Que tornin totes...

Arran del referèndum del 2017, milers d'empreses van canviar les seves seus socials i van abandonar Catalunya. Sembla que en un primer moment no ens va afectar gaire perquè encara que es moguin les seus socials, la generació de riquesa i els treballadors de la gran majoria d'empreses es van quedar a Catalunya.

Els possibles boicots de càstig per haver marxat de Catalunya no van ajudar que les empreses reaccionessin i decidissin tornar, però el fet que Agbar o la històrica cimentera catalana, Ciments Molins, ja hagin retornat és una bona notícia que hauria d'obrir la porta a normalitzar la tornada de milers d'empreses durant aquest 2025.

Les empreses necessiten seguretat i pel seu correcte funcionament cal que polítics, treballadors i la societat en general, ens preocupem per garantir-hi l'estabilitat necessària. Encara hi ha empreses grans com Caixa Bank, Banco Sabadell, Naturgy, Abertis, Colonial, Cellnex, Applus, eDreams, Cordoniu, Occident, Bimbo... que haurien de retornar les seus socials a Catalunya, però per fer-ho caldria que clients, treballadors, polítics, veïns... ens impliquem i exigim més empatia.

Com hem de posicionar-nos en contra de l'OPA del BBVA al Banco Sabadell si aquests últims van canviar la seu social a Alacant l'octubre de 2017 i encara no han tornat? Hem de girar la truita i fer veure a les grans empreses que retornar les seus socials a Catalunya no és només una decisió simbòlica, és una declaració d'intencions que ha de generar reputació i fidelització, elements indispensables per a qualsevol empresa.

Em pregunto si l'Ajuntament de Sant Cugat ja està en contacte amb les empreses santcugatenques que han canviat les seus aquests últims anys. Sempre és un bon moment per dialogar, negociar i empatitzar en favor de la tornada, i aquest 2025 podria ser un dels objectius a assolir.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Clam per una nova estratègia de país: Principat d’Andorra - Catalunya

Si seguim el dia a dia de la política catalana ens adonem que està plena de contradiccions i que la ciutadania ja ens hi hem acostumat. L’últim exemple el veiem quan els suports d’ERC o Junts al Congreso decanten aliances que no només afecten als catalans, també afecten a tots els ciutadans de la resta de l’estat espanyol.

Hem assumit que els partits independentistes que operen des de Madrid treballen amb una òptica catalana, defensant els interessos dels ciutadans de Catalunya, però les seves decisions també són importants per a milions de ciutadans que políticament ni ens va ni ens venen, ja que no formen part de la nostra estratègia de país.

Faig aquesta reflexió perquè la majoria de independentistes hem assumit que la independència la farem, però no d’un dia per l’altre. I anar guanyant autonomia i ampliant competències mentre cuidem la base nacional és un camí, però no ha de ser l’únic.

Si ens posem en la pell d’un espanyol que viu a Espanya; què deu pensar de les ingerències constants que els partits independentistes els generen en la política del seu país? Pensem-hi, i si ho sospitem, per què no fer el mateix en la política d’un estat veí com el d’Andorra?

L’estratègia d’anar guanyant competències per Catalunya des d’Espanya ens porta a un final incert que a llarg termini es pot convertir en desànim i la conseqüent pèrdua de qualsevol aspiració separatista. Però Catalunya és un país d’emprenedors i encara estem a temps d’explorar noves vies. Amb imaginació, amb paciència, sent constants i mantenint el nostre esperit. Crec que una estratègia de país pot passar pel principat d’Andorra, treballant amb òptica catalana i amb un objectiu inequívoc d’alliberar la nació catalana.

Aquesta proposta no respon a cap clam per a que Andorra ocupi Catalunya ni altres propostes que de forma intermitent es viralitzen per les xarxes socials. És però una proposta per a seguir buscant més sortides, creant noves estratègies que ens portin a l’objectiu final.

Res és impossible, però per assolir objectius calen estratègies. I no és impossible que independentistes catalans formin part de partits andorrans. I tampoc és impossible que aquests acabin ostentant càrrecs importants al país i que puguin estimular una relació diferent entre Andorra i Catalunya. No és impossible estrènyer llaços entre andorrans i catalans, ni pensar estratègies comunes per enfortir-nos mútuament.

El passat entre Andorra i Catalunya ens uneix, la llengua és un eix vertebrador inequívoc i està clar que impulsar la separació des d’un estat com l’andorrà permetria negociar des d’un altre nivell de relació. Ens hi posem i construïm el Principat d’Andorra – Catalunya?

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra
Article publicat a Racó Català 

Algú ha d'empènyer

A ningú se li escapa que el preu de l'habitatge a Sant Cugat és alt, per algunes butxaques molt alt, i que segons el Centre d'Estudis d'Opinió, l'habitatge ja és el principal problema del conjunt dels catalans. Fa uns dies, el Sindicat de Llogaters va organitzar una manifestació històrica a Barcelona. Es volien reivindicar moltes coses, però la principal era rebaixar el preu dels lloguers en un 50% i anunciar una possible "vaga de lloguers" on s'animaria a impagar de forma massiva els lloguers d'habitatges.

