28 de desembre del 2008

Moments d'incertesa per avançar

Caminant per la vida podem escollir molts camins diferents, creiem que tots els camins que escollim ens porten cap a la felicitat, almenys quan et decideixes per un camí dones el primer pas pensant en viure alguna millora. A vegades però t’espanta plantejar-te el futur i simplement et dediques a caminar endavant sense fer cas a altres camins, a altres rutes ni travesses.

A vegades però, quan la mar està més calmada és el moment de donar una embranzida a la vida i cercar altres camins. Deixes caure la pedra sobre l’aigua morta i no serà fins que comencis a recollir els primers fruits que podràs saber amb una mínima seguretat que no t’has equivocat. Mentre dones els primers passos però, hauràs de creure en tu, en les teves decisions i en la voluntat d’obtenir allò que has estat cercant durant anys.

I mentre camines endavant amb el cap ben ferm no pateixis si et quedes sense feina. A partir del 2009 les persones desocupades podran renovar el seu atur per telèfon trucant al 012. Seguirem caminant endavant, sempre cap al nostre objectiu i ara molts sense tenir que patir cues.

Cessament, dimissó o el inici del final?

Ja són sis els càrrecs de confiança republicans que han sortit per la porta del darrera en dos anys de segon tripartit. Emili Valdero va dimitir ara fa uns dies del seu càrrec de secretari de Comerç i Turisme de la Generalitat.

Valdero tenia discrepàncies amb les maneres de fer del conseller Huguet però sobretot amb la baixada de pantalons continua d’ERC davant el PSC, acte que ha provocat la seva dimissió i el degoteig de vots constant que asseca als republicans. Per a l’ex secretari de comerç, “l’entreguisme d’ERC al PSC és total” i aquesta ha estat la raó definitiva per a que aquest polític de l’òrbita de Joan Carretero se’n torni a donar classes d’economia a la Universitat de Barcelona, per la porta petita però amb el cap ben alt.

Fa poc més de set mesos l’Emili Valdero prenia una important decisió, s’afiliava al sector crític d’ERC que lidera Carretero, el sector de Macià, el sector de l’orgull català i de tot republicà de seny. Valdero s’afiliava i amb aquest fet ja avisava que les coses havien de canviar a cal Tripartit II. No ha estat així, ans el contrari, Esquerra s’ha anat dissolent fins a convertir-se en el braç català del PSC. La imprudència dels polítics d’ERC l’acabarem pagant tots, però si a les pròximes eleccions CiU no té majoria absoluta, només esperem que no sigui massa tard per a poder establir el pacte nacional.

10 de desembre del 2008

Un somni viu

Si volem que “mori el mal govern” s’ha d’estendre la mà a qui assimila els mateixos horitzons. Si volem tornar a caminar amb el cap alt hem de començar a establir els vincles polítics necessaris per a tirar endavant, junts, agafats de la mà i corrent cap a l’estat propi.

Així ho planteja Convergència a la Casa Gran del Catalanisme, però també ho planteja ERC quan estén la mà als convergents de cara a les properes eleccions europees. Puigcercós ha proposat una coalició amb els partits nacionalistes per anar tots a una, per donar-nos a conèixer a Europa, per que com diu el president d’Esquerra; “Brusel·les és el nou repte”.

Una coalició de partits catalanistes o de nacionalistes de l’Estat serviria, en primer lloc, per obrir la porta a un projecte de treball nacional on CiU i ERC avancessin junts establint confiances i aprenent diferents formes de treball, en segon lloc serviria per a defensar el dret de Catalunya a ser una nació normal a Europa. Però el més important és que aquesta coalició podria obrir la porta a un pacte nacional a la Generalitat.

Tot i que CiU estudia repetir l’aliança amb PNB i BNG, pacti amb qui pacti l’esperança és l’últim que es perd. Si no que els hi preguntin als independentistes del Quebec que han obtingut el seu millor resultat des de fa 10 anys, 52 dels 125 diputats a l’Assamblea, i un cop més han demostrat que el somni està ben viu.

26 de novembre del 2008

El populisme de Lluís Recoder

A Sant Cugat del Vallès fa anys que tenim un problema, una colla de veïns volen edificar els terrenys que freguen Collserola. Entitats ecologistes, despistats i l’ajuntament convergent sempre s’hi han oposat, l’alcalde sempre ha fet tot el possible per no arribar a cap acord. Ni canvi de terreny, ni expropiació ni voluntat d’entesa.

En aquesta ciutat, l’alcalde Lluís Recoder s’havia convertit en un defensor de la natura. Donava l’esquena a les grues i a tota aquella gent que anomenen especuladors. Recoder estimava el camp i li prometia amor etern. L'alcalde tenia credibilitat, milers de ciutadans respiraven pensant que el seu batlle protegia aquells terrenys privats que tantes vegades trepitjaven impunement sense topar amb tanques ni altres impediments propis de la propietat privada. Camps de lleure privats, però d’us públic!

El ciutadà caminava pel camp, a vegades hi corria o hi sortia en bici. Després escoltava les paraules de l’alcalde Recoder que assegurava protegir l’espai verd de Torre Negra, deia que la resguardaria de l’amenaça constructora i d’altres perills. El ciutadà respirava tranquil i en Recoder assegurava molts votants.

Un dia però el ciutadà va obrir el diari i va assabentar-se que l’esposa de l’alcalde de Sant Cugat, Anna Maria Lloveras, era sòcia de l’empresa Hakerson International, empresa propietària de l’última zona agrícola de l’Hospitalet i que preveu la construcció de vuit torres d’oficines, un hotel i diversos edificis comercials. En aquests camps avui hi ha dues masies i camp d’horta.

El ciutadà va tancar el diari, va mirar per la finestra cap al verd i va exclamar; Populisme barato! Mentre Recoder protegia Torre Negra la seva dona intentava construir uns terrenys agrícoles a l'Hospitalet.

12 de novembre del 2008

Arronsar-se a la crisi automobilística?

Per afrontar la crisi del sector de l’automòbil es poden fer dues coses, arronsar-se de cap a peus i plegar, o buscar els recursos necessaris per oferir quelcom útil i amb molta sortida.

Avui la situació a Catalunya no és millor que la dels EEUU on les companyies més grans cauen a la borsa i les vendes decauen estrepitosament. Però si observem el que tenim a casa, veiem dues realitats ben diferents. Posem per exemple el cas de SEAT i NISSAN. Les dues empreses treballen des de fa anys a les nostres terres. Acollint mà d’obra i cercant compradors s’han implantat i han enriquit el país. Ara les dues empreses veuen com decauen les vendes, com s’incrementen el sous dels seus treballadors i fins i tot, veuen com costa més portar peces des de l’estranger a les seves fàbriques catalanes.

Bé doncs, mentre NISSAN presenta l’ERO per reduir la plantilla al·legant que el repunt de l’absentisme i els alts costos laborals de la planta de la Zona Franca els obliguen a reduir la plantilla, SEAT no s’ha arronsat i ha buscat la manera de plantar cara a la crisi fabricant un nou cotxe, una berlina amb la mateixa estructura que l’Audi A4 però amb un cost de vint i pocs mil euros i produït a casa, a la planta de Martorell.

Aquests dies a l’IESE Business School estan duent a terme una trobada d’empresaris del sector de l’automoció, una trobada on es debat si les empreses del sector estan considerant els canvis que viu el mercat, i si estan redissenyant les seves estratègies. Paradoxalment, mentre SEAT hi participa i mostra el seu nou producte per fer front a la crisi (el nou berlina Exeo), NISSAN no s’hi deixa veure el pel i amenaça que si no redueix la plantilla correran el risc “de no continuïtat de l’activitat el 2012”.

Aquestes són dues maneres diferents d’afrontar la crisi.

Article publicat a les Cartes dels Lectors del diari La Vanguardia el 19 de novembre del 2008

4 de novembre del 2008

Quatre anys a la presó per no deixar dormir

Fa una setmana va entrar a la presó de Brians I en Dionisio Mestre, el propietari d’un local d’oci de Barcelona que se l’ha condemnat per que el seu local feia massa soroll.

Mestre ha ingressat a Brians per complir la condemna de quatre anys de presó que el març del 2006 se li va imposar per part de l’Audiència de Barcelona. El seu delicte, atemptar contra el medi ambient, concretament en la modalitat de contaminació acústica. A més del ingrés, Mestre ha hagut de pagar 22.000 euros als quatre veïns perjudicats pel soroll.

L’estimada Manuela Mañoso, veïna del local i devota de les llargues nits de silenci, va denunciar en Dionisio per que per les nits no podia dormir. De la mateixa manera, en Jerónimo Segura va denunciar al propietari del local d’oci al·legant que el soroll provinent del local no permetia “que pogués dormir a casa meva”.

Per desgràcia ni la Manuela ni en Jerónimo sabien de l’existència dels taps de cera per les orelles, ni de les finestres de doble vidre, ni d’humanitat ni de decència. Encara avui no saben que les persones són persones abans que res.

En Dionisio Mestre complirà una sentència pionera de l’Audiència de Barcelona, una sentència que va estar confirmada el 2007 pel Tribunal Suprem i que demostra que la justícia d’aquest estat és un desastre.

Mentre milers d’agressors, lladres i violadors passegen pel carrer, en Dionisio Mestre estarà tancat a la presó. Creuen de veritat que aquest home mereix que li arruïnin la vida per les molèsties ocasionades als veïns del local, no existeix cap pena menys dràstica? Doncs que tanquin també als conductors del camió de les escombraries!

11 d’octubre del 2008

Els animals provoquen cada any 10.000 accidents de trànsit, gossos o porcs senglars són sempre qui surten pitjors parats

Doncs jo sóc una d’aquelles estranyes víctimes que han topat amb un animal, el meu cas és el de xoc frontal amb un gran porc senglar, sense sinistre total però amb tot el frontal lateral abonyegat i un ensurt que encara dura.

Després d’una llarga nit de festa tornava cap a casa quan de cop un porc senglar va treure el cap per una carretereta estrena a la vora de la Rabassada. En aquell moment em vaig convertir en víctima i botxí alhora. El meu cotxe quedaria uns dies tocat però havia impactat contra un animal i les rodes del cotxe encara rajaven sang.

Quan em vaig recuperar de l’ensurt l’animal no hi era, mal ferit havia fugit bosc endins en busca d’un lloc tranquil i fosc, molt probablement per morir-hi en pau.

