30 de novembre del 2010

José Luis Blanco i la investigació per un positiu d’EPO

L’atleta català, José Luis Blanco, està vivint aquests últims dies un dels moments més foscos de la seva carrera atlètica. La Federació Espanyola d’Atletisme li ha obert un expedient sancionador per un presumpte positiu de dopatge detectat el mes de juliol, després de proclamar-se campió d’Espanya als 3.000 metres obstacles d’Avilés.

Blanco, setmanes més tard de competir al Campionat d’Espanya va aconseguir la medalla de bronze als Europeus de Barcelona. Entre el 14 de juny i el 4 de setembre va passar per 9 controls de dopatge en 4 països diferents, però la setmana passada, 72 dies després de la cita al Campionat d’Espanya, se li obria un expedient per un presumpte positiu d’EPO  que podria sancionar-lo amb dos anys de penalització.

José Luis Blanco ha dit que està molt tranquil per la seva “absoluta innocència” i vol que se li respecti el dret de presumpció d’innocència, un dret però, que no podrà evitar el mal nom que li ha deixat l’expedient de la Federació Espanyola.

Blanco podria estar vivint una situació semblant a la que va patir l’atleta de Canet de Mar, Ricard Fernández, a qui la Federació Espanyola va fer públic que havia donat positiu per EPO l’any 2004, i cinc anys més tard el Tribunal Suprem de Justícia dictaminava al seu favor dient que el positiu d’EPO mai havia existit.

Ara però, el cas d’en José Luis podria tenir puntualitats diferenciades preocupants. Blanco és un dels millors atletes catalans i recentment  ha fet un pas dins el context polític, podria ser això suficient per atacar-lo? Què o qui pot haver-hi al darrere de les investigacions?


Article publicat el divendres 03 de desembre al Diari Avui.
Article publicat a Notícies de Lloret

Article publicat a directe!cat

28 de novembre del 2010

Catalunya es normalitza, el catalanisme avança

La valoració d’unes eleccions varien depenent del cilindre òptic amb que s’analitzen. Les dades però, són immòbils i parlen per si soles. L’estratègia nacional dels partits polítics del nostre país no ha estat encertada, el catalanisme ha crescut però els independentistes ens hem presentat dividits, s’ha confós als votants i això ha debilitat la nostra presència al Parlament, facilitant així una tercera posició al Partido Popular.  


Convergència i Unió ha aconseguit 62 escons i Artur Mas serà el responsable de normalitzar el país. S’ho mereix, ha guanyat per tercera vegada i serà el president que fa temps ens mereixem. Amb la CiU més optimista i valenta, amb el discurs més sobiranista de la seva història recent, ha aconseguit doblegar el tripartit, promoure el veritable canvi, la millora del país, i el creixement de tots, de Catalunya. 


La sucursal catalana del PSOE ha obtingut els pitjors resultats de la seva història, ha perdut 9 escons, s’ha quedat amb els 28 escons que demostren l’evidència del seu fracàs. Esquerra Republicana ha perdut 10 escons, 11 menys que al 2006, i Iniciativa n’ha obtingut 10, dos menys que fa quatre anys. El PP malauradament ha sumat 4 escons i són ja la tercera força del Parlament de Catalunya. Indiscutiblement la perdedora d’aquestes eleccions ha estat ERC, que ha passat de ser la tercera força a ser la cinquena. 


La sorpresa positiva però, ha estat Solidaritat Catalana per la Independència. Tot i no aglutinar tot el moviment independentista, (l’altre candidatura independentista important era Reagrupament, amb 39.793 vots), ha entrat al Parlament per la porta gran, amb 4 escons i per sobre dels nacionalistes espanyols de Ciutadans. El Partit de Joan Laporta és ja la sisena força catalana i serà la responsable d’influir Convergència i Unió en les propostes més valentes, les que ens apropin a la independència.


En conclusió, la victòria de CiU demostra amb contundència que Catalunya és catalana i ho vol seguir sent. Comença una nova etapa amb un accent de catalanitat molt ben marcat. En aquesta nova etapa caldrà que tots els independentistes pugin al carro de Solidaritat i imposin l’accent independentista que ha d’influir el govern de Catalunya, qui sap a més, si amb el temps els socis de CDC serà Solidaritat en comptes d’Unió Democràtica.

Article publicat a directe!cat

26 de novembre del 2010

Un cor, un vot, un sentiment dividit

Prou complicat és decidir tirar cap a una aventura, cap a un camí incert que no té garanties plenes, com per ara topar amb l’absoluta indecisió. Més dur i complicat és quan decideixes aventurar-te, perquè el cor t’ho demana, i veure com la mateixa idea s’escenifica de dues maneres diferents. 