Això últim, a banda de col·lapsar els jutjats, perquè els llogaters no tenen dret a cap negociació col·lectiva, demostra cap a on anem. La nostra societat, en general, es troba en un punt on es desautoritza la cultura de l'esforç i moltes de les lícites reivindicacions s'acaben amb amenaces.

Algú ha d'empènyer en la bona direcció. En la direcció que va situar el nostre país al capdavant, on l'esforç, l'estalvi i les bones inversions produïen admiració en comptes de desafecció. Que un treballador hereti un pis i el llogui, que un empresari inverteixi en pisos, encara que siguin turístics, que un emprenedor generi riquesa a costa del turisme o que un ciutadà qualsevol vulgui empènyer per construir una societat més rica, sí, enriquint-se ell també, hauria de ser motiu d'aplaudiment i no se li hauria de frenar.

Tenim problemes d'habitatges. En necessitem més i tenim el sistema organitzat perquè les constructores, les immobiliàries, els bancs i l'administració ens donin resposta. L'aprofitarem o seguirem en la cultura negativa de la derrota i l'empetitiment? Si ho volem tot, primer hem d'arremangar-nos, ajustar-nos el cinturó i empènyer mentre premem les dents.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Jutjats sí, però en català!

Sant Cugat tindrà un jutjat d'instrucció propi i assolirà així una reivindicació de fa més de 35 anys. La nostra ciutat deixarà de ser l'única ciutat catalana, de més de 100.000 habitants, que no disposa de jutjats de primera instància i d'instrucció propis. Disposar d'aquests jutjats a la ciutat millorarà l'eficiència dels serveis judicials per a empreses i per a ciutadans, però no n'hi ha prou si no exigim que ens ofereixin el servei que ens mereixem, en el nostre idioma.

Al nostre país, actualment el territori judicial amb un percentatge més alt de sentències en català és Girona, amb un 15,6% i el segueix Lleida amb un 10,8%, xifres ridícules i un dels problemes és que la gran majoria de jutges no són catalans i si ho són, no són catalanoparlants. Així que la solució és fàcil i els indicadors a assolir també.

Calen més jutges catalans, cal exigir el coneixement de la llengua i sobretot, cal incrementar el nombre de sentències en català. L'Ajuntament aquí té molt a dir i molta feina a fer, ja que quan tinguem els jutjats, Sant Cugat tindrà l'oportunitat de liderar la normalització lingüística del sistema judicial, un repte majúscul.

Tindrem jutjats, sí, però no n'hi ha prou. Caldrà exigir que els funcionaris respectin a la ciutadania i garanteixin els seus drets lingüístics. Que els usuaris dels jutjats usin la seva llengua i, per tant, que Sant Cugat lideri la normalització i dignificació d'aquest espai exigint un elevat tant per cent de sentències en català.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Opositar menys i emprendre més

Històricament, Catalunya és terra de creativitat, d'imaginació, d'esforç i perseverança. A Sant Cugat en tenim molts exemples i són un bon reflex que representa el conjunt del territori, però quan ens comparem amb Europa seguim estant per sota en xifres que són de cabdal importància si volem construir un dels millors estats del món.

Segons l'informe Global Entrepreneurship Monitor (GEM) promogut per la Diputació de Barcelona, el 13,3% dels catalans tenen intenció d'emprendre en els pròxims anys, una xifra que encara està per sota de la mitjana europea, que és del 14,8%, però que ens proporciona un bri de llum i un bon punt de partida.

El perfil de l'emprenedor és d'una persona de 37 anys de mitjana que, en fase inicial, majoritàriament té estudis de grau o postgrau. Aquests poden emprendre de forma proactiva o reactiva. Els primers tenen una idea i s'hi llencen, però els segons, que són la majoria, creen empreses per necessitat, perquè no troben feina o perquè no troben el que busquen.

Amb aquestes dades sobre la taula i tenint en compte que Sant Cugat és una de les ciutats catalanes amb més persones amb estudis superiors, cal seguir potenciant l'emprenedoria local, enriquint el teixit empresarial i generant més llocs de treball.

A Catalunya ja hi ha 375.000 persones implicades en projectes d'emprenedoria i Sant Cugat pot ser un dels principals motors d'aquesta manera de contribuir a la societat. Tenim tots els ingredients necessaris, ara cal que ens ho creiem, que opositem menys i que preparem un entorn per poder emprendre amb més garanties.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Cal exigir més a la policia espanyola

És conegut per tots que anar a renovar el DNI o el passaport a qualsevol comissaria espanyola és una experiència que a més d'un li genera escarafalls. A Sant Cugat, però, ens hem desempallegat d'un espai trist, que des de fa dècades desentonava amb la nostra realitat.

