La independència, des de Sant Cugat

L’altre dia l’alcaldessa, Mireia Ingla, em contestava públicament que “si la independència de Catalunya depengués de Sant Cugat, ja seria independent” i reconec que sona molt bé, m’agrada i ho compro, però desafortunadament hi discrepo. 

Si a l’Ajuntament de Sant Cugat existís un govern independentista, amb Junts per Sant Cugat, ERC i la CUP al capdavant, reconec que les seves paraules m’haguessin esperançat i ara estaria escrivint aquest article amb un bri d’emoció impossible de dissimular. 

L’alcaldessa de Sant Cugat ha refermat el seu compromís amb el sobiranisme emprant paraules buides. Malauradament, la realitat és que actualment, des del nostre Ajuntament, ningú no podrà esperonar la independència del país perquè el consistori s’esbocinaria.    

El partit que està donant estabilitat a l’Ajuntament és el mateix que defensa la ignominiosa monarquia espanyola, el 155 permanent o el silenci dels GAL, i amb ells no es farà mai la independència. 

Demanaria a l’alcaldessa que si volem tornar a parlar de llibertats i de construcció d’estats, primer escullin els companys de viatge que remaran en la mateixa direcció. La independència l’haurem de fer amb Junts per Catalunya, ERC i la CUP, i tant a Catalunya com a Sant Cugat, sumen. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Resposta de l'alcaldessa Mireia Ingla 

I ara què? Salut, feina i independència!

Hem d'aixecar el país. Hem de tornar a una normalitat que ens permeti garantir la seguretat, anar aixecant l'economia i al mateix temps, tornar a definir les estratègies polítiques que ens han de garantir l'autodeterminació.

El pitjor ja ha passat i ara no és hora d'assenyalar a ningú ni pensar en com hauríem gestionat aquesta pandèmia des d'un estat independent. Ara és el moment de pensar en què això no pot tornar a passar.

Viure en un món globalitzat en té de bones i de dolentes. Sóc del parer que n'hi ha de més bones que de dolentes, però intento ser realista i entenc que la gestió a petita escala sempre és més senzilla i eficient. Tinc clar que en una Catalunya independent, les crisis econòmiques i sanitàries les podrem resoldre millor, per tant, no tornem a caure en aquest parany.

Els diners del dèficit fiscal i la impotència d'aquests últims mesos han de ser la benzina per encendre, novament, la flama. Estic convençut que cal tornar a posar el procés independentista al centre de tot, perquè és amb la República Catalana que podrem decidir com s'han de gestionar els hospitals, quan ens hem de confinar, com hem de reactivar les escoles, les empreses... i som nosaltres qui coneixem el país, perquè és el nostre.

A Catalunya vivim un moment incert, on falta lideratge, transparència entre aliats i un bon full de ruta. Als companys independentistes de Junts per Catalunya, ERC, la Cup, Demòcrates, Reagrupament, Front Nacional de Catalunya...  els demano que a partir d'ara pensin més en clau de país i no en deixin passar ni una, ens cal molta més fermesa i contundència si volem construir un estat lliure, ric i sobirà.

Article publicat al TOT SANT CUGAT
Article publicat a EL PUNT AVUI

Torre Negra; urbanitzada, expropiada o bescanviada

Últimament el conflicte de Torre Negra torna a estar sobre la taula i en boca de tots. Ara, que tots tenim temps per reflexionar una i dues vegades, trobo oportú analitzar la bona feina de l'Associació de veïns de Sant Cugat propietaris a Torre Negra, que està fent un esforç per explicar al poble que el conflicte és una qüestió més simple del que ens ha fet creure l'Ajuntament, i que realment es tracta de drets, de propietat privada i de responsabilitat.

L'associació està proposant concentrar l'edificabilitat a zones ja urbanitzades i protegir, a perpetuïtat, la zona del Pi d'en Xandri i el camí cap a Can Borrell. Podria fer moltes preguntes i tendir al sensacionalisme, reflexionant sobre què passaria amb les cases de Can Bell si hi ha un incendi, on van a parar els residus de les cases que existeixen a la zona i no tenen clavegueram, com era Volpalleres o Can Mates fa 10 anys, perquè es vulnera la propietat privada de forma reiterada... però això, a l'inrevés, ja ho fa l'Ajuntament i algun exaltat.

Avui vull parlar de Torre Negra perquè fa dies que estic llegint els comentaris que alguna gent de Sant Cugat fa a les publicacions del grup de Facebook de l'associació de propietaris i veïns, i sovint em poso la mà al cap.

Desencallar el conflicte de Torre Negra no és ni bo ni dolent, és necessari. No és ni una victòria capitalista ni una derrota anarquista, no és un clam a l'especulació ni una aclucada d'ull a l'ecologia. Desencallar Torre Negra simplement és necessari per respectar els drets de molts propietaris, que durant 30 anys han vist com a la mateixa ciutat s'han edificat zones més boscoses que Torre Negra, mentre l'Ajuntament ha centrat l'atenció de tothom en aquest punt.

Hi ha moltes solucions al conflicte i totes elles passen per una negociació. UEB; Urbanització, Expropiació o Bescanvi, però cap d'elles ha de ser l'okupació actual.

Article publicat al TOT Sant Cugat

Torna la Jornada de Màrqueting en Català, a Barcelona

A l’abril de 2019 organitzàvem a Sant Cugat la primera jornada de màrqueting en català, una cita amb professionals i futurs professionals de la comunicació i el màrqueting on volíem posar de manifest que desenvolupar campanyes de màrqueting en el nostre idioma és possible i rendible.  

En aquella primera edició, la més complicada perquè era la primera, empreses, associacions i el propi Ajuntament ens van ajudar molt, no tant econòmicament però si recolzant, aportant experiència i arribant allà on nosaltres no hi podíem arribar sols. 

Aquest any, amb un Ajuntament diferent, no hem rebut cap ajuda ni recolzament per part de l’administració local, i finalment farem la segona edició de la Jornada de Màrqueting en català a Barcelona. No vull que soni a retret perquè en l’adversitat és quan més creatius i millors solucions trobem, però aquests dies llegeixo que la Biennal d’Art Contemporani Català tampoc tindrà continuïtat a la ciutat i m’obligo a reflexionar si l’Ajuntament actual no està perdent oportunitats, una rere l’altre.

Groc llibertat, groc respecte... groc referència!

Els colors produeixen sensacions d’afecte o desafecte i les empreses i els partits polítics fa dècades que ho apliquen a les seves campanyes de comunicació i màrqueting, als seus productes, símbols, a les botigues o a la vestimenta dels treballadors.   

El color groc, en qüestió, és conegut per simbolitzar alegria, felicitat, intel·ligència i energia, i al nostre país, des del 16 d’octubre de 2017, també representa el clam de llibertat per als presos polítics.

Des que l’Estat espanyol va fer empresonar en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez, entre d’altres presos polítics, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana han promogut l’ús de llaços grocs.

Tot i que històricament, els catalans, ja hem utilitzat el groc en altres reivindicacions com a la Guerra de Successió o a les primeres reivindicacions pel Dret de Decidir, en l’actualitat utilitzem el groc perquè provoca atenció, respecte i solidaritat amb els presos polítics.

Avui lluïm el groc com a símbol de llibertat, de respecte per als nostres presos polítics. Demà però, potser seguirem lluint el groc igual que ho fan al Japó, que llueixen cintes grogues a la medalla d’honor japonesa, un reconeixement a aquells que mitjançant la seva diligència i perseverança al realitzar activitats professionals han esdevingut models públics.

Sou model, sou referent de lluita i de persistència. Als carrers fins a la victòria

Ressona pels carrers; Club Hoquei Valldoreix!

Fa uns mesos era un rumor, després es convertia en un secret i ara sembla que sí, s’apropa el naixement del Club Hoquei Valldoreix.

L’hoquei herba està en auge i prova d’això són els grans èxits aconseguits durant la temporada passada per diferents clubs i esportistes del país. Les seleccions catalanes, masculines i femenines, i en general, els clubs d’hoquei del territori són avui un referent estatal, tant a la lliga Iberdrola d’hoquei herba femení com a la Divisió d’Honor masculina.

