Arrosseguem-nos cap al Nord

He estat uns dies a Oslo per feina i he tornat amb algunes reflexions que m’agradaria compartir. Andorra i Catalunya sovint tenen tendència a comparar-se amb els territoris que l'envolten, i és lògic per la geografia, infraestructures, mercats laborals i els fluxos econòmics entre veïns. Però crec que, en molts casos, Andorra i Catalunya haurien de ser més ambiciosos i mirar més cap al nord.

Noruega és un dels casos d'èxit més interessants d'Europa. Amb poc més de cinc milions d'habitants ha estat capaç de construir una economia altament competitiva, una administració eficient i un nivell de vida envejable. Les xifres són contundents, el PIB per càpita noruec supera els 90.000 dòlars anuals, situant-se entre els més alts del continent. L'atur es manté al voltant del 4% i el país continua ocupant les primeres posicions en els principals indicadors de qualitat de vida. No es tracta només d’un país ric i segur, sinó d’un exemple que ha sabut convertir la riquesa en prosperitat compartida.

I és cert que els recursos naturals de la zona de Bergen han estat una oportunitat extraordinària, però el factor diferencial ha estat la manera com Noruega ha gestionat aquests recursos. En comptes de gastar els ingressos extraordinaris van optar per crear un fons sobirà que avui és el més gran del món i que garanteix recursos per a les futures generacions, encara que en el futur es quedin sense petroli.

A més, Noruega lidera en noruec, prioritza el seu idioma sense complexos, l’ensenya i l’exigeix amb naturalitat. I al mateix temps avança, sap que la riquesa no depèn només dels recursos disponibles sinó de la capacitat de planificar a llarg termini, i aquest exemple és el que crec que hauríem de seguir amb més detall des d’Andorra i Catalunya.

Noruega és un país que ha apostat decididament per la productivitat. Les empreses treballen amb estructures àgils, la digitalització està plenament integrada i existeix una cultura empresarial basada en la confiança, la responsabilitat i l'autonomia dels professionals. Els primers dies de la meva estada em sorprenia veure tans pocs treballadors als restaurants, i quan preguntava, m’explicaven tots els automatismes que tenien per ser eficients, poder estalviar en mà d’obra però garantir sempre un bon servei.

Els directius noruecs gestionen equips menys jerarquitzats que els que trobem al sud d'Europa. Les reunions són més curtes, els processos més simples i l'orientació als resultats molt clara. La productivitat es converteix així en una conseqüència natural d'una cultura que prioritza l'eficiència per sobre del control excessiu i la pèrdua de temps.

Crec que, precisament Andorra té moltes de les condicions necessàries per avançar en aquesta direcció. És un país petit, flexible, amb una administració relativament propera, amb bons centres educatius, amb una població preparada, una fiscalitat competitiva i una capacitat de prendre decisions molt més ràpides que la majoria dels estats europeus.

És precisament per això que Andorra pot pensar en un futur a llarg termini que li permeti atraure el millor talent,  incrementant la productivitat de les empreses, generant activitats econòmiques de valor afegit i garantint la prosperitat de les futures generacions.

No cal clonar cap model extern, només cal observar aquells països que han estat capaços de combinar creixement econòmic i qualitat de vida perquè Andorra miri decididament cap al Nord i arrossegui amb ella tota Catalunya. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Sense estratègia no hi ha victòria

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de participar en l'Escola d'Estiu de la Societat d'Estudis Militars. Hi vaig anar amb la voluntat d'aprendre sobre política de defensa, seguretat internacional i el paper que les forces armades poden tenir en la construcció dels estats moderns. I, efectivament, vaig aprendre molt sobre aquests àmbits.

Però vam parlar molt de posicionament tàctic i objectius estratègics, i per a mi, certament, la lliçó més valuosa va arribar parlant d'estratègia perquè tinc clar que vivim en una societat on sovint confonem l’acció - inacció i la prudència com a part d’una hipotètica estratègia que no ens porta enlloc.

A les empreses, per exemple, fem reunions, redactem plans, organitzem esdeveniments i publiquem continguts a les xarxes socials. A la política aprovem resolucions, fem declaracions i cada dia omplim titulars. Però tot això és inútil si no forma part d'una estratègia coherent.

L'estratègia consisteix a definir un objectiu i ordenar els recursos disponibles per assolir-lo. Sembla senzill, però no ho és perquè obliga a prioritzar, a posicionar-nos, a prendre partit, a renunciar a determinades opcions i, sobretot, a pensar a llarg termini.

