setembre del 2010

Tret de sortida a les eleccions; 28-N meta o inici del canvi

El president José Montilla ha convocat les eleccions i ha encetat la cursa electoral amb polèmica lingüística. El 28 de novembre ha estat la data que Montilla, en una declaració bilingüe, ha marcat per a celebrar les eleccions “que decidiran quin camí ha de seguir Catalunya”.

Molt conscient del més que possible final del tripartit, Montilla ha reconegut que “és una de les eleccions més transcendents de la nostra història recent”, ja que per al president de la Generalitat el resultat d’aquestes seran importants per tractar la crisi, el descrèdit dels polítics, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la relació entre Catalunya i “la resta d’Espanya”.

La competició

La cursa comença i l’atleta capdavanter del PSC corre barrejant el seu característic català i el seu castellà matern, mala combinació si amb ella vol enfrontar-se a altres rivals més ben preparats. La cursa ha començat i tots els atletes tenen les seves cartes, algunes coincideixen i altres contraresten la de l’adversari. Això és un joc i qui estigui més a prop del poble serà qui vencerà.

És evident que per a guanyar les eleccions s’ha de ser conscient d’on es competeix i contra qui. Amb la regla d’or a la mà copsa l’atenció la titular del PP, Alicia Sánchez-Camacho, catalana de documents que viu al país i encara no comprèn la realitat que l’envolta.

La presidenta del PP català ha coincidit amb el discurs de José Montilla en dir que aquestes eleccions són “unes de les més importants dels darrers 20 anys de la història de Catalunya”. Sense definir el rerefons de les seves declaracions, Sánchez-Camacho ha assegurat que “el canvi a Espanya comença a Catalunya”, una frase creixent de veritat i raó.

Al PP no li interessa el debat sobre la independència, diu que es preocupa pels problemes econòmics, els problemes de la gent del carrer. Tot i les declaracions, el que no sap el partit que no reconeix l’Espanya plurinacional ni reconeix que l’11-M va ser obra del terrorisme islamista, entre d’altres, és que; Catalunya pateix un espoli fiscal d’uns 21.000 milions d’euros anuals o que en només quatre anys, el dèficit fiscal de la Seguretat Social Catalana ha estat de 13.091 milions d’euros,

Les properes eleccions del 28-N han de ser l’inici del divorci amistós entre Catalunya i Espanya. Només hi ha d’haver dues consignes; partits catalans i construcció de l’Estat propi. Aquests són els objectius guanyadors que l’atleta ha de tenir al cap.

5 de setembre del 2010

I si ETA acaba ensenyant democràcia al PP?

El grup terrorista basc ha anunciat un alto al foc a la seva lluita armada. Al comunicat d’ETA, que s’ha difós en un vídeo al diari Gara i a la BBC, els terroristes asseguren que ja “fa mesos” que van prendre la decisió de no tornar a actuar amb les armes, i han anunciat que “assumiran responsabilitats” en tres aspectes claus per arribar a una solució democràtica.

ETA treballarà “en l’articulació del projecte independentista”, “en el camí de crear les condicions per construir un procés democràtic” i en “la resposta a la repressió i en la defensa ferma dels drets civils i polítics”. Després d’aquests aspectes “ETA es reafirma en el compromís amb una solució democràtica perquè, a través del diàleg i la negociació, els ciutadans bascos puguin decidir el seu futur de forma lliure i democràtica”.

Quan no fa ni una setmana que l’esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna va instar ETA a declarar una treva permanent, el grup terrorista ha difós el comunicat i ha alertat que si el govern d’Espanya té voluntat, “ETA està disposada a acordar els mínims democràtics necessaris per emprendre el procés democràtic”.

Tot i que el govern d’Espanya es manté en silenci estudiant la validesa del comunicat, ja podem preveure les reaccions distorsionades que prendran col·lectius com el PP i plataformes properes, que faran cas omís al comunicat i l’atacaran irreflexivament. Tot i això, per a desacreditar les valoracions que puguin prendre certs cavernícoles de l’Espanya més casposa, podem recordar les declaracions que Jaime Mayor Oreja va fer la setmana passada. L’ ex ministre d’interior i portaveu del grup Popular al Parlament Europeu deia que la banda armada ha arrossegat els partits catalans als seus postulats, “l’auge de l’independentisme és una victòria d’ETA”. Amb declaracions d’aquests tipus el PP ens mostra la distància que ens separa d’ells. L’Espanya que ells volen és l’Espanya que ens fa regurgitar.

