25 de maig del 2007

A Eto'o:

Benvolgut i admirat Eto'o.
Tu que ens havies ensenyat tant, que ens havies sorpès marcant gols, que has fet i segueixes fent, trencat les millors defenses dels millors equips de les millors lligues de futbol, tu Eto'o que ens havies fet realçar el sentiment culer mentre victorejavem les victòries de temporades passades, Eto'o, tu que tens una fundació privada on destines diners a escoles de futbol africanes, que de tant en tant regales cotxes a gent necessitada, Eto'o, tu que sempre has treballat "com un negre per viure com un blanc", Eto'o amic, mestre del futbol, mestre de les arts del gol, només et demano que deixis de crispar el vestuari blaugrana i que siusplau, llegeixis, sí llegeix la premsa esportiva que tants cops has marginat, tu que dius que "no llegeixes la premsa, me la expliquen", llegeix i fes tu mateix les valoracions pertinents, si no ho fas per a tu almenys fes-ho per a donar exemple als teus admiradors més joves.

18 de maig del 2007

Parlarem clar?

Quan un partit pobre com Iniciativa els Verds es presenta a unes eleccions, només ho pot fer amb una estratègia de càrrega i de discriminació envers algun altre partit. Les formacions polítiques pobres d’esperit, faltes d’ideologia i del carisma d’un dirigent, només poden sobreviure gràcies al descrèdit constant que els hi atribueixen als seus adversaris. Saura, Mayol i tots els seus seguidors semblen sortits d’un pamflet de propaganda del segle XIX, estancats en la lluita de classe i donant una falça imatge de progressisme. Els progressistes no són ells sinó els partits de dreta. A deu dies de les eleccions municipals al nostre país, l’alcaldable d’Iniciativa els Verds a Barcelona, Imma Mayol, segueix els postulats rancis del seu partit, la càrrega constant contra la dreta i tot pensament coherent que respecti la propietat privada i la llibertat econòmica dels ciutadans. Mayol, com tants altres dirigents de partits radicals com el de Ciutadans, no és aigua clara. Els posicionaments d’aquests partits només fan mal al progrés d’una nació. Al segle XXI el principal problema d’Europa és la immigració i les conseqüències que aquesta comporta. A França Sarkozy va parlar clar i va guanyar, per què a Catalunya no podem parlar clar?

16 de maig del 2007

La dispersió proporciona la victòria

Les coses dolentes mai perduren, per a molts podria ser un universal...potser un tant optimista però la majoria de cops cert. Tan si val si ho és, el cas és que un exemple recent és el del partit anti-nacionalista conegut com el partit dels Ciutadans (C’s). Aquest grup mentider va néixer hereu de la demagògia més casposa i d’una realitat que fins ara no havíem parat atenció, estic parlant de la nostra convivència amb persones inadaptades que majoritàriament provenen del país veí però que disposen del mateix passaport que nosaltres. On vull anar a parar és que per fi bones notícies atresoren les nostres oïdes, avui mateix s’ha sabut que el secretari general de Ciutadans, l’anti català Antonio Robles, ha explicat que s’està plantejant la possibilitat de deixar el seu càrrec al partit. Immediatament després de les declaracions d’aquest “mil homes”, ha anat a parlar Mario Acosta, coordinador de la federació de C’s a Andalusia, aquest en qüestió ha estat menys viu i ha declarat que al partit s’hi han destapat “irregularitats”. Bé dic jo! Es veu que el líder xarnego, Albert Rivera, s’ha enfrontat amb Robles per “disputes de poder”dins el partit,segons Acosta, i això ha generat que el partit és dividís uns a favor de Robles i els altres de Rivera.
Si busquem la part positiva de la qüestió podem dir que una divisió d’aquest partit ens aniria bé ja que minimitzaria un grup electoral format pel pitjor dels socialistes i el pitjor dels populars. La dispersió de l’enemic sempre ha estat un objectiu i una estratègia per aconseguir la victòria. Camps ho sap, i a València tornarà a guanyar el PP.

12 de maig del 2007

Eliminats per falta d'il·lusió

Minut 37 de la primera part, Casquero marca el primer gol del Getafe. Minut 43 Güiza marca el segon. Comença la segona part i el Getafe veu les possibilitats d’eliminar al Barça a la Copa del Rei. Arribem al minut 70 i Vivar el Dordo marca el tercer. Dos minuts més tard Güiza torna a marcar, el Barça encaixa un 4 a 0 i resta eliminat de la Copa mentre el Getafe es classifica per a la final de la Copa que jugarà al Bernabeu contra el Sevilla.
Així de fàcil és guanyar, marques, t’il·lusiones i remates. Només cal tenir un objectiu i treballar de valent per assolir-lo. El que li ha passat al Barça és el que li passa a moltes persones que aspiren a molt però no s’esforcen per a res. El Barça es mereixia el fracàs, alguns s’auto enganyaran dient que el títol monàrquic es pot guanyar un altre any, que el Barça encara va primer a la lliga i que a la Copa Catalunya (Nàstic-Barça el dia 30) es pot aconseguir el títol... però el Barça no només ha perdut un partit i la possibilitat d’afegir un títol al seu palmarès, el barcelonins han encarnat la pobresa i la grisor dels desil·lusionats.

7 de maig del 2007

Només es pot guanyar

Durant aquesta última jornada la lliga espanyola ha patit un canvi. Els culés seguim primers després de derrotar a la Reial Societat, però en la lluita per la segona plaça hi apreciem un canvi.
El Barça segueix líder amb 65 punts, dos més que el Reial Madrid que s’ha imposat al Sevilla amb una victòria de 3 a 2 i li ha pres el segon lloc de la classificació.
Avui dia l’esperança “galàctica” és esperar una ensopegada del Barça per arrabassar-li la primera plaça. Alguns diuen que són els segons els que guanyen, que arribar segon té més mèrit que arribar primer... però com a atleta que sóc, sé que només guanya el primer, que tenir l’alè del rival al darrera sempre és un al·licient per no acomodar-te i seguir endavant, que conformar-te amb una segona plaça quan has tingut el domini d’una cursa és un raonament de perdedor. El Barça només pot guanyar, arribar primer i no abaixar el cap. Una ensopegada, per petita que fos podria costar la lliga i molt més, ja que com tots sabem, quan el Barça perd, Catalunya trontolla.

6 de maig del 2007

Torre Negra, una arma política

L’ajuntament de Sant Cugat ha regalat aquest cap de setmana passat, pòsters, tríptics i samarretes anunciant de forma errònia, el Parc Rural Privat de la Torre Negra. Com si es tractés d’un auto rentat per a persones, (per no dir un renta caps), entraves a l’estand pro-okupa, donaves un tom, t’impregnaves de coneixement medi ambiental i sorties amb un tríptic, un pòster i una bonica samarreta. Així de fàcil és fer política. S’apropen les eleccions i l’ajuntament actual sap que la Torre Negra ven.
El cas és que m’enorgulleix que diferents entitats ecologistes “defensin” casa meva, però els qui la defensen haurien de saber que els terrenys que trepitgem tots els caps de setmana quan anem en bicicleta, a córrer o a passejar, són terrenys privats. L’ajuntament parla de la Torre Negra com si fos un jardí municipal, com si fos el bosc públic pel qual l’ajuntament ha lluitat per protegir... cal que sàpiguen però, que seria just que l’ajuntament de Sant Cugat promogués activitats d'oci en aquest indret quan hagi arribat a un acord amb els propietaris. Mentre no ho faci seguirem tots enganyats.


Carta publicada al diari La Vanguardia l'11 de maig del 2007, i al setmanari del Tot Sant Cugat.

Comunisme camaleònic

Mesos abans de les eleccions municipals la majoria d’ajuntaments s’afanyen a construir obres públiques. Places, fonts, vies més amplies, més jardins... tot molt bonic. Sembla que els polítics juguin amb la intel·ligència de la ciutadania ja que pensen que a l’hora de votar només recordarem els últims mesos de vida d’un govern municipal que ha fet el que hauria de fer durant tot el seu mandat, millorar els serveis dels ciutadans. I és aquí, quan parlem dels serveis als ciutadans, que hem d’esmentar la ciutat de Sant Cugat del Vallès. A la ciutat vallesana som testimonis d’una nova arma política, una atracció pública, un gran as que li pertany a qui fa més soroll. El cas en qüestió és el “parc rural”, més ben dit, el Parc Rural Privat, de la Torre Negra. On els seus propietaris cada dia veuen com des de l’ajuntament es parla impunement d’espoli.
L’ajuntament santcugatenc fa temps que parla en boca de quatre arreplegats que si fos per ells viurien en comuna. A ells ja els hi va bé que s’expropiï, que es vulneri el dret a la propietat privada i que si cal, s’okupi. A Sant Cugat estem presenciant uns actes il·legítims que s’ideen en assemblees comunistes i que es gestionen des d'un ajuntament paradoxalment convergent.

4 de maig del 2007

Escòcia, exemple a seguir.

Escòcia viu des de fa unes setmanes un clima polític d'inntranquil·litat per als laboristes de Blair, i d'eufòria, per als independentistes de l'SNP. Abans de les eleccions, tots els sondejos parlaven d'un gran increment nacionalista a les urnes, i així ha estat. A hores d'ara, l'SNP (45 escons) està per sobre dels laboristes (43 escons) en la recta final del recompte. Tot i que un govern independentista ara mateix es veu complicat, ja que els laboristes podrien pactar amb els liberals demòcrates que ara mateix disposen de 16 escons, els independentistes ja han guanyat el combat electoral ja que amb aquest augment nacionalista ens omplen d'il·lusió a la resta de nacions sense estat. Sigui com sigui, almenys que guanyin els independentistes per a que el 2010 una societat pugui exercir amb llibertat el seu dret a decidir, l'SNP té previst fer un referèndum per decidir l'escissió d'Escòcia del Regne Unit.

1 de maig del 2007

De tot es pot aprendre.

Moltes vegades no ens adonem del que tenim fins que ho perdem, a vegades costa reaccionar, quan ho fas ja està tot perdut o les possibilitats de triomfar són tan minses que s’acaba tirant la tovallola. Aquest no ha estat el cas del Barça que ha mantingut un ritme creixent durant tota la temporada fins aquests últims partits. El Barça encara té possibilitats de guanyar el títol, només té un punt de diferència envers el segon classificat, el Sevilla, però encara no ha perdut la cadira de la lliga espanyola i té sis partits per a tornar a encaminar aquesta competició. Si una cosa es pot aprendre de l’actual president de la Generalitat, en Pepe Montilla, és que se sap mantenir al cap damunt d’un govern mentre tot trontolla. Esperem que el Barça, encara que sigui de reüll, prengui aquest fet d’exemple i sàpiga sobreviure al cap damunt d’una lliga que com la política del moment, cada dia és més pobre.