El català, la vàlua per aconseguir el suport andorrà

Quan parlem amb andorrans sovint ens adonem que molts d’ells encara ens veuen com a espanyols, però quan parlem de l’evolució del català, aconseguim quelcom de protagonisme i la seva visió canvia.

Observar la realitat del nostre idioma des d’Andorra, sent un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la més atractiva.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de vuit milions d'habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, encara tenim un paper clau pel simple fet de parlar català cada dia, de manera natural, i això ens dona una força extraordinària que caldria aprofitar.

Som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans, i el Principat té la clau de volta perquè hi té el gruix dels parlants. Crec, però que caldria fer pedagogia als andorrans, i de passada als catalans de la Catalunya del Nord, perquè els quedi clar que nosaltres som catalans, i pel fet d’estar sota el domini dels espanyols, a diferència d’Andorra, encara no podem legislar plenament com un estat en favor de la llengua, fet que hauria de ser prou significatiu per a captar l’atenció i el suport de tots els catalanoparlants andorrans.

Mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Cal que els andorrans facin el mateix exercici que fem des d’aquí. Que es posin en la pell dels catalans per entendre la impotència que sentim quan volem posar el nostre idioma on li pertoca tot sabent que mai podrem mentre Espanya ens governi.

La força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya pot convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat andorrà i nació catalana— continuem empenyent en la mateixa direcció, però cal que algú faci el pas i demani a Andorra més suports polítics, més humilitat i sacrifici, més generositat i suport per aconseguir l’alliberament de la nostra nació, perquè només així podrem garantir l’evolució natural del nostre idioma comú. 

Article publicat a Racó Català

El català, entre la sobirania i la pertinença a Europa

Quan parlem de l’evolució del català, sovint ens centrem en la realitat catalana. Però observar-ho des d’Andorra, un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada o regió dins de l’estat espanyol, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la atractiva.

La Llei 6/2024 andorrana n’és un bon exemple, ja que reforça l’ús del català en tots els àmbits públics i comercials. Aquesta normativa garanteix que qualsevol ciutadà sigui atès en català i que la retolació, la publicitat i els serveis professionals respectin la llengua oficial del país. També promou la integració lingüística de les persones que arriben a Andorra, generant un marc que assegura la continuïtat i vitalitat del català.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de gairebé vuit milions d’habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, la societat catalana encara té un paper clau pel simple fet de fer servir el català cada dia, de manera natural, això dona una força extraordinària a la llengua i contribueix també a reforçar-la a Andorra. Hem de ser positius i tenir clar que som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans.

“Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic”

Recentment, formacions com Junts o ERC han impulsat iniciatives per reforçar l’ús del català en àmbits com l’atenció al consumidor o la regulació de serveis, així com exigir la normalització de la llengua en judicis o a l’escola, un pas més per garantir que la llengua tingui la presència que li correspon. Però, no ens enganyem, a diferència d’Andorra, Catalunya encara no pot legislar plenament com un estat en favor de la llengua i això hauria de ser prou significatiu com per captar l’atenció de tots els catalanoparlants andorrans.

Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic, i encara menys quan de trets diferencials o identitaris es refereix. No sabem com seran les futures relacions d’Andorra amb la Unió Europea, ni si el català acabarà tenint l’oficialitat que alguns polítics espanyols diuen defensar.

El que sí que sabem tots és que la força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya podria convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat i nació— continuem empenyent en la mateixa direcció i es creen aliances entre negocis, educació, cultura, política.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Menys ajuts i més cultura de l'esforç

Si faig una cerca de notícies i reviso comentaris, piulades i comunicats de la majoria de partits polítics, m'adono que estem dinamitant, entre tots, la cultura de l'esforç. En comptes de treballar per a una autosuficiència real, el que estem creant són joves, i no tan joves, acomodats i dependents de les ajudes.