Les escoles militars fa segles que estudien aquesta disciplina. No perquè els militars siguin més intel·ligents que la resta de la societat sinó perquè saben que cap victòria és fruit de la improvisació ni de l’atzar. Els objectius, els recursos, els tempos i les accions han d’estar ben alineades si es pretén assolir l’èxit.  

I curiosament, aquest principi és igual de vàlid al sector empresarial. Moltes organitzacions fracassen perquè confonen feina amb estratègia. Treballen molt, però avancen poc. Inverteixen recursos, es mouen ràpidament però moltes sense una direcció clara.

Al nostre voltant podem veure que les empreses més exitoses no són necessàriament les que disposen de més recursos. Sovint són les que tenen més clar on volen arribar i quines decisions les apropen al seu objectiu. I això que veiem en les empreses, també les podem veure en el conjunt del nostre país.

Catalunya fa segles que es mou, se sacseja, puja i baixa, es compara i fa algun pas endavant per aconseguir quelcom. Hi ha persones que defensen la independència i persones que no, i més enllà de les legítimes diferències ideològiques el que ens cal a uns i a altres és una estratègia per assolir l’objectiu i deixar de perdre el temps.

Als polítics catalans no els hem de demanar una llista de desitjos ni una declaració d'intencions, el que cal exigir és el detall d’una estratègia realista per assolir l’objectiu final; l’alliberament nacional o la submissió final.

Els pobles que han aconseguit grans transformacions històriques rarament ho han fet gràcies a l'espontaneïtat. Ho han fet perquè han estat capaços de combinar visió, perseverança i estratègia.

Potser aquesta és una de les lliçons més útils que podem extreure del pensament estratègic. La victòria no acostuma a pertànyer al més fort ni al més nombrós. Sovint pertany a qui ha pensat millor el camí. I aquesta és una reflexió que serveix tant per dirigir una empresa com per construir el futur d’una Catalunya lliure. L’experiència a l’escola d’estiu de la SEM ha estat molt bona i l’any que ve repetiré, ara cal continuar amb les idees més clares i amb la convicció de què sí o sí, hem de tornar a prendre la iniciativa des de Catalunya. 

Article publicat a Racó Català

Joves que només volen drets?

L’altre dia escoltava a la ràdio uns tertulians que criticaven que les immobiliàries dipositessin propaganda a les bústies de persones que viuen en pisos de lloguer. Deien que hi ha molts anuncis indicant que els preus d’aquells pisos s’estan revaloritzant i que aquesta realitat pot angoixar a un llogater. Vaig haver de canviar d’emissora, però reconec que em va fer reflexionar. 

Fa anys que repetim als joves que estudiïn, que es formin, que siguin crítics, que exigeixin drets i que lluitin contra les injustícies. I està molt bé. Una societat sana necessita joves crítics però crec que fa anys que no anem pel bon camí. Fa anys que em costa escoltar qui crearà les empreses del futur? O qui assumirà riscos? O qui voldrà ser propietari d’alguna cosa?

A Catalunya estem generant una cultura de derrota permanent. Una cultura on sembla que emprendre sigui sospitós, tenir patrimoni sigui gairebé immoral i voler guanyar diners sigui poc elegant. Mentrestant, es glorifica una actitud permanent de reivindicació, com si l’únic paper possible dels joves fos reclamar i reclamar, exigir drets a un sistema que ho hauria de resoldre tot.

Les societats no avancen només amb drets, avancen amb persones que decideixen construir coses. Amb gent que obre negocis, que crea llocs de treball, que aixeca i baixa persianes, que compra productes, que inverteix en habitatge o que arrisca estalvis per tirar endavant un projecte de futur.

Hi ha una part del debat públic català que ha convertit el propietari en una figura antipàtica. El petit propietari, l’autònom, l’empresari o qui ha aconseguit comprar una vivenda sovint és retratat com algú privilegiat, gairebé culpable. I això és profundament perillós. Perquè sense propietaris no hi ha inversió, i sense inversió no hi ha activitat econòmica, i sense activitat econòmica no hi ha progrés.

Molts joves diuen que no poden emancipar-se, i tenen raó. Els preus són alts i el mercat està tensionat. Però la resposta no pot ser només exigir limitacions, sancions o prohibicions. Cal preguntar-se per què construir habitatge és tan difícil. Per què hi ha tan poques ajudes reals per aixecar nova oferta, per què muntar una empresa continua sent una cursa burocràtica absurda o per què l’administració posa més energia a controlar que a facilitar la generació de prosperitat.

A Catalunya necessitem tornar a admirar la gent que crea coses. El noi que obre un taller, la noia que munta una marca de bosses de mà, els amics que decideixen crear una startup, la família que arrisca per construir una segona residència... Necessitem joves amb ganes de ser amos del seu destí, no només usuaris permanents d’un sistema de subvencions.

Hi ha una diferència molt gran entre voler oportunitats i esperar que tot arribi resolt. Si el preu de la vivenda a una zona està exagerat, canvia de prioritats i busca una altra zona, però no t’encallis esperant que algú dissenyi el teu destí. Els nostres avis van aixecar negocis, botigues, indústries i patrimonis en condicions infinitament més dures que les nostres. Molts no tenien estudis universitaris però tenien una idea clara, calia treballar, estalviar i construir alguna cosa.

Avui, en canvi, massa sovint transmetem el missatge contrari. Que tenir és sospitós, que prosperar és egoista, que qui guanya diners segurament és perquè s’aprofita d’algú… i així és impossible generar una cultura emprenedora.

Catalunya sempre ha estat terra de botiguers, industrials i emprenedors. Gent petita fent coses grans. Aquest esperit és el que ens va fer avançar com a país, el que generava tantes enveges als espanyols, i és exactament aquest esperit el que correm el risc de perdre si continuem educant generacions senceres només en la cultura de la reivindicació.

Els joves necessiten ambició, sentir que crear una empresa és admirable, que comprar un local, un pis o el cotxe dels seus somnis és un objectiu legítim. Que ser propietari no és un pecat i que generar riquesa no és incompatible amb tenir consciència social.

Cal repensar-nos sense complexos perquè la Catalunya que volem és la que prospera i dibuixa el seu futur amb ambició. A Espanya sempre els ha agradat la cultura del funcionari i  ja fa moltes dècades que vivim una substitució demogràfica, però aquesta batalla encara no està perduda, depèn de nosaltres que la Catalunya del futur estigui impulsada per gent disposada a construir-hi alguna cosa, no només a reclamar-la. 

Article publicat a Racó Català

Andorrans i catalans units per la coherència digital

Andorra supera la mitjana europea en digitalització i és clarament un referent europeu en desplegament de fibra i espectre de 5G. Al mateix temps ja fa anys que sentim a dir que el català és una llengua plenament digital. I és cert. El català té una molt bona presència a la Viquipèdia, als principals mitjans com l’Altaveu, a les universitats, als portals institucionals i a bona part de l’ecosistema empresarial de Catalunya i Andorra. Però quan una empresa intenta fer una acció tan natural com promocionar una publicació a LinkedIn, en català, la realitat és una altra, l’anunci és sistemàticament rebutjat per estar en un idioma no acceptat a la plataforma.

És difícil d’entendre, especialment quan la mateixa xarxa social permet campanyes en gaèlic (irlandès), una llengua amb menys parlants i una implantació social molt inferior a la nostra. La diferència, però, no deu ser lingüística, suposo que és política, institucional o geoestratègica.

A qui incomoda que puguem fer anuncis en català a LinkedIn? Si una empresa s’adreça en català als seus clients ha de poder activar anuncis en català a LinkedIn, igual que ho fa a Google Ads, a Meta o TikTok, no és una decisió política, és de sentit comú. 

Actualment, el Principat és l’únic estat del món on el català és l’única llengua oficial. I, paradoxalment, també és un dels països amb més penetració de LinkedIn del planeta. Segons dades de DataReportal, la plataforma arriba a gairebé la totalitat de la població adulta andorrana. Parlem d’un país extraordinàriament digitalitzat, amb una economia internacionalitzada i amb una presència molt elevada de professionals, directius i empreses dins l’ecosistema de LinkedIn.

No és admissible, doncs, que la llengua oficial d’Andorra, i la natural dels catalans, continuï sense ser acceptada per LinkedIn, és una contradicció inversemblant. Una empresa andorrana pot tenir treballadors internacionals, operar digitalment, invertir en publicitat B2B, exportar serveis tecnològics… però si vol fer una campanya íntegrament en català, LinkedIn la pot rebutjar automàticament perquè no accepta anuncis en català.