L’alto al foc però podria ser un primer pas per a que ETA deixi les armes de forma definitiva. Les actuacions de l’Estat seran claus si s’inicien negociacions polítiques, però mentre, cal que el PP, per un temps, aprengui a tenir la boca callada i els ulls ben oberts. Podria donar-se l’estranya paradoxa en que ETA acabi fent pedagogia de democràcia al Partido Popular.

2 de setembre del 2010

El ritme de la vida

S’han acabat les vacances i mica en mica els carrers retornen a la normalitat. Els temps de descans, de reflexió i de càmera lenta ja han passat. Els cotxes tornen a circular per les carreteres, les voreres s’omplen de cares impersonals i molts canells tornen a lluir rellotges. Al setembre per a molts tornen les obligacions, el ritme real de la vida.

Pot semblar que tornar de vacances sigui una dura penitència, un mal inesquivable que a tots pertoca i a ningú perdona. La que molta gent anomena “deprepostvacances” és simplement la tornada a la realitat, a l’ordre personal que cadascú s’ha creat a mida.

Molts esperaran a cap d’any per avaluar l’any i plantejar nous projectes, i agafar aire per fer amb embranzida camí a nous destins, i seguir mirant endavant, i retrocedir la mirada i buscar errors passats, i sí, pensar en ser millor persona també. Tot això està bé però no fa falta esperar fins al gener per replantejar-se noves lluites i maneres de procedir.

Ara més que mai és moment de plantejar-se un bon inici de curs laboral, acadèmic o personal. Qui tingui “deprepostvacances” ha d’estar content de poder reviure la seva realitat, la de treballar i aixecar el seu país. Avui, quan a Catalunya hi ha més de 555 mil aturat és en definitiva, el moment de seguir reflexionant i córrer cap a la victòria, ja sigui personal o col·lectiva.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, el dia 10 de setembre.
Article publicat al Tot Sant Cugat, el divendres 17 de setembre.

23 d’agost del 2010

Concert econòmic no, independència sí

Pocs mesos abans de les eleccions catalanes el president de CiU, Artur Mas, ja té dissenyada l’estratègia política del partit. Mas ha explicat que a l’horitzó de la federació nacionalista hi ha el concert econòmic o dit d’una altra manera, per no ofendre a ningú; el “pacte fiscal català”.

Si Artur Mas és president de la Generalitat esperarà a la primavera del 2012, després de les eleccions espanyoles, per proposar formalment un pacte fiscal. Mas ha explicat que el suggeriment pot ser tant antipàtic pel PP com pel PSOE, “quan et necessiten tots dos obren una mica la porta, quan et deixen de necessitar la tornen a tancar”, ha dit el presidenciable de CiU.

La proposta fiscal no vol ser una reproducció de la fórmula del País Basc, Mas creu que un “pacte fiscal català” té cabuda a la Constitució espanyola i depenent de qui governi a Espanya i dels suports que necessiti podria tirar endavant.

Dit això i amb les enquestes a la mà, sembla que PP guanyarà a Espanya i CiU a Catalunya. El PP català ja ha dit que no donaran suport a un concert econòmic català però sí que podria donar-lo a una “millora del finançament de Catalunya”. No cal dir res més, queda clar que CiU podria arribar a esgarrapar una millora financera molt positiva per als conformistes però inútil per a l’ambició actual del poble català.

Catalunya no necessita un concert econòmic per a tirar endavant, necessita la independència per no haver de dependre de ningú. S’apropa el moment d’alçar la veu i caldrà votar a aquells partits que al seu horitzó hi tinguin l’Estat propi. Els temps de plorar per molles de pa han de quedar enrere, les molles ja no poden saciar la nostra fam de llibertat. Volem el pa, el pa sencer.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, el divendres 27 d'agost.

11 d’agost del 2010

Humilitat política, actes valents

Quan es tracta d’analitzar el rival és fàcil parlar. Els socialistes treuen els plats bruts de CiU i el votant pròxim al PSC es queda amb la cançoneta. El mateix passa quan Convergència trepitja als socialistes i el votant convergent aplaudeix l’esbatussada. Això passa amb tots els partits, és fàcil criticar l’adversari.