Quan t'adones que joves universitaris són més creatius per exigir ajudes que per generar oportunitats que els faci autosuficients, veus clar que estem perdent la batalla i que alguna cosa important ha de canviar a la societat en general. Ens hem acostumat a buscar ajuts externs i a esperar que algú ens resolgui les dificultats, mentre hem assenyalat uns partits polítics que han pensat més en les eleccions que en el bon funcionament de la societat. I crec que arriba el moment, ja de forma urgent, de reivindicar el valor de l'esforç propi i de l'autosuficiència.

En lloc de posar el focus en demanar ajudes constants, per a tots i per a tot, és hora de fomentar una cultura on l'esforç, la perseverança i la iniciativa personal siguin els protagonistes. Però reconec que és fàcil dir-ho des del sector privat, i molt complicat dir-ho i aplicar-ho des del sector públic.

Fomentar aquesta cultura de l'esforç no vol dir negar que hi hagi situacions on els ajuts siguin necessaris, sinó equilibrar la balança. Es tracta de recordar que moltes vegades tenim més capacitat del que creiem per tirar endavant amb els nostres propis mitjans, i que l'autonomia i l'autosuficiència són valors que ens enforteixen com a individus i com a societat.

Cal replantejar-nos què hem d'esperar de l'administració i què podem exigir als servidors públics quan han de prendre decisions que no ens afectaran només avui, sinó que determinaran el futur de la nostra societat. Als estudiants de la universitat m'agrada recordar-los que ells poden prendre les regnes del seu camí, només depèn d'ells, no dels ajuts o subvencions, que en el seu cas només haurien de ser una empenta més o un simple cop a l'esquena.

Menys ajuts i més cultura de l'esforç podria ser un lema cridaner, segur que polèmic, però que hauria d'encoratjar la gent a creure en les pròpies capacitats i a prendre les regnes del seu destí.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Quan la defensa xoca amb la sobirania

Fa us dies llegia dues notícies que semblen parlar de territoris molt diferents —una ciutat de frontera i un petit país sobirà— però que al fons comparteixen un mateix fil conductor: la tensió entre els interessos locals i la sobirania, entre la identitat pròpia i les influències externes.

Per una banda, la ciutat de la Seu d’Urgell, amb el seu alcalde Joan Barrera, afirmava amb contundència que “farem el que calgui per defensar els interessos de la Seu”. Reconeixent a aquest mateix mitjà que la pressió demogràfica i econòmica —amb treballadors que venen d’Andorra— generava una situació insostenible. 

Per altra banda, en un altre article llegia que s’ha reactivat la investigació del conegut “cas Rajoy” i la “policia patriòtica” i s’ha tramès una nova comissió rogatòria a les autoritats espanyoles, detallant presumptes delictes de falsedat de documents i coaccions d’òrgans constitucionals.

La connexió entre les dues notícies no és evident: però en tots dos casos es tracta de territoris que volen defensar alguna cosa —siguin “els interessos de la Seu” o “la sobirania andorrana” davant influències externes. 

Crec que el batlle de la Seu s’equivoca quan diu que “farà el calgui” pel seu poble. On acaba la legítima defensa dels interessos propis i on comença el risc de desatendre el bé comú? I en el cas de la sobirania, què passa quan el poder que arriba des de fora s’exerceix de facto sobre la voluntat pròpia?

En el cas de la Seu, Barrera insisteix que “cal establir una relació en què ningú exerceixi poder sobre l’altre”. Però alhora admet que la dinàmica poblacional —amb persones que treballen a Andorra i viuen a la Seu— “no és un fenomen que es pugui aturar en un tres i no res”. Així doncs, defensa la pròpia ciutat sense negar la interdependència. Aquesta dualitat és, precisament, la clau del dilema: ser actius en la defensa local, però sense tancar-se en l’egoisme territorial.

Mentrestant, a Andorra, el fet que una investigació sobre poders externs, en aquest cas l’Estat espanyol, torni a posar sobre la taula la idea que “no tot està sota control nostre” resulta inquietant. Les comissions rogatòries revelen que la sobirania no és només un concepte abstracte sinó que es pot veure minada per mecanismes de coacció o influència.