I això que per a molts lectors pot semblar anecdòtic, en realitat és una evidència molt preocupant. Les grans plataformes digitals s’han convertit en espais de legitimitat lingüística, i quan LinkedIn rebutja el català està enviant un missatge sobre quines comunitats considera rellevants o econòmicament prioritàries.

Que una llengua amb milions de parlants, amb una economia potent al darrere, universitats, empreses, mitjans i institucions… no tingui un reconeixement proporcional a algunes Big Tech és quelcom inadmissible.

Crec que Andorra ha de jugar un paper clau pel simple fet d’ostentar una força simbòlica i diplomàtica molt superior a la catalana. Andorra és un estat sobirà, el català és la seva única llengua oficial, i LinkedIn té una penetració altíssima dins el país. Aquests tres arguments són més que suficients per exigir que el català sigui una llengua de ple dret dins de LinkedIn. 

Potser ha arribat el moment que Andorra faci aquest debat visible. No com una batalla identitària, sinó com una qüestió de coherència digital, competitivitat empresarial i drets lingüístics. La llengua amb què una empresa es comunica forma part del seu posicionament estratègic i de la seva identitat. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

El català desapareix de les reunions

Fa uns dies, un bon amic —professional qualificat, amb responsabilitats en un banc català— em feia una confessió que em va deixar més preocupat del que voldria: “fa mesos que no faig cap reunió en català”.

No era una queixa. Era una constatació. Una d’aquelles frases dites amb una certa resignació, com qui descriu una realitat que s’ha anat imposant sense que ningú la qüestioni. Reunió rere reunió, conversa rere conversa, el català havia anat desapareixent d’un banc català, amb seu a Catalunya i amb la majoria dels treballadors catalans. Sense conflicte, sense debat, probablement sense decisió formal.

Simplement, en aquell banc el català està deixant de ser necessari. I aquest és el veritable problema. No pas la prohibició o marginació, sinó la irrellevància progressiva en els espais on es genera valor.

A Catalunya sovint ens aferrem a la idea que el català està garantit perquè és oficial, perquè és present a l’escola o perquè compta amb institucions que en vetllen la qualitat i la projecció. I és cert, tenim entitats com l’Institut d’Estudis Catalans, que fan una gran tasca per dotar la llengua de rigor acadèmic, impulsar la recerca i garantir que el català sigui una llengua vàlida per al coneixement.

Però cap estructura institucional pot substituir allò que és essencial, l’ús real, en els espais de decisió. Perquè és aquí on es decideix el futur de qualsevol llengua. No en els discursos, ni en les lleis, ni tan sols en els diccionaris. És en la quotidianitat dels entorns professionals, en la llengua en què es negocia, es lidera, es pensa i es construeix valor.

Estic convençut que si el català desapareix de l’empresa, acabarà desapareixent també al carrer. El cas del meu amic no és una anècdota, és un símptoma, un indicador clar que, en determinats sectors, el català està deixant de ser percebut com una eina útil. I quan una llengua deixa de ser útil, deixa de ser apresa. No perquè hi hagi una voluntat explícita de rebutjar-la, sinó perquè simplement no aporta prou.

I és precisament en aquest punt on apareix una de les paradoxes més perilloses del moment actual. Mentre reforcem la presència del català en l’àmbit acadèmic —amb investigacions, publicacions i institucions de prestigi—, en paral·lel, el debilitem en l’àmbit empresarial, que és on es construeixen carreres, lideratges i oportunitats.

El català no ha de ser només una llengua vàlida per estudiar, ha de ser necessària per poder prosperar. I aquest és un missatge devastador que cal exigir a empresaris, polítics i docents.

Per què si una persona pot desenvolupar, a Catalunya, tota la seva trajectòria professional, en espanyol o en anglès, sense necessitat d’incorporar el català en cap moment, quin incentiu real tindrà per aprendre’l? Quin esforç farà per entendre’l, per parlar-lo, per integrar-lo? Cap.

I no es tracta d’imposar res, ni d’anar contra cap idioma ni contra ningú. Es tracta només d’entendre que les llengües viuen o moren en funció de la seva utilitat. I la utilitat no la decretarà ningú, l’hem de construir nosaltres.

I ho fem quan una reunió comença en català i es manté en català fins al final. Quan una empresa decideix operar amb normalitat en català. Quan la recerca que es fa en català no només és rigorosa, sinó també rellevant i connectada amb el món empresarial.

