La independència al centre de tot

S’apropen les eleccions municipals i començo a escoltar alcaldables de molts partits dient que ara no toca parlar d’independència. Alguns volen “eixamplar la base” o arribar a públics que encara dubten, però el temps passa i l’autonomisme impera.  

A Catalunya i a Sant Cugat els independentistes som majoria i el “ara no toca” només genera frustració i divisió entre els que anhelem la plena sobirania de la nostra nació. Des de Sant Cugat ens podem apropar a la independència, no és cap quimera, i no hem d’esperar més.  Comporta governar amb la responsabilitat i amb la consciència de ser una de les principals ciutats de la nació. 

Els que no ens dediquem a la política ho veiem clar, només demanem claredat alhora de parlar, de presentar programes electorals i d’adquirir el compromís de governar per la gent del poble. Cal que els votants no afluixem i no perdem més el temps. Si volem la independència de Catalunya fem-la, exigint sumar esforços des dels municipis, construint majories, fent pedagogia als qui encara dubten, i sempre de forma positiva i constructiva.   

La independència ha d’estar al centre de tot, de qualsevol proposta electoral, ja sigui nacional o municipal. Ha d’estar al centre de tot perquè és la solució a la majoria de problemes que persisteixen a la nostra societat. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Desacomplexadament, en català

Aquest mes he hagut de declarar com a testimoni en un judici. Vaig arribar uns minuts abans i vaig parlar amb un dels encausats, amb el seu advocat, amb un conegut que vaig trobar per casualitat... Estava al jutjat de Sant Feliu i em sentia a casa, tothom amb qui em relacionava parlava el meu idioma. 

 

Quan vaig entrar a declarar tot va canviar. Van tancar la porta i la jutgessa ja parlava en espanyol, els acusats també, igual que els advocats i els altres funcionaris de la sala. Semblava que de cop  ens haguéssim teletransportat a Espanya. 

 

Vaig compartir el meu testimoni en català. La jutgessa i els advocats em feien les preguntes en espanyol però semblava que m’entenien, les preguntes tenien sentit i estaven relacionades amb les meves explicacions. Ningú em va obligar a canviar d’idioma i vaig sortir del jutjat conscient que havia fet una bona obra participant com a testimoni, sense renunciar a la meva llengua. 

 

De camí a casa, però, resseguia tots els detalls del judici amb tristor. Els participants catalans del judici canviaven de llengua, la jutgessa no sabia parlar català i tot el protocol i posada en escena dels implicats s’articulava en espanyol. Qui jutja als catalans no és capaç de parlar en català? Som realment una colònia? Una jutgessa que s’ha preparat durant anys no és capaç d’estudiar català? No som capaços d’exigir als servidors públics que parlin català? La ciutadania no exigeix que ens atenguin en el nostre idioma? 

 

Són moltes preguntes amb respostes difuses, que poden generar molt de debat però ahir, mentre parlava amb una noia belga, ho vaig entendre tot. El català només el normalitzarem quan els catalanoparlants obrim els ulls i l’exigim desacomplexadament. Cal que exigim que l’administració parli en català, si el ciutadà no l’entén cal posar-li traductor, intèrpret o convidar-lo a estudiar català, com fan a Bèlgica o a Dinamarca. Si no ho fem així, si seguim castellanitzant el nostre dia a dia, poc a poc anirem perdent la llengua, i amb ella la nostra identitat.

Mare, marxo al Front

A casa sempre hem parlat obertament de la independència del nostre país i des de petits hem recorregut el territori, per poder-lo conèixer i estimar. Sovint hem conversat sobre el futur de la Nació i tot hi que coincidim en l’objectiu, poques vegades hem confluït en el mateix partit polític. 

Després de militar en diferents partits sobiranistes i de seguir l’actualitat del país, sempre mirant cap al futur, he decidit fer un pas endavant i militar al Front Nacional de Catalunya. Aquest partit representa el que molts activistes fem i pensem dia a dia, i a banda de tenir un passat heroic, quan al 1940 exiliats nacionalistes s’organitzaven per lluitar contra el franquisme, actualment és un partit de gent normal, treballadors incansables que des del centre – dreta català, ajudaran a construir l’Estat independent. 

El FNC de l’actualitat ha canviat, igual que ho ha fet la societat catalana, i estic segur que serà des de la convicció de desplegar un nacionalisme desacomplexat que podrem fer una Catalunya pròspera, creant oportunitats per a tothom, defensant la propietat privada, la llengua, i tants altres reptes que seguiran sorgint aquests propers anys.  