I precisament aquí és on hi ha una lliçó per a la Catalunya del 2025: si volem ser sobirans, no podem limitar-nos a reclamar el que és nostre. Cal també proclamar quina sobirania volem; una que s’ajusti només al territori i als nostres interessos immediats, o una que ens vinculi a uns principis de democràcia, transparència, interdependència i identitat compartida? La primera opció porta un discurs de tancament, de defensar els nostres perquè els altres no ens passin per sobre. La segona reconeix que vivim en un entorn global i que la força del territori s’origina també en la seva capacitat per cooperar i per afirmar-se.

Crec que serà el mixt de les dues opcions la que farà guanyar partits com Junts i Aliança Catalana en les properes eleccions. El “fer el que calgui” és una expressió potent que accepta que s’ha d’actuar amb contundència encara que molesti. Però, en mans de què? Qui defineix què cal fer? I amb quins valors? Si l’objectiu és garantir la identitat catalana, la veu pròpia i la dignitat del territori, cal que aquesta acció vagi acompanyada de responsabilitats, d’una visió que transcendeixi el curt-termini i que pensi en la comunitat ampliada de la nació catalana.

Per acabar vull apuntar que la sobirania —la veritable sobirania— no és incompatible amb les aliances, la mobilitat o la interdependència. Justament, un territori fort és aquell que pot defensar-se, però també col·laborar. I un poble que assumeix la seva condició sobirana és aquell que no té por de mirar més enllà, d’interrogar-se i d’actuar. Tant si es tracta de la Seu, d’Andorra, o la nació catalana, crec que el principi és el mateix: no només reclamar, sinó també construir.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Quan parlar català ja no és suficient

Fa pocs dies, en un viatge al nord d’Alemanya, vaig viure una escena aparentment banal, però que em va fer pensar molt en el moment que viu la nostra societat. Era al lavabo d’un establiment quan, de sobte, vaig sentir una conversa en un català impecable. En sortir, convençut que em trobaria uns nois d’origen català, em vaig sorprendre en veure tres nois d’origen marroquí i un britànic.Tots quatre parlaven català com si haguessin crescut al costat de casa meva. Em van dir que venien de Vic i que estaven de visita a Alemanya. Per curiositat, els vaig preguntar si eren catalans. Un em va respondre que sí, convençut; els altres tres van dir que no, que ells eren marroquins.

Aquella resposta em va colpir. Durant anys havíem repetit que per ser català n’hi havia prou amb parlar la llengua i sentir-se’n part. Però potser avui, a la Catalunya del 2025, això ja no és suficient. No perquè hàgim de posar condicions a ningú, sinó perquè el país —la nació— ha entrat en una fase on cal quelcom més que la llengua: cal consciència, voluntat i compromís amb el que érem, som i volem seguir sent.

En aquell instant vaig pensar en el Parlament Lliure, un projecte que he conegut recentment i que defineix molt bé aquesta idea d’identitat conscient. En l’apartat de voluntaris, el web inclou aquesta frase que em sembla clau:

“Declaro lliurement que formo part de la nació catalana, per llengua, cultura, sentiment de pertinença i voluntat política, amb independència del meu lloc de naixement o residència”.

És un text senzill però profund. Hi cap tothom que vulgui formar part de la nació catalana —tant se val d’on vingui, on visqui o quin sigui el seu origen—, però hi entra només qui vol formar-ne part. I aquesta és la gran diferència entre parlar una llengua i assumir una identitat política.

El Parlament Lliure és, de fet, una proposta que recupera l’esperit del Primer d’Octubre: aquell esperit d’acció, de dignitat i de desobediència democràtica. Neix com un projecte transversal, netament independentista, que vol construir un Parlament alternatiu capaç de forçar el compliment del mandat del 2017.

El que més m’atrau d’aquesta iniciativa és que no demana renunciar a res. Cap militant o votant de Junts, ERC, la CUP, Aliança Catalana o el Front Nacional ha de deixar de creure en el seu partit. El que proposa és una altra cosa: un espai de país, una plataforma cívica on tots aquells que volem la independència puguem treballar-hi sense sigles ni interessos electorals. 