Encara hi som a temps de revertir aquesta inèrcia, però cal assumir una idea incòmoda; el futur del català no depèn només de les institucions, ni de les polítiques públiques, ni de la bona voluntat, depèn, sobretot, del comportament quotidià de professionals, empreses i organitzacions. Depèn de si decidim que el català sigui una llengua de treball real, útil i imprescindible per accedir a un lloc de feina.

Per què, al final, tot es resumeix en una pregunta molt simple, en quina llengua volem construir el futur del nostre país? I aquesta pregunta no es respon amb discursos ni posades en escena de cap polític, es respon, amb el dia a dia, en una reunió de departament, en una campanya de comunicació, en unes instruccions, un claustre de professors o una activitat docent.

Article publicat a Racó Català

Creus que el català desapareixerà?

Molts tenim el marc mental de què el català està en perill, però no de mort. Que és llengua oficial, que és present a l’escola, que té presència als mitjans de comunicació i a les institucions. Ens ho repetim tant que gairebé ens ho hem cregut i molts van a dormir tranquils.

Però la història de les llengües no funciona així, res és blanc o negre. Les llengües no desapareixen d’un dia per l’altre, no cal una prohibició explícita ni una persecució directa. N’hi ha prou amb una cosa molt més subtil, que deixin de ser útils. I és per això que cal estar-hi a sobre estudiant bé la seva evolució.

El cas del gaèlic a Irlanda potser no l’hem interioritzat prou. Durant segles va ser la llengua pròpia, hegemònica, natural. No hi havia alternativa. I, tanmateix, en un període relativament curt de temps, va deixar de ser la llengua de la vida quotidiana. No perquè la gent la deixés d’estimar, sinó perquè va deixar de ser la llengua del progrés, de la feina, de les oportunitats...

Quan una llengua deixa de ser percebuda com a útil, comença el seu veritable declivi. I això és rotundament el que hem d’evitar amb el català. A Catalunya i a Andorra no vivim una prohibició del català. Vivim una cosa molt més perillosa, una substitució silenciosa. Una inèrcia que ens porta, massa sovint, a canviar de llengua en entorns professionals, acadèmics o digitals sense ni tan sols plantejar-nos-ho.

Si no canviem el marc mental al català li passarà el mateix que al gaèlic. Cal fer més útil el català, a casa, al carrer i a la feina. És en aquests espais on es decideix el futur d’una llengua. No en els discursos institucionals, ni en les declaracions simbòliques, sinó en el dia a dia real. Cal fer més reunions de feina en català, escriure més informes, publicar més recerca i coneixement, liderar més projectes en català.

Si el català queda fora d’aquests espais el seu futur es debilitarà encara que continuï sent present en l’àmbit domèstic. Per tant el problema no és que el català es deixi de parlar, el problema és que deixi de ser necessari.

Defensar el català no és només una qüestió cultural o emocional. És una qüestió estratègica. Té a veure amb quin model de país volem construir i amb quin paper volem jugar-hi com a professionals i com a empreses.

Cada vegada que renunciem al català en un entorn de valor —en una reunió, en una proposta, en una aula universitària— no estem fent un gest neutre, estem cedint un espai valuosíssim que cap altra llengua es mereix.

I a més, això té conseqüències. El català no està condemnat a seguir el camí del gaèlic però tampoc està garantit. El seu futur no depèn només de lleis o institucions, sinó de decisions quotidianes, sovint invisibles, que prenem cadascun de nosaltres.

Per això, si realment volem assegurar-ne la continuïtat, cal fer un pas més enllà del discurs. Cal prestigiar-lo. I prestigiar una llengua no és només parlar-la bé a casa i entre els amics, és sobretot, utilitzar-la allà on realment importa; a la feina, a les empreses, en la recerca acadèmica, a la formació, als espais on es prenen decisions i es genera valor.

Cal siguem conscients que el català no es mantindrà viu per inèrcia, el mantindrem viu només si el fem imprescindible, i aquesta responsabilitat, ens agradi o no, ens recau especialment a tots els catalans i als andorrans.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Sánchez és, clarament, una oportunitat per Catalunya

La política internacional té una característica curiosa, sovint, sense esperar-ho, ens posa al descobert les febleses del govern espanyol. I això és exactament el que està passant amb Pedro Sánchez aquestes últimes setmanes.