 A dos dies de les eleccions el vot independentista està més dividit que mai. Volem deixar de perdre el temps i apostar de forma clara i segura per la formació que ens portarà l’Estat propi, o almenys ho intentarà, però vist el panorama actual, difícil serà encertar a la diana adient.   

Està clar que el canvi és necessari, necessitem un president preparat i respectable, i l’Artur Mas n’és el millor candidat. Però també necessitem que l’independentisme desacomplexat entri al Parlament, obri camí i ensenyi on hem d’anar, quin horitzó hem de perseguir. 

Al món independentista la candidatura genuïna és la de Reagrupament, però la formació de Joan Laporta també ha fet els deures i el component mediàtic sembla que els ha posicionat millor a les enquestes. Ara, en mig d’una lluita fratricida podem esdevenir morts els dos germans. La feina feta durant anys se’n pot anar a norris per una baralla que l’independentisme no entén ni vol entendre.  

A tocar de les eleccions, amb el temps a sobre i l’angoixa evident que provoca una indecisió paralitzant, calen més que mai accions contundents, arriscades i d’una severa responsabilitat. Els independentistes no volem perdre el temps, volem un pas ferm, una mirada endavant que conciliï la formació de Joan Carretero i la de Joan Laporta.  

El proper diumenge l’amor propi s’ha de quedar a casa. Cal pensar en el bé comú i ser conscient de la divisió que s’està produint. O un dels dos partits tira enrere i dóna el seu suport a l’altre o molt probablement, la desafecció política, el desencantament i la desconfiança, enfosquiran l’alegria que tant bé ha representat els col·lectius independentistes durant aquests últims anys.

Article publicat a directe!cat

22 de novembre del 2010

Els plats per aquestes eleccions

La gran oferta de partits per aquestes eleccions fan difícil l'obtenció d'un resultat plaent per aquells que militin en un partit.

Igual que si es tractés d'un bon àpat, tenim a les nostres mans interessants menús amb bons ingredients i adornats de la millor manera, política de mercat, creativa i mediterrània. El sector catalanista el tenim farcit de bones propostes i de nous plats independentistes que volen sortir de l'obrador per quedar-se definitivament a la carta.

Tot apunta que aquesta vegada no s'apostarà per plats combinats, i si finalment és necessari, els ingredients del plat segur que no seran els actuals.

Abans d'assistir al restaurant és difícil pronosticar quins seran els plats estrella però tenint a CiU, ERC, Iniciativa, Reagrupament i Solidaritat, competint per ser-hi, es pot creure, passi el que passi,  en una victòria catalanista.

Si CiU no arriba a la majoria absoluta podrà negociar el plat combinat amb ERC. Aquests últims ja remenen la cua proposant possibles fulls de ruta, com defensar el concert econòmic junts i posteriorment un referèndum d'independència quan Espanya rebutgi la proposta financera.

Mentre CiU i ERC parlen d’àpats grans, Reagrupament i Solidaritat fan l'últim esforç per ser part del pastís. Aconseguir l'entrada de les dues formacions independentistes al Parlament seria una victòria important i necessària per a tot el país, calen nuclis de pressió independentista que creixin mentre evoluciona la societat.
Publica un missatge
El toc verd del plat serà el d'Iniciativa, que per la seva presència al Parlament hauria de poder influir però deixar de decidir, almenys fins que no tingui més representació.

Després del 28-N comença una nova etapa on caldrà remuntar econòmicament i nacionalment. Tenim clar els plats defectuosos que no triarem i tenim clares les cinc ofertes catalanistes que han de créixer per alimentar el país, el nostre, el de tots.

Article publicat el divendres 26 de novembre al Diari Avui
Article publicat a directe!cat

16 de novembre del 2010

Injustícia fiscal, subvencions i castells

Que el sud d’Espanya viu subvencionat per altres regions o nacions no és cap mentida ni és el descobriment de l’any. Com bé ha dit el candidat d’ERC a la presidències de la Generalitat, Joan Puigcercós, la injustícia fiscal que pateix Catalunya és “el que tothom sap, les xifres canten”.

A la Memòria de l’Agència Tributària del 2008 es mostra com Hisenda va recaptar 311,2 milions d’euros a Catalunya en inspeccions fiscals, mentre que a Madrid en recaptava 155,4 i a Andalusia només 54,7. Aquestes són xifres que evidencien qui està al punt de mira i qui és la “nineta dels ulls” d’Espanya.

