26 de maig del 2010

I jo què penso quan corro?

L’altre dia vaig acabar de llegir el llibre del japonès Haruki Murakami, “De què parlo quan parlo de córrer” i hi vaig trobar escrit, clissat a la perfecció, els sentiments que tenim i compartim tots els corredors de llargues distàncies.

El llibre, a mig camí entre el relat de ficció i el manual d’autosuperació, copsa d’una manera molt nítida, els pensaments, les vivències i les traves que tota persona, i especialment el corredor, experimenta mentre viu i camina per la vida.

Com que fa més de dotze anys que corro de forma ininterrompuda a diferents nivells d’entrenament, m’he pres la llibertat d’escriure aquest article com un afegit al llibre del mestre Murakami.

Als atletes sovint ens pregunten per què correm, si no ens avorrim, si es molt dur, d’on traiem el temps... i a vegades no és fàcil trobar una resposta fonamentada per a cada pregunta. Per a moltes persones el fet de córrer pot deixar de ser un mer entreteniment per convertir-se en una necessitat, un espai del dia on trobar-se un mateix, reflexionar en pau, oblidar-se de tot o idear nous projectes.

Sí que és veritat que per a córrer a diari és necessari un bon estat físic, voluntat i autodisciplina, però també és cert que per a qui viu enganxat a la sabatilla i a l’asfalt no és mai cap suplici seguir suant la samarreta.

Tot corredor pot tenir una frase, una paraula, per definir l’acte de córrer. Per a mi córrer és un dels millors moments del dia on et sents més lliure i fort, on només depens del teu esforç per millorar el temps en un circuit o simplement per prendre l’aire en companyia de la natura, de la teva ciutat o poble.

Sóc conscient que potser no tota la vida podrem córrer, la vida dóna moltes voltes i avui pot ser que sigui el millor moment, la plenitud dels nostres cossos i ments. Per això, córrer és per a mi un acte íntim, l’activitat que exemplifica millor els meus pensaments, l’ambició d’arribar lluny i seguir encara més lluny, i no parar, no parar mai.

Si algun dia he de deixar de córrer vull poder dir que he acumulat tants quilòmetres que no els puc ni comptar. Si algun dia no em puc aguantar en peus voldré creure que a mi ja no m’importa no poder córrer.

Avui però, seguiré corrent i veient el món d’una altra manera. Assaboriré cada racó, olor o sensació i miraré els cotxes de reüll mentre deixo enrere cases i fanals. Córrer pot ser l’aliment necessari per mantenir la ment ben sana, per seguir caminant, corrent i en definitiva vivint. Tu què penses quan corres?

25 de maig del 2010

Polítics sí, però humans i al servei del poble

La imatge dels polítics ha anat evolucionant molt aquestes últimes dècades. La ceguera ciutadana va desapareixent i alhora, la desafecció cap a ells generarà un canvi radical.
L’estatus de súper-home que durant dècades han encarnat molts polítics no han estat res més que la conseqüència d’una permissivitat ciutadana, comparable avui amb la imatge distorsionada que molts tenen dels jugadors de futbol.

Tant l’ofici de polític com el de jugador de futbol han estan sobrevalorats. La societat els ha idealitzat i els ha situat en un pedestal difícil de destronar. Encegats pel poder o l’ostentació els han donat màniga ampla i no ha estat fins que la crisi econòmica ha sacsejat amb més força quan s’ha dit prou i s’ha qüestionat la seva figura.

En un sopar col·loqui amb l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, va quedar palès que és del tot necessària una oxigenació política, amb nous dirigents al servei del poble, senyalats i sempre qüestionats per qui se sent representat. Móra va exemplificar que realment el pedestal on fins ara hi accedien alguns polítics i les seves famílies pot canviar. La desafecció política és tant intensa que és necessària una regeneració política on ningú s’apunti a fer política per guanyar diners ni reconeixements.

Només quan el ciutadà sigui conscient que ser polític és el mateix que ser professor, metge o mecànic, els polítics aterraran al món i treballaran per al país. No obstant això, el camí per recórrer és llarg i encara hi haurà molts entrebancs, de moment per exemple, l’Eurocambra regalarà als 736 eurodiputats un iPad (el nou producte d’Apple) valorat en 600 euros cada un, el que equival a una despesa de 5 milions d’euros, un fet que no evidencia cap canvi de rumb.