Actualment la política, igual que molts actes policials, giren al voltant d’un sol interès; la recaptació. Mentre uns necessiten nodrir-se directament dels diners de la ciutadania -posant multes de forma irreflexiva i oblidant pedagogies possibles-, els altres busquen vots, guanyar diners de forma indirecta i assegurar-se un sou.

Constantment som testimonis de les crítiques que els partits es fan un a l’altre. Caiem a la trampa i sovint ens quedem amb la versió de la crítica que més ens agrada, atacar al rival. Doncs bé, en un context on la ciutadania comença a estar cansada de tanta pica-baralla inútil, és el moment de posar tots els fets, declaracions, propostes... sobre la taula i decidir sense complexos quin ha de ser l’equip que et representi.

Unes regles d’anàlisi ràpides i senzilles per un nacionalista podrien ser les de; mentre CiU defensi el concert econòmic i no la independència passaré d’ells, mentre el PSC sigui sucursal del PSOE i calli les veus catalanes del partit passaré d’ells també. PP i Ciutadans se’ls respecta per ser els partits dels immigrants espanyols que van ajudar-nos a construir Catalunya i encara no s’han adaptat, cal ser tolerant amb els lents. ERC ha errat masses vegades reeditant el tripartit i oblidant-se de l’espurna nacionalista que hi tenia a dins. Iniciativa pot ajudar a tenir consciència mediambiental, però valga’m Déu si governessin i haguéssim de viure en comunes.

Vist que els partits tradicionals flaquegen per algun costat cal centrar-se amb els nous. Sense experiència, amb molt a guanyar i poc a perdre topem amb Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Tots dos partits tenen molt bones idees i bons mètodes per portar-les a terme, però un sense l’altre no aconseguirà res.

No es pot tenir el cor dividit ni en dos amors ni en dos partits. Només el partit més generós, humil i valent serà el que guanyarà. Les solucions salomòniques tampoc serveixen en política, el nom o els dirigents són el menys important, ara com sempre han de primar les persones i els bons objectius.

Article publicat el dimecres 18 d'agost al Diari Avui.

6 d’agost del 2010

Vacances; temps per organitzar-se, preparar-se i oblidar els perdonavides del PP

Als carrers de la ciutat es respira un aire estrany, pau i tranquil·litat a les terrasses dels bars més cèntrics, aparcaments lliures i gratuïts, cues inexistents per posar benzina... és temps de vacances i molts han tingut pressa per marxar lluny.

Mentre faig temps per a que arribi el dia del meu viatge m’adono que el contingut de tots els diaris ja ha disminuït i amb ell, la dialèctica política abaixa el ritme. Durant les vacances tens més temps i pots analitzar millor les accions, les declaracions, els moviments. Paraules que a principis d’any haurien passat desapercebudes, a l’agost se’ls hi pot treure molt suc i girar-se contra el bocamoll protagonista.

Així mateix ha passat amb alguns membres del PP, com Gargamel, perdó, vull dir, Alejo Vidal-Quadras, un dels vicepresidents del Parlament Europeu, i Juan Soler, diputat del PP a l’Assemblea de Madrid. Els dos han coincidit en tornar a criticar de forma xulesca la prohibició de les curses de braus a Catalunya, i aprofitar a més, per fer amenaces sense sentit.

Vidal-Quadras no té vergonya i declarava que “no hem de fer res reactiu i impensat. Ni prohibir les sardanes ni ximpleries que ens apropessin al seu baix nivell polític ni ideològic”, referint-se als polítics que van votar a favor de la prohibició de les corrides. Realment creu aquest home que des de Madrid podrien prohibir les sardanes? A quin joc es pensa que juguen els polítics catalans? Mentre Vidal-Quadras mostra el seu talent de rebordonit, Juan Soler deia que s’hauria de prohibir la sardana perquè “mata d’avorriment”.

El PP viu una realitat que no és la nostra, cal deixar clar que no existeix cap “odi a la nació espanyola”, com assegura el diputat Soler, i que no ens agrada el seu joc “d’ara tu, ara jo”. Aquestes setmanes de vacances ens aniran bé per desconnectar i oblidar la gent del PP. A la tornada però caldrà fer molta feina per a desempallegar-nos d’ells, dels ciutadans que viuen encegats i no respecten la diferència, i del PP, el reducte marginal que té els dies comptats al nostre país.