Donar poder a funcionaris espanyols armats que, majoritàriament, no s'han dignat ni a aprendre el nostre idioma, és en si, una falta de respecte que cal esmenar. L'oficina de renovació de DNI i passaports de Sant Cugat era un exemple de submissió del poble català, d'ignomínia perpetrada per uns treballadors públics espanyols, que amb la seva indumentària, simbologia i llengua, malserveixen a la ciutadania.

És preocupant que l'estat espanyol pugui tancar una oficina de renovació de documentació durant el mes d'agost, just quan més veïns requereixen els seus serveis, però més preocupant és que l'Ajuntament ofereixi locals públics, d'uns 400 metres quadrats, amb bona ubicació i a un preu molt per sota de mercat, i la Direcció de la Policia espanyola encara gosi descartar-los.

Entenc que el servei de renovació de DNI i passaports és necessari i tots hem de passar per l'adreçador si volem viatjar, però si han de fer la feina des de Sant Cugat que lloguin un local a preu de mercat, que aprenguin la llengua i facin un horari adient pels seus usuaris, i ja de passada, que tinguin clar que aquest serà un servei provisional perquè els catalans encara hi som i hi serem.

Menys concessions i més exigències, si us plau. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Bellaterra, sí. Gràcies!

Llegia un article d'aquest mateix mitjà on l'autor rebutjava l'annexió de Bellaterra a Sant Cugat per, segons l'autor, ser un barri elitista. He viscut 20 anys a Bellaterra i puc dir que com a tots els barris, hi ha de tot: metges, professors, arquitectes, empresaris, periodistes, polítics, inventors... un reflex bonic d'una societat diversa, que empeny als joves a esforçar-se per arribar on s'han proposat arribar.

Aprofitava per rellegir el significat d'elitisme al portal Termcat i de forma molt concisa hi diu que elitisme és la doctrina que defensa l'existència d'elits polítiques, culturals o econòmiques en la societat, i després de rellegir-ho diverses vegades no he sabut treure cap connotació pejorativa. Crec que cal aplaudir i reivindicar el que alguns volen titllar de forma negativa.

Fa massa temps que sentim que els empresaris són dolents, que l'elitisme, sigui econòmic, polític o cultural, és dolent, que els rics no mereixen ser rics o que qui treu bones notes no juga net. Canviem el xip si us plau, la cultura de l'esforç està en joc i tots hem de ser conscients que el "pare Estat no existeix" ni ens salvarà de res, seràs tu qui ha de córrer, esforçar-se i lluitar pels objectius individuals o col·lectius. L'Estat, igual que l'Ajuntament és com un jardí que amb l'esforç de tots podem cuidar, decorar, regar i fer-lo digne. Però cal esforç, complir amb els deures i ser pragmàtics.

A Bellaterra i a Catalunya, per sobre de si ens agrada una comunitat o una altra, està la democràcia i la llibertat. Si Bellaterra ha demostrat que la seva població se sent de Sant Cugat perquè és on la gran majoria hi fa vida, qui s'atrevirà a negar-ho? Bellaterra sí, gràcies, i totes les persones que puguin aportar per construir una societat millor.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Aigua, aigua o bon vent

Centenars de veïns de Vallpineda, el barri molinenc situat entre Valldoreix i la Floresta, han estat dues setmanes sense subministrament d'aigua per la mala gestió o la mala fe de l'alcalde de Molins de Rei, el socialista Xavi Paz. L'empresa distribuïdora d'aigua, que encara ha de subministrar amb camions cisterna, va decidir deixar de donar servei perquè els carrers d'aquest barri estan en mal estat i van afartar-se de reparar camions. A partir d'aquí, el silenci de l'administració va deixar clar que Vallpineda és una disfunció territorial.

Algú s'imagina que l'alcalde Vallès deixés sense aigua durant dues setmanes els veïns de la Colònia Montserrat o alguns carrers de la Floresta? Segur que no, perquè és un bon professional i sabria anticipar-se o buscar solucions efectives. El cas és que els veïns de Vallpineda van estar dues setmanes sense servei d'aigua i alguns van haver de marxar a viure a casa d'amics o familiars. Es van mobilitzar i finalment l'Ajuntament va començar a proposar nyaps estranys com que un camió cisterna de l'Escala baixés fins a Collserola a portar 10.000 litres d'aigua.

La crisi de l'aigua ha posat de manifest l'anomalia que pateixen els veïns de Vallpineda i que el govern municipal de Molins de Rei no està preparat per gestionar l'actual barri, i molt menys liderar la seva urbanització. Alguns diran que problemes amb l'aigua en tenen a tots els pobles i urbanitzacions. Fa uns dies llegia l'article d'en Marco Simarro, regidor i portaveu de la CUP, on denunciava la pujada del preu de l'aigua. Aquesta problemàtica que denunciava Simarro sona a glòria, si es té en consideració que a pocs metres de la Floresta i Valldoreix, hi ha centenars d'habitatges que encara no tenen garantit el subministrament d'aigua. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT