11 de gener de 2011

En defensa de la immersió lingüística, no pas faltaria

El govern espanyol ha trencat el silenci arran de la sentència del Tribunal Suprem i ho ha fet recordant que la seva Constitució reconeix la cooficialitat del català i el castellà, i que és la nostra Generalitat qui té competències per escollir quina llengua s’ensenya a l’escola. 

El ministre d’educació espanyol, Ángel Gabilondo, reconeix que el castellà no té perquè ser la llengua vehicular a les escoles catalanes tal com sentenciava el Tribunal Suprem. “L’educació es pot organitzar al voltant de l’una o de l’altra” i “entenem que les competències per triar la llengua vehicular són competències del govern legítimament escollit a Catalunya”.

Les declaracions del ministre s’han acompanyat d’informes que demostren que els catalans no coneixen pitjor el castellà que habitants d’altres zones de l’Estat, i ha deixat en evidència l’absurda sentència que qüestionava un model avalat per la societat catalana i per la Unió Europea.

El debat de la immersió lingüística però no ha d’acabar aquí, ja que cal normalitzar el país començant per les escoles, passant per les grans pantalles i acabant a les nostres cases. La llengua natural del Catalunya ha de reeixir amb el cap alt i ha de permetre que la nostra societat, trilingüe per necessitat, avanci internacionalment.

Article publicat com a "Carta del dia" el 15 de gener al Diari Avui.
Article publicat a directe!cat

2 comentaris:

D ha dit...

Si, però les sentències de TC i TS hi son, i crean jurisprudència, i en poc temps crearan un conflicte gravíssim de conseqüències imprevisibles. Les paraules d'en Gabilondo són com les d'en Ponci Pilat, rentant-se les mans.

Jordi SC ha dit...

Aquí el què estem fent és marejar la perdiu. A mi em calen fets, no normes. Dieu-me quants català-parlants resten a Catalunya ???. Si em remeto al què veig a la ecspanola TV3 i el que veig personalment al poble on visc jo, som tan pocs, que aviat se'ns podrà catalogar com a "rara avis". Fins que no hi foti un bon cop de puny sobre la taula, i un crit de "Ja n'hi ha prou d'aquest color i qui s'emprenyi que s'emprenyi !!!!", només fem que discutir, parlar per parlar, fer volar coloms i beure dels records, que és la única cosa que ens resta. Per la meva edat puc afirmar que amb en francu, es podia parlar català sense cap mena de por, llevat de certs llocs molt determinats, però és que avui, en aquells llocs molt determinats, encara ara, tampoc s'hi pot parlar en català, llevat de que siguis denunciat. I si les coses segueixen aquest camí, no m'estranyaria veure dintre de poc temps, amb la llei aquesta que s'han tret de la butxaca de l'igualtat, que se'ns pugui denunciar per no parlar en cristianu als immigrants, tant li fot si són els peninsulars com els estrangers. Avui dia, estem vivint en un estat policíac on tot són prohibicions. Ara ja només ens falta la prohibició de parlar el català.