És sempre quan una cosa t’afecta en primera persona que t’interesses, et documentes i intentes cercar solucions. Segons un informe del RACC, l’any 2006 a l'estat espanyol, van haver-hi 10.154 accidents de carretera amb implicació directe d’animals. Aquests mateixos van provocar 954 ferits i 23 morts.

La majoria de les víctimes mortals han patit accidents provocats per gossos (40%), porcs senglars (30%) i cavalls (20%). Aquestes són unes dades que no es poden obviar i s’ha de buscar solucions, no només d’interès humà sinó també per a la supervivència dels animals.

Els experts del RACC recomanen que “es condueixi atentament i respectant les senyals”, això es tot. Jo em pregunto si no es podria anar més enllà i tancar trams de carretera deixant poques zones de pas per als animals, però on el conductor pugui comptar amb la presència d’un animal que vol creuar la carretera i per tant, hi circuli amb més precaució.

Potser és quelcom que s’ha de debatre amb més cura del que s’ha fet fins ara. Per la meva part només puc dir que aquesta matinada he matat un pobre animal, un animal jove que no hauria d’haver mort i ho ha fet per una mala gestió per part de l’ajuntament.

Em pregunto un cop més si no seria millor que l’ajuntament de Sant Cugat deixés de gastar diners en cartells que il·legalment encoloma als terrenys privats de la Torre Negra i invertís en seguretat, en vetllar per la fauna de Sant Cugat construint tanques al voltant de les carreteres on cada setmana atropellem animals indefensos.

2 d’octubre del 2008

Tirar del carro

Ara més que mai toca tirar del carro. Un estudi elaborat per l’IESE i Adecco assegura que per tercer trimestre consecutiu, la taxa d’ocupació a Catalunya ha augmentat més ràpid que la mitjana espanyola.

El nostre país continua creant nous llocs de treball i amb 3.550.000 ocupats hem arribat a un nou màxim històric. Tot sembla bonic i la crisi queda enrere si memoritzem aquestes dades, però la realitat és més complexa i va més enllà. L’estudi ILCA de l’IESE i Adecco també assegura que l’increment de població activa al nostre territori ha provocat que creixi la taxa de desocupats i especialment l’atur entre joves.

La taxa d’atur jove a Catalunya és menor que el que pateixen les altres comunitats analitzades a l’estudi, (Madrid, Galícia, País Basc, Aragó, Andalusia, País Valencià i Catalunya), però la xifra ha arribat al 16,7% i s’espera que a finals d’anys palpi ja el 17,4%. Què farem doncs en una societat on els joves no treballen? On el jove es queda a casa i no pot ajudar a fer créixer el seu país?

Potser és ara el moment d’arriscar, de ser més emprenedor que mai i buscar forats al mercat on fer-se fort.

17 de setembre del 2008

Dissoldre ANB no soluciona res

El Suprem ha il·legalitzat Acció Nacionalista Basca (ANB) al·legant que legitima ETA i que té una “estratègia global de col·laboració” amb la banda armada.

El Tribunal Suprem sembla “vingut d’Arbeca”, està clar que ANB és la continuació de la il·legalitzada Batasuna, és la nova cara d’una Batasuna que igual que ANB representava una part important del poble basc.

Un cop més la lluita anti-democràtica calla un poble. Rancis intolerants, desconeixedors de tota mena de conciliació, prenen decisions que només crearan més confrontació. Avui són ells, qui sap si demà serem nosaltres.

15 de setembre del 2008

El curs escolar

Els inicis dels cursos escolars són dies de reflexió mundial. Són aquells dies que aprens a oblidar històries viscudes. Els mesos del passeig sota el sol, la bicicleta, la platja i la muntanya queden enrere i poc a poc comença una nova vida, una etapa que durarà el que dura un embaràs.

Els pares es desenganxen dels fills, la programació de la tele canvia i poc a poc les cases van emmudint. Són temps difícils per als més petits; matinar, fer deures, anar a dormir d’hora, esperar que arribi divendres … situacions que poden anar-se perllongant anys i anys.

Arriba el inici del curs escolar i reflexiones sobre moltes coses per força. Els carrers tenen una vida diferent, la programació televisiva ha variat, comença a fer-se fosc aviat i per acabar-ho d’adobar les carreteres s’omplen de cotxes i aquell trajecte que al juliol feies en vint minuts ara el fas en una hora i escaig.

19 d’agost del 2008

En defensa

Són molts els qui aquests últims dies s’han desemmascarat i han començat una dura ofensiva carregant contra alguns dels nostres atletes que no han rendit als JJOO com s’esperava.

Tant en Reyes Estévez com en Josep Lluís Blanco són atletes de gran talent i els dos han caigut a les primeres rondes eliminatòries dels Jocs, l’un a la prova dels 1.500m i l’altre als 3.000m obstacles, respectivament. No obstant, els dos esportistes ostenten un medaller gairebé inigualable i les ganes de continuar treballant.

En Reyes arrossega des de fa anys una meritòria trajectòria esportiva amb tres bronzes Mundials i una primera plaça europea. Acumula milions de quilòmetres a les cames però continua arrossegant el cansament i el desgast físic i mental que ha provocat l’escarni continuo de les males llengües.

Des de fa temps alguns individus s’omplen la boca parlant de qui podia haver estat en Reyes, on podria haver arribat i de tot el que podria haver guanyat... Cap d’ells mira el que està fent ni entén que a l’atletisme el treball de quatre anys es pot esfumar amb un simple refredat o amb una desafortunada entrebancada a l’escala del metro.

En Reyes Estévez és un atleta català formidable, sap que és guanyar i també sap què és perdre, coneix l’altre cara de la moneda i de ben segur que se’n sortirà. Esperem que al proper Europeu de Barcelona 2010 tant en Reyes Estévez com en Josep Lluís Blanco, prescindint de qui representen, estaran apunt per donar una lliçó i callar les boques que no descansen d’ençà que van ser eliminats a Pequín.

6 d’agost del 2008

Notícies d'estiu

Quan arriben les vacances d’estiu moltes coses canvien de forma i de pes. “L’operació bikini” que molts comencen a fer durant el mes de maig no és res en comparació amb la teràpia de xoc que pateixen quantitat de publicacions periodístiques de tot el món.

Aquests mesos de calor el diari que tiren cada dia al portal de casa s’ha fet més prim, ja no pesa tant i les notícies són més curtes. Les notícies dels diaris seriosos en temporada d’estiu sovint semblen propies de la premsa groga, estiren d’un fil que es fa tant llarg que al final ja no saps de que t’estan parlant.

A “l’estiu tota cuca viu”, totes menys el interès per segons quines notícies. Quan agafes un diari a ple mes d’agost te’n adones que la feina del director, si no està de vacances, és la de poder omplir un mínim de pàgines amb un mínim de text.

Però si no compres premsa escrita per que prefereixes navegar per algun diari digital, només has de clickar algun mitjà local per comprendre que a vegades valdria la pena tancar la paradeta per vacances i carregar piles.

Aquest és per exemple el cas del diari el Mundo, un diari que busca breus de la política catalana per convertir-los en portada i estirar anècdotes fins a l’absurd.

Per sort, cada quatre anys el fenomen esportiu més important de la humanitat té lloc durant el més d’agost. Comencen les Olimpíades i si no filem prim haurà valgut la pena haver llegit alguna prèvia esportiva tot hi haver-la redactat de presa, amb desgana i allargant-la fins a la publicitat.

5 d’agost del 2008

L'Estelada, la bandera dels cent anys

La Senyera Estelada, símbol de la lluita per la independència del poble català, compleix 100 anys i és per això que molts ajuntaments del Principat estan debatent si ondejar-la el proper 11 de setembre, dia de la Diada Nacional.

Amb el temps moltes tradicions evolucionen o s’acaben perdent. Fa anys, quan era 11 de setembre, les Senyeres i Estelades presidien la majoria de balcons de la meva ciutat. Avui però, són una escassa minoria els balcons engalanats amb la bonica bandera quadribarrada.

Tenim constància que l’Estelada, Senyera amb l’estel blanc dins un triangle blau, va néixer al 1908 de la mà de Vicenç Albert Ballester i amb clares influències cubanes. Albert Ballester va viure a Cuba i li va apassionar la lluita per la independència del poble cubà envers Espanya. Al 1908 a més, la tenim fotografiada per primera vegada a la seu de la Lliga Nacionalista Catalana de París.

L’Estelada representa avui el desig de sobirania plena, amb la Senyera al fons, un estel que representa la llibertat i el fons blau del triangle que es refereix a la humanitat, és aquesta la bandera que ens representa a tots aquells que avui encara somiem en un estat propi.

Actualment encara podem veure majoritàriament dos Estelades diferenciades pel color del seu estel, uns l’onegen amb l’estel blanc sobre fons blau i d’altres amb l’estel vermell sota fons groc. Tot i que la tradicional és la de fons blau, l’estrella vermella va aparèixer l’any 1968 amb el naixement del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), les dues són igual de vàlides i representen la mateixa lluita.

El proper dia 11 de Setembre pot ser un bon dia per recordar una derrota amb un xic d’optimisme, així doncs, per la Diada tots pengem l’Estelada!

Una història que mai acaba

Sovint el cinisme acaba deixant en evidència les actuacions del govern central. El passat cap de setmana l’ex etarra Iñaki de Juana Chaos va sortir de la presó i totes les alarmes es van disparar. Avui mateix a Barcelona els “cromanyons” de la Falange Española ja demanaven el cap de l’ex pres i repartien pamflets orgullin-se’n de ser persones irreflexives que no saben perdonar.

De Juana ha complert la pena per assassinat que se li va imposar seguint la llei de forma escrupolosa. Si tant defensen la llei, per que ara busquen alguna excusa per tornar-lo a tancar?. Dissabte la dona de l’ex terrorista va llegir una carta de benvinguda, una carta que se li atribueix l’autoria al propi De Juana i que ha provocat que l’Audiencia Nacional tornés a obrir diligències sobre aquest ja que possiblement ha enaltit el terrorisme.

No veu el govern que amb aquest estira i arronsa l’únic que aconsegueix és que la societat es crispi i es radicalitzi per les dues bandes? El govern ha d’ensenyar a respectar la llei, però és responsabilitat nostra saber perdonar. De Juana ha complert i vulguem o no es mereix respecte per a que demostri que la gent pot canviar.

4 d’agost del 2008

Des de la distància

Des de la distància les coses sempre es veuen de diferent manera. Quan una persona s’enfada amb una altra, per exemple, sempre necessita un temps o una distància per recapacitar, treure conclusions i prendre noves decisions.

