29 de març del 2011

Retallada sanitària

Boi Ruiz, el conseller de Salut, pretén estalviar 1.000 milions d’euros del sistema sanitari. De moment ja ha proposat, entre d'altres coses, que un 50% de la retallada afecti directament als serveis assistencials. Aquesta i altres mesures es realitzaran per “imperatiu legal” i comportaran l'acomiadament de molts treballadors, de personal interí, ja que “no es podrà suplir gent, ni el 50% de les jubilacions”, segons el conseller.

Les retallades pressupostàries són una evidència en el sector i l’impacte no deixarà indiferent a ningú. L’Hospital de Bellvitge n’és un exemple i ja ha tancat alguna planta i quiròfan. Vivim temps de vaques magres i tornar a aixecar el cap no serà fàcil.

 Hi ha qui diu que en temps de crisi els serveis públics són més necessaris que mai, però cal tocar de peus a terra i afrontar la realitat. Quin futur li espera a una Catalunya que segueix presonera d’un mal futur,  incert i depenent?

Al conseller de Salut li ha caigut a sobre una allau de crítiques igual que a tots aquells polítics que fan política, que deixen de banda el populisme i simplement pretenen fer una bona gestió amb els pocs recursos dels que disposen. Abans de criticar les mesures d’estalvi cal mirar més enllà i veure que amb un Estat propi disposaríem de més recursos, de més serveis i millor atenció.

Article publicat a directe!cat

28 de març del 2011

Diàleg, pel pacte fiscal o el concert econòmic

Que diguin el que vulguin però Catalunya arrossega un dèficit fiscal crònic que obliga als catalans a viure per sota de les seves possibilitats. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha dit que no donarà suport al futur govern espanyol si no s'accepta el pacte fiscal català, tant "urgent" com necessari per la supervivència del país.

El pacte fiscal que proposarà el president ha de permetre que la Generalitat "tingui capacitat de gestionar els impostos que es paguen a Catalunya i de negociar bilateralment una aportació al conjunt de l'Estat en la línia de la solidaritat". Mas ja ha assegurat  que aquesta serà una petició que farà "guanyi qui guanyi".

També ha dit que per a les pròximes eleccions generals CiU treballarà per evitar que cap partit, ni PSOE ni PP, guanyi per majoria absoluta. Així doncs, igual que amb l'Estatut, encetem una etapa on debatrem i negociarem. Presentarem una bona proposta, justa, digna i necessària, i quan Espanya la tiri pel terra ens aixecarem i ja ningú tindrà cap dubte de que la independència és la única via possible per a progressar i obrir-se al món global.

Article publicat l'1 d'abril al diari AVUI
Article publicat a directe!cat

23 de març del 2011

Al Congrés espanyol no hi hem d’anar a parlar català

El president de la cambra espanyola, José Bono, apel·lava al sentit comú per evitar que es parlés català, gallec o euskera al Congrés, i ho feia esgrimint la llei del tabac. Bono va dir que “fins que no canviï la llei, l’única llengua oficial de tot l’estat és el castellà”, ho deia recordant que hi ha moltes lleis que no “agraden” als ciutadans, però les “compleixen”, referint-se a la prohibició de fumar en espais públics.

Tot això passava en el decurs del debat d’una proposició presentada per CiU, ERC, ICV, PNB, IU, NaBai i BNG en què demanaven normalitzar l’ús de les diferents llengües al Congrés. Anecdòticament els diputats a favor de la iniciativa van poder fer part dels seus discursos en la seva llengua mentre representants del PP cridaven i criticaven el president de la cambra per no aturar els discursos en català, euskera i gallec.

Finalment els vots de PSOE i el PP van ser suficients per acabar amb el debat lingüístic, no menys previsible que l’èxit de vendes del nou disc dels Manel, que amb més de 10 mil còpies venudes en una setmana s’han situat en el número 1 de la llista oficial de vendes.

Els espanyols no escoltaran el català al Congrés però potser sí a la ràdio. Bono apel·lava al sentit comú i aquest cop tenia raó, quin sentit té anar a Suècia a parlar xinès, quin sentit té anar a Espanya a parlar català? El sentit comú ha d’obrir els ulls als catalans per a tenir clar que a Espanya s’hi va a parlar l’espanyol mentre que a Catalunya el català, com a França el francès o a Anglaterra l’anglès.