Durant massa temps hem delegat la força del moviment independentista als partits esperant que fossin ells qui “fesin la independència”. Els anys ens han dit que el resultat és el bloqueig, la desil·lusió, la fustració i una sensació general que tot ha quedat en paraules. Doncs sembla que el Parlament Lliure vol ser el contrari d’això: una eina pràctica, organitzada des de baix, que permeti reprendre el camí cap a la sobirania real.

Per això torno a aquella escena d’Alemanya. Aquells nois que parlaven català representen, d’alguna manera, dues realitats del nostre país. D’una banda, la força integradora de la llengua i la cultura catalana, capaç d’unir persones d’orígens molt diversos. De l’altra, la fragilitat d’un sentiment nacional que, si no es nodreix d’una voluntat política compartida, corre el risc de diluir-se, i això pot ser el nostre fi com a societat.

Ser català, avui, és molt més que parlar la llengua. És entendre que formem part d’una nació sense estat, que encara no és lliure i que necessita que cadascun de nosaltres prengui partit de forma conscient. No es tracta d’excloure ningú, sinó de reconèixer que la llibertat no arribarà només per inèrcia cultural, sinó per decisió col·lectiva.

I aquesta decisió —la de voler ser catalans políticament— és la que Parlament Lliure posa damunt la taula. No com una teoria, sinó com una acció: construir, des de la ciutadania, un espai de sobirania que torni a donar sentit al mandat de l’1 d’Octubre.

Potser algun dia, si torno a sentir català des d’un lavabo d’Alemanya, ja no em sorprendrà tant saber qui el parla. Perquè potser, aleshores, la nostra nació haurà fet el pas definitiu. Mentre, observem què passa a ciutats com Vic i copiem el seu model d’ensenyament i ús del català. Vic i altres municipis són el camí a seguir pel que fa a la incorporació de nous parlants.

Article publicat a Racó Català 

Sant Cugat és el motor silenciós de l’economia catalana

Quan moltes ciutats busquen receptes per reactivar la seva economia, Sant Cugat del Vallès sembla que ja ha trobat la fórmula: treballar, innovar i sumar complicitats. Amb la taxa d’atur més baixa de Catalunya (5,04%) i una de les millors de tot l’Estat, el nostre poble s’ha convertit en un exemple de com es pot créixer sense perdre identitat ni qualitat de vida.

Les dades no enganyen i cal felicitar-nos. Sant Cugat és des de fa dècades un municipi amb ocupació de valor afegit, un teixit empresarial divers i un ecosistema d’start-ups que ja la situen com el segon gran pol d’innovació del país, només per darrere de la nostra capital, Barcelona. Aquí hi conviuen multinacionals, pimes i molts emprenedors amb projectes joves que volen canviar el món. Aquesta combinació de talent, coneixement i oportunitats no és fruit de l’atzar, sinó d’anys de planificació i d’un compromís real entre l’administració i l’empresa.

L’Ajuntament actual i Sant Cugat Empresarial, per exemple, ho han entès i per això estan impulsant el projecte BIVA, una iniciativa que pretén projectar la ciutat al mapa internacional de la innovació. Amb BIVA, Sant Cugat no només mira cap endins, sobretot està mirant cap al futur, amb ambició i amb una clara mirada global.

I mentre aquí es treballa de debò per construir país, des de Sant Cugat i mirant cap al resta del mós, alguns partits espanyolistes com el PSOE i el PP semblen més preocupats per fer-se fotos o exigir la tornada dels funcionaris espanyols que renoven DNIs i passaports. Uns pensen en economia, talent i futur; els altres segueixen pensant en espanyolitzar-nos, en ocupar més cadires i titulars.