És des de la distància quan pots veure amb perspectiva el que has fet, pots avaluar-te i contrarestar opinions amb altra gent. Gent nova que viu vides diferents i que pensen de diferent manera.

És des de la distància quan te’n adones que el món és gran, que al món hi cabem tots i que tots tenim l’obligació d’entendre’ns. És també des de la distància quan millor pots valorar el que tens, el que has viscut, els plans i els somnis en els que treballes dia a dia.

És des d’aquí que veus possible un estat propi amb una societat oberta i abarrotada de gents treballadores. La distància molts cops fa que estimis més lo teu i que comprenguis coses que des de casa et passen per alt. Sí, Catalunya, França i Espanya són tres realitats complexes però diferenciades per una llengua i unes tradicions, unes diferències que com a veïns territorials que som, ens han d’unir més que separar.

La distància sovint és una paraula amb connotacions negatives, fredes i melancòliques però que de ben segur ajuda a forjar-te com a persona. És doncs des de la distància quan un pot saber on vol anar i amb qui vol anar.

26 de juliol del 2008

Una nota dolça en un concert fosc

La setmana passada es va publicar el resultat del Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un estudi que assegura que si avui féssim eleccions els nacionalistes catalans seguiríem sumant. CiU seria la força més votada amb un increment del 21,5% d’abril al 23,1% i ERC pujaria del 9’5% al 11’3%.

El socialistes de Montilla passarien del 27’9 al 22, el PP també baixaria passant del 4’5 al 4, ICV passaria del 7’6 al 6’1 i el partit dels Ciutadans inadaptats, del 1’4 a l’1’1. Una bona notícia que reflecteix l’èxit dels diferents Congressos polítics que s’han succeït aquest estiu.

La Catalunya Catalana és possible, les dades ho afirmen i el poble ho reclama. El Baròmetre del CEO també afirma que avui un 78’8% dels ciutadans anirien a votar si hi haguessin eleccions al Parlament, CiU seria un cop més la força més votada, ERC seria la tercera i el pacte nacional seria un cop més la possible nota dolça d’aquest concert fosc orquestrat per un tripartit de color socialista.

L’atur augmenta i el govern central no sap on mirar

La xifra de desocupats a Catalunya ha arribat a les 292.000 persones durant aquest segon trimestre del 2008 segons dades de l’EPA, enquesta que elabora l’Institut Nacional d’Estadístiques. A l’estat espanyol ja hi ha un nombre de desocupats que supera els dos milions de persones, arribant així al seu valor més alt des de l’any 2004.
Aquest increment d’aturats només és la punta de l’iceberg, una punta gelada que ja avisa que d’aquí a un any la xifra de desocupats serà major. Per la seva banda, el vicepresident econòmic espanyol, Pedro Solbes, assegurava la setmana passada, que “el context internacional, l’increment dels tipus d’interès europeus i l’encariment del petroli” són els factors que ens estan condicionant econòmicament. Solbes però, es mostrava tranquil·litzador ja que “han fallat les previsions de tothom, incloses les d’Alemanya i les del PP”.

Aquesta és la política socialista, pilotes fora i poca responsabilitat. Les previsions del PP i les previsions alemanyes poc ens importen si depenem d’un govern espanyol encapçalat per Zapatero i la colla de galifardeus que el secunden.

15 de juliol del 2008

La clatellada de Ryan Air

Me’n anava de viatge al sud del Regne Unit i em van dir que amb la companyia Ryan Air podria viatjar a bon preu i de forma ràpida. Ryan Air treballa amb l’aeroport de Bristol, i com que havia d’anar fins a Exeter, m’anava com anell al dit.

Vaig comprar el bitllet per internet. Començaven anunciant el passatge a 40€ però al final el vaig comprar per 100€, viatjar al mes de juliol és car i ja m’estava bé el preu. La sorpresa me la vaig emportar quan vaig arribar a l’aeroport de Girona i em van fer pagar un “petit suplement” per excés de pes.

Me’n anava dos mesos i el meu equipatge només podia pesar 15kg. O bé em convertia en un pòtol i bestia cada dia la mateixa roba, o bé m’emportava el sac de dormir i feia vida a la bugaderia. Vaig decidir tirar pel dret i arriscar a pagar aquest “petit suplement” per excés de pes de l’equipatge.

Al moment de facturar, un simpàtic treballador de Ryan Air es frega les mans i em diu que encara estic a temps de deixar alguna peça de roba... li dic que no, i amb un posat de preocupació, de ben segur estudiat, em comunica que hauré de pagar 15€ per cada quilogram de sobre pes.

Pesa la maleta, somriu, em mira i em diu que haig de pagar 210€. Els haig de pagar en efectiu, els haig de pagar al moment, començo malament el viatge.

Un passatge d’anada al Regne Unit, d’aeroport de segona a aeroport de tercera, em tenia que costar 40€ i finalment me’n va costar 310€.

De tot s’aprèn i ja puc dir ara que d’aquí dos mesos tornaré a casa, de Londes a Barcelona, amb una companyia de primera. Deixaré enrere la companyia tramposa i pagaré un preu just per un bitllet de tornada.

8 de juliol del 2008

La carrera

Està clar que les similituds entre una carrera universitària i una d’atlètica queden paleses durant tot el recorregut.

Quan comences les carreres, tant universitària com atlètica, ho fas al teu ritme. Queden molts metres o anys per finalitzar i a poc a poc, o no, vas avançant.
Arribes a l’equador i penses que encara toca fer el doble, saps que per a uns ha passat ràpid, per a altres no tant... però el cas és que estàs a la meitat i ja no hi ha volta enrere.

Tot canvia quan veus el final, veus la llum al final del túnel i aleshores tot són preses. Tens ganes d’acabar la carrera, uns per a poder descansar, altres per a seguir entrenant i fer més carreres, altres per a sentir-se realitzats o per estar preparats per al dia de demà.
Hi ha moltes similituds entre una cursa atlètica i una carrera universitària, moltes, però també hi ha diferències claus.

Quan fas una mitja marató i vas pel quilòmetre dinou, probablement veuràs l’arribada, la meta està a prop i tens quantitat de gent animant-te, sents crits d’ànims, et tornen les forces... són els últims minuts de patiment però de ben segur que valdran la pena. Quan veus el final de la carrera universitària però, les similituds entre carrera universitària/atlètica se separen, es bifurquen i veus com algun professor pot posar-te pals a les rodes i alentir el teu ritme. Són moments en els que creus que la clau de l’èxit se t’ha escapat, l’has perduda i l’èxit ja no depèn de tu.

Sigui com sigui, està clar que a les dues curses només depens de tu, estàs sol i la victòria serà el resultat del teu esforç.

Tots tenim drets lingüístics

El senyor Fernando Savater viu en una Espanya que la gran majoria de catalans no reconeixem. Aquest és el nostre màxim i es contraposa directament a la màxima que ha inspirat el “Manifiesto por la lengua común”.

Aquest manifest impulsat per Savater, Mario Vargas Llosa i Albert Boadella entre d’altres, és el manifest de la pretensió, de la imposició i la intolerància. Si “els ciutadans tenim drets lingüístics”, com pot ser que ens segueixin jutjant en castellà, perquè la majoria dels diaris que tenim al quiosc són en castellà, perquè el meu carnet de conduir està en castellà, perquè la llengua opressora segueix en peu, trepitjant la llengua dels meus avis, i encara avui ningú la qüestiona?

Algú em podrà dir que és normal, la realitat lingüística a Catalunya és la que hi ha. Sí però, i d’aquí a vint anys, quan la població estrangera s’hagi incrementat i el castellà estigui reculant, no sortirà ningú a protegir-la? En Savater o en Boadella, si fossin super homes i poguessin viure seixanta o setanta anys més, no sortirien a defensar el castellà com nosaltres fem amb el català?.

L’altre dia en Felip Puig deia que el seu partit s’ha “adaptat a la realitat històrica”, per això no descarten treballar per l’estat propi. Bé doncs, per la meva banda només vull demanar a tots els espanyols casposos que viatgin, que vinguin a Catalunya i comprovin en primera persona que a Catalunya no perseguim a ningú, que la gent és lliure i que treballem per ser trilingües. Ah, recordar també que si venen al nostre país encara no caldrà que vinguin acompanyats del passaport.

24 de juny del 2008

Camí a la realitat

El PP de Sant Cugat ha obert una porta que ja no es tancarà.

Poques vegades s’aplaudeixen les actuacions d’aquest partit espanyol quan afecten al nostre país, però avui estan d’enhorabona ja que és l’únic partit que a Sant Cugat respecta els drets dels ciutadans i vetlla per la propietat privada.

El PP de Sant Cugat s’ha abstingut a denegar el Pla d’Actuació Urbanística (PAU) d’en Núñez i Navarro a Torre Negra, una decisió encertada que demostra que no tots els partits santcugatencs es mouen pel populisme i l’aparador.

La líder del PP a Sant Cugat, Berta Rodríguez, deia fa uns dies si “hem preguntat a la ciutadania si vol posar diners per protegir Torre Negra?”. El cas és que la llei i el sentit comú estan al costat del futur, i avui, propers a un temps de recessió econòmica la urbanització de menys del 17% del sector de Torre Negra és la millor opció per a donar feina a obrers, jardiners, arquitectes...

Els santcugatencs han de saber que no es pot okupar casa el veï dia sí dia també, els propietaris de Torre Negra tenen uns drets com a ciutadans que se’ls ha de reconèixer. Tothom ha de saber també que indemnitzar als propietaris d’aquest sector suposaria un endeutament de 400 anys si fos l’únic motiu del deute de l’ajuntament i si ens basem en una capacitat d’endeutament anual de 700.00 euros l’any.

Què fem doncs, amaguem el cap sota l’ala com han fet fins ara els partits de Sant Cugat, demanem que els ciutadans paguin per gaudir d’uns terrenys verds...?.

Els propietaris de Torre Negra pretenen urbanitzar un 16’77% de la zona i cedir el 80%, 150 hectàrees, a la ciutat. Sincerament, aquest camí no és el més encertat?.

Carta publicada al Diari de Sant Cugat.

22 de juny del 2008

Un tret equivocat: La COPE és la veu dels qui no perdonen

La COPE Barcelona viu la feblesa del “ser i no ser”. És una emissora de ràdio que depèn tant d’una emissora forana que no la té en compte, que l’únic element possible per a que sobrevisqui és creure en la indiferència.