Fa dies que acumulem diversos episodis que mostren fins a quin punt l’Estat espanyol viu una etapa d’inestabilitat política i diplomàtica que els i ens condemna a tots. D’una banda, la tensió amb els Estats Units va fer evident la feblesa que tot ho fa trontollar quan el president nord-americà, Donald Trump, acusa obertament el govern espanyol de “no cooperar en absolut” i insinua fins i tot la possibilitat de tallar el comerç amb Espanya.

Per una altra banda, la situació geopolítica internacional tampoc ajuda, o sí. Els atacs a vaixells petroliers al golf Pèrsic i la tensió al pas estratègic de l’estret d’Ormuz han tornat a disparar el preu del petroli, que s’acosta novament als 100 dòlars per barril. Aquest corredor energètic és clau perquè hi circula prop del 20% del petroli mundial, de manera que qualsevol interrupció pot generar una crisi econòmica global.

En aquest context de tensió internacional i incertesa econòmica, el govern de Sánchez apareix cada vegada més feble. Fent amics i enemics on no toca.

El seu desgast és la nostra oportunitat

Pedro Sánchez governa l’Estat espanyol en un equilibri polític extremadament precari. La seva majoria parlamentària depèn d’una combinació complexa de partits amb interessos molt diferents, sovint contradictoris que es mantenen a cop de talonari, o millor dit, sota xantatge.

Aquest model pot funcionar durant un temps, però a llarg termini genera una sensació permanent d’inestabilitat totalment insostenible. Cada crisi internacional, cada tensió diplomàtica o cada problema econòmic es converteix en una nova prova de resistència per a l’executiu espanyol. I això també té conseqüències per al nostre país.

Durant anys, una part important del catalanisme polític va apostar per la via del diàleg amb el govern espanyol. La idea era clara; si a Madrid hi havia un govern progressista, potser seria possible avançar cap a una resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Potser seria possible negociar i explicar que la nostra independència és simplement una cosa que va de democràcia.

La realitat, com tots sabem, ha estat una altra. La mentalitat imperialista dels espanyols, siguin de drets o d’esquerres, progressistes o conservadors, els inhabilita qualsevol reflexió que pugui traduir-se amb una pèrdua de territori.

Ni l’amnistia ha resolt el problema de fons ni l’Estat espanyol ha mostrat cap voluntat real de repensar el model territorial. La lògica centralista continua intacta i les estructures de poder de l’Estat continuen funcionant amb la mateixa mentalitat de sempre. I mentre, a casa, un govern socialista té com a missió adormir el país i perpetuar a les institucions el “qui dia passa, any empeny”.

La crisi ha de ser una oportunitat

Per això, paradoxalment, la debilitat actual del govern espanyol hauria d’obrir una finestra d’oportunitat per a Catalunya. Igual que al sector empresarial les crisis sovint són oportunitats per replantejar estratègies, a l’esfera política la crisi espanyola ha de ser la nostra oportunitat per despertar el país i desmarcar-nos de la penúria a què ens condemna l’Estat espanyol.

Recentment, estem observant que quan un govern entra en fase de desgast polític, el mapa polític es torna més fluid. Les majories es trenquen, els aliats canvien i les eleccions es converteixen en una possibilitat real. A Catalunya això podria traduir-se en un escenari polític completament diferent del que tenim avui.

El govern actual de la Generalitat depèn de l’equilibri polític de Madrid. Però si el govern de Sánchez entra en crisi, també pot entrar en crisi tot l’ecosistema polític que l’aixopluga.

Ens cal tornar a decidir el rumb del país

Unes noves eleccions catalanes podrien reconfigurar el mapa polític del país. No necessàriament per tornar exactament al mateix escenari que el 2017, però sí per recuperar una majoria clarament catalanista o independentista que ens permeti repensar el nostre futur amb ambició.

El país ha canviat molt en aquests anys. L’independentisme ha passat per moments d’eufòria, de frustració i de desorientació. Però el sentiment de fons continua existint igual de ferm. Una part molt important de la societat catalana considera que el projecte polític de Catalunya no pot dependre permanentment de les decisions de Madrid, i això ja no només ho veiem els independentistes. La crisi de Rodalies també ha servit perquè els votants de polítics incompetents vegin que és necessari el canvi.

Quan Washington i Madrid es barallen, quan el petroli puja per tensions al golf Pèrsic o quan la política espanyola entra en crisi, Catalunya queda atrapada dins d’una estructura estatal que no ha escollit lliurement. I aquest és el punt d’inflexió que hauria de permetre’ns eixamplar la base.