Sí mare, des del FNC defensarem el mateix que molts altres països europeus i mentre ho fem, com a moltes altres cases, potser donarem suport a diferents candidats i partits polítics, però no oblidem mai que la independència no la farà cap partit, la farem tots nosaltres, dialogant, agafant-nos de la mà i empenyent per construir un futur millor. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Tancament i reobertura d'any

 

Els que tenim empresa sabem que el final d'any no és fàcil. El tancament i la ràpida obertura de projectes, en pocs dies, a correcuita, sense poder cometre errors, intentant tenir als clients i als consumidors contents, mentre es paguen impostos, nòmines i es defineixen pressupostos per l'any vinent, suposa una feixuga i poc compresa càrrega de feina.

Els que tenim empresa ens entenem i sabem què contestar quan ens pregunten com ha anat l'any. Una pregunta molt imprecisa i objectivament impossible de contestar en una conversa de sobretaula. Tot depèn de l'òptica en què valorem i prioritzem els resultats de final d'any. Hem pogut pagar a tots els proveïdors? Hem aconseguit incrementar els beneficis? Hem reduït la morositat? Hem augmentat la facturació? Hem aconseguit fidelitzar clients? Tenim menys incidències? Ens hem desfet de gent tòxica? Millorem el nostre posicionament estratègic...?

Quantes vegades ens ho han preguntat i depenent de qui ho fa, responem una cosa o una altra, detallem o ens centrem en un punt més o menys concret. Tenir empresa és això i molt més, i és el mateix per als autònoms i els emprenedors. Aquests anys, i després de viure experiències molt semblants quan estem en plena punta de feina, he decidit valorar l'any d'una particular forma, contestant una simple pregunta: Quins projectes t'han fet feliç?

Gràcies a Déu la gran majoria de projectes que he gestionat aquest 2022 m'han fet feliç, i el que he après és que per aquest 2023, els projectes que no generen il·lusió, passió, alegria i per tant, felicitat, no els hi dedicarem ni un minut. Aquesta, crec, és la millor resposta a la doble pregunta: "Què, com us ha anat l'any – Què, com anirà aquest 2023?".

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Vallpineda integrada a La Floresta?

Una part de la societat de Sant Cugat encara és gestionada per l'Ajuntament de Molins de Rei. Són els veïns de Vallpineda, un petit barri residencial que es troba entre la Floresta i Valldoreix. La gran majoria de veïns d'aquest barri fan vida a La Floresta, a Valldoreix i a Sant Cugat. Escoles, restaurants, benzineres, metges, transport públic, encàrrecs d'última hora... posen de manifest que l'annexió de Vallpineda és una proposta coherent, de sentit comú.

Crec que si Sant Cugat vol créixer, ho pot fer, i no necessàriament de forma vertical. L'annexió de Vallpineda com a barri de La Floresta connectaria Valldoreix amb La Floresta i dotaria la ciutat de més espai verd i finques que permetrien créixer de forma horitzontal, ordenada i segura.

Vallpineda és, per a Molins de Rei, una illa inconnexa, abandonada i separada pel Parc de Collserola. El seu bus urbà, competència d'AMB, més que un servei públic s'ha convertit en un mer acte de tossuderia. L'alcalde Paz, de Molins de Rei, sembla que vulgui reivindicar "la propietat del barri" pel simple fet de dotar-lo d'un servei de bus, però dubto que un autocar buit, que fa una desena de viatges diaris entre Molins de Rei i La Floresta, sigui una proposta ecològica, sostenible i coherent.

Ja és hora que l'alcaldessa Ingla, de Sant Cugat, s'interessi pels centenars de santcugatencs que viuen amb normalitat una anomalia com la de Vallpineda. La gent d'aquest barri se sent de la Floresta i fan ús de tota la seva infraestructura, normalitzem-ho amb una consulta que demostri que l'annexió és un clam majoritari.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Acció contra l'okupació

Torno tard de la feina després d'una jornada llarga. A la porta de casa un cotxe mal aparcat i a la casa del costat un parell de llanternes. Dos joves intentant accedir a un habitatge. No ho dubto, truco als Mossos. Arriben i parlen amb els okupes. M'espero rere la tanca escoltant totes les mentides. No me'n ser estar i surto a dir que tot el que han dit és fals. Els okupes insisteixen, diuen que porten dies instal·lats i que ja han passat a saludar els veïns.

La policia "entra" i un minut més tard "surt" dient que tenen raó i que poden quedar-se. Impotència, incredibilitat i molta ràbia. Els Mossos marxen mentre els okupes ho celebren, riuen però tot canvia quan un altre veí arriba a casa. Ens truquem, sortim al carrer a escridassar-los perquè marxin a casa seva. Minuts més tard truquem a la policia alertant d'una baralla.

Mentre esperem als policies, amb molta tensió, arriba el punt d'inflexió. Securitas Direct ha rebut un salt d'alarma i un dels seus agents arriba decidit a estroncar l'okupació. Amb l'empresa de l'alarma pel mig, la policia està obligada a procedir el seu protocol. Crispació, però els veïns no afluixem, els okupes no volen sortir... passen les hores i surten. Són les 4h de la matinada i en dues hores sonarà el despertador, iniciarem una nova jornada. Els okupes marxen cap casa. No, disculpeu, m'he oblidat d'un detall final. Surten, obren la porta del seu BMV i intenten "pilotar el cotxe" sense adonar-se que van beguts. Els policies els aturen i segueix la discussió.

Catalans, santcugatencs, veïns... quin país ens quedarà quan la propietat privada ja no tingui cap valor i els joves no coneguin la cultura de l'esforç? Em nego a normalitzar l'okupació, em nego a acceptar quelcom tant averant com és aquesta usurpació de la propietat privada, de la intimitat i els valors vinculats al sacrifici i a la superació col·lectiva i personal. Stop Okupació, ara i sempre!

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

La ciutat dels joves, la ciutat del futur

La falta d'habitatge per a joves només és resolt fent polítiques de futur, valentes, com la de crear noves oportunitats que garanteixin el progrés dels nostres joves'

Darrerament, al TOT Sant Cugat s'ha publicat una notícia on s'explica que Sant Cugat és la ciutat catalana més jove, l'única amb una mitjana d'edat inferior als 40 anys. Que la nostra ciutat sigui una ciutat perfecta per a les famílies es constata cada dia passejant pels carrers, entrant a les botigues, coneixent l'oferta eductiva o les activitats extraescolars. Aquest fet, però, suposa una responsabilitat important per al consistori.

A Sant Cugat hi ha 18.652 menors de 15 anys. Són joves que en pocs anys voldran emancipar-se i probablement toparan amb una problemàtica creixent, l'habitatge. La falta d'habitatge per a joves només és resolt fent polítiques de futur, valentes, com la de crear noves oportunitats que garanteixin el progrés dels nostres joves. Però veient la gestió de l'Ajuntament, en qüestions com la de Torre Negra, el Ragull Centre o l'accés a l'escola Avenç, dubto que hi hagi un pla de futur perquè Sant Cugat segueixi sent una de les ciutats aspiracionals del país.

Sant Cugat, igual que Catalunya, pateix una greu crisi política propiciada per la falta de lideratge. D'aquí a pocs anys els menors tindran noves necessitats i caldrà oferir-los solucions. Si els polítics no reaccionen serà la societat qui articuli noves formes d'organització per atendre les seves demandes, des d'associacions o des de grups de pressió.

Pensem-hi doncs. Si volem que la ciutat dels joves tingui futur caldrà que treballem de valent per traçar nous plans. I si volem que Catalunya voli lliure potser caldran nous espais de confluència, transversals i posicionats a assolir un sol objectiu, la independència.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Més nens, més hoquei a Valldoreix

S’apropa l’inici del curs escolar i amb ell l’inici de les activitats extraescolars. Amb més nens i amb més il·lusió, el Club Hoquei Valldoreix es reforçarà amb més entrenadors i amb altres novetats que anirem explicant a les famílies. 

Aquest curs el club complirà tres anys de vida, tres temporades de projecte esportiu que referma el conjunt i els diferents grups que hi entrenen. Aquesta temporada els entrenaments se seguiran fent els dilluns i dimecres de 17.30h a 19h en grups de 4 fins als 12 anys (escola, prebenjamins, benjamins i alevins). S’iniciaran els entrenaments el dilluns 12 de setembre i durant el proper curs es preveu jugar un mínim de quatre partits amistosos contra altres equips.  

El Club Hoquei Valldoreix va néixer fa tres anys amb la vocació d’iniciar els més petits a l’hoquei herba. Durant les tres temporades de vida ja han passat pel club mig centenar d’infants, la gran majoria segueixen entrenant al club i alguns altres han saltat a formar part d’altres clubs més grans. Aquesta és la xifra que ens omple d’orgull i ens encoratja a seguir endavant, creixent en bones experiències i contribuint a engreixar l’esport base. 

Els entrenadors, els infants, les famílies i la resta de companys que formem part del Club Hoquei Valldoreix introduim infants de Valldoreix, de Sant Cugat, de Rubí, de Bellaterra, de Cerdanyola, de Sabadell o Barcelona, a un esport carregat de valors. Ho fem entre tots perquè entenem que és amb la implicació de cada un de nosaltres que podem crear un ecosistema esportiu carregat de companyerisme, de reptes i oportunitats. 

Aquesta temporada 2022 – 2023 serà una bona temporada al Club Hoquei Valldoreix, seguirem formant un planter que millora en competitivitat i creix en els valors més bonics de l’esport.  

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Article publicat al portal del Club Hoquei Valldoreix