Podria ser també que algun dels seus treballadors cregués que forma part d’una empresa que uneix, que és un símbol de l’Espanya que des de fora molts voldrien però que no respon a la realitat. Els treballadors de la COPE Barcelona fan d’ambaixadors d’un país proper però que no ens pertany ni els pertanyem.

D’altra banda però, la cadena COPE juga un joc en el que no té rival ni company. La COPE creu que està per sobre de tot i de tots. Els seus continus conflictes deixen palès que l’absolutisme de la COPE és com l’absolutisme més violent de la URSS, del nazisme o del franquisme. Des dels programes “la Mañana” o “la Linterna” diàriament sens insulta impunement al poble català.

Escoltant la veu de l’odi te’n adones que mai podrem conciliar-nos amb aquestes persones, per que ni escolten ni entenen.

Per què la conferència episcopal espanyola permet que es maltracti a milers de catòlics catalans, bascos...?
Per què les persones que escolten la COPE a Catalunya viuen enguetats?

Crec que la COPE l’escolten dos tipos d’oients, hi ha l’oient espanyol que mai ha trepitjat Catalunya i es creu tot el que en Jiménez Losantos o en César Vidal els hi repeteix reiteradament a cau d’orella dia rere dia. Però també hi ha l’oient que viu a Catalunya i que escolta la COPE, l’oient que creu que el castellà està perseguit i que l’11-M va ser obra d’ETA.

Conec a molta gent que viu a Catalunya i que escolta la COPE, alguns d’ells són persones que fa més de 40 anys que viuen al nostre país, molts d’ells són llicenciats i cap d’ells passa gana. Viuen al nostre costat des de fa anys i mai han parlat català, alguns d’ells s’excusen dient que els hi fa vergonya, que el parlen molt malament. Però en el seu interior hi ha una veu que crida fort, una veu que diu que no li dóna la gana parlar en català. Ells creuen que viuen a Espanya, no reconeixen cap identitat catalana i no creuen que hagin de fer-ho per que com la COPE, es pensen que estan per sobre de tots i de tot.

Per a mi el futur de la COPE es negre, no només per que em repugna el tractament dels seus continguts, la seva demagògia i la seva falsa moral. El futur de la COPE es negre per que cadascú es troba, tard o d’hora, el que es mereix.

Crec que la COPE a Catalunya desapareixerà simplement per la pèrdua d’audiència. Avui hi ha gent que escolta aquesta emissora pel morbo que deu donar sentir un cara girat insultant-te a tort i a dret. És simplement curiositat passatgera que quan desaparegui l’audiència de la COPE serà tant minsa que no donarà ni per contractar a un periodista bocamoll que visqui al nostre país sense saber-ho.

Crec també que la COPE a Espanya acabarà canviant, algun dia els accionistes reaccionaran i faran callar la veu de l’odi. El provocador ha d’entendre que la llibertat d’expressió no és per als delinqüents.Per acabar només preguntar-me què en seria de la COPE si Terra Lliure no hagués disparat el genoll del senyor Losantos? Doncs molt possiblement que la COPE seria una empresa lliure i professional que oferiria continguts veraços i intel·ligents, i que respectaria la llibertat de pensament com fan tantes altres emissores radiofòniques catalanes, espanyoles, russes, alemanyes...

7 de juny del 2008

Moments per a somniar

Són moments de tranquil·litat per mirar endavant i pensar en el futur

Molts creuen que quan el Barça va malament Catalunya també hi va, i es que si mirem el panorama actual veiem que ERC pateix una divisió interna històrica, el tripartit no té raó de ser i no s’entenen ni amb la tercera hora de castellà ni amb com donar la cara després d’haver fet el ridícul amb la crisi de la sequera... tampoc tenim avui bones relacions amb els germans del govern valencià, que volen impulsar dues sancions més per l’emissió de TV3 al País Valencià. Air Berlín discrimina el català i sí, quan el Barça no va bé, Catalunya tampoc hi va.

El Barça és més que un club i ha de guanyar títols per a ser reconegut a tot el món, el Barça més que un club és una plataforma d’acollida nacional. Immigrants de tot el món arriben a Catalunya i simpatitzen amb el club, entren a formar part de la societat catalana molts cops empesos pel Barça, per que tenir el cor blaugrana uneix més que no pas separa.

Doncs bé, si posem pals a les rodes, si presentem mocions de censures als projectes més intel·ligents que ha tingut el Barça, si donem veu als amics dels criminals... no creieu que també estem fustigant el país? Ara estem en un moment important, s’han de fer fitxatges, perfilar la plantilla de la propera temporada, aixecar el país i deixar de tirar pedres a la pròpia taulada. El Barça pot ajudar en la construcció de la Catalunya catalanista, però s’han de fer canvis des de la tranquil·litat del club, mirant endavant i pensant en el futur. Avui el projecte de Joan Laporta és el que juga més net, el que creu més en el poble i el que ha de seguir triomfant.

30 de maig del 2008

Un estat que ens dilueix

És dur però avui només tenim això. Canviar la llei de finançament a l’estat és algo imprescindible per al nostre país i malauradament ens depèn de la feina del tripartit. El “tripartit dos” que es doblega contínuament davant un govern central poc dialogant, és qui principalment haurà de defensar les nostres garrofes davant d’aquests. La feina no serà fàcil si tenim en compte amb qui ens juguem els quartos.

Avui mateix el govern de Rodríguez Zapatero ha avisat que recorrerà la proposta d’Ibarretxe al Tribunal Constitucional si aquesta tira endavant. El projecte de llei del lehendakari Ibarretxe, aprovat el passat dimecres pel govern basc, vol simplement exercir amb les eines de la democràcia la pregunta sobre quin camí seguir , una cosa que irracionalment li fa por al govern central.

I mentre des del nord es treballa per exercir la democràcia, a Catalunya esperem amb els braços creuats com un Constitucional partidista escodrinya el nostre estatut d’autonomia, un estatut que el va aprovar més del 90% dels representants catalans i que ja ha estat retallat per les tisores espanyoles. Poc a poc oblidem què era allò de decidir lliurement, estem deixant enrere els fonament de la democràcia i mica en mica renunciem al dret a decidir.

Temps difícils

Catalunya avui viu una crisi sense precedents, el govern tripartit ha après a no avergonyir-se de res i practica una política bufonesca, sí de bufó. Quan no és la crisi de l’aigua és la crisi interna d’ERC i quan no és això és allò altre...

Fa uns dies en una conferència sobre el futur d’Europa a l’IESE Business School, el president Jordi Pujol pronunciava unes paraules sabies. “Fer reformes és difícil, però és possible”. Pujol recordava com es va reconstruir Alemanya després de la II Guerra Mundial. Alemanya i tot Europa va ressorgir a base d’esforç i il·lusió, un continent sencer es va aixecar després d’haver estat devastat i això va ser possible gràcies a la voluntat del poble.

La crisi poc a poc s’anirà fent més palesa i com bé diu Pujol, seran moment de retrobar la il·lusió per tirar endavant i fer coses boniques. És molt probable que la política hagi d’adaptar-se a la realitat però avui és difícil imaginar-se que a l’estat espanyol es puguin fer polítiques creatives. Dependrà doncs de nosaltres que la crisi passi a la història.

24 de maig del 2008

Josep Maria Pelegrí: “No es pot tenir la dona borratxa i la bota plena”

Així de contundent apuntava el parlamentari d’Unió Democràtica Cristiana, Josep Maria Pelegrí, quan se li preguntava per la davallada en número de diputats catalanistes al Congrés dels Diputats.
Pelegrí deixava anar la metàfora de la “dona borratxa” referint-se als cinc diputats que van perdre els republicans a les eleccions Generals. “El doble llenguatge i l’actitud d’ERC ens ha portat a tenir menys representació catalanista al Congrés”. I és que el parlamentari dels democratacristians feia una bona valoració dels resultats aconseguits per CiU a les Generals però li atribuïda la pèrdua d’influència catalanista als republicans.
“Nosaltres vam baixar seixanta mil vots però avui ningú se'n recorda, -la gent- es queda amb el número de diputats i nosaltres hem conservat els 10 que ja teníem” assegurava Pelegrí mentre s’asseia al sofà del seu despatx del Parlament.
Pelegrí carregava durament contra Esquerra i el seu màxim dirigent, Josep Lluís Carod Rovira. Arran de la publicació del llibre de Carod Rovira, “2014 un full de ruta per la Independència”, Pelegrí deia que “l’únic principi d’ERC és el de no tenir principis”, ja que segons el democratacristià, el dirigent republicà “està jugant amb les il·lusions dels ciutadans i l’únic que aconseguirà serà generar frustració”.
Per altra banda el diari AVUI publicava el 21 de maig una enquesta feta per la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) on s’assegurava que la majoria de catalans votarien “sí” a la independència. A aquests fets Pelegrí assegurava que “jo no sóc independentista, crec que no ens portaria enlloc, però si volem ser un estat s’han de preparar altres coses, primer s’ha de tenir àmbit de poder..., però si en tens i et quedes a casa amb els braços creuats,- referint-se a ERC- generes frustració”.
Les relacions entre UDC i ERC no són les millors i la Casa Gran del Catalanisme que promou el president de Convergència i Unio, Artur Mas, podrien servir de pont per a que s’apropessin els dos partits. No obstant, Josep Maria Pelegrí, assegurava que “intentar aglutinar en una sola casa tots els catalanisme no crec que sigui algo correcte” i afegia que “la Casa Gran del Catalanisme la promou Convergència Democràtica de Catalunya, nosaltres no”.
Pelegrí creu que el catalanisme “s’ha de defensar des de diferents trinxeres”, tot hi això respecta les decisions de CDC, tant és així que quan se li preguntava per la incorporació de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès, a la direcció del partit, es limitava a declarar que “som dos partits diferents i respectem les seves decisions”.
Tot i ser dos partits diferents, CDC i UDC coexisteixen i s’han creat “una imatge de marca molt compacte i de confiança”, Pelegrí, conjuntament amb els socis de la federació “proposem que s’avancin les eleccions a la Generalitat ja que el tripartit ens fa perdre valor al país, Catalunya no està liderada i estem perdent autoestima i actius”.
Josep Maria Pelegrí preveu que l’actual president de la Generalitat, José Montilla, avançarà les eleccions a principis d’any degut a la inestabilitat que dóna ERC al govern” i per que a demés “els socialistes creuen que en sortirien reforçats”. Abans d’això però, la majoria de partits catalans celebraran els seus congressos.
Unió Democràtica Cristiana celebrarà el seu congrés els dies 18 i 19 d’octubre a Sitges, Pelegrí va assegurar que Unió adaptarà al seu congrés el dret a decidir.