Desmarcar-se d’Espanya o morir ofegats

Fins quan podem aguantar l’espoli fiscal, fins quan podem mirar passivament la decadència on ens condemnen?

Catalunya és una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa. Té un teixit empresarial potent, una societat civil activa i una tradició pròpia apreciada i coneguda internacionalment. I malgrat això continua lligada a un Estat que sovint actua amb una lògica política molt allunyada dels interessos del país.

La crisi actual del govern espanyol pot ser simplement un episodi més de la política estatal. O pot ser també una oportunitat per replantejar el futur de Catalunya.

Ha arribat el moment de tornar a obrir el debat polític amb tota la seva profunditat. Cal fer caure el govern de la Generalitat per tornar a obrir un debat sobre qui ha de governar Catalunya sense complexos i amb l’objectiu de tornar a decidir des de Catalunya quin és el seu lloc al món.

Article publicat a Racó Català

La vergonya nacional: l’‘Operació Catalunya’ a Andorra

Sovint la realitat supera la ficció, i els mètodes indignes de l’Estat espanyol contra el nacionalisme català en són exemple. Recentment, les declaracions d’Higini Cierco, expropietari de BPA, al judici del cas Pujol han tornat a posar sobre la taula un dels episodis més foscos de la relació entre Espanya i Andorra: les pressions de la “policia patriòtica” a la coneguda ‘Operació Catalunya’.

Cierco ho va resumir molt bé amb una frase inquietant: el que va viure semblava “una pel·lícula de terror dolenta”. Però el problema no és que, si els fets descrits són certs, no estem davant d’una mala pel·lícula. Estem davant d’una pràctica totalment incompatible amb qualsevol estat de dret.

Policies espanyols haurien pressionat la Banca Privada d’Andorra perquè facilités informació comprometedora sobre dirigents catalans. No parlem d’una investigació judicial ordinària ni d’una cooperació policial internacional. Parlem d’amenaces i d’operacions fora dels canals institucionals per obtenir material políticament útil. Dit d’una manera clara, utilitzar l’aparell de l’Estat espanyol per atacar adversaris polítics catalans.

Durant anys, molts van voler presentar l’‘Operació Catalunya’ com una teoria conspirativa o com una exageració interessada dels fets. Però amb el temps el relat pren forma. Gravacions, informes policials irregulars, investigacions periodístiques i ara també testimonis judicials que dibuixen una imatge cada vegada més preocupant del que tenim al costat de casa.

“Amb l’‘Operació Catalunya’ viscuda a Andorra queda clar el paperot de l’Estat espanyol. Ja no només fa el sapastre dins les seves fronteres, ha implicat als andorrans en una lluita injusta i indigna”

Fins a quin punt alguns sectors de l’Estat espanyol consideren legítim utilitzar mètodes propis de les clavegueres per frenar l’independentisme català? En aquest article no pretenc defensar ningú ni justificar cap cas de corrupció. Si algú ha comès delictes, que respongui davant la justícia. Però una cosa és perseguir delictes i una altra molt diferent és fabricar contextos polítics o exercir pressions extrajudicials per obtenir informació.

A l’Estat espanyol la democràcia no funciona. Amb l’‘Operació Catalunya’ viscuda a Andorra queda clar el paperot de l’Estat espanyol. Ja no només fa el sapastre dins les seves fronteres, ha implicat als andorrans en una lluita injusta i indigna.

El cas BPA és l’evidència de què l’Estat espanyol va pressionar una entitat financera estrangera per obtenir informació contra polítics catalans, no estem davant d’una simple irregularitat, estem davant d’un escàndol d’Estat.

I cal tenir clar que en una democràcia madura els governs canvien, els projectes polítics es debaten i les idees es combaten amb arguments, però això a l’Estat espanyol no li agrada i prefereixen orquestrar operacions opaques i pressions policials.

La història està plena d’exemples d’estats que han justificat qualsevol pràctica en nom de la seva supervivència. Però precisament per això les democràcies modernes van crear límits, controls i garanties. Andorra no hauria de permetre que les ingerències d’un Estat veí es converteixen en la vergonya nacional.

La guerra bruta de l’estat espanyol contra el nacionalisme català és un fet, i Andorra, que està directament implicada, ha de prendre partit per demostrar que és un Estat fort, sobirà i demòcrata. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra