27 d’abril del 2011

El Barça, un esforç més i tocarà el cel

Els colpegen i no cauen, els marquen i no s’enfonsen, els censuren i no callen. El Barça ha guanyat 0 a 2 a l'anada de les semifinals de la Champions contra el Reial Madrid i ja només li cal mantenir el resultat a la tornada del Camp Nou per plantar-se a la final del que per a molts és el torneig de futbol més prestigiós del món.

Quan dos equips juguen a futbol ha de guanyar el millor. Qui s'esforça més, qui juga millor, més bonic, més ràpid, més divertit. És doncs el Barça el guanyador merescut. Qui juga millor i qui té el millor entrenador. Guardiola ha demostrat dins i fora del camp que és ell qui marca el joc, qui esbossa les vies per on correran els guerrers blaugranes. En Pep va demostrar l'altre dia que amb respecte i discreció també es planta cara, al rival o a les diferents adversitats.

A Madrid el Barça s'ha trobat en un terreny hostil. Davant d'un equip amb gana i d'una afició espanyolista que veu l'equip català com el símbol del que en realitat és, la bandera catalana que avui en dia ens enlaire més alt. Abans del match la fosca batalla ja havia començat. S'havia vetat l'ús del català a la cartellera i a la megafonia del Bernabéu, quelcom que no havia passat en els desplaçaments del Barça en competicions europees.

Després d’aquest partit el vent bufa a favor del Barça. Al Camp Nou l’equip blaugrana consolidarà la plaça a la final i callarà les mateixes boques que no volen veure la catalanitat del F.C. Barcelona. La cadena de televisió nord americana, la CNN, ha comparat el Barça amb "la lluita de Catalunya per la independència", ha afirmat que el derbi és "un conflicte entre el nacionalisme castellà (els seus càntics ho confirmen) i l'orgull català" (les veus i les converses del carrer ho demostren). Visca el Barça i Visca Catalunya!

Article publicat a directe!cat

21 d’abril del 2011

Anar plegats pel bé de tots

Catalunya no té diners per fer front a les despeses del país. Si s’administrés ella mateixa els seus recursos un altre gall li cantaria, però mentre la gent persisteix, obcecada, en encaixar en una relació inviable i antinatura, cal seguir buscant fórmules per allargar l’agonia d’aquesta crònica i deteriorant malaltia, que és formar part d’Espanya.

El portaveu del govern, Francesc Homs, ha insistit en la necessitat de fer un front comú per defensar els interessos de Catalunya i reclamar a Madrid el fons de competitivitat. Homs ha criticat que el PSC sempre “xerra molt i després no compleix”, fent referència a que sempre que es proposa fer un front comú català per anar a Madrid el PSC s’hi fa enrere.

El PSC s’ha enquistat en el federalisme i no vol entendre la mala relació entre Catalunya i Espanya. Hi ha partits que s’han escudat rere el federalisme per por a l’ambició i el treball que suposaria construir un estat independent. Els socialistes catalans ja fa molt temps que no donen la cara quan toca, i un dels errors però, no ha estat defensar un possible federalisme  sinó no fer res per esdevenir-hi realitat.

El PSC va votar a favor d’uns pressupostos que no incloïen la partida per pagar a Catalunya el fons de competitivitat i ara li toca reconèixer els seus errors i treballar pel bé de tots els catalans. Anar tots units a Madrid i fer que els 47 diputats catalans aviat forcin un finançament just. Quan tots aquests esforços hagin fracassat caldrà treballar per assolir l’estat propi, amb el convenciment d’una àmplia majoria i amb la il·lusió de tots els catalans.

Article publicat a directe!cat

16 d’abril del 2011

Aneu a fer la mona!

Durant la quaresma els creients es preparen per a la Setmana Santa. Reflexionen individualment per tal de preparar-se per la celebració de la Pasqua, que des del punt de vista de la fe, és la festa més important del cristianisme on es recorden els últims dies de la vida de Jesús.

Després de setmanes d’abstinència i sacrifici apareix la bonica figura de la mona de Pasqua, el dolç i tradicional esponjós que amb xocolata, ou dur i o llonganissa seca simbolitza el final de la quaresma. A Catalunya és tradició que l’avi o el padrí regali una mona als seus néts o fillol però l’incompresa i bonica Catalunya, avui no té padrí, l’avi és mort i la mona o se la fa ell o el sacrifici podrà amb ella.

 L’estat ha ofegat Catalunya de forma progressiva i ara, quan la vaca ja no treu llet, és moment de plantejar-se l’emancipació abans no vulguin xuclar la sang.

Mentre milers de catalans clamen  contra el conseller de Salut Boi Ruiz, per les retallades que està duent a terme en l’àmbit de la sanitat pública, l’Estat espanyol segueix devent “62 milions d’euros de malalts que vénen a tractar-se a Catalunya”. La Generalitat està fent mans i mànigues per mantenir el sistema sanitari català, per un costat s’ha posat el personal mèdic del país en contra i per l’altre el govern central segueix devent 1.400 milions, i encara té la poca decència de demanar més estalvi i amenaçar amb possibles “actuacions”.

Espanya, ja podeu “anar a fer la mona”. A Catalunya no li calen padrins per adonar-se del seu potencial, només li calen bons gestors i una mica més de justícia, catalana per suposat.

Article publicat el 23 d'abril al Diari AVUI
Article publicat a directe!cat

12 d’abril del 2011

L’independentisme creix i ja és majoria

Segons un estudi del Baròmetre de la Comunicació, el 34% dels catalans votaria a favor de la independència mentre un 30% hi votaria en contra. El Baròmetre que ha  preguntat a 5.084 persones majors de 18 anys; “Si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè què votaria?”, ha conclòs dient que els independentistes ja són majoria a Catalunya.

De l’estudi se’n desprèn que un de cada quatre catalans encara no ho té clar o no es pronunciaria. En xifres absolutes 2,1 milions de catalans votarien a favor de la independència, 1,8 milions en contra, 1,5 milions no sabrien i no contestarien, i unes 600.000 persones s’abstindrien.

L’estudi diu també, que més del 10% dels simpatitzants del PP i de C’s estarien a favor de la independència. Un 26% procedents del PSC, un 33% d’ICV, un 51% de CiU, un 87% d’ERC i un 97% de Solidaritat Catalana. Amb aquestes dades queda palès que la suma de tots els partits és la que ha de permetre construir l’Estat català.

Créixer i  seguir sumant són els deures de la societat civil. Cal convèncer com a mínim al milió i mig de catalans que encara no tenen el vot decidit. I ara, per tant  cal seguir organitzant-se col·lectivament, com ja s’està fent amb l’Assemblea Nacional de Catalunya, que amb més d’un centenar de personalitats han convocat per al 30 d’abril la “Conferència Nacional Catalana per a l’Estat Propi”. Amb esforç, diàleg i molta il·lusió aconseguirem una majoria social favorable a la independència.

Article publicat el 22 d'abril al setmanari TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

6 d’abril del 2011

Ara, sí toca

El concepte derrota ha estat impregnat durant dècades en el tarannà català. Diferents fets històrics de la nació han acabat sempre així, en submissió, en fracàs, en mirar cap a un altra banda amb complany i evitant sempre la recança.

Alguna cosa però, diu que el context polític actual ha portat als catalans fins el cul de sac que molts anhelaven, una situació insostenible, que ofega, que crispa i aniquila la possibilitat d’existir com a poble diferenciat. Encallats en aquest atzucac, cada cop són més els que veuen la independència com l’única alternativa possible per a seguir progressant i aportar quelcom interessant al món.

Els joves s’han adonat que la Catalunya que avui tenen no és la que voldran per als seus fills. Segons diferents experts, subjectius o objectius com l’economista Kenneth Rogoff, que ha estat economista en cap del FMI i actualment és professor de la Universitat de Hardvard, creuen que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. Doncs per què no canviar la paraula “aïllada” per “emancipada”?

El dimecres 13 d’abril el Parlament decidirà si prosperen o no les esmenes a la totalitat presentades pel bloc espanyolista format per PP, Ciutadans i PSC-PSOE, en referència a la proposició de Llei a favor de la independència que va presentar Solidaritat Catalana (SI).

La primera quinzena del mes d’abril del 2011 podrà passar a la història i ser recordada pels futurs fills europeus de Catalunya. El diumenge 10 caldrà tensar la corda a la consulta de Barcelona Decideix, de dilluns a dimecres fer soroll a l’acampada per la independència, davant del Parlament, i dimecres 13, a les 17h, donar un pas més cap a l’estat propi, des d’on toca i amb qui toca, tots els catalans.

Article publicat a directe!cat

2 d’abril del 2011

Metralla mediàtica; Mas, Guardiola, Zapatero i hisenda

El president del govern espanyol ha anunciat que plega. José Luis Rodríguez Zapatero no es presentarà a la reelecció en les properes eleccions generals i ha proposat obrir un procés de primàries dins el PSOE per escollir nou candidat.

Les primàries socialistes segur que seran mogudes i probablement les guanyarà Carmen Chacón, actual ministra de defensa espanyola. Sigui Chacón, Rubalcaba o qualsevol altra sorpresa, serà complicat que guanyin al candidat popular. Els espanyols castigaran els socialistes i gairebé segur que facilitaran la victòria als popular, així ho diuen totes les enquestes.

Un altre que marxa, però en un entorn totalment diferent, serà Josep Guardiola, que ja ha anunciat que “el meu temps en el Barcelona s’acaba”. L’entrenador del primer equip del Barça creu que ha de fer un canvi pel bé del club. Marxarà per la porta gran i sempre serà ben recordat. Després de la sortida d’en Pep potser marxarà Messi, igual que pot passar a Espanya quan  marxi  Zapatero, que potser el seguirà Catalunya.
 Mentre uns marxen i altres arriben, el president de la Generalitat, Artur Mas, ja dóna la benvinguda al nou estat català i ha votat anticipadament a la consulta del 10-A. El president no ha volgut explicar què ha votat, però ja va dir que en un referèndum sobre la independència de Catalunya votaria que sí.

Els polítics més representatius de Catalunya voten sí a la independència, alguns ho fan veient-ne una sortida, una millora econòmica pel país, però  mentre uns i altres van a votar, el ministeri d’Hisenda espanyol  insta al govern de la Generalitat a augmentar els impostos dels catalans. Què passarà quan Catalunya ja no pugui ser solidària i Espanya segueixi exigint els seus diners? Veure o no veure agonitzar el país només depèn dels ciutadans. Sí, a la independència.

Article publicat a directe!cat