13 de maig del 2008

La Fundació Trias Fargas es refunda i obra una nova etapa del catalanisme

Dimarts i tretze, un dia de novetats per a la quotidianitat catalana. Mentre ahir arribava al port de Barcelona el primer vaixell carregat d’aigua provinent de Tarragona per pal·liar la sequera, al carrer Casp 80, cantonada Bailèn, es materialitzava el projecte de Casa Gran del Catalanisme impulsat pel president de CiU, Artur Mas.

Eren les dues realitats catalanes que conviuen ignorant-se. La Catalunya més precària es donava a conèixer amb els primers litres d’aigua injectats des d’un vaixell. Mentre la vergonya era palesa al port de la capital, la Fundació Trias Fargas mirava cap el futur, donava un nou pas i es refundava com a Fundació Catalanista Demòcrata Trias Fargas, una eina que segons Mas, “ha d’unir a tots els catalanistes” independentment de si aquests “són d’esquerres o dretes”.

La presentació del projecte de Casa Gran del Catalanisme es va presentar en el nou local de la fundació, un local que com el mateix projecte està en obres i refundant-se. El que ha de ser el lloc de trobada de tots els catalanistes presentava un terra especial, un paviment encara per pol·lir, per acabar de construir i allisar. Igual que el propi projecte el nou local, encara en construcció, servia com a metàfora del que és i el que ha de ser el nou catalanisme. I es que el futur catalanisme ha de ser una obra construïda per tots els catalans, que ha de servir també, segons Mas, “per a deixar enrere un PSC que ens veu des d’una òptica espanyola”.

Tot i que físicament la Casa Gran del Catalanisme no és res més que el magatzem d’una antiga fàbrica tèxtil amb vocació de convertir-se en ateneu, hi caben tots els catalanistes, vinguin de la banda que vinguin. Aquest ha estat un dels missatges principals de la presentació i la procedència dels pilots així ho demostra. Joaquim Ferré serà el president de la Fundació, treballarà amb la companyia de l’advocada Magda Oranich i d’en Jordi Vilajoana, a la direcció i serà Agustí Colomines i tots ells comptaran amb col·laboradors provinents de tots els sectors del catalanisme.

Els col·laboradors i els simpatitzants de la Casa Gran provenen de moltes i molt variades branques del catalanisme, a tots ells els uneix l’esperança, la il·lusió i les ganes de transformar un catalanisme que semblava estancat. Entre els principals col·laboradors de la Casa Gran s’hi pot trobar entre d’altres, Francesc Marc-Alvaro, que quan se li preguntava si l’home de barba blanca que tenia a dos metres era l’Àngel Colom, responia que “sí, que no li veus les ales?”.

Amb ales o sense ales Àngel Colom declarava fa unes setmanes al diari AVUI, que vol tenir un paper dins la Casa Gran del Catalanisme. Colom, ex cap de cartell d’ERC i actualment militant de CDC, va afirmar que “la meva intenció és fer de pont entre CiU i ERC”, després d’assegurar que si s’arrepenteix d’alguna cosa mentre estava a la primera línia de la política va ser “dividir Esquerra Republicana en el moment de la creació de PI” (Partit Independentista).

Demà la Casa Gran del Catalanisme tindrà un dia més de vida, esperança i nous adeptes. D’altra banda però, la Catalunya del tripartit seguirà esperant vaixells carregats d’aigua per pal·liar la sequera, acceptarà pagar rebuts d’electricitat més cars i castigarà els qui reguin el jardí o omplin la piscina amb aigua potable.

La Catalunya nacionalista és possible

Les passades eleccions generals han tingut un regust espanyolista que no tots han sabut captar. La bipolarització espanyolista del PP i del PSOE han ofegat les veus d’un poble sencer que ha vist com la seva representació passava de 18 a 13 diputats.

El catalanisme ha viscut una davallada i no se’n pot amagar. Per una banda tenim CiU que ha mantingut el seu número de diputats però ha baixat en vots, i per l’altra banda tenim ERC que ha vist com els resultats del 2004 passaven a ser uns resultats històrics i gairebé fantasiosos.

Els republicans després dels mals resultats van encetar una crisi interna que no es resoldrà fins que es decideixi qui ocuparà la presidència del partit. ERC que per la seva ideologia catalanista hauria de ser l’aliat natural de CiU, s’ha seguit comportant durant els últims mesos com el partit infantil que mai se sap per on anirà.

L’ex president Jordi Pujol deia fa unes setmanes al seu despatx del Passeig de Gràcia, “que ERC és un partit immadur que mai se sap que farà”, el president ens feia veure que CiU encara avui preferiria formar un govern català amb els socialistes de Montilla que no pas amb els republicans de Carod Rovira. El fet que ERC segueixi essent un partit assembleari pot ser la causa dels seus dubtes alhora de decidir. Altres partits de jerarquia més marcada saben tirar pel dret i pocs cops són qüestionats des de dins.

Sigui com sigui són moments d’estar units. Ara més que mai s’han de buscar ponts d’unió entre CiU i ERC. Oblidar el passat, deixar enrere els pactes de CiU i PP i els pactes d’ERC i PSC, mirar endavant i sobretot mirar cap el futur. Una Catalunya catalana és possible i només amb un pacte entre els principals partits nacionalistes podran fer que el poble català torni a estar al seu lloc.

Amb la Casa Gran del Catalanisme sembla que Artur Mas busqui aquest apropament amb amplis sectors dels republicans. La incorporació d’Àngel Colom, ex secretari general d’ERC i actualment militant de CiU, com a responsable en els futurs contactes de les dues formacions, deixen entreveure que la Catalunya que volem és possible si ERC i CiU arriben a entendres.

No obstant, les noves veus que pugen dins de CiU poden preocupar pel fet d’estar més a prop dels socialistes que no pas dels republicans. És per exemple el cas de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès, que no s’ha cansat de repetir que “una sociovergència podria ser una bona proposta per al futur” de Catalunya.

La política és negociació i ara per ara esperem que quan calgui els que van guanyar les passades eleccions autonòmiques, sàpiguen oblidar i estableixin pactes sòlids amb ERC. El pròxim objectiu ha de ser la Generalitat, un tercer tripartit no tindria sentit, però d’aquí a quatre anys el vot catalanista ha d’incrementar-se considerablement a les Generals si volem que des d’Espanya se’ns respecti.

27 d’abril del 2008

Sumem derrotes

Després de les eleccions Generals on Rodríguez Zapatero va sortir victoriós amb 169 diputats, cinc més que a les passades eleccions estatals, i on el PP dirigit per Rajoy també va sumar vots i diputats, el panorama català ha anat a la baixa.

El líder socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va guanyar les eleccions en part gràcies als vots que Chacón va arrapinyar a Catalunya, concretament la dirigent dels socialistes catalans va aconseguir un rècord històric amb 25 diputats, 4 més que a les eleccions del 2004, i amb aquests resultats el PSOE s’allunyava del PP de Mariano Rajoy.

Amb aquests fets sobre la taula podríem pensar que la influència dels socialistes catalans sobre el govern central podria ser un element clau que significaria una victòria del poble català, unes eleccions on Catalunya ha decidit i ha format govern.

Per altra banda però, la realitat és més dolorosa que la visió socialista. Fa quatre anys Catalunya tenia 18 diputats nacionalistes al Parlament espanyol. La representació del poble català durant la legislatura passada era superior a l’actual, ERC ha passat de tenir els 8 diputats que va guanyar Puigcercós a obtenir-ne els tres de Ridao, i CIU ha mantingut els 10 diputats de fa quatre anys. Una derrota global que avui ens deixa amb la poca representació de 13 diputats nacionalistes.

Pel que fa als altres tres partits minoritaris del Parlament català, dir que només el PP ha vist incrementar el seu número de votants, els populars catalans amb 7 diputats van aconseguir un diputat més que l’any 2004, no obstant, el resultat no ha servit per evitar la crisi interna del partit, una lluita fratricida on Sirera, Nebrera o Fernández Díaz acabaran per decidir.

Els resultats han deixat palès que els dos partits petits del Parlament català, ICV i Ciutadans, segueixen sense convèncer. El partit anti-nacionalista liderat per Albert Rivera no ha sumat cap diputat mentre que els ecologistes, dirigits per Joan Herrera, va perdre tres diputats al quedar-se en dos.

Sumem derrotes i el túnel sembla no tenir fi. Catalunya no ha sabut resistir a l’espanyolització del 9-M, unes eleccions de caràcter bipolar que ha donat l’esquena a un país sencer.

Esperem que el poble català sàpiga cercar les claus i els motius del perquè Catalunya ha deixat de votar amb consciència nacional. En unes eleccions autonòmiques on els nacionalistes poden formar majoria, la truita es cap gira alhora de parlar d’eleccions generals, impotentment veiem com els nacionalistes poc a poc perdem influència.

13 d’abril del 2008

Propostes de definició

Arran d'una proposta a la web del Tot Sant Cugat, jo intento definir el mal emprat terme "pijo", d'aquesta manera:

Trobar una definició per al "pijo" és quelcom molt complicat, el que sí que es pot afirmar és que les pinzellades de la seva definició sempre estan carregades de prejudicis. Ja sigui per ràbia, per enveja o simplement per desconeixença que moltes persones veuen la gent que ells anomenen "pijos" com a adversaris freds que van a la seva i mai podran aportar res de bo. Altres veuen el “pijo” com un calaix de sastre omplert d’adjectius malsonants que mai entendran.
Jo només vull reafirmar-me en que el "pijo" també parla català, pot anar en bici o ser soci del club muntanyenc. Posats a crear estereotips proposo en creure que aquesta gent, els “pijos”, seran els qui ens allunyaran de la mediocritat social en la que vivim, els qui internacionalitzaran la nostra llengua, els qui faran la casa gran i faran que tot Catalunya prosperi i avanci tant econòmicament com culturalment.
La meva visió del “piju”, com podeu veure, és del tot positiva i esperançadora.

9 d’abril del 2008

Sessió d'investidura

Zapatero expressa la seva visió optimista d’Espanya tot i que avisa que venen dos anys durs per a l’economia.

El candidat a president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va protagonitzar dimarts passat el discurs de la primera sessió d’investidura davant del Congrés dels Diputats. En una sessió inaugural on Zapatero no debutava com a candidat a la presidència, però on sí que s’estrenava José Bono com a president del Congrés, es va poder veure la cara més tranquil·litzant del líder socialista, una nova faceta que vol deixar enrere els enfrontaments i les bronques passades, però això sí, on la diferència de matisos segueix present des del començament. Mentre el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, parlava obertament de crisi, Zapatero parlava d’una desacceleració econòmica de només dos anys.

El discurs de Zapatero va estar molt marcat pels temes econòmics, mentre els entesos auguren una dècada de forta crisi, el presidenciable espanyol preveu una “desacceleració durant els dos primer anys de legislatura”. Per això va demanar “la confiança dels empresaris” i va proposar la reducció de 400€ en l’IRP o l’adelantament de les devolucions de l’IVA per a les empreses. No obstant, Zapatero va assegurar que la “desacceleració” que patirà Espanya no serà “cap excusa per a deixar d’invertir en polítiques socials”.


Ja va avançar el candidat socialista que la futura època de penúria econòmica que travessarà l’estat espanyol no provocarà cap retrocés ja que Espanya disposa d’un bon coixí econòmic. D’altra banda però, va reconèixer que sectors com el de la construcció quedaran tocats pel desaccelerament econòmic i que per això impulsaran “ajudes a mig termini per als més necessitats”, ajudes com poden ser la promoció d’obres públiques, reforços en la cobertura d’aturats o fins i tot ajudes en les hipoteques dels qui vagin més justos.

I és que Zapatero ha assegurat que cap recessió econòmica farà que “Espanya s’aturi en la lluita per a ser un país pròsper i decent”. El candidat a la Moncloa creu en un estat “exemplar per les seves polítiques socials” i per això ja ha proposat que el sou mínim dels treballadors passi de 600 a 800€ al mes, que en deu anys es creïn un milió i mig de pisos de protecció oficial, que es millorin les pensions de vídues i jubilats, o l’anunci d’una reforma del Poder Judicial.

Un Zapatero paternalista i bondadós va donar-se a conèixer en el sí del Congrés. Un candidat a l’executiu espanyol aparentment preparat per a tot i obert a dialogar sempre que calgui és el nou presidenciable, un Zapatero diferent al de fa quatre anys que comença una lluita diferent, un camí on s’incorpora ja com a polític madur i sense pactes quasi naturals amb ICV i ERC, no obstant, el canvi també suposa una investidura diferent, almenys de moment haurà d’esperar a la segona ronda per ser investit president, quelcom que no passava en molts anys.

El Zapatero de les qüestions d’estat:

El candidat a l’executiu espanyol ja ha deixat veure que prefereix ser investit en una segona volta abans d’estar condicionat per algun sector aliè als socialistes espanyols. Ja sigui per por a l’oposició o per pretensions de llibertat de moviment, que Zapatero ha anunciat que “en el meu govern hi caven totes les ideologies” i per això buscaran una entesa amb l’oposició, per a que “pactem temes d’estat amb el govern”, temes com el finançament de les autonomies, la renovació del Tribunal Constitucional i el Consell, o fins i tot temes d’enfrontament com és la lluita contra ETA.

Una televisió condicionada:

Igual que en el “Cara a Cara”, el tractament dels mitjans de comunicació ha tornat a plasmar la bipolarització entre PSOE i PP, un cop més el debat s’ha centrat en les paraules del líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot els seus seguidors condicionals; i en el candidat a la presidència, Rodríguez Zapatero, amb uns diputats menys entusiastes que els populars alhora d’aplaudir.

Les properes reunions:

Zapatero ja ha anunciat que en breu proposarà reunions amb els presidents de les diferents autonomies i nacions de l’estat. En aquestes reunions es tractaran els temes de la violència de gènere i el canvi climàtic. El president de la Generalitat, José Montilla, haurà d’aprofitar aquestes trobades per denunciar el maltractament que pateix el país en l’àmbit d’infraestructures. Montilla, en condició de ser el president de la nació amb capital que més aigua estalvia a Europa, haurà de centrar-se en plantejar una solució definitiva per els problemes d’abastament d’aigua que pateix el país.

La valoració:

Els moviments i pactes que ha fet Zapatero durant aquesta investidura passaran a la història no per la seva estètica de rebotejador a segones voltes, sinó pel fet d’haver preferit prescindir de governar juntament amb la col·laboració dels nacionalistes bascos o catalans. Un fet que significa molt tenint en compte que aquesta legislatura serà dura, s’apropen temps difícils i sempre és més fàcil comandar la nau a mitges en plena tempesta. La decisió de Zapatero pot haver estat un gest valent de seguretat política o un acte d’inconsciència socialista, esperem que avanci la primera teoria i aquesta segona legislatura de Zapatero passi a la història per haver permès que Catalunya agafi aire i decideixi si vol volar en solitari.

6 d’abril del 2008

La cultura del no

No a la MAT, no, no al transvasament del Segre ni de l’Ebre, no, no a les centrals nuclears, no, no a les desalinitzadores, als molins de ven, al Quart Cinturó, al túnel d’Horta i a la Torre Negra. No a tot en general és la cultura que ha adquirit força aquests últims anys al nostre país.

Aquest cap de setmana l’ex president de la Generalitat, Jordi Pujol, ha declarat que més greu que la manca de pluja “és la cultura del no” que des de fa anys es du a terme a Catalunya. Pujol deia que al tripartit hi ha la “mentalitat” de que cada vegada que hi ha una solució a un problema “hi ha gent que considera que la seva obligació és oposar-s’hi”.

Aquesta mentalitat dels dirigents catalans és palpable i nosaltres en som les principals víctimes. Quan a Catalunya es debatia si les desalinitzadores eren viables, al sud d’Espanya ja les estaven construint. Avui una de les zones més seques de la Península té aigua i la Catalunya “progressista” no en té. La “cultura del no” és generalitzable, han estat els partits d’esquerra els principals impulsors del “no progrés”, però avui ho paguen quan han de proposar un transvasament que fa anys negaven.

Però la “cultura del no” no només és la veu de l’esquerra poc previsora. A Sant Cugat del Vallès l’ajuntament convergent de Recoder també fa anys que va caure en el parany del “no”, un govern municipal que hauria de ser símbol del catalanisme i del veritable progrés, segueix amb la política del no cada vegada que tanca els ulls, dóna veu a l’esquerra, i no busca solucions per al sector de Torre Negra i rodals.

10 de març del 2008

CIU suma un diputat i "torna a ser una força política central" a l'estat espanyol

CIU amb 11 escons ha sumat un diputat més que en les passades eleccions del 2004 mentre que el PSOE ha guanyat les eleccions generals amb 169 escons per davant dels 153 del PP.

Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit un escó més que a les passades generals i amb aquest resultat torna a ser “una força política central” a l’estat espanyol.
Zapatero no ha aconseguit la majoria absoluta i això obra la porta a un possible pacte entre la federació nacionalista i el PSOE, ja que, CIU i PSOE sumen.

Duran, ahir al vespres des de l’Hotel Magèstic no va trigar en felicitar la llista més votada, tant al PSOE espanyol com al PSC català. Després de les felicitacions, el líder democratacristià va assegurar que “no pactarem amb la llista perdedora” i deixava així oberta la porta als socialistes espanyols mentre tancava qualsevol negociació amb el partit de Mariano Rajoy.

El líder de CIU a les generals feia ahir a la nit les declaracions en moments en que l’escrutini li donava 10 diputats en comptes dels 11 que els hi atorgava l’escrutini final. La llista encapçalada per Duran aconseguia doncs 11 escons, un més que fa quatre anys. No obstant, la valoració de les eleccions fetes per Duran va ser molt positiva ja que “els socialistes hauran de comptar amb CIU” si volen governar.

Per altra banda, el president de CIU, Artur Mas, lamentava que “els partits catalanistes sumant hagin baixat”, fent referència directa a la pèrdua d’escons republicans, que de 8 diputats al 2004 passen a tenir-ne tres. Mas convidava a que la gent “atreta pel món catalanista” reflexioni ja que el punt de preocupació de CIU és que les formacions catalanes han perdut pes a Espanya”.

7 de març del 2008

Chacón presenta l’última tanca electoral del PSC i aprofita per fer creure al votant d’esquerres que Zapatero i Rajoy empaten en escons

A la seu del PSC i davant d’una sala ocupada pels periodistes que han fet el seguiment dels socialistes catalans, i després que "el Periòdic d’Andorra" publiqués el passat dijous un sondeig on preveu que els líders del PP i PSOE aconseguiran un número molt semblant d’escons a les generals, Carme Chacón, ha demanat el vot dels socialistes catalans, ja que creu que “només el vot del PSC pot fer que Espanya tingui un govern socialista de progrés”.

Mentre la percepció de la majoria de candidats catalans és que Zapatero guanyarà amb una amplia avantatge envers Rajoy, la representant catalana del PSC es va obstinar en assegurar que “la victòria de ZP depèn de Catalunya” i va animar a l’electorat d’esquerres a sortir el diumenge 9 a votar per un “govern amic de Catalunya”. Segons Chacón el PP ha guinyat l’ull a l’abstenció ja que “el votant de dretes sempre surt a votar i el d’esquerres no ho fa sempre”. No obstant, Chacón, ha assegurat que “quan les esquerres es mobilitzen, són majoria”.

La representant socialista a Catalunya a més de fer un últim clam a la participació, va aprofitar per presentar l’última tanca electoral de la campanya, una “z” semblant a la del protagonista del film “el Zorro”, que fa referència a Zapatero. Amb aquest element gràfic els socialistes pretenen donar sensació de “bon rotllo i bon humor”, i seguir amb el missatge optimista que ha pretès transmetre la candidata embarassada, durant tota la campanya.

Finalment Chacón va carregar durament contra Rajoy tot dient que si el PP guanya, Catalunya perd. “Ens juguem el pacte vigent de finançament, d’immersió lingüística, l’estatut i el transvasament de l’Ebre” assegurava una socialista que semblava més preocupada en omplir el Sant Jordi en poques hores, que no pas en recollir les veles del vaixell socialista català.

3 de març del 2008

Marató de Barcelona 2008, una fita menys

La prova reina de l’atletisme va tenir lloc ahir a Barcelona amb més de 9.000 corredors. Amb sortida i arribada als peus de Montjuïc i amb un dia primaveral, ha estat l’edició maratoniana amb més atletes de la nostra història, i els meus primers 42.195 metres recorreguts en competició.

Per fi puc dir que he complert un dels meus objectius atlètics. Reconec que els 42 quilòmetres se m’han fet més llargs del que m’esperava, però voler és poder i ja puc dir que sóc maratonià! Ja m’ho deien ja... , no havia acumulat prous quilòmetres i si acabava, ho faria “patint com un gos”.

Als peus de Montjuïc es va donar el tret de sortida, hi havia tanta gent, es respirava tanta emoció que no em vaig quedar ni amb els parlament del batlle de Barcelona ni amb les notes que sonaven just abans del inici de la prova. Vaig poder sortir des de les primeres posicions, cosa que per una part emociona però també angoixava, sabia que tenia més de nou mil persones al darrera, i sabia també que al llarg de la cursa em passarien més atletes de les que jo avançaria.
Els primers quilòmetres van transcórrer amb molta tranquil·litat, corria a bon ritme i amb molt bones sensacions. Sabia que tindria molt de temps per pensar, per patir i per gaudir d’una Barcelona totalment diferent a la que estem acostumats a veure. Quan ja m’apropava als 15 quilòmetres anava a uns 3’45’’ el quilòmetre, un ritme que si hagués aguantat fins el final m’hauria proporcionat un crono de menys de dues hores i trenta minuts. No obstant però, sabia que les meves cames no podrien aguantar aquest ritme durant tota la marató i progressivament vaig anar afluixat, però no lo suficient. Vaig arribar al quilòmetre 21 (mitja marató) amb una hora i vint-i-cinc minuts. Em trobava bé i pensava que podria seguir el ritme fins a la meta.
Duresa quilomètrica

Arriba el maleït quilòmetre 26 i els genolls em comencen a fallar, se’m pugen els bessons i cada passa és una agonia. A partir d’aquest quilòmetre vaig veure què és córrer una marató, vaig adonar-me que no l’havia preparada prou i que tenia que oblidar buscar fer un bon temps, m’hauria de conformar en acabar-la i gràcies.

Al quilòmetre 30 m’esperava en Sergi Salvó, un atleta i gran amic. Jja puc dir ara que sense ell la meva primera marató hauria tingut un altre sabor. El Sergi em va rescatar en el quilòmetre 30 i em va acompanyar fins a la meta, la seva feina de llebre no va ser tant la de proporcionar un bon ritme, sinó la de motivar i animar-me en els últims quilòmetres d’aquesta gran prova de resistència.

Últims quilòmetres, comença l'agonia

Quan vam travessar els 36 quilòmetres les cames ja no em responien, em feien anar tant lent que el cor i els pulmons anaven totalment descansats, era purament patiment muscular. Tenia les cames molt adolorides però volia acabar allò que havia començat.

El moment més dur de la cursa va ser a l’alçada de l’Arc de Triomf, anàvem de tornada cap a Plaça Espanya, quedaven pocs quilòmetres però les meves passes cada vegada eren més curtes, més febles... Just passar per sota l’arc, vaig parar a l’avituallament on vaig aprovisionar-me d’aigua, fruits secs, beguda isotònica i fins i tot un plàtan. (els qui em coneguin sabran que no m’agrada aquesta fruita).

Amb tots aquests aliments el meu ritme era ridícul, no havia rodat tant lent ni en els escalfaments més passius de la meva vida. Ens apropàvem a Plaça Catalunya i per fi podríem baixar pel Portal de l’Àngel on intentaria incrementar el ritme. Així va ser, poc a poc vaig anar agafant ritme de baixada i recuperant forces per quan toques pujar el Paral·lel. Va ser allà on vaig patir com mai, els tres últims quilòmetres de la cursa eren de pujada però ja s’acabava i no valia res més.

Pujant pel Paral·lel en Sergi em va imposar un ritme assequible al meu estat físic del moment. No va ser fins als últims metres, quan ja veia la meta, que vaig fer un últim esforç, un canvi de ritme que em va suposar el patiment més gran de la meva vida, un patiment però, que em va proporcionar l’autorealització.

La conclusió

Córrer la Marató m’ha permès conèixer-me com a persona i com a atleta. Ara sé fins on està disposat a aguantar el meu cos i què haig de fer per arribar més lluny. He patit com mai però no tanco la porta a les maratons, amb temps i sobretot, amb quilòmetres acumulats, algun dia baixaré de les tres hores, ara de moment m’hauré de conformar amb les 3 hores, 25 minuts i 27 segons que he registrat.

1 de març del 2008

Dolors Nadal s’oposa a la Espanya plurinacional i assegura que amb Rajoy el transvasament de l’Ebre tirarà endavant

La líder del PP català, Dolors Nadal, va pronunciar dijous passat una conferència a la seu de l’Agència Catalana de Notícies on a més de negar l’existència de la nacionalitat catalana, va exposar el seu pla per a “garantir l’abastament de l’aigua a Catalunya” després de comparar-se amb una corredora de fons.

Nadal, que per uns instants semblava haver-se personificat en una atleta, no per l’energia que desprenia sinó per la “pájara” que semblava portar, va definir el seu partit “com el partit de les persones lliures i iguals”. La candidata espanyolista es va centrar en la proposta de garantir el cabal ecològic dels rius, “hem d’aprofitar tota l’aigua sobrant dels rius de Catalunya” afirmava Nadal fent referència a un possible transvasament del riu Ebre. La líder del PP català va assegurar que les alternatives del transvasament no són viables, les desalinitzadores, per exemple, són per a Nadal “molt cares, contaminen molt i tenen poca vida”.

D’altra banda, la candidata popular va assegurar que “Espanya no és plurinacional, és una nació”. Nadal i la seva formació asseguren que creuen en la Constitució espanyola tot i que aquesta afirma que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren” – Espanya.

Per acabar-ho d’adobar després d’haver-se contradit, Dolors Nadal va carregar durament contra la candidata dels socialistes catalans, Carme Chacón. Nadal va declarar que la candidata del PSC “usa el seu embaràs de manera electoralista”.

Dolors Nadal havia començat el seu parlament comparant la seva carrera política en la d’una corredora de fons, serà un dels 9.300 corredors que participaran aquest diumenge a la Marató de Barcelona?.

28 de febrer del 2008

Mai ens posarem d’acord

Avui he assistit a una conferència de la Dolors Nadal a l’Agència Catalana de Notícies. La candidata del PP català a les generals m’ha sorprès i m’ha desanimat alhora. Hi anava tenint una idea clara del PP i de la majoria dels seus candidats però aquest mig dia m’he emportat una sorpresa. Mentre l’espanyolista parlava he comprès que mai ens posarem d’acord, no, amb la Dolors no ens portarem gents bé. Aquesta senyora parteix d’una realitat que no comprenc, que no existeix, que se la ha creat ella i la gent com ella. Avui hem estat testimonis d’un acte ridícul, (no per part de l’ACN), la veu dels marginats ha parlat i ho ha fet per sobreposar-se a les nostres veus. Sí senyora Dolors, el valencià és un dialecte català, Catalunya és una nació i mai podré arribar a entendre com un català es pot doblegar a l’espanyolisme més ranci de la manera que ho ha fet vostè. La candidata del PP ha confessat que creu en una Espanya “democràtica”, una Espanya que no creu en altra nació que no sigui ella mateixa entre d’altres coses. Catalunya per res del món és una nació, i els que no acceptin el transvasament de l’Ebre són uns egoistes...
A més també ha comentat que no entén com “un nen que neix a Catalunya no pot estar escolaritzat en la llengua del seu país”. No hi ha res a fer, el PP no ens reconeix i potser ha arribat el moment de que nosaltres tampoc els reconeguem a ells. Si 3 milions de catalans emigren a Salamanca, si aquests no s’adapten i creen la seva pròpia realitat, si funden partits propis i imposen la seva llengua, si se’n porten les seves tradicions i viuen en una bombolla irreal, estaran fent el mateix que el PP català fa al nostre país, Catalunya es clar.

27 de febrer del 2008

Nova llei d’ocupació, i sense pistolers

La lluita pels drets dels treballadors ve d’antic i el candidat d’ERC a les generals ho sap. Joan Ridao, ha escollit la plaça Goya, al davant del monument a Francesc Layret, per donar a conèixer les seves propostes electorals de cara a consolidar “un treball de qualitat”, i ha proposat una nova llei d’ocupació que dupliqui la inversió pública, de l'1,25% actual del PIB al 2,5%.

Fa anys la defensa dels drets dels treballadors podia canviar-li la vida a qualsevol líder polític. Personatges com Francesc Layret o Salvador Seguí, més conegut com el “noi del sucre”, van ser assassinats per pistolers al ben mig de Barcelona, el primer al carrer Balmes i el segon al carrer de la Cadena del barri del Raval. Els seus “crims”, haver cregut en una societat més justa on els treballadors fessin respectar els seus drets.

Fent un paral·lelisme involuntari amb la lluita sindical d’individus com Layret o Seguí, el líder republicà ha donat a conèixer quines són les propostes del programa pel que fa a l’ocupació. Ridao ha assegurat que “apostem per la pluralitat sindical” i tot hi que l’economia catalana ha crescut, “estem patint una deslocalització industrial preocupant” que afecta a la nostra economia. Un dels principals reptes dels republicans catalans en l’àmbit de l’ocupació, és “resituar als aturats”. Ridao ha pronosticat que “a Catalunya 250.000 persones de l’àmbit de la construcció perdran la feina” en els propers mesos i que per a resituar aquests treballadors és necessari “invertir recursos per millorar les capacitats i la formació dels treballadors”.

També ha donat a conèixer que aquest sector, el de la construcció, és on més es donen sinistres laborals dels quatre sectors d’activitat, cal doncs segons Ridao, “una millora del marc de la subcontractació ja que a l’estat espanyol es registren el 20% dels accidents laborals de la Unió Europea.

A més el candidat republicà va esmentar que l’allau de la nova immigració obliga a fer un replantejament i assegura la intenció de decidir des de Catalunya quins treballadors extracomunitaris “poden venir a treballar al nostre país, la Generalitat ha de poder fer contractes en origen des de Catalunya”.

Volgudament o no, Joan Ridao ha exposat els objectius per a potenciar el “treball de qualitat” en un espai carregat de simbolisme obrer. Davant del monument a Layret, prop del carrer on va morir el noi del sucre, i a tres minuts de la Rosa de Foc, llibreria especialitzada en temàtica social i anarquista, Ridao ha deixat palès que els temps han canviat, que tot i no ser encara un estat independent, la democràcia ha triomfat i els drets dels treballadors a Catalunya poden millorar sense ser amenaçat a punta de pistola.

23 de febrer del 2008

“L’Associació de Veïns de Sant Cugat Propietaris de la Torre Negre” impulsen una web per a donar-se a conèixer a l’opinió pública.

Els propietaris de la Torre Negra i rodals han impulsat una web on volen donar a conèixer les seves propostes per aquest sector de Sant Cugat. El president de l’associació, el doctor Pere Feliu, va assegurar que “hi ha un desconeixement evident del que és la Torre Negra” i amb aquesta web, http://www.torrenegra.cat/ es volen resoldre dubtes i qüestions.

Al sector de la Torre Negre i rodals ja hi ha edificat un petit tant per cent, estem parlant de l’escola Avenç, del Club Natació i algun habitatge més que viu aïllat. El que proposa l’Associació de Propietaris és edificar el 16% del sector, unes 25 hectàrees, “per donar un bon final urbanístic a la nostra ciutat i per a que les petites illes edificades dins la Torre Negra estiguin ben comunicades” deia en Pere Feliu i Pujol.

El president de l’associació reconeixia que “ens hem sentit indefensos davant la demagògia de l’ajuntament i d’alguna entitat santcugatenca”. Tot i que els judicis són favorables als propietaris l’ajuntament de Sant Cugat ha distorsionat una realitat i ha emmudit quan més li ha convingut. Feliu creu que “la proposta de Nuñez i Navarro és la millor opció ja que només proposa construir un 16% i la resta es donaria a perpetuïtat per al poble”.

Pere Feliu remarcava que “els nostres drets han de ser reconeguts”, els propietaris només volen que es faci justícia, que l’ajuntament de la ciutat deixi d’actuar de forma il·legal, el president afegia que “jo no estic venent res, estic dient una realitat”. Per acabar Feliu va dir que si l’ajuntament vol comprar els terrenys “s’haurà d’endeutar uns 400 anys aproximadament”, així doncs la millor opció és construir les 25 hectàrees que proposa la constructora NN.

A la web de http://www.torrengra.cat/ s’hi poden trobar dades molt precises sobre aquest sector de la ciutat, a més d’aparèixer “iconografia pública que està a l’abast de tothom”, deia el president de l’associació, també hi apareixen informes ecologistes, ressolucions judicials, el projecte urbanístic del sector... i a més, pot servir per a que el poble interaccioni amb els propietaris d’una manera “cordial i respectuosa”.

22 de febrer del 2008

Tret en clau catalana

El pavelló Nova Icària de Barcelona va aplegar ahir el inici de la campanya electoral de Convergència i Unió. El màxim representant de la federació per aquestes eleccions generals, Josep Antoni Duran i Lleida, va clamar a favor d’un “vot intel·ligent” que prioritzi els interessos de tots els catalans.

Una setmana i un dia després de l’operació quirúrgica a la que es va sotmetre el líder democratacristià, va reaparèixer en públic en una cursa electoral que “es preveu atípica”. Sota el lema de “Respectaran Catalunya”, Montserrat Candini i més tard Artur Mas van iniciar els seus discursos davant un pavelló ple de gom a gom.

A diferència dels recents missatges d’Unió on es volia mostrar una manera de fer tolerant i de respecte envers els altres partits, el líder de Convergència, Artur Mas, va iniciar el seu parlament carregant durament contra “el PP que parla català en la intimitat”, seguit del “govern del talante, que més ben dit seria el govern del mangante” i acabant amb un revés a la “ministra de Foment, o la ministre del torment per a tots nosaltres” deia Mas encaixant un somriure.

El líder Convergent va recordar que totes les enquestes “donen al PSOE com a guanyador”, però que serà CIU el grup decisiu en les eleccions del proper dia 9, i si és així, “per qualitat democràtica governarà la llista més votada, sigui la que sigui”. Mas va recordar les paraules pronunciades per un dels dirigents del partit, en Felip Puig, que deia que “per a Catalunya el PP i el PSOE són iguals”, que el que cal fer “és votar en clau catalana per a poder-nos defensar com a catalans” i va acabar el discurs dient que “com bé ha dit l’ex president Pujol, - en aquestes eleccions- no es pot votar en blanc”.

Amb una escenografia diferent, amb el color corporatiu de fons, serpentines, senyeres i alguna estelada, va aparèixer Josep Antoni Duran i Lleida. Rebut com un heroi després de vuit dies desaparegut per la recent extirpació d’un nòdul en el pulmó dret, el representant de CIU a les generals va afirmar que el “PP i el PSOE només es posen d’acord per negar el que som i el que volem ser de cara al futur”, afegia que els catalans han de confiar en ells mateixos ja que “no podem confiar en ells -PP i PSOE-”.

Duran, amb una costella trencada i més prim de lo habitual, va assegurar que CIU serà decisiva “per a defensar els interessos del nostre país, Catalunya no ha caducat, està viva”, igual que el líder d’Unió, que ha retornat sembla ser que amb més energia i optimisme i ja avisa que CIU “no pactarà amb qui perdi”, a partir d’ara, “si la federació nacionalista és decisiva a Espanya, les llistes més votades seran les qui governin”.

17 de febrer del 2008

La Barcelona cosmopolita

“La mobilització és necessària avui, la dreta –espanyola- torna a presentar-se amb els mateixos missatges d’odi i de por de fa uns anys” afirmava el líder d’ICV, Joan Herrera, a la vigília del cinquè aniversari de la manifestació contra la guerra d’Iraq.

Ara fa cinc anys que els carrers de la capital catalana aplegaven a més d’un milió de persones sota un missatge de pau, un clam internacional que segons Herrera, “va canviar consciències”. Avui els ecologistes demanen la mobilització de la ciutadania per a que els dirigents espanyols que van donar suport a la guerra d’Iraq no optin al govern.

I és que mentre Herrera pronunciava el seu discurs, la Barcelona cosmopolita seguia construint la seva realitat. Un seguit d’activitats, com la manifestació dels mestres, l’ambient pre-electoral que es respira als carrers amb xerrades o els simples rètols de propaganda electoral, a més de les diferents exposicions de fotografies, miralls de la nostra societat, són alguns dels elements que configuren el nostre poble, en aquest cas, la vida ciutadana de Barcelona.

Els trenta set mil professionals d’escoles catalanes que es van manifestar en contra de la futura llei d’educació són un exemple de que la societat catalana està preparada per mobilitzar-se quan cal. El líder d’ICV recordava que la manifestació és una eina legítima del poble, Herrera anava més enllà i deia que “arribar a la vaga no és cap bona notícia”, però afegia que tot i això “mai s’ha de renunciar al diàleg”.

Tot i que la participació a les eleccions cada vegada és més baixa, la societat catalana no està morta. La vida al carrer és frenètica, el conglomerat d’activitats que es poden fer en un mateix moment configuren el tarannà de Barcelona, una capital oberta al món que en breu podrà influir i decidir sobre el futur de la resta de l’estat.

11 de febrer del 2008

Tractaments encegats

Malauradament sembla que molts cops els mitjans de comunicació s’obliden de fer la seva feina, abandonen la seva tasca de fer de mirall de les societats. Sovint enceguen i no informen a la ciutadania d’aquelles coses que tenen un interès considerable, coses que afecten directa o indirectament a la població i que el sentit comú hauria de donar-li un espai als mitjans.

Sembla que els mitjans de comunicació de casa s’han acostumat a fer d’una manera que obvien la crua realitat. Per interessos partidistes o per pors a col·lectius radicals, molt sovint donen veu a la minoria i callen la majoria democràtica.

Un cas actual el trobem avui mateix en la majoria de mitjans de comunicació del país. Ahir 3.600 corredors es van trobar al centre de Barcelona per participar a la Mitja Marató de la capital catalana, mentre aquests milers d’atletes corrien els 21 quilòmetres i escaig, un centenar de persones iniciaven una pedalada popular des de la Plaça Universitat de la ciutat comtal fins a Sant Feliu del Llobregat, el motiu de la pedalada, reivindicar un creixement sostenible.

Quan 3.600 atletes corren una cursa no hi van sols, els acompanya la parella, els amics, els familiars... podem assegurar que la Mitja Marató de Barcelona va aplegar a més de 4.000 persones mentre que la trobada dels ciclistes improvisats amb prou feina arribava al centenar. El tractament de la matinal atlètica, un breu de diari o una curta menció a la ràdio. El tractament de “Temps de Re-voltes”, (així és com han batejat la iniciativa reivindicativa), notícies de quart de pàgina més foto a la majoria de premsa diària d’informació general.

Aquest només és un exemple de la ceguesa mediàtica de la premsa catalana, que contribueix, com el govern, a que les minories parlin més fort que les majories.

9 de gener del 2008

Present i futur

En vistes al possible referèndum d'autodeterminació que provablement tindrà lloc al 2.014, partits independentistes de tot Europa, Esquerra Republicana de Catalunya, Eusko Alkartasuna, el Bloc Nacionalista Gallec, l'Scottish National Party, el Plaid Cymru gal·lès i l'Spirit flamenc, comencen a donar els primers passos per a si un dia escau definir un nou projecte de futur. Com en tot pla, quan es vol donar un nou pas, s'ha de tenir clar quins seran els canvis que afectaran als ciutadans i cal també tenir un futur assegurat. Per això aquests sis partits volen tenir la garantia que si algun dia Catalunya aconseguís la independència podria entrar a formar part de la Unió Europea (UE).
Si tenim en compte que milers de persones alhora de votar en un possible referèndum d'autodeterminació podrien patir per un futur a curt termini, tenir garanties de que la UE podria acollir-nos com un nou estat, és sense dubte, una arma favorable per a que els independentistes anem sumant i puguem aconseguir el nostre objectiu.

Mentre els independentistes pensen en el futur de milers de ciutadans europeus, el Partit Popular segueix mirant enrere. Ara preparant una estratègia d'enfrontament lingüístic que atempta directament contra tot el territori dels Països Catalans. Al Principat la llengua natural és el català però els senyors del Partit Popular sembla ser que segueixin vivint al costat d'en Felip V o d'en Franco, tergiversant la realitat i autoproclamant-se víctimes incompreses del tractament lingüístic que fem a casa, només ens faran obrir els ulls i ens donaran a entendre que els forasters segueixen sense voler adaptar-se. Gràcies a déu sempre hi ha alguna part positiva en algun dels moviments desafortunats del PP, aquest és el cas, que amb una mica de sort els energúmens del PP esgarraparan algun vot als inadaptats del partit dels Ciutadans (C's).