3 de març de 2008

Marató de Barcelona 2008, una fita menys

La prova reina de l’atletisme va tenir lloc ahir a Barcelona amb més de 9.000 corredors. Amb sortida i arribada als peus de Montjuïc i amb un dia primaveral, ha estat l’edició maratoniana amb més atletes de la nostra història, i els meus primers 42.195 metres recorreguts en competició.

Per fi puc dir que he complert un dels meus objectius atlètics. Reconec que els 42 quilòmetres se m’han fet més llargs del que m’esperava, però voler és poder i ja puc dir que sóc maratonià! Ja m’ho deien ja... , no havia acumulat prous quilòmetres i si acabava, ho faria “patint com un gos”.

Als peus de Montjuïc es va donar el tret de sortida, hi havia tanta gent, es respirava tanta emoció que no em vaig quedar ni amb els parlament del batlle de Barcelona ni amb les notes que sonaven just abans del inici de la prova. Vaig poder sortir des de les primeres posicions, cosa que per una part emociona però també angoixava, sabia que tenia més de nou mil persones al darrera, i sabia també que al llarg de la cursa em passarien més atletes de les que jo avançaria.
Els primers quilòmetres van transcórrer amb molta tranquil·litat, corria a bon ritme i amb molt bones sensacions. Sabia que tindria molt de temps per pensar, per patir i per gaudir d’una Barcelona totalment diferent a la que estem acostumats a veure. Quan ja m’apropava als 15 quilòmetres anava a uns 3’45’’ el quilòmetre, un ritme que si hagués aguantat fins el final m’hauria proporcionat un crono de menys de dues hores i trenta minuts. No obstant però, sabia que les meves cames no podrien aguantar aquest ritme durant tota la marató i progressivament vaig anar afluixat, però no lo suficient. Vaig arribar al quilòmetre 21 (mitja marató) amb una hora i vint-i-cinc minuts. Em trobava bé i pensava que podria seguir el ritme fins a la meta.
Duresa quilomètrica

Arriba el maleït quilòmetre 26 i els genolls em comencen a fallar, se’m pugen els bessons i cada passa és una agonia. A partir d’aquest quilòmetre vaig veure què és córrer una marató, vaig adonar-me que no l’havia preparada prou i que tenia que oblidar buscar fer un bon temps, m’hauria de conformar en acabar-la i gràcies.

Al quilòmetre 30 m’esperava en Sergi Salvó, un atleta i gran amic. Jja puc dir ara que sense ell la meva primera marató hauria tingut un altre sabor. El Sergi em va rescatar en el quilòmetre 30 i em va acompanyar fins a la meta, la seva feina de llebre no va ser tant la de proporcionar un bon ritme, sinó la de motivar i animar-me en els últims quilòmetres d’aquesta gran prova de resistència.

Últims quilòmetres, comença l'agonia

Quan vam travessar els 36 quilòmetres les cames ja no em responien, em feien anar tant lent que el cor i els pulmons anaven totalment descansats, era purament patiment muscular. Tenia les cames molt adolorides però volia acabar allò que havia començat.

El moment més dur de la cursa va ser a l’alçada de l’Arc de Triomf, anàvem de tornada cap a Plaça Espanya, quedaven pocs quilòmetres però les meves passes cada vegada eren més curtes, més febles... Just passar per sota l’arc, vaig parar a l’avituallament on vaig aprovisionar-me d’aigua, fruits secs, beguda isotònica i fins i tot un plàtan. (els qui em coneguin sabran que no m’agrada aquesta fruita).

Amb tots aquests aliments el meu ritme era ridícul, no havia rodat tant lent ni en els escalfaments més passius de la meva vida. Ens apropàvem a Plaça Catalunya i per fi podríem baixar pel Portal de l’Àngel on intentaria incrementar el ritme. Així va ser, poc a poc vaig anar agafant ritme de baixada i recuperant forces per quan toques pujar el Paral·lel. Va ser allà on vaig patir com mai, els tres últims quilòmetres de la cursa eren de pujada però ja s’acabava i no valia res més.

Pujant pel Paral·lel en Sergi em va imposar un ritme assequible al meu estat físic del moment. No va ser fins als últims metres, quan ja veia la meta, que vaig fer un últim esforç, un canvi de ritme que em va suposar el patiment més gran de la meva vida, un patiment però, que em va proporcionar l’autorealització.

La conclusió

Córrer la Marató m’ha permès conèixer-me com a persona i com a atleta. Ara sé fins on està disposat a aguantar el meu cos i què haig de fer per arribar més lluny. He patit com mai però no tanco la porta a les maratons, amb temps i sobretot, amb quilòmetres acumulats, algun dia baixaré de les tres hores, ara de moment m’hauré de conformar amb les 3 hores, 25 minuts i 27 segons que he registrat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats Lluís, ets un animal!!

Tere ha dit...

Ei Lluís molotes felicitats! Deu haver estat un gran esforç de superació haver fet aquesta marató, però s'ha vist compensat!
Molta sort a les següents!
tere