El català desapareix de les reunions

Fa uns dies, un bon amic —professional qualificat, amb responsabilitats en un banc català— em feia una confessió que em va deixar més preocupat del que voldria: “fa mesos que no faig cap reunió en català”.

No era una queixa. Era una constatació. Una d’aquelles frases dites amb una certa resignació, com qui descriu una realitat que s’ha anat imposant sense que ningú la qüestioni. Reunió rere reunió, conversa rere conversa, el català havia anat desapareixent d’un banc català, amb seu a Catalunya i amb la majoria dels treballadors catalans. Sense conflicte, sense debat, probablement sense decisió formal.

Simplement, en aquell banc el català està deixant de ser necessari. I aquest és el veritable problema. No pas la prohibició o marginació, sinó la irrellevància progressiva en els espais on es genera valor.

A Catalunya sovint ens aferrem a la idea que el català està garantit perquè és oficial, perquè és present a l’escola o perquè compta amb institucions que en vetllen la qualitat i la projecció. I és cert, tenim entitats com l’Institut d’Estudis Catalans, que fan una gran tasca per dotar la llengua de rigor acadèmic, impulsar la recerca i garantir que el català sigui una llengua vàlida per al coneixement.

Però cap estructura institucional pot substituir allò que és essencial, l’ús real, en els espais de decisió. Perquè és aquí on es decideix el futur de qualsevol llengua. No en els discursos, ni en les lleis, ni tan sols en els diccionaris. És en la quotidianitat dels entorns professionals, en la llengua en què es negocia, es lidera, es pensa i es construeix valor.

Estic convençut que si el català desapareix de l’empresa, acabarà desapareixent també al carrer. El cas del meu amic no és una anècdota, és un símptoma, un indicador clar que, en determinats sectors, el català està deixant de ser percebut com una eina útil. I quan una llengua deixa de ser útil, deixa de ser apresa. No perquè hi hagi una voluntat explícita de rebutjar-la, sinó perquè simplement no aporta prou.

I és precisament en aquest punt on apareix una de les paradoxes més perilloses del moment actual. Mentre reforcem la presència del català en l’àmbit acadèmic —amb investigacions, publicacions i institucions de prestigi—, en paral·lel, el debilitem en l’àmbit empresarial, que és on es construeixen carreres, lideratges i oportunitats.

El català no ha de ser només una llengua vàlida per estudiar, ha de ser necessària per poder prosperar. I aquest és un missatge devastador que cal exigir a empresaris, polítics i docents.

Per què si una persona pot desenvolupar, a Catalunya, tota la seva trajectòria professional, en espanyol o en anglès, sense necessitat d’incorporar el català en cap moment, quin incentiu real tindrà per aprendre’l? Quin esforç farà per entendre’l, per parlar-lo, per integrar-lo? Cap.

I no es tracta d’imposar res, ni d’anar contra cap idioma ni contra ningú. Es tracta només d’entendre que les llengües viuen o moren en funció de la seva utilitat. I la utilitat no la decretarà ningú, l’hem de construir nosaltres.

I ho fem quan una reunió comença en català i es manté en català fins al final. Quan una empresa decideix operar amb normalitat en català. Quan la recerca que es fa en català no només és rigorosa, sinó també rellevant i connectada amb el món empresarial.

Encara hi som a temps de revertir aquesta inèrcia, però cal assumir una idea incòmoda; el futur del català no depèn només de les institucions, ni de les polítiques públiques, ni de la bona voluntat, depèn, sobretot, del comportament quotidià de professionals, empreses i organitzacions. Depèn de si decidim que el català sigui una llengua de treball real, útil i imprescindible per accedir a un lloc de feina.

Per què, al final, tot es resumeix en una pregunta molt simple, en quina llengua volem construir el futur del nostre país? I aquesta pregunta no es respon amb discursos ni posades en escena de cap polític, es respon, amb el dia a dia, en una reunió de departament, en una campanya de comunicació, en unes instruccions, un claustre de professors o una activitat docent.

Article publicat a Racó Català

Creus que el català desapareixerà?

Molts tenim el marc mental de què el català està en perill, però no de mort. Que és llengua oficial, que és present a l’escola, que té presència als mitjans de comunicació i a les institucions. Ens ho repetim tant que gairebé ens ho hem cregut i molts van a dormir tranquils.