Durant molts anys les zones riques han pogut tirar del carro. S’han exprimit recursos, sectors i treballadors, però les zones de progrés mica en mica van quedant coixes al mateix temps que la Unió Europea replanteja els seus pressupostos. Països capdavanters com Holanda o Alemanya ja proposen reduir el pressupost de la UE en un 1% del PIB de la Unió, i quan això sigui una realitat, de què viuran Grècia, Irlanda, Portugal o Espanya? Qui subvencionarà Espanya quan la UE afluixi el raig i Catalunya ja no pugui amamantar ni els seus cadells?. 

Només es pot ser solidari quan tens garantida l’existència, i Catalunya a mitjà termini no té continuïtat si no s’atura, reflexiona i aprèn a volar. Ens cal pujar alt, -tant alt com els castells, que la Unesco ha proclamat com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat- internacionalitzar la causa, crear nous llaços per fer entendre al món que si ens deixen créixer podrem ser solidaris amb Europa i no només amb Andalusia i altres parts de l’Estat espanyol.

Article publicat el 20 de novembre al diari Avui,
Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

10 de novembre del 2010

Farts de perdre, units guanyarem

Ja fa massa temps que al govern de la Generalitat no s’hi respira catalanitat. El president Montilla, durant aquests últims quatre anys, ha fet esforços per millorar el mínim que se li pot demanar a un president - que parli bé la llengua del país – però ni això ha sabut fer.

Farts d’escoltar a un president que apunyala la llengua i predica el que no sent. Farts de veure com interessos contraris al català fan campanya per afeblir una possible normalització... Farts estem i quan sembla que ja no pots afartar-te més, quan estàs saciat, ple fins més a munt del cap o ja fins els cordons, t’afartes una vegada més de la passivitat mediocre dels representants. T’adones que aquell govern que s’apropiava del terme “progressista” ha demostrat una vegada més que el progressisme no està mort, però tampoc està a l’esquerra, sinó a la dreta productiva que aconsegueix recursos per a progressar.

Amb el socialisme tergiversador, híbrid d’ideologia, de parla i acte, hem entrat en crisi econòmica però també en una recessió important de cultura i valors. És aquest govern socialista el que permet que el govern espanyol forci la UE a diferenciar el català del valencià. El PSC, la sucursal catalana del PSOE, contribueix a la divisió catalana utilitzant la mateixa estratègia rastrera dels partits nacionalistes espanyols, incitar la fragmentació dels catalanoparlants.

Catalunya necessita que la Generalitat torni a ser catalana. El nacionalisme ha de caminar plegat, deixar les lluites dreta – esquerra per a quan puguem decidir des del nostre Parlament. L’independentisme trepitjat ha d’alçar el cap i col·laborar en tot i més per a que el pacte ja no sigui només entre ells, sinó entre tots els catalans que creuen que el progrés rau en poder decidir des de casa.

El Tribunal Constitucional ja ha admès els recursos contra el codi de Consum de la llei del Cinema que el PP va presentar. Ara, depèn de nosaltres, de tots els catalans, que el TC pugui seguir decidint com hem de viure a Catalunya.

Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

4 de novembre del 2010

Això va de bufetades

La nefasta situació econòmica internacional propicia bufetades a tort i a dret. Hi ha qui les encaixa malament, qui les esquiva o qui les assumeix sense dir ni ase ni bèstia. Els demòcrates nord americans ja han perdut el control de la Cambra de Representants i el president dels EUA, Barack Obama, ha admès públicament el descontentament popular per la lenta recuperació econòmica.

Els demòcrates nord americans havien recaptat majoritàriament el vot dels joves i dels col·lectius llatins i afroamericans, un fragment social poc estàtic que té facilitat per evolucionar i canviar de vot segons les decisions del govern.

Els republicans nordamericans han aconseguit una majoria de com a mínim 239 escons d’un total de 435 que hi ha a la Cambra de Representants. Amb aquests resultats el president Obama haurà de plantejar-se a la força un apropament amb els conservadors.

L’electorat demòcrata ha manifestat la pèrdua de la il·lusió que els definia i han complicat de forma evident futures aprovacions sobre mesures legislatives. És el mateix efecte global, les mateixes conseqüències provocades per la crisi les que poden canviar un vot als EEUU o a Catalunya, per exemple.

El Servei d’Ocupació de Catalunya ja registra 566.496 aturats el passat mes d’octubre, el que equival a un augment de 9.228 persones inscrites a les llistes de l’atur. Tant a les demarcacions com a la resta de l’Estat ha augmentat el nombre d’aturats acumulant un total de 4.085.976 milions de persones, una xifra que per si sola permet reorientar la paraula “il·lusió” per emmarcar el crit d’un canvi de debò i radical. A Catalunya el tripartit ha mort.

Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat