Okupes, inútils

Una de la matinada, encara dormint amb les finestres obertes. Crits, corredisses, plors, insults i amenaces. Cops de porta, i més crits. La parella okupa del davant de casa torna a discutir. Si truco a la policia, arribaran quan ja s’hagin reconciliat, hauré de prendre declaració i tornaré a empalmar amb la feina. No truco, ja s’ho faran.

Intento no fer mala sang, però em molesta la seva mala educació i m’adono que en realitat, el que més em preocupa és el mal exemple que donen als meus fills. Què contestaré demà quan em preguntin per què s’insulten els veïns, què contestar quan em pregunten per què no treballen, perquè criden... i tantes coses que per sort, els marrecs encara no pregunten.

El malson de viure davant d’uns okupes m’obliga a repensar moltes coses però totes elles sempre em porten al mateix lloc. Són inútils perquè no són útils.

M’agrada pensar que totes les persones som útils i que l’actitud és fonamental per ser més o menys útils a la feina, a la família, amb els amics, al veïnat, a la societat en general... però constato dia rere dia que els okupes que pateixo no aporten res, ni a la meva família, ni a la casa que s’han apropiat, ni a les energètiques que sabotegen, ni al propietari que estan empobrint, ni al carrer, ni als veïns, ni a la societat.

L’okupació, plantejada com ens hi estem acostumant és un despropòsit que cal deixar de tolerar. Al Pirineu hi ha casos d’èxit on grups d’okupes han repoblat zones, han rehabilitat cases, ofereixen tallers, conreen el camp i treballen, sí, matinen i s’esforcen per ser útils. Suposo que a ulls dels okupes d’aquí, els d’allà ja han deixat de ser paràsits i, per tant, ja no són okupes, però crec ens cal repensar conceptes i deixar de fer els ulls grossos. Si no volen contribuir a fer una societat millor, que marxin.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

A l’Ajuntament cent per cent en català

Fa unes setmanes vaig anar a fer unes gestions a un Ajuntament proper a Sant Cugat. Vaig presenciar com els servidors públics s’adreçaven inicialment en català als ciutadans que feien les seves gestions. 

Després del primer Déu vos guard en català, ràpidament canviaven a l’espanyol, però alguna de les persones assistents eren asiàtiques i àrabs i no entenien ni el català ni l’espanyol. Ho vaig veure clar, l’administració pública té una responsabilitat cabdal pel que fa al servei, a l’atenció i a la integració, però potser haurien de millorar els seus protocols. 

 

L’Ajuntament de Sant Cugat té l’oportunitat de convertir-se en un referent lingüístic que estimuli la integració mitjançant un protocol valent. Segons l’Institut Català d’Estadística el 91% dels santcugatencs parla bé el català però només 4 de cada 10 l’utilitzen. Si volem revertir aquesta situació, l’Ajuntament té l’oportunitat de canviar el protocol d’atenció a la ciutadania i encomanar a altres Ajuntaments el seu mètode d’atenció a la ciutadania. 

 

Aquest nou protocol podria establir que totes les gestions de l’Ajuntament fossin sempre, cent per cent en català, però si algun ciutadà no entén el català, se’l podria citar un dia i hora concret, i oferir gratuïtament el servei de traducció o interpretació per poder fer les seves gestions en el seu idioma. 

 

D’aquesta manera quedaria clara la importància de conèixer la llengua, es podria detectar qui no parla català – per poder-li oferir classes gratuïtes de català – i faríem, des de Sant Cugat, un pas important per normalitzar la llengua. 

 

Sant Cugat té l’oportunitat de ser un referent lingüístic que encoratgi a la resta d’Ajuntaments del país a dignificar i dotar el català de la importància que es mereix. Fem necessària la nostra llengua, igual que fan tots els països del món. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

L'eterna polèmica dels sous dels polítics

Fa pocs dies es va fer públic al TOT SANT CUGAT la notícia sobre la pujada de sous del nou govern de Sant Cugat. Un increment del 17% que com s’observa als comentaris de la notícia, a les xarxes socials i a les cafeteries, en general no s’ha entès ni s’ha rebut alegrement. 

 

No vull entrar a valorar el sou de l’alcalde, del tinent d’alcalde o de qualsevol regidor. Tampoc vull valorar els nous càrrecs de confiança, que seran eventuals però estaran millor remunerats. El que sí m’agradaria comentar és que els polítics han d’estar ben remunerats si volem prestigiar la política. Ho han d’estar perquè volem que ens governin els millors, és així de simple. 

 

Si partim del concepte romàntic de la política, com a professió que s’hauria d’exercir temporalment per persones que volen posar-se al servei de la ciutadania, la política canvia i la seva reputació millora. Aquesta visió, que comparteixen molts països i ciutats d’arreu del món, comporta retribuir als servidors públics d’acord amb el que aporten. 

 

Vulguem o no, necessitem polítics, i sincerament prefereixo que se sentin ben pagats, que estiguin motivats i es deixin la pell pel que se’ls ha encomanat fer durant quatre anys. Hem de deixar d’aplaudir als polítics que s’abaixen el sou i renegar d’aquells que s’apugen el sou. El debat d’aquests dies no hauria de ser sobre la retribució sinó sobre el moment i la manera d’explicar-la als santcugatencs. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Una mona de xocolata, una oportunitat perduda

Fa unes setmanes tot el país parlava d’una mona de xocolata santcugatenca. Un col·lectiu va denunciar que la mona era “racista” i la pastisseria que la lluïa va decidir amagar-la.

No vull valorar si la mona era sexista, racista o si el col·lectiu feminista que la denunciava pixa fora de test. El que m’hauria agradat és veure com alguna entitat de la ciutat assessorava o veia el fet com una oportunitat per potenciar la reputació de la pastisseria, del col·lectiu de pastissers i de Sant Cugat. 

Diguin el que diguin, a Sant Cugat ha quedat clar que hi ha un alt nivell de sofisticació culinària, que tenim una trentena de pastisseries i fleques que per Setmana Santa elaboren i comercialitzen mones de xocolata, que aquest any tot el país ha parlat d’una mona espectacular dissenyada i elaborada aquí... però res, passaran els mesos i ningú haurà aprofitat aquest gran aparador mediàtic que ens han regalat. 

Crec que l’Ajuntament hauria d’haver assessorat a la pastisseria Sàbat per a que tornés a lluir la mona al seu aparador. Mentre la pastisseria evidenciava que la mona és art i no entén els comentaris del col·lectiu feminista, l’Ajuntament tenia l’oportunitat per donar a conèixer aquesta mona i la d’altres pastisseries com a reclam publicitari de la ciutat. 

El concepte city marketing serveix per promocionar ciutats explicant fets interessants que hi succeeixen. Aquesta pràctica permet posicionar i reputar el territori, però s’ha de tenir estratègia i no deixar passar oportunitats com la de la mona. 

Un cop més, i per una nova raó, Sant Cugat podria ser la seu de les mones més creatives del món, podríem vincular aquesta creativitat amb l’art i la cultura, enllaçar-la amb els nostres monuments i concloure amb una estratègia que posicioni la ciutat com un referent nacional. 

La reputació de Sant Cugat no hauria de guanyar-se a base del preu de l’habitatge ni el volum de piscines que hi ha. Amb les empreses, els comerços i la cultura que hi tenim és suficient per fer-ne un referent. Tenim els ingredients i només ens fa falta aplicar bé la recepta. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

La independència al centre de tot

S’apropen les eleccions municipals i començo a escoltar alcaldables de molts partits dient que ara no toca parlar d’independència. Alguns volen “eixamplar la base” o arribar a públics que encara dubten, però el temps passa i l’autonomisme impera.  

A Catalunya i a Sant Cugat els independentistes som majoria i el “ara no toca” només genera frustració i divisió entre els que anhelem la plena sobirania de la nostra nació. Des de Sant Cugat ens podem apropar a la independència, no és cap quimera, i no hem d’esperar més.  Comporta governar amb la responsabilitat i amb la consciència de ser una de les principals ciutats de la nació. 

Els que no ens dediquem a la política ho veiem clar, només demanem claredat alhora de parlar, de presentar programes electorals i d’adquirir el compromís de governar per la gent del poble. Cal que els votants no afluixem i no perdem més el temps. Si volem la independència de Catalunya fem-la, exigint sumar esforços des dels municipis, construint majories, fent pedagogia als qui encara dubten, i sempre de forma positiva i constructiva.   

La independència ha d’estar al centre de tot, de qualsevol proposta electoral, ja sigui nacional o municipal. Ha d’estar al centre de tot perquè és la solució a la majoria de problemes que persisteixen a la nostra societat. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Desacomplexadament, en català

Aquest mes he hagut de declarar com a testimoni en un judici. Vaig arribar uns minuts abans i vaig parlar amb un dels encausats, amb el seu advocat, amb un conegut que vaig trobar per casualitat... Estava al jutjat de Sant Feliu i em sentia a casa, tothom amb qui em relacionava parlava el meu idioma. 

 

Quan vaig entrar a declarar tot va canviar. Van tancar la porta i la jutgessa ja parlava en espanyol, els acusats també, igual que els advocats i els altres funcionaris de la sala. Semblava que de cop  ens haguéssim teletransportat a Espanya. 

