Més llibertat i menys burocràcia

El teixit productiu català sempre ha gaudit de fama i bona reputació però l’asfixia a que el sotmet l’administració el posa en risc. Que popularment es digués que “els catalans de les pedres en fan pans” exemplifica a la perfecció l’esperit de superació i la cultura de l’esforç que durant segles ha caracteritzat als catalans, però la nova realitat posa en risc la fama, la reputació i la realitat de molts emprenedors que se senten esgotats i posposen els seus somnis o simplement amaguen els seus projectes d’emprenedoria al calaix.

En els últims anys, les normatives proposades per l’administració han anat carregant encara més les espatlles dels nostres pescadors, dels pagesos i dels autònoms en general. El recent decret sobre les quotes de captura al mar o les noves exigències per als pagesos al camp no busquen només millores en sostenibilitat, els acaben condemnant a ser esclaus de més paperassa i més traves per a aquells que, amb el seu esforç i dedicació alimenten el país.

És evident que garantir bones pràctiques és important però estem caient en l’excés de desconfiança cap als empresaris. La deriva controladora que patim entorpeix el bon funcionament de molts projectes empresarials i distorsiona la il·lusió d’emprendre en els nostres mercats.

Si volem un teixit productiu amb bona salut, el primer que ens cal és reivindicar quelcom molt senzill, una administració que confiï en el bon criteri i la bona fe dels qui cada dia aixequen la persiana. Menys traves i més confiança perquè els emprenedors puguin fer el que saben fer millor, treballar, innovar i fer créixer el teixit productiu de Catalunya.

Si l’estat espanyol ha de legislar lleis i regular tenint en compte la cultura de picaresca, és el seu problema. Els catalans tenim una altra cultura, on volem treballar amb llibertat, amb confiança per seguir endavant. I si no tenim les normes i lleis que ens mereixem, potser que fem l’estat que sí ens mereixem i que es reguli i es legislin les lleis que pertoquen als catalans.  

Article publicat a Racó Català

No hi ha lubricant que ho pugui arreglar, Espanya està en fallida

Aquests últims mesos han deixat al descobert una realitat que fa anys que molts catalans denunciem, el motor s’ha cremat, l’estat espanyol arrossega un dèficit estructural d’inversió que ja no es pot dissimular. El col·lapse recurrent de la xarxa ferroviària espanyola, les incidències constants a Rodalies, els retards crònics a la llarga distància i la manca d’inversió en infraestructures bàsiques són només la punta de l’iceberg d’un model esgotat.

A Catalunya la independència ja no només és ben vista pels nacionalistes. Els usuaris de Rodalies, per exemple, ja entenen que sense dèficit fiscal i una gestió catalana, com la de Ferrocarrils de la Generalitat, com a mínim podrien arribar en tren a la feina.

El nostre país és un dels territoris més perjudicats per la mala gestió de Madrid, i el més trist és que no ho som per manca de capacitat productiva sinó per una qüestió política, estructural; l’espoli fiscal.

Espanya condemna als catalans a viure amb menys trens dels necessaris, amb carreteres saturades, hospitals tensionats, escoles amb pocs recursos i projectes estratègics que eternament queden ajornats. L’espoli és un llast que impedeix a Catalunya competir en igualtat de condicions amb regions d’Europa de potencial similar, i ens cal ja la comprensió de tots els andorrans.

Cada cop més gent sap que si aquests recursos es quedessin a Catalunya, la transformació seria immediata. La xarxa ferroviària es renovaria en pocs anys, es transformarien infraestructures clau i s’acabaria millorant l’estat del benestar dels catalans sense haver d’incrementar la pressió fiscal, i això ja no és una qüestió ideològica.

Per a molts catalans la independència ja no és un somni o il·lusió romàntica, és per a tots els habitats una necessitat pràctica. Ja ho he dit en algun altre article, la llibertat de la nació catalana no tracta d’aixecar fronteres, tractarà d’aixecar infraestructures dignes, de gestionar recursos propis, de treballar amb eficiència i responsabilitat.

Per als andorrans aquesta situació pot semblar, actualment, irrellevant i llunyana, però indirectament afecta a tots els habitants del país dels Pirineus. Si des de Catalunya no s’estimula l’entesa i la connexió per a que Andorra miri al sud, els andorrans acabaran mirant cap al nord i faran més relació amb França que amb Catalunya, una possible realitat que cal evitar.

Crec que és fàcil empatitzar amb els catalans quan fem un simple exercici ràpid. Imaginem, per un instant, que Andorra formés part d’un estat més gran, el Principat de Catalunya. Imaginem que el país aportés una de les rendes per càpita més altes del territori, però que les seves carreteres fossin precàries, les connexions amb bus problemàtiques, les línies elèctriques antigues i les connexions a internet inestables. Que des de Barcelona es prometés sempre inversions en infraestructures que mai arriben... Com se sentirien els andorrans si cada any enviessin una part important de la seva riquesa a Barcelona, i aquesta mai tornés al Pirineu? Com es reaccionaria des d’Andorra si el seu desenvolupament depengués de decisions preses lluny del territori i sense tenir en compte les seves necessitats?

Doncs aquesta és la situació de Catalunya dins l’estat espanyol. Un territori emprenedor i productiu que veu com es degraden les seves infraestructures al mateix temps que marxen els seus recursos.

Fa masses anys que presentem el debat sobre el futur de Catalunya des d’una perspectiva identitària, però és hora de fer evident el que els números diuen per si sols, que també és una qüestió d’eficiència i benestar.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Bellaterra, democràcia i sentit comú

Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s'ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s'hauria de discutir, s'hauria de respectar.

Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes. No sorprèn l'oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.

La integració de Bellaterra a Sant Cugat  no és cap caprici ni una operació artificial. La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l'activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l'Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.

I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l'EMD, no hauria de ser cap inconvenient. L'EMD era necessària sota l'administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.

Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l'EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l'espanyolisme que no pas en el catalanisme. El gran rètol de "Cerdanyola" plantat a la rotonda d'entrada, davant del col·legi La Vall, n'és una metàfora eloqüent que serveix d'exemple. És una manera d'afirmar la propietat més que no pas d'establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.

Facilitar l'annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l'exercici de la democràtica. Cal l'annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat. 

Article publicat al TOT Sant Cugat i al portal Bellaterra.cat

El finançament i qui realment defensa els interessos de Catalunya

Han passat pocs dies des que s’ha presentat una proposta de nou sistema de finançament autonòmic que suposaria un augment de recursos per a les comunitats, inclosa Catalunya. Aquesta reforma, que incrementa la cessió d’impostos com l’IRPF i l’IVA i podria aportar gairebé 4.700 milions d’euros anuals a la Generalitat, no ha estat només una millora tècnica, ha estat una oportunitat per desemmascarar la majoria d’espanyols.

A partir d’ara ens hauria de sorprendre que partits com el PP i VOX, tradicionalment vistos com els garants d’una Espanya “forta i unida”, s’hagin situat de ple a l’oposició a aquesta proposta. Des de les comunitats que governa el PP han arribat retòriques acusacions de “imposició” o de “coça a la unitat d’Espanya”, fins i tot quan el text busca, de forma poc dissimulada, tornar a fer el cafè per a tots.

Els votants del PP i Vox a Catalunya haurien de fer-se una pregunta clara: si una mesura que aportaria més recursos a Catalunya i que, en teoria, representa una oportunitat de reequilibri es rebutja amb tant de fervor, què és exactament el que estan defensant els seus representants? La crítica al model només per raons d’ideologia estatalista evidencia que els interessos dels catalans mai han estat mai a l’agenda de PP i VOX.

I què dir dels votants socialistes catalans? És estrany veure com encara hi ha socialistes buscant l’encaix amb Espanya, una Espanya que poc a poc veuen que no existeix. Molts no semblen percebre la reacció visceral que provoca a la resta de l’estat que la proposta vingui de Catalunya, i concretament dels qui ells diuen independentistes. Que una iniciativa així desencadeni una oposició tan clara des de fora de Catalunya els hauria de fer reflexionar: existeix una fòbia estructural a tot allò que sona català.

Al final acaba emergint una constatació clara, per obtenir el que depèn de decisions centrals – finançament, reconeixement, respecte – els catalans no poden dependre de la voluntat dels partits espanyols. Ni del PSOE, ni del PP, ni de VOX ni de ningú. Quan la pròpia iniciativa plantejada per catalans és atacada només perquè és vista com a “catalana”, no es tracta d’un debat tècnic sinó d’una negativa visceral que transcendeix el contingut i ens ajuda a entendre la seva mentalitat imperialista i colonial.

Aquesta nova realitat ens diu alguna cosa molt senzilla que ja ningú podrà amagar. Per defensar els interessos de Catalunya l’única via coherent és tenir el control de les pròpies decisions econòmiques i polítiques. Dit d’una altra manera: si volem que Catalunya pugui decidir sobre el seu futur i el seu benestar, l’única alternativa és avançar cap a la independència, i això cal que ho entenguin els ciutadans de Catalunya, votin al partit que votin.

Article publicat a Racó Català

Fer atractiu el català, la clau per fer-lo perdurar

La defensa del català necessita, sens dubte, lleis clares i un compliment efectiu. Sense seguretat jurídica, qualsevol llengua queda exposada a la marginació. Ho veiem amb exemples recents a Andorra, on l’incompliment de la normativa lingüística pot comportar sancions econòmiques. La llei és necessària: fixa límits, estableix drets i envia un missatge inequívoc que el català no és opcional. Però la llei, per si sola, no fa estimar una llengua, a vegades és el contrari.

Si realment volem que el català perduri, el repte ha de ser un altre, fer-lo atractiu. Enamorar. Que parlar català a les botigues, a les empreses, als clubs esportius o a les escoles no sigui vist com una obligació, sinó com un valor afegit, com una manera natural i desitjable de relacionar-nos. Les llengües no sobreviuen només perquè estan protegides, sinó perquè són útils, prestigioses i emocionalment compartides.

Fa poc he estat viatjant per la part pirinenca d’Occitània i he preguntat a molta gent si encara parlen occità, gascó o gistaví. La resposta era gairebé sempre la mateixa: “només la gent molt gran”. Llengües que havien estat vives al carrer, a la feina i a casa han quedat reduïdes a patrimoni sentimental. No perquè fossin menys riques, sinó perquè van deixar de ser necessàries i visibles.

Però el contrast amb la Vall d’Aran és revelador. Allà, l’aranès -una varietat de l’occità- no només està protegit legalment, sinó que sona cada dia als mitjans públics, a l’escola i a l’administració. Aquesta combinació de llei, prestigi i ús quotidià ha fet possible que l’aranès no només sobrevisqui, sinó que guanyi parlants i autoestima col·lectiva.

El català no està avui en la situació crítica de l’occità, però no ens podem adormir. Encara som a temps de fer-lo més atractiu i necessari. Necessitem professors que ensenyin i investiguin en català, universitats que el facin llengua de coneixement, empreses que el normalitzin sense complexos i clubs esportius que el facin llengua de cohesió, sense embuts. En definitiva, una societat que el faci servir perquè vol i no només perquè toca.

Perquè a Andorra estem veient que el català es pot defensar amb lleis, sí. Però sobretot l’hem de continuar defensant fent-lo estimable, útil i viu. I això més que de l’administració depèn de tots nosaltres. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

El català, la vàlua per aconseguir el suport andorrà

Quan parlem amb andorrans sovint ens adonem que molts d’ells encara ens veuen com a espanyols, però quan parlem de l’evolució del català, aconseguim quelcom de protagonisme i la seva visió canvia.

Observar la realitat del nostre idioma des d’Andorra, sent un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la més atractiva.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de vuit milions d'habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, encara tenim un paper clau pel simple fet de parlar català cada dia, de manera natural, i això ens dona una força extraordinària que caldria aprofitar.

Som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans, i el Principat té la clau de volta perquè hi té el gruix dels parlants. Crec, però que caldria fer pedagogia als andorrans, i de passada als catalans de la Catalunya del Nord, perquè els quedi clar que nosaltres som catalans, i pel fet d’estar sota el domini dels espanyols, a diferència d’Andorra, encara no podem legislar plenament com un estat en favor de la llengua, fet que hauria de ser prou significatiu per a captar l’atenció i el suport de tots els catalanoparlants andorrans.

Mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Cal que els andorrans facin el mateix exercici que fem des d’aquí. Que es posin en la pell dels catalans per entendre la impotència que sentim quan volem posar el nostre idioma on li pertoca tot sabent que mai podrem mentre Espanya ens governi.

La força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya pot convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat andorrà i nació catalana— continuem empenyent en la mateixa direcció, però cal que algú faci el pas i demani a Andorra més suports polítics, més humilitat i sacrifici, més generositat i suport per aconseguir l’alliberament de la nostra nació, perquè només així podrem garantir l’evolució natural del nostre idioma comú. 

Article publicat a Racó Català

El català, entre la sobirania i la pertinença a Europa

Quan parlem de l’evolució del català, sovint ens centrem en la realitat catalana. Però observar-ho des d’Andorra, un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada o regió dins de l’estat espanyol, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la atractiva.

La Llei 6/2024 andorrana n’és un bon exemple, ja que reforça l’ús del català en tots els àmbits públics i comercials. Aquesta normativa garanteix que qualsevol ciutadà sigui atès en català i que la retolació, la publicitat i els serveis professionals respectin la llengua oficial del país. També promou la integració lingüística de les persones que arriben a Andorra, generant un marc que assegura la continuïtat i vitalitat del català.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de gairebé vuit milions d’habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, la societat catalana encara té un paper clau pel simple fet de fer servir el català cada dia, de manera natural, això dona una força extraordinària a la llengua i contribueix també a reforçar-la a Andorra. Hem de ser positius i tenir clar que som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans.

“Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic”

Recentment, formacions com Junts o ERC han impulsat iniciatives per reforçar l’ús del català en àmbits com l’atenció al consumidor o la regulació de serveis, així com exigir la normalització de la llengua en judicis o a l’escola, un pas més per garantir que la llengua tingui la presència que li correspon. Però, no ens enganyem, a diferència d’Andorra, Catalunya encara no pot legislar plenament com un estat en favor de la llengua i això hauria de ser prou significatiu com per captar l’atenció de tots els catalanoparlants andorrans.

Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic, i encara menys quan de trets diferencials o identitaris es refereix. No sabem com seran les futures relacions d’Andorra amb la Unió Europea, ni si el català acabarà tenint l’oficialitat que alguns polítics espanyols diuen defensar.

El que sí que sabem tots és que la força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya podria convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat i nació— continuem empenyent en la mateixa direcció i es creen aliances entre negocis, educació, cultura, política.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Menys ajuts i més cultura de l'esforç

Si faig una cerca de notícies i reviso comentaris, piulades i comunicats de la majoria de partits polítics, m'adono que estem dinamitant, entre tots, la cultura de l'esforç. En comptes de treballar per a una autosuficiència real, el que estem creant són joves, i no tan joves, acomodats i dependents de les ajudes.

Quan t'adones que joves universitaris són més creatius per exigir ajudes que per generar oportunitats que els faci autosuficients, veus clar que estem perdent la batalla i que alguna cosa important ha de canviar a la societat en general. Ens hem acostumat a buscar ajuts externs i a esperar que algú ens resolgui les dificultats, mentre hem assenyalat uns partits polítics que han pensat més en les eleccions que en el bon funcionament de la societat. I crec que arriba el moment, ja de forma urgent, de reivindicar el valor de l'esforç propi i de l'autosuficiència.

En lloc de posar el focus en demanar ajudes constants, per a tots i per a tot, és hora de fomentar una cultura on l'esforç, la perseverança i la iniciativa personal siguin els protagonistes. Però reconec que és fàcil dir-ho des del sector privat, i molt complicat dir-ho i aplicar-ho des del sector públic.

Fomentar aquesta cultura de l'esforç no vol dir negar que hi hagi situacions on els ajuts siguin necessaris, sinó equilibrar la balança. Es tracta de recordar que moltes vegades tenim més capacitat del que creiem per tirar endavant amb els nostres propis mitjans, i que l'autonomia i l'autosuficiència són valors que ens enforteixen com a individus i com a societat.

Cal replantejar-nos què hem d'esperar de l'administració i què podem exigir als servidors públics quan han de prendre decisions que no ens afectaran només avui, sinó que determinaran el futur de la nostra societat. Als estudiants de la universitat m'agrada recordar-los que ells poden prendre les regnes del seu camí, només depèn d'ells, no dels ajuts o subvencions, que en el seu cas només haurien de ser una empenta més o un simple cop a l'esquena.

Menys ajuts i més cultura de l'esforç podria ser un lema cridaner, segur que polèmic, però que hauria d'encoratjar la gent a creure en les pròpies capacitats i a prendre les regnes del seu destí.

Article publicat al TOT SANT CUGAT