Els més petits, que s’inicien a un esport amb una gran càrrega de valors, tenen a qui seguir, i Catalunya, i en particular el Vallès, s’erigeix com un focus indiscutiblement important pel futur d’aquest esport.

D’aquí a uns mesos els més petits de Valldoreix, Sant Cugat i rodalies veuran com l’oferta, el ventall de l’hoquei herba, s’amplia en un entorn familiar, proper i estimulador, perquè tots els exponents d’aquest projecte tenen clar que els nens són el futur i que l’hoquei herba transmet aprenentatge, esforç, fraternitat i superació, valors positius que cal treballar i transmetre a qualsevol capa de la nostra societat. 

Matadepera, Terrassa i Sant Cugat han estat, des de fa anys, en boca de tots els amants d’aquests esport, aviat però, sembla que els focus de l’hoquei herba s’ampliarà amb Valldoreix, que ressoni el Club Hoquei Valldoreix!

Tornem!

S’han acabat les vacances i tornem a les rutines. No passa res, ens ho repetim una i una altra vegada i seguim endavant.

Després de les vacances toca tornar a la feina i a les tasques més habituals de l’any. Alguns han carregat piles i tornen amb molta intensitat, altres es fan els ronsos, els enyorats o els incompresos.

Cada any per aquestes dates parlem de crisis post vacacionals i de com anar-se adaptant a la rutina, i la veritat és que després de llegir alguns articles que parlen del tema m’ha vingut de gust reflexionar-hi una mica.

Segons el meu parer no hauríem de combatre la crisi post vacacional, el que hauríem de fer és combatre tot allò que ens provoca una crisi post vocacional. Parlant amb companys, amics i coneguts he arribat a la conclusió que són molts els que ocupen el seu dia a dia fent coses que no els omplen i és precisament aquest punt el que cal afrontar per posar-hi remei.

Si intentem veure les relacions de parella, les feines, els desplaçaments, les rutines més mundanes del nostre dia a dia... com el nostre petit tresor, no hi haurà cap crisi post vacacional ni cap altra tonteria que ens pugui perjudicar.

Hem de tornar de vacances amb ganes, il·lusionats per reprendre el que havíem deixat pausat, feliços de poder viure les nostres pròpies vides, i si és del tot impossible, si la tornada al dia a dia ens ofega i ens fa infeliços, atura’t per agafar aire i replantejar-te el teu món, el teu ser i la teva vida.

Reflexions sobre l'onze de setembre

Ineluctablement aquestes vacances d'agost parlarem sobre la propera Diada de l'Onze de Setembre i discutirem què fer. Portem arrossegant algunes edicions en què multitudinàriament seguim, amb el cor a la mà, les propostes de l'Assemblea.

Celebrem la Diada recordant i al mateix temps somniant un futur de llibertat. Aquests últims anys amb la mirada a l'exterior perquè l'objectiu era demostrar al món que la majoria de catalans volem decidir el nostre futur. Aquest any però, quin és l'objectiu?

Arribem desgastats, amb presos polítics, exiliats i amb estratègies polítiques que alguns sectors sobiranistes no acabem d'entendre. Aquests dies a les xarxes socials hem vist alguna pica baralla lamentable. ERC no ha entomat bé algunes crítiques, hi ha sectors destrempats i si ha quedat clar que l'estratègia no ha funcionat, ara temem que l'objectiu tampoc estigui clar.

Espanya ha jugat les seves cartes i possiblement creu que ha guanyat. Si més no, un dels seus objectius era dividir-nos, atemorir-nos i desanimar-nos. Personalment crec que aquest pròxim 11 de setembre ha de servir per combatre això mateix, per teixir ponts, segellar acords, dibuixar camins i fer un pas ferm cap endavant.

Sé que aquesta Diada no serà l'última que viurem com a súbdits d'Espanya però espero que sigui l'última que visquem desorientats. I quan diguin que l'odi a Espanya ens encega i no ens portarà a enlloc, respirem, reflexionem, i demostrem que no és odi, és menyspreu.

Article publicat al TOT SANT CUGAT
Article publicat a el PUNT AVUI