Article publicat el 28 de març al Diari AVUI.
Article publicat a directe!cat

15 de març del 2011

Els bolets del PSC

Dins el partit socialista català hi comencen a haver persones que ensumen quin és el millor camí per al país. Vist i comprovat que a Espanya no la canviaran, alguns socialistes ja han deixat enrere les pretensions autonomistes i comencen a allunyar-se del sector espanyolista, normalment pròxim al cinturó roig.

L’exconseller d’Educació i membre de l’executiva del PSC, Ernest Maragall ha comunicat la necessitat del PSC d’alliberar-se de certes “cotilles” que no deixen ser el “gran partit de l’esquerra catalana”. L’exconseller dóna per acabat el trident José Montilla, Miquel Iceta i José Zaragoza al capdavant de la direcció del PSC, “aquest període s’ha acabat”, declarava.

El camp socialista estava ple de males herbes. De tant en tant sortia alguna flor com Castells, Tura o Geli, però sempre acabava per pansir-se o florir-se. Després de les recents tempestes provocades per les retallades, atacs a la llengua o actes d’incomprensió envers la nació catalana, van sorgint bolets, i cada cop n’hi ha més, i la majoria  d’ells rovellons, que amb paciència i treball aconseguiran canviar el camp de males herbes per a fer-lo aprofitable i productiu.

L’exconseller Maragall no vol formar un altre partit, creu que seria “absurd”, i optarà des de dins per girar el rumb socialista cap a una “òptica genuïnament catalana”. Maragall és un bon rovelló i no està sol, darrerament ha nascut el col·lectiu Socialista Penedès – Catalunya que aposta per un estat propi afermant-se en la necessitat d’estar al marge de la tutela del PSOE i deixant la porta oberta a “optar sense complexos per a la construcció pacífica d’un Estat propi en el marc de l’Unió Europea”.

Article publicat el 17 de març al diari AVUI.
Article publicat a directe!cat

14 de març del 2011

Japó, peça d’un dominó, centre de totes les mirades

Les tragèdies esdevingudes pels successius terratrèmols del Japó van adquirint forma i evolucionant igual que ho fa un dominó. Els terratrèmols van provocar la fúria incontrolada d’un tsunami devastador que ha acabat amb milers de vides i ha generat una crisi humanitària sense precedents.

Aquests últims dies el Japó està al centre de totes les mirades. El tsunami ha generat milions de problemes dels que se’n destaquen; la crisi nuclear, gran índex de mortalitat, caiguda de l’economia i incertesa de noves rèpliques, entre d’altres molts problemes.

Cada dia el número de víctimes mortals augmenta i algunes fonts ja parlen de més de 10 mil morts. L’agència Kyodo, assegurava que aquest mateix dilluns s’han trobat dos mil cadàvers en una localitat de la costa oriental. A més de la contínua cerca de familiars desapareguts, els japonesos viuen constantment amenaçats per possibles explosions de les centrals nuclears.

La central nuclear de Fukushima ha patit vàries explosions, una d’elles al reactor que utilitza una barreja de combustible de plutoni, altament perillós. Milers de persones s’han quedat sense electricitat i aigua potable. Com va dir el primer ministre japonès, Naoto Kan, des de la Segona Guerra Mundial que el Japó no patia una crisi tan greu.

L’economia nipona s’ha ressentit de forma inevitable i moltes empreses no poden treballar a falta de recursos. El Nikkei s’ha desplomat més del 6% i tot i que el Banc del Japó ha injectat 60.000 milions d’euros, serà difícil aixecar el cap i tornar a la normalitat. Fins dimecres les rèpliques poden tornar-se a repetir amb intensitat.

Ajuda a les víctimes
Article publicat a directe!cat 

10 de març del 2011

Crònica de la independència, proclamació unilateral i dret a decidir

Llegint el llibre de l’escriptora argentina Patrícia Gabancho, “Crònica de la independència”, és possible veure que arribar a l’Estat propi és fàcil, només depèn del poble de Catalunya i dels seus representants. Llegint el llibre és inevitable comparar la realitat política actual amb el relat periodístic, de ficció, que redacta l’escriptora.

Actualment hi ha moltes conjetures sobre quan arribarà el dia en que Catalunya caminarà sola, o més ben dit, lliurement acompanyada. Molts corren a donar una data o a fer una previsió tenint en compte el deteriorament i els conflictes que els catalans pateixen en les seves relacions amb Espanya.

Però clar queda que la independència arribarà més aviat del que molts es pensen. Les paraules llibertat, justícia, dret i decidir ressonen cada dia al Parlament de Catalunya i són totes elles sinònims d’independència, salts reals cap a la proclamació.

Com bé diu Gabancho en el seu llibre, “la història la mouen les minories i la fan les majories”. Avui cal valorar molt positivament les posicions de l’actual govern que dia rere dia veu més evident l’anhel de llibertat del poble. La vicepresidenta de la Generalitat, Joana Ortega, ja ha declarat que el govern tindrà “una actitud activa” pel dret a decidir i per això té la intenció de remodelar la llei de consultes, per poder “exercir amb tota llibertat els seus preceptes”.

Per arribar fins a la proclamació unilateral primer s’haurà de passar per uns peatges que marcarà el govern. Començar per les consultes, seguir amb un concert econòmic que fracassarà, evidenciar males relacions amb el TC i altres institucions espanyoles, inviabilitat econòmica al formar part d’un Estat inviable que només demana... i serà aquest dur camí el que obrirà els ulls dels diputats per a que votin des del Parlament, “sí” a viure en un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea.

Article publicat a directe!cat

8 de març del 2011

És futbol, res més

Camines pel carrer desert i quan veus els cotxes hi notes un lleu neguit. Només hi ha vida als bars i de tant en tant sents algun crit, algun sospir.

Algú camina amb pressa per trobar-se amb els col·legues i fer unes canyes. Altres corren de bar en bar i comproven per la finestra si en Messi ja ha marcat.

Està jugant el Barça i la vida sembla que s'aturi. Al carrer hi camina poca gent i quan topes amb alguna vida només penses si es tracta d'un antifutbol, un merengue o un despistat.

Som fills dels rituals i el futbol per alguns s'ha convertit en la seva obsessió. Guanyi o perdi, empati, jugui o deixi de jugar el nostre equip, demà el futbol no li canviarà la vida a ningú.

Article publicat a directe!cat

4 de març del 2011

Laporta no restarà cap vot

El diputat i cap de llista de Solidaritat Catalana (SI), Joan Laporta, ha trencat les relacions amb el partit i s’ha decantat per presentar-se amb ERC i Reagrupament a les municipals de Barcelona. La decisió de Laporta ha provocat molt rebombori dins l’independentisme, que un cop més denota poca estabilitat i pessimisme.

Cal analitzar els moviments com a prova de vida d’aquesta alternativa política i no com a mers testimonis desencantats. L’independentisme té vida i tot i que les divisions internes són el pa de cada dia, són la prova de que el projecte existeix i evoluciona per trobar la millor manera de funcionar.

A les Autonòmiques, Solidaritat i Reagrupament no es van posar d’acord i van perdre l’oportunitat d’entrar plegades i amb força al Parlament. A les municipals l’independentisme es presentarà dividit i el vot seguirà dispers. Sí és cert, que sense unitat no hi ha independència, però la unitat real existirà quan la gran majoria del país s’adoni que amb l’estat propi viurà millor, serà més feliç.

Un element positiu és que l’espanyolisme ja s’adona que les coses estan canviant. Mentre a Catalunya l’independentisme patia una nova fractura, el talp corria a Madrid a dir que en 4 o 8 anys podem esdevenir independents. El president de Ciutadans, Albert Rivera, així ho creu i ha alertat a Zapatero que “la unitat d’Espanya” està en joc.

Rivera ha demanat que el govern de Zapatero presenti un recurs d’inconstitucionalitat contra la decisió de la Mesa del Parlament d’admetre a tràmit la proposició de llei d’independència unilateral que Solidaritat va presentar. Una vegada més som testimonis de la mala fe del perdedor, potser també tindrem més arguments per voler tallar amb el centralisme espanyol que decreta sense dialogar, que imposa sense negociar.

Article publicat a el 8 de març a el Punt
Article publicat a directe!cat