Però la història de les llengües no funciona així, res és blanc o negre. Les llengües no desapareixen d’un dia per l’altre, no cal una prohibició explícita ni una persecució directa. N’hi ha prou amb una cosa molt més subtil, que deixin de ser útils. I és per això que cal estar-hi a sobre estudiant bé la seva evolució.

El cas del gaèlic a Irlanda potser no l’hem interioritzat prou. Durant segles va ser la llengua pròpia, hegemònica, natural. No hi havia alternativa. I, tanmateix, en un període relativament curt de temps, va deixar de ser la llengua de la vida quotidiana. No perquè la gent la deixés d’estimar, sinó perquè va deixar de ser la llengua del progrés, de la feina, de les oportunitats...

Quan una llengua deixa de ser percebuda com a útil, comença el seu veritable declivi. I això és rotundament el que hem d’evitar amb el català. A Catalunya i a Andorra no vivim una prohibició del català. Vivim una cosa molt més perillosa, una substitució silenciosa. Una inèrcia que ens porta, massa sovint, a canviar de llengua en entorns professionals, acadèmics o digitals sense ni tan sols plantejar-nos-ho.

Si no canviem el marc mental al català li passarà el mateix que al gaèlic. Cal fer més útil el català, a casa, al carrer i a la feina. És en aquests espais on es decideix el futur d’una llengua. No en els discursos institucionals, ni en les declaracions simbòliques, sinó en el dia a dia real. Cal fer més reunions de feina en català, escriure més informes, publicar més recerca i coneixement, liderar més projectes en català.

Si el català queda fora d’aquests espais el seu futur es debilitarà encara que continuï sent present en l’àmbit domèstic. Per tant el problema no és que el català es deixi de parlar, el problema és que deixi de ser necessari.

Defensar el català no és només una qüestió cultural o emocional. És una qüestió estratègica. Té a veure amb quin model de país volem construir i amb quin paper volem jugar-hi com a professionals i com a empreses.

Cada vegada que renunciem al català en un entorn de valor —en una reunió, en una proposta, en una aula universitària— no estem fent un gest neutre, estem cedint un espai valuosíssim que cap altra llengua es mereix.

I a més, això té conseqüències. El català no està condemnat a seguir el camí del gaèlic però tampoc està garantit. El seu futur no depèn només de lleis o institucions, sinó de decisions quotidianes, sovint invisibles, que prenem cadascun de nosaltres.

Per això, si realment volem assegurar-ne la continuïtat, cal fer un pas més enllà del discurs. Cal prestigiar-lo. I prestigiar una llengua no és només parlar-la bé a casa i entre els amics, és sobretot, utilitzar-la allà on realment importa; a la feina, a les empreses, en la recerca acadèmica, a la formació, als espais on es prenen decisions i es genera valor.

Cal siguem conscients que el català no es mantindrà viu per inèrcia, el mantindrem viu només si el fem imprescindible, i aquesta responsabilitat, ens agradi o no, ens recau especialment a tots els catalans i als andorrans.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Sánchez és, clarament, una oportunitat per Catalunya

La política internacional té una característica curiosa, sovint, sense esperar-ho, ens posa al descobert les febleses del govern espanyol. I això és exactament el que està passant amb Pedro Sánchez aquestes últimes setmanes.

Fa dies que acumulem diversos episodis que mostren fins a quin punt l’Estat espanyol viu una etapa d’inestabilitat política i diplomàtica que els i ens condemna a tots. D’una banda, la tensió amb els Estats Units va fer evident la feblesa que tot ho fa trontollar quan el president nord-americà, Donald Trump, acusa obertament el govern espanyol de “no cooperar en absolut” i insinua fins i tot la possibilitat de tallar el comerç amb Espanya.

Per una altra banda, la situació geopolítica internacional tampoc ajuda, o sí. Els atacs a vaixells petroliers al golf Pèrsic i la tensió al pas estratègic de l’estret d’Ormuz han tornat a disparar el preu del petroli, que s’acosta novament als 100 dòlars per barril. Aquest corredor energètic és clau perquè hi circula prop del 20% del petroli mundial, de manera que qualsevol interrupció pot generar una crisi econòmica global.

En aquest context de tensió internacional i incertesa econòmica, el govern de Sánchez apareix cada vegada més feble. Fent amics i enemics on no toca.

El seu desgast és la nostra oportunitat

Pedro Sánchez governa l’Estat espanyol en un equilibri polític extremadament precari. La seva majoria parlamentària depèn d’una combinació complexa de partits amb interessos molt diferents, sovint contradictoris que es mantenen a cop de talonari, o millor dit, sota xantatge.

Aquest model pot funcionar durant un temps, però a llarg termini genera una sensació permanent d’inestabilitat totalment insostenible. Cada crisi internacional, cada tensió diplomàtica o cada problema econòmic es converteix en una nova prova de resistència per a l’executiu espanyol. I això també té conseqüències per al nostre país.

Durant anys, una part important del catalanisme polític va apostar per la via del diàleg amb el govern espanyol. La idea era clara; si a Madrid hi havia un govern progressista, potser seria possible avançar cap a una resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Potser seria possible negociar i explicar que la nostra independència és simplement una cosa que va de democràcia.

La realitat, com tots sabem, ha estat una altra. La mentalitat imperialista dels espanyols, siguin de drets o d’esquerres, progressistes o conservadors, els inhabilita qualsevol reflexió que pugui traduir-se amb una pèrdua de territori.

Ni l’amnistia ha resolt el problema de fons ni l’Estat espanyol ha mostrat cap voluntat real de repensar el model territorial. La lògica centralista continua intacta i les estructures de poder de l’Estat continuen funcionant amb la mateixa mentalitat de sempre. I mentre, a casa, un govern socialista té com a missió adormir el país i perpetuar a les institucions el “qui dia passa, any empeny”.

La crisi ha de ser una oportunitat

Per això, paradoxalment, la debilitat actual del govern espanyol hauria d’obrir una finestra d’oportunitat per a Catalunya. Igual que al sector empresarial les crisis sovint són oportunitats per replantejar estratègies, a l’esfera política la crisi espanyola ha de ser la nostra oportunitat per despertar el país i desmarcar-nos de la penúria a què ens condemna l’Estat espanyol.

Recentment, estem observant que quan un govern entra en fase de desgast polític, el mapa polític es torna més fluid. Les majories es trenquen, els aliats canvien i les eleccions es converteixen en una possibilitat real. A Catalunya això podria traduir-se en un escenari polític completament diferent del que tenim avui.

El govern actual de la Generalitat depèn de l’equilibri polític de Madrid. Però si el govern de Sánchez entra en crisi, també pot entrar en crisi tot l’ecosistema polític que l’aixopluga.

Ens cal tornar a decidir el rumb del país

Unes noves eleccions catalanes podrien reconfigurar el mapa polític del país. No necessàriament per tornar exactament al mateix escenari que el 2017, però sí per recuperar una majoria clarament catalanista o independentista que ens permeti repensar el nostre futur amb ambició.

El país ha canviat molt en aquests anys. L’independentisme ha passat per moments d’eufòria, de frustració i de desorientació. Però el sentiment de fons continua existint igual de ferm. Una part molt important de la societat catalana considera que el projecte polític de Catalunya no pot dependre permanentment de les decisions de Madrid, i això ja no només ho veiem els independentistes. La crisi de Rodalies també ha servit perquè els votants de polítics incompetents vegin que és necessari el canvi.

Quan Washington i Madrid es barallen, quan el petroli puja per tensions al golf Pèrsic o quan la política espanyola entra en crisi, Catalunya queda atrapada dins d’una estructura estatal que no ha escollit lliurement. I aquest és el punt d’inflexió que hauria de permetre’ns eixamplar la base.

Desmarcar-se d’Espanya o morir ofegats

Fins quan podem aguantar l’espoli fiscal, fins quan podem mirar passivament la decadència on ens condemnen?

Catalunya és una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa. Té un teixit empresarial potent, una societat civil activa i una tradició pròpia apreciada i coneguda internacionalment. I malgrat això continua lligada a un Estat que sovint actua amb una lògica política molt allunyada dels interessos del país.

La crisi actual del govern espanyol pot ser simplement un episodi més de la política estatal. O pot ser també una oportunitat per replantejar el futur de Catalunya.

Ha arribat el moment de tornar a obrir el debat polític amb tota la seva profunditat. Cal fer caure el govern de la Generalitat per tornar a obrir un debat sobre qui ha de governar Catalunya sense complexos i amb l’objectiu de tornar a decidir des de Catalunya quin és el seu lloc al món.

Article publicat a Racó Català

La vergonya nacional: l’‘Operació Catalunya’ a Andorra

Sovint la realitat supera la ficció, i els mètodes indignes de l’Estat espanyol contra el nacionalisme català en són exemple. Recentment, les declaracions d’Higini Cierco, expropietari de BPA, al judici del cas Pujol han tornat a posar sobre la taula un dels episodis més foscos de la relació entre Espanya i Andorra: les pressions de la “policia patriòtica” a la coneguda ‘Operació Catalunya’.

Cierco ho va resumir molt bé amb una frase inquietant: el que va viure semblava “una pel·lícula de terror dolenta”. Però el problema no és que, si els fets descrits són certs, no estem davant d’una mala pel·lícula. Estem davant d’una pràctica totalment incompatible amb qualsevol estat de dret.

Policies espanyols haurien pressionat la Banca Privada d’Andorra perquè facilités informació comprometedora sobre dirigents catalans. No parlem d’una investigació judicial ordinària ni d’una cooperació policial internacional. Parlem d’amenaces i d’operacions fora dels canals institucionals per obtenir material políticament útil. Dit d’una manera clara, utilitzar l’aparell de l’Estat espanyol per atacar adversaris polítics catalans.

Durant anys, molts van voler presentar l’‘Operació Catalunya’ com una teoria conspirativa o com una exageració interessada dels fets. Però amb el temps el relat pren forma. Gravacions, informes policials irregulars, investigacions periodístiques i ara també testimonis judicials que dibuixen una imatge cada vegada més preocupant del que tenim al costat de casa.

“Amb l’‘Operació Catalunya’ viscuda a Andorra queda clar el paperot de l’Estat espanyol. Ja no només fa el sapastre dins les seves fronteres, ha implicat als andorrans en una lluita injusta i indigna”

Fins a quin punt alguns sectors de l’Estat espanyol consideren legítim utilitzar mètodes propis de les clavegueres per frenar l’independentisme català? En aquest article no pretenc defensar ningú ni justificar cap cas de corrupció. Si algú ha comès delictes, que respongui davant la justícia. Però una cosa és perseguir delictes i una altra molt diferent és fabricar contextos polítics o exercir pressions extrajudicials per obtenir informació.

A l’Estat espanyol la democràcia no funciona. Amb l’‘Operació Catalunya’ viscuda a Andorra queda clar el paperot de l’Estat espanyol. Ja no només fa el sapastre dins les seves fronteres, ha implicat als andorrans en una lluita injusta i indigna.

El cas BPA és l’evidència de què l’Estat espanyol va pressionar una entitat financera estrangera per obtenir informació contra polítics catalans, no estem davant d’una simple irregularitat, estem davant d’un escàndol d’Estat.

I cal tenir clar que en una democràcia madura els governs canvien, els projectes polítics es debaten i les idees es combaten amb arguments, però això a l’Estat espanyol no li agrada i prefereixen orquestrar operacions opaques i pressions policials.

La història està plena d’exemples d’estats que han justificat qualsevol pràctica en nom de la seva supervivència. Però precisament per això les democràcies modernes van crear límits, controls i garanties. Andorra no hauria de permetre que les ingerències d’un Estat veí es converteixen en la vergonya nacional.

La guerra bruta de l’estat espanyol contra el nacionalisme català és un fet, i Andorra, que està directament implicada, ha de prendre partit per demostrar que és un Estat fort, sobirà i demòcrata. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Més llibertat i menys burocràcia

El teixit productiu català sempre ha gaudit de fama i bona reputació però l’asfixia a que el sotmet l’administració el posa en risc. Que popularment es digués que “els catalans de les pedres en fan pans” exemplifica a la perfecció l’esperit de superació i la cultura de l’esforç que durant segles ha caracteritzat als catalans, però la nova realitat posa en risc la fama, la reputació i la realitat de molts emprenedors que se senten esgotats i posposen els seus somnis o simplement amaguen els seus projectes d’emprenedoria al calaix.

En els últims anys, les normatives proposades per l’administració han anat carregant encara més les espatlles dels nostres pescadors, dels pagesos i dels autònoms en general. El recent decret sobre les quotes de captura al mar o les noves exigències per als pagesos al camp no busquen només millores en sostenibilitat, els acaben condemnant a ser esclaus de més paperassa i més traves per a aquells que, amb el seu esforç i dedicació alimenten el país.

És evident que garantir bones pràctiques és important però estem caient en l’excés de desconfiança cap als empresaris. La deriva controladora que patim entorpeix el bon funcionament de molts projectes empresarials i distorsiona la il·lusió d’emprendre en els nostres mercats.

Si volem un teixit productiu amb bona salut, el primer que ens cal és reivindicar quelcom molt senzill, una administració que confiï en el bon criteri i la bona fe dels qui cada dia aixequen la persiana. Menys traves i més confiança perquè els emprenedors puguin fer el que saben fer millor, treballar, innovar i fer créixer el teixit productiu de Catalunya.

Si l’estat espanyol ha de legislar lleis i regular tenint en compte la cultura de picaresca, és el seu problema. Els catalans tenim una altra cultura, on volem treballar amb llibertat, amb confiança per seguir endavant. I si no tenim les normes i lleis que ens mereixem, potser que fem l’estat que sí ens mereixem i que es reguli i es legislin les lleis que pertoquen als catalans.  

Article publicat a Racó Català

No hi ha lubricant que ho pugui arreglar, Espanya està en fallida

Aquests últims mesos han deixat al descobert una realitat que fa anys que molts catalans denunciem, el motor s’ha cremat, l’estat espanyol arrossega un dèficit estructural d’inversió que ja no es pot dissimular. El col·lapse recurrent de la xarxa ferroviària espanyola, les incidències constants a Rodalies, els retards crònics a la llarga distància i la manca d’inversió en infraestructures bàsiques són només la punta de l’iceberg d’un model esgotat.

A Catalunya la independència ja no només és ben vista pels nacionalistes. Els usuaris de Rodalies, per exemple, ja entenen que sense dèficit fiscal i una gestió catalana, com la de Ferrocarrils de la Generalitat, com a mínim podrien arribar en tren a la feina.

El nostre país és un dels territoris més perjudicats per la mala gestió de Madrid, i el més trist és que no ho som per manca de capacitat productiva sinó per una qüestió política, estructural; l’espoli fiscal.

Espanya condemna als catalans a viure amb menys trens dels necessaris, amb carreteres saturades, hospitals tensionats, escoles amb pocs recursos i projectes estratègics que eternament queden ajornats. L’espoli és un llast que impedeix a Catalunya competir en igualtat de condicions amb regions d’Europa de potencial similar, i ens cal ja la comprensió de tots els andorrans.

Cada cop més gent sap que si aquests recursos es quedessin a Catalunya, la transformació seria immediata. La xarxa ferroviària es renovaria en pocs anys, es transformarien infraestructures clau i s’acabaria millorant l’estat del benestar dels catalans sense haver d’incrementar la pressió fiscal, i això ja no és una qüestió ideològica.

Per a molts catalans la independència ja no és un somni o il·lusió romàntica, és per a tots els habitats una necessitat pràctica. Ja ho he dit en algun altre article, la llibertat de la nació catalana no tracta d’aixecar fronteres, tractarà d’aixecar infraestructures dignes, de gestionar recursos propis, de treballar amb eficiència i responsabilitat.

Per als andorrans aquesta situació pot semblar, actualment, irrellevant i llunyana, però indirectament afecta a tots els habitants del país dels Pirineus. Si des de Catalunya no s’estimula l’entesa i la connexió per a que Andorra miri al sud, els andorrans acabaran mirant cap al nord i faran més relació amb França que amb Catalunya, una possible realitat que cal evitar.

Crec que és fàcil empatitzar amb els catalans quan fem un simple exercici ràpid. Imaginem, per un instant, que Andorra formés part d’un estat més gran, el Principat de Catalunya. Imaginem que el país aportés una de les rendes per càpita més altes del territori, però que les seves carreteres fossin precàries, les connexions amb bus problemàtiques, les línies elèctriques antigues i les connexions a internet inestables. Que des de Barcelona es prometés sempre inversions en infraestructures que mai arriben... Com se sentirien els andorrans si cada any enviessin una part important de la seva riquesa a Barcelona, i aquesta mai tornés al Pirineu? Com es reaccionaria des d’Andorra si el seu desenvolupament depengués de decisions preses lluny del territori i sense tenir en compte les seves necessitats?

Doncs aquesta és la situació de Catalunya dins l’estat espanyol. Un territori emprenedor i productiu que veu com es degraden les seves infraestructures al mateix temps que marxen els seus recursos.

Fa masses anys que presentem el debat sobre el futur de Catalunya des d’una perspectiva identitària, però és hora de fer evident el que els números diuen per si sols, que també és una qüestió d’eficiència i benestar.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Bellaterra, democràcia i sentit comú

Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s'ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s'hauria de discutir, s'hauria de respectar.

Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes. No sorprèn l'oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.

La integració de Bellaterra a Sant Cugat  no és cap caprici ni una operació artificial. La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l'activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l'Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.

I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l'EMD, no hauria de ser cap inconvenient. L'EMD era necessària sota l'administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.

Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l'EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l'espanyolisme que no pas en el catalanisme. El gran rètol de "Cerdanyola" plantat a la rotonda d'entrada, davant del col·legi La Vall, n'és una metàfora eloqüent que serveix d'exemple. És una manera d'afirmar la propietat més que no pas d'establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.

Facilitar l'annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l'exercici de la democràtica. Cal l'annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat. 

Article publicat al TOT Sant Cugat i al portal Bellaterra.cat

El finançament i qui realment defensa els interessos de Catalunya

Han passat pocs dies des que s’ha presentat una proposta de nou sistema de finançament autonòmic que suposaria un augment de recursos per a les comunitats, inclosa Catalunya. Aquesta reforma, que incrementa la cessió d’impostos com l’IRPF i l’IVA i podria aportar gairebé 4.700 milions d’euros anuals a la Generalitat, no ha estat només una millora tècnica, ha estat una oportunitat per desemmascarar la majoria d’espanyols.

A partir d’ara ens hauria de sorprendre que partits com el PP i VOX, tradicionalment vistos com els garants d’una Espanya “forta i unida”, s’hagin situat de ple a l’oposició a aquesta proposta. Des de les comunitats que governa el PP han arribat retòriques acusacions de “imposició” o de “coça a la unitat d’Espanya”, fins i tot quan el text busca, de forma poc dissimulada, tornar a fer el cafè per a tots.

Els votants del PP i Vox a Catalunya haurien de fer-se una pregunta clara: si una mesura que aportaria més recursos a Catalunya i que, en teoria, representa una oportunitat de reequilibri es rebutja amb tant de fervor, què és exactament el que estan defensant els seus representants? La crítica al model només per raons d’ideologia estatalista evidencia que els interessos dels catalans mai han estat mai a l’agenda de PP i VOX.

I què dir dels votants socialistes catalans? És estrany veure com encara hi ha socialistes buscant l’encaix amb Espanya, una Espanya que poc a poc veuen que no existeix. Molts no semblen percebre la reacció visceral que provoca a la resta de l’estat que la proposta vingui de Catalunya, i concretament dels qui ells diuen independentistes. Que una iniciativa així desencadeni una oposició tan clara des de fora de Catalunya els hauria de fer reflexionar: existeix una fòbia estructural a tot allò que sona català.

Al final acaba emergint una constatació clara, per obtenir el que depèn de decisions centrals – finançament, reconeixement, respecte – els catalans no poden dependre de la voluntat dels partits espanyols. Ni del PSOE, ni del PP, ni de VOX ni de ningú. Quan la pròpia iniciativa plantejada per catalans és atacada només perquè és vista com a “catalana”, no es tracta d’un debat tècnic sinó d’una negativa visceral que transcendeix el contingut i ens ajuda a entendre la seva mentalitat imperialista i colonial.

Aquesta nova realitat ens diu alguna cosa molt senzilla que ja ningú podrà amagar. Per defensar els interessos de Catalunya l’única via coherent és tenir el control de les pròpies decisions econòmiques i polítiques. Dit d’una altra manera: si volem que Catalunya pugui decidir sobre el seu futur i el seu benestar, l’única alternativa és avançar cap a la independència, i això cal que ho entenguin els ciutadans de Catalunya, votin al partit que votin.

Article publicat a Racó Català