El polític aposentat seguirà amb la mateixa actitud fins que no pugui aprofitar res més. És per això que la ciutadania té l’obligació d’exigir un canvi, una regeneració política desacomplexada i radicalment austera. La nova manera de fer política serà defensada per pocs partits polítics, però qui plantegi la reforma més radical i l’apliqui al peu de la lletra serà el partit guanyador.

Article publicat a la web de Reagrupament.

18 de maig del 2010

Catalunya Ràdio al País Valencià, un dret fonamental

Tenia raó el savi que va dir que la premsa ens faria lliures, també el que va pensar que sense premsa podria fer esclaus irracionals. Estar informat és un dret del ciutadà que garanteix la seva independència i ajuda a construir un esperit crític, fonamental, per no ser objecte dels pitjors pensaments polítics.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) entén aquest concepte i és per això que ha decidit continuar emetent “momentàniament” el senyal de Catalunya Ràdio al territori valencià. La setmana passada el govern de Francisco Camps els hi va enviar un requeriment demanant que tanquessin els repetidors que emeten senyal al País Valencià, el mateix va fer amb els repetidors de TV3 i algun dia potser farà el mateix amb els llibres editats en català... de què te por el PP valencià?

Aquest dijous finalitzarà el termini donat en el requeriment del govern de Camps per tancar les emissions de Catalunya Ràdio i serem testimonis d’un esdeveniment molt important; el triomf de la raó o el de la barbàrie.

La conselleria de Justícia valenciana va explicar que els expedients sancionadors per cada repetidor il•legal poden ser de 200.000 euros i que ja n’han tramitat més de 80, entre ells els de ACPV. Per altra banda, el coordinador de ACPV, Toni Gisbert, creu que s’han de diferenciar les ràdios que “són d’interès públic i les que no ho són”, així com “les que tenen una oferta en la nostra llengua i les que no i les que tenen interès per tal de mantenir la pluralitat informativa”.

Tot i els possibles acords de reciprocitat entre Ràdio Nou i Catalunya Ràdio, tot apunta que Camps farà tancar els repetidors i amb ells delatarà els seus mal pensaments. El president valencià vol un territori unicolor, amb una veu espanyola que renegui de les seves arrels.

10 de maig del 2010

NiNi: Ni PP ni PSOE

En temps de patacades és habitual veure clatellades i puntades de peu, cops de colze, etzibades i alguna que altra empenta. Hi ha dos participants nefastos i com a tota competició sembla que un haurà de perdre i l’altre assaborir la victòria.

Per una banda hi ha un Partido Popular emmerdat fins el coll i dirigit per un capità sense timó. Un PP ofegat en la seva pròpia trama corrupta que de forma incomprensible segueix regnant a les enquestes d’intenció de vot. De ben a prop però el segueix un fatigat participant, són els socialistes de Zapatero que després de demostrar ser més civilitzats i dialogants que el PP, també han demostrat que de creativitat i de números no en saben gaire.

A l’últim baròmetre del CIS s’indica que el PSOE està retallant l’avantatge del PP en intenció de vot. Mentre el PP té un 39,5% els de Zapatero han retallat l’avantatge en 1,5 punts i han passat del 36,2% del mes de gener al 38% el passat mes d’abril.

Al que avui diem cursa electoral s’hauria d’anomenar batalla electoral. On s’han vist curses de dos atletes, coixos i amb tant poc talent? Més encertada seria la comparativa amb un ring de boxa on s’enfronten dos sacs de patates, però ben mirat, injust seria per aquest esport i per als boxejadors comparar-los amb tant patètic espectacle.

El líder del PP, Mariano Rajoy, ha obert la porta a una possible moció de censura contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Ha dit que “així no es pot continuar ni un minut més”, una declaració que fa pensar molt i alhora fa evident el significat de la contundent afirmació.

Així no es pot continuar ni un minut més, Mariano Rajoy té raó. Ni un minut més, no, ni amb les seves regles de joc, ni al terreny que ells volen, ni amb els jugadors que convoquen. No, ni amb els seus àrbitres, ni amb els seus jutges, ni amb la seva força opressora. Cal demostrar que a la política, com a l’esport no tothom pot pujar a primera divisió. Ni PP ni PSOE, no, cap dels dos té la marca mínima per a competir, no, cap dels dos haurien de ser alternativa de res.

Article publicat el 12 de maig al diari Avui.
Article publicat a la web de Reagrupament.