19 de setembre de 2013

Catalunya a la UE

La postura oficial de la Unió Europea en relació al procés sobiranista no ha de ser, a hores d’ara, un mal de cap per a la ciutadania catalana.

Ni Espanya, ni Catalunya, ni Europa poden dir avui si Catalunya serà estat membre un cop s’hagi independitzat. El sentit comú ha de prevaldre per sobre de qualsevol postura irreflexiva, romàntica o tergiversadora.

És evident que la UE està entre l’espasa i la paret i si avui es posicionés seria més còmode per la majoria d’europeus manifestar-se contra l’anhel català. No obstant això, la democràcia és bandera d’Occident i a hores d’ara poques societats la respecten tant o més que la catalana.

Espanya un cop més està fent el ridícul encetant una cursa absurda per acorralar encara més els membres de la UE. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, està convocant a tots els ambaixadors de països de la Unió Europea per influir en les seves postures envers l’emancipació catalana.

Si Catalunya forma un Estat que vagi contra els interessos europeus o s’enfronta a un Estat membre com Espanya, és molt provable que no sigui admesa. Però si pensa bé els seus passos, busca sempre el diàleg, negocia bé, aporta a Europa, és solidària, pacífica, democràtica... segur que la UE li obrirà els braços.

Catalunya competeix amb un rival fàcil de vèncer. Són innumerables els arguments que situen la societat catalana dins la UE. Fins i tot un Premi Príncep d’Astúries espanyol, Juan Velarde, ens ajuda a estar més dins que fora quan recorda que “en els diaris d’Azaña hi ha un comentari que diu que Espanya ha de bombardejar periòdicament Catalunya” .

Algú s’imagina una Europa sense una capital turística com Barcelona? Sense una societat productiva com la catalana? Sense un port comercial tant potent al sud del Mediterrani?... Potser no cal capficar-se en demanar permís per ser membre a la UE, Brussel·les vindrà a buscar-nos l’endemà de la independència.

Article publicat a directe!cat