Silenci administratiu

Que Sant Cugat ja no és el que era, és una realitat que traspassa les fronteres locals del país. Recordo quan anys enrere, a qualsevol reunió deia que venia de Sant Cugat i fèiem una prèvia parlant de les bondats de viure al Vallès, de l’envejable ecosistema empresarial, la seguretat dels carrers, el teixit comercial,  els jardins, les escoles... 

Aquests últims anys això ha canviat i dir que vens de Sant Cugat és com dir que vens de Rubí, de Cerdanyola o de Terrassa, amb tots els respectes per les ciutats veïnes. 

Fer coses per reposicionar-nos és necessari, però cal escollir bé els referents i fer les coses ben fetes. Els santcugatencs arrosseguem traumes com el de Torre Negra, un conflicte enquistat que a l’Ajuntament no li dona la gana de solucionar, tampoc vol sentir-ne ni a parlar. Suposo que creuen que amb el silenci ja n’hi ha prou, que així s’acaben els conflictes... 

Però aquest silenci al que ens van acostumant és una pràctica perillosa que cap ciutadà ha de permetre. A Sant Cugat es prenen decisions que afecten a molta gent, com també és el cas dels apassionats dels cotxes històrics. 

Tinc constància que la Federació Catalana d’Entitats de Vehicles Històrics ha presentat tres sol·licituds per reunir-se amb l’alcaldessa. Volen parlar de les Zones de Baixes Emissions, de l’IVTM  i de la passió de col·leccionar art, però també conduir-lo i gaudir-lo per les carreteres del nostre país. Però a hores d’ara, l’Ajuntament segueix en silenci. Senyors de l’Ajuntament, cal que tinguin clar que tot comunica,  el silenci administratiu també.

Què passa a Junts?

Amics, clients i pares de l’escola em pregunten què passa a Junts per Sant Cugat, i a tots els explico el mateix. Passa el que hauria de passar a Catalunya, el que hauria de passar a Barcelona o a qualsevol partit que es prepari per guanyar unes eleccions i governar. 

A la militància no ens ho estan posant fàcil perquè a Junts hi ha talent, passió i molta vocació de servei. Ja amb la Carmela teníem una alcaldable fabulosa, que va guanyar les eleccions i que amb generositat, recentment ha passat el testimoni intern als seus companys de partit. Amb en Brugarolas i en Vallès lluitant per liderar la formació local, el futur del partit seguirà en molt bones mans, però segur que aquests dies estan generant més d’un dilema a la militància. 

A Junts per Sant Cugat ens preparem per celebrar primàries, on escollirem el que serà el cap de llista per a les properes eleccions municipals. I sigui en Brugarolas o en Vallès, Sant Cugat tindrà una llista forta, amb membres decidits a situar Sant Cugat entre els principals municipis del sud d’Europa. 

Personalment, a les primàries de Junts votaré a en Brugarolas per una simple raó. Crec que a curt termini serà el millor alcalde que podem tenir a Sant Cugat, i crec que una llista encapçalada pel Carles Brugarolas i seguida pel Josep Maria Vallès, seria la llista guanyadora. 

Sigui com sigui, el proper 1 de juliol, a la  tarda, sabrem qui serà el candidat de Junts que lluitarà per l’alcaldia del nostre poble. Molta sort als dos, i sobretot, després de la victòria sigueu exemple de bones pràctiques i de negociació, Sant Cugat ho necessita.  

Polititzar Torre Negra és un fracàs dels santcugatencs

 

L'altre dia vaig apropar-me al Club Muntanyenc per escoltar la taula rodona sobre La situació actual de l'espai natural de Torre Negra i rodalia. Cal felicitar el periodista Jordi Pascual per la conducció, però alarmar-se pel fons de l'argumentari i els comentaris que es van sentir. Està molt bé voler preservar l'espai de Torre Negra, opinar i reivindicar idees i sentiments, però trobo al·lucinant la frivolitat i el poc respecte que es té per la propietat privada dels altres.

La meva família va heretar terrenys de Torre Negra perquè el meu besavi i avi, hi treballaven la terra. Ara, però, escolto com un grup d'ecologistes fan apologia als seus postulats anticapitalistes i a favor de la propietat pública, mentre un representant del consistori, amb to paternalista, deixa entreveure que l'Ajuntament potser anirà comprant alguns terrenys, igual que han fet amb la finca de la Torre Negra, però que els propietaris no tenen drets i que aquesta pel·lícula tindrà mal final per a ells...

Sap greu que el conflicte de Torre Negra s'hagi polititzat d'aquesta manera, i que el Club Muntanyenc - el club on em vaig iniciar al meu esport preferit, i que gràcies a Déu puc practicar cada dia – aculli taules rodones extremadament polititzades.

Durant 30 anys, alguns col·lectius han pretès demonitzar als propietaris de Torre Negra, siguin grans o petits, i a l'Ajuntament ja li ha semblat bé. La ciutadania, però, hauria de fer un simple examen de consciència i reflexionar sobre el conflicte. Algú s'ha parat a pensar en com se sent un propietari legítim quan sent que l'Ajuntament pretén expropiar els seus terrenys sense cap mena de compensació? O algú s'ha parat a pensar a qui va comprar els terrenys urbanitzables la constructora Núñez i Navarro? Podrien haver comprat els terrenys a Can Mates o Volpelleres, oi?

Segurament, qui faci un exercici d'empatia amb els propietaris resoldrà el conflicte amb dues possibles solucions: o la urbanització d'una petita part de la zona de Torre Negra (la zona entre l'escola Avenç, Club Tennis, Hípica Severino i Can Bell), o l'expropiació justa dels seus terrenys.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Instransigència lingüística

Quan ens ataquen la llengua i trontolla el més bàsic dels nostres fonaments, cal reaccionar amb intransigència. Una impersuasibilitat o insistència que no pot deixar indiferent a cap estat, sigui amic o enemic, veí o forà.

Representants del més trist que tenim a casa, d'aquells que venen i en comptes d'integrar-se, ataquen el que troben i busquen fórmules per imposar-se des de la minoria, han tornat a desequilibrar la concòrdia posant de manifest que no som res si no som estat.

Catalunya necessita constituir-se en un estat per prosperar econòmicament però també per defensar les seves singularitats. La llengua només la preservarem des d'una Catalunya independent o des d'una intransigència lingüística difícil de mantenir.

Mentre que a Girona hi ha instituts que han entès que Espanya és un estat enemic que treballa contra nosaltres, contra la nostra llengua, a Dinamarca el danès té 6 milions de parlants, és l'únic idioma oficial i s'usa amb normalitat a l'escola i a la universitat. A Catalunya, però, alguns centres han d'anunciar que mantindran el seu projecte lingüístic immersiu i no aplicaran el 25% en espanyol, mentre intenten treure ferro dient que és una decisió pedagògica, quan en realitat, és una reacció de defensa a un conflicte polític.

El català és la llengua vehicular a les escoles perquè és la llengua pròpia, igual que el danès ho és a Dinamarca. Fer-la atractiva i usar-la depèn de tots nosaltres, però garantir-ne la seva evolució natural és cosa dels polítics i, per tant, cal que exigim respecte i reivindiquem el mandat de l'u d'octubre.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Països Catalans; emprendre amb visió emprenedora

En temps de taula de diàleg i de Diada Nacional poc hem sentit a parlar de la unitat lingüística o dels aclamats Països Catalans. Ens preocupa que els joves de Barcelona parlin menys català que els dels pobles d’interior, i sentim a parlar dels Països Catalans i cada cop els veiem més lluny, més romàntics, menys reals. Però s’apropa el moment d’evitar que els Països Catalans siguin una entelèquia simbòlica i per tant, ens cal emprendre el camí cap a la construcció real dels Països Catalans. 

Suposo que com una empresa, per construir els Països Catalans cal anar a pams, per etapes, amb més o menys pressa, però cal arrencar. I amb això vull dir que vivim el dia a dia de la política i tenim la sensació de no avançar, ens proposem objectius, ens desviem perquè apareixen distraccions, ens ataquen, ens defensem... i el temps passa i seguim igual. 

Els que volem viure plenament en català, els que volem estar oberts al món des de la nostra catalanitat, construint un estat pròsper, ens cal empènyer per a que el nostre país sigui referent. Mai construirem els Països Catalans des de la imposició, els construirem des de l’ambició de formar part d’una nació pròspera i justa. 

Anem a pams, doncs, fem la independència del Principat i treballem de valent per a que Catalunya sigui un estat digne i ambiciós. Els germans del sud, els illencs i els de la Catalunya Nord vindran, però preparem el terreny per convertir-nos en el seu referent, ideològic i econòmic, i que empenyin ells també. 

Des de Sant Cugat tenim l’oportunitat de marcar un camí ferm cap a la construcció de l’estat català i posteriorment anar conformant els Països Catalans. Suposo que cal ser conseqüent, i per això caldria que Junts, ERC i la CUP s’entenguin, i que els socialistes surtin de l’Ajuntament mentre Junts abandona la Diputació de Barcelona.  

Article publicat al setmanari del TOT SANT CUGAT

A Sant Cugat, com a Cervera!

Llegia l’article del Sr Soler al TOT on parlava que el govern català no respon a les necessitats del país i algunes de les seves reflexions em deixaven perplex. Al mateix temps, coneixia la notícia on explicaven que a Cervera, JxCat s’ha sumat al pacte de govern d’ERC i la CUP. 

A l’article en qüestió, el Sr Soler, insistia en dir que el govern no ens portarà a bon port, assenyalava a la “dreta de sempre” i s’atrevia a parlar de l’estatus quo, mentre repassava la trajectòria del nou vicepresident, mencionava Convergència Democràtica de Catalunya, a les Joventuts Nacionalistes, el 3%... i en definitiva, el repertori unionista de sempre, que no deixa ni vol avançar. 

Em fa gràcia que des de diferents partits espanyols, com el PSOE – PSC, critiquin al nou govern i s’animin a dir en veu alta que ERC, Junts i la CUP mantenen l’estatus quo, quan en realitat, els únics que ja estan bé així, mirant cap a la decadència en comptes de mirar cap al progrés, són els partidaris de mantenir-se a Espanya, sense arguments, sense ambicions, només per un trist i depriment pacte de fe. 

La majoria de catalans hem optat per obrir-nos al món, des de l’Estat català, sense rei, sense pors, fent costat als presos polítics, als represaliats i als exiliats, perquè mentre els partits espanyols els consideren presos i fugats, els catalans i els europeus els considerem presos polítics i eurodiputats. 

Sra Ingla, em sembla a mi que s’ha equivocat de companys de viatge. Revisi el pacte amb el PSC a l’Ajuntament i deixi d’intentar defensar el que no s’aguanta per enlloc.  

Article publicat al TOT Sant Cugat

Retorn a l’hegemonia econòmica

L’economia catalana no va bé i cal fer un replantejament rigorós si volem tornar a ser un motor econòmic referent. És cert que l’espoli fiscal de la resta d’Espanya i el dèficit d’inversions són un llast que impedeix el correcte desenvolupament del país, però no han de ser excusa per deixar de buscar escletxes que ens situïn on ens pertoca. 

Tampoc hem de quedar-nos amb el discurs de la por dels autonomistes espanyolistes; el procés separatista no ha ensorrat l’economia catalana, les dades ho demostren. El que sí que ens està fent perdre dinamisme és l’actitud conformista, de derrota i d’empetitament que des d’Espanya ens volen encomanar. 

Catalunya és un país obert, cosmopolita, de gent treballadora. Aprenem mentre avancem i això ens ha de fer reaccionar per tal de recuperar l’hegemonia econòmica de fa uns anys. Alguns ens culpen dient que el “procés” ha generat una inestabilitat i una incertesa que indiscutiblement afecta a l’economia, i és precisament aquesta conseqüència la que ens ha de fer reaccionar per deixar de perllongar-la en el temps. 

Catalunya no ha de ser el motor econòmic de l’estat espanyol, sinó del sud d’Europa. Possiblement, per aconseguir-ho, haurem d’accelerar el procés independentista, però l’anhel de justícia, dignitat i llibertat no ens ha de distreure d’altres grans objectius que no poden esperar. 

Ens calen polítiques urgents que millorin el desenvolupament econòmic, que frenin l’atur juvenil i l’exili d’empreses. Les mesures fiscals actuals són abusives i com a conseqüència les empreses canvien de país. En comptes de perseguir als empresaris, escoltem-los, adaptem-nos i preparem-nos per un món obert, connectat i multidireccional. 

La nostra ciutat pot ser un entorn de proves perfecte, a petita escala, per incentivar l’emprenedoria i la innovació, la col·laboració entre el sector públic i privat, així com la creació d’un clima harmònic on les empreses creixin perquè hi troben facilitats. 

Si volem viure en una Catalunya independent encara haurem de convèncer a alguns veïns més. L’atracció serà més fàcil si Catalunya és hegemònica. Vinga doncs, a treballar! 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

La independència, des de Sant Cugat

L’altre dia l’alcaldessa, Mireia Ingla, em contestava públicament que “si la independència de Catalunya depengués de Sant Cugat, ja seria independent” i reconec que sona molt bé, m’agrada i ho compro, però desafortunadament hi discrepo. 

Si a l’Ajuntament de Sant Cugat existís un govern independentista, amb Junts per Sant Cugat, ERC i la CUP al capdavant, reconec que les seves paraules m’haguessin esperançat i ara estaria escrivint aquest article amb un bri d’emoció impossible de dissimular. 

L’alcaldessa de Sant Cugat ha refermat el seu compromís amb el sobiranisme emprant paraules buides. Malauradament, la realitat és que actualment, des del nostre Ajuntament, ningú no podrà esperonar la independència del país perquè el consistori s’esbocinaria.    

El partit que està donant estabilitat a l’Ajuntament és el mateix que defensa la ignominiosa monarquia espanyola, el 155 permanent o el silenci dels GAL, i amb ells no es farà mai la independència. 

Demanaria a l’alcaldessa que si volem tornar a parlar de llibertats i de construcció d’estats, primer escullin els companys de viatge que remaran en la mateixa direcció. La independència l’haurem de fer amb Junts per Catalunya, ERC i la CUP, i tant a Catalunya com a Sant Cugat, sumen. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Resposta de l'alcaldessa Mireia Ingla