 

Vaig compartir el meu testimoni en català. La jutgessa i els advocats em feien les preguntes en espanyol però semblava que m’entenien, les preguntes tenien sentit i estaven relacionades amb les meves explicacions. Ningú em va obligar a canviar d’idioma i vaig sortir del jutjat conscient que havia fet una bona obra participant com a testimoni, sense renunciar a la meva llengua. 

 

De camí a casa, però, resseguia tots els detalls del judici amb tristor. Els participants catalans del judici canviaven de llengua, la jutgessa no sabia parlar català i tot el protocol i posada en escena dels implicats s’articulava en espanyol. Qui jutja als catalans no és capaç de parlar en català? Som realment una colònia? Una jutgessa que s’ha preparat durant anys no és capaç d’estudiar català? No som capaços d’exigir als servidors públics que parlin català? La ciutadania no exigeix que ens atenguin en el nostre idioma? 

 

Són moltes preguntes amb respostes difuses, que poden generar molt de debat però ahir, mentre parlava amb una noia belga, ho vaig entendre tot. El català només el normalitzarem quan els catalanoparlants obrim els ulls i l’exigim desacomplexadament. Cal que exigim que l’administració parli en català, si el ciutadà no l’entén cal posar-li traductor, intèrpret o convidar-lo a estudiar català, com fan a Bèlgica o a Dinamarca. Si no ho fem així, si seguim castellanitzant el nostre dia a dia, poc a poc anirem perdent la llengua, i amb ella la nostra identitat.

Mare, marxo al Front

A casa sempre hem parlat obertament de la independència del nostre país i des de petits hem recorregut el territori, per poder-lo conèixer i estimar. Sovint hem conversat sobre el futur de la Nació i tot hi que coincidim en l’objectiu, poques vegades hem confluït en el mateix partit polític. 

Després de militar en diferents partits sobiranistes i de seguir l’actualitat del país, sempre mirant cap al futur, he decidit fer un pas endavant i militar al Front Nacional de Catalunya. Aquest partit representa el que molts activistes fem i pensem dia a dia, i a banda de tenir un passat heroic, quan al 1940 exiliats nacionalistes s’organitzaven per lluitar contra el franquisme, actualment és un partit de gent normal, treballadors incansables que des del centre – dreta català, ajudaran a construir l’Estat independent. 

El FNC de l’actualitat ha canviat, igual que ho ha fet la societat catalana, i estic segur que serà des de la convicció de desplegar un nacionalisme desacomplexat que podrem fer una Catalunya pròspera, creant oportunitats per a tothom, defensant la propietat privada, la llengua, i tants altres reptes que seguiran sorgint aquests propers anys.  

Sí mare, des del FNC defensarem el mateix que molts altres països europeus i mentre ho fem, com a moltes altres cases, potser donarem suport a diferents candidats i partits polítics, però no oblidem mai que la independència no la farà cap partit, la farem tots nosaltres, dialogant, agafant-nos de la mà i empenyent per construir un futur millor. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Tancament i reobertura d'any

 

Els que tenim empresa sabem que el final d'any no és fàcil. El tancament i la ràpida obertura de projectes, en pocs dies, a correcuita, sense poder cometre errors, intentant tenir als clients i als consumidors contents, mentre es paguen impostos, nòmines i es defineixen pressupostos per l'any vinent, suposa una feixuga i poc compresa càrrega de feina.

Els que tenim empresa ens entenem i sabem què contestar quan ens pregunten com ha anat l'any. Una pregunta molt imprecisa i objectivament impossible de contestar en una conversa de sobretaula. Tot depèn de l'òptica en què valorem i prioritzem els resultats de final d'any. Hem pogut pagar a tots els proveïdors? Hem aconseguit incrementar els beneficis? Hem reduït la morositat? Hem augmentat la facturació? Hem aconseguit fidelitzar clients? Tenim menys incidències? Ens hem desfet de gent tòxica? Millorem el nostre posicionament estratègic...?

Quantes vegades ens ho han preguntat i depenent de qui ho fa, responem una cosa o una altra, detallem o ens centrem en un punt més o menys concret. Tenir empresa és això i molt més, i és el mateix per als autònoms i els emprenedors. Aquests anys, i després de viure experiències molt semblants quan estem en plena punta de feina, he decidit valorar l'any d'una particular forma, contestant una simple pregunta: Quins projectes t'han fet feliç?

Gràcies a Déu la gran majoria de projectes que he gestionat aquest 2022 m'han fet feliç, i el que he après és que per aquest 2023, els projectes que no generen il·lusió, passió, alegria i per tant, felicitat, no els hi dedicarem ni un minut. Aquesta, crec, és la millor resposta a la doble pregunta: "Què, com us ha anat l'any – Què, com anirà aquest 2023?".

Article publicat al TOT SANT CUGAT