Avui queda clar que Sant Cugat no necessita permisos per liderar. Ja ho està fent cada dia, amb fets, i el país sencer hi surt guanyant. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Quan la política perd l'educació

Hi ha una línia molt fina entre el carisma i la manca de respecte. I massa sovint, els líders actuals la trepitgen amb una alegria preocupant. La política, que hauria de ser l'espai de la paraula mesurada, del diàleg serè i del respecte institucional, s'ha convertit en un espectacle mediàtic més. Ho veiem quan criden i s'assenyalen al Congreso dels espanyols, però també quan s'aplaudeixen i es trepitgen els polítics de casa al Parlament. Internacionalment, aquesta deriva també és preocupant, i el cas del president nord-americà Donald Trump n'és el màxim exponent: un cap d'estat que confon la tribuna amb un plató i la diplomàcia amb la fanfarroneria.

En la seva recent aparició pública a Egipte, concretament amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, Trump no va dubtar a llençar-li floretes en to paternalista, ni a burlar-se del moviment #MeToo, com si el respecte fos un luxe prescindible. I davant d'això, què van fer els dirigents europeus que buscaven la foto històrica rere Trump? Somriure, esquivar la mirada o, fins i tot, seguir-li el joc. La foto del president dels espanyols, Pedro Sánchez, amb Trump signant l'acord de pau per Gaza és el darrer exemple d'una escena on el decorat sembla més important que el contingut.

Però aquesta manera de fer no és banal. Quan el president dels Estats Units, qui hauria de ser referent mundial, banalitza la diplomàcia i converteix la política en un xou personal, envia un missatge nociu arreu del món; que l'arrogància, la burla i el protagonisme individual poden substituir l'educació, la discreció i la solidesa moral. I això és un mal favor per a tots.

Europa hauria de recordar d'on ve. De la Il·lustració, del pensament crític, del respecte a la paraula donada i a les formes. La política no hauria de ser una conversa de bar de barri baix, ni els presidents uns còmics d'improvisació. Si Trump ha convertit la política internacional en un espectacle, el que cal és que els altres caps d'estat sàpiguen parar-li els peus i posar-lo, a mesura del que puguin, al seu lloc.

Catalunya hauria de tenir veu en aquest taulell internacional, però mentre no hi tenim espai, preparem als nostres polítics i exigim-los com han de representar-nos a tots. Que no confonguin mai la cordialitat amb la submissió, i que puguem avançar cap a un món on els líders inspirin respecte, no rialles i simples aplaudiments.

Article publicat a Racó Català

Andorra parla i Catalunya s’hi inspira

Catalunya i Andorra comparteixen molt més que la llengua. Compartim història, cultura i anys de relació entre les dues societats. Per això, quan Andorra parla als escenaris internacionals, molts catalans escoltem amb interès. En les darreres setmanes, el govern andorrà ha posat en relleu que Andorra no és un Estat fantasma: té veu, té criteri i està disposat a fer-se escoltar, tot i les limitacions inherents a la seva mida i les seves circumstàncies.

Andorra, en paraules de la ministra Imma Tor, es compromet a reconèixer l’Estat de Palestina, però amb condicions estrictes: l’alliberament dels ostatges, el desarmament de Hamàs i la formació d’un govern palestí sense la seva participació. Altres països, alguns amb menys criteri i principis, han seguit camins ben diferents dels andorrans, però Andorra, que sempre ha reivindicat que la seva neutralitat no sigui sinònim de passivitat, s’ha posicionat amb fermesa envers el conflicte entre Israel i Palestina.

En una entrevista recollida a aquest mitjà, la ministra Tor deia que Andorra no pot restar indiferent davant conflictes de gran envergadura, com els que passen a Gaza o Ucraïna. Que un país petit manifesti aquesta disposició és important: demostra que la grandària no determina la rellevància moral ni política. I Andorra, agradi més o menys, es posiciona com un actor que no només respon a pressions exteriors, sinó que té voluntat pròpia i pren les seves decisions.

I estimats lectors del nord, no sabeu l’enveja sana que a molts catalans ens fa precisament aquest fet. Existir, tenir veu i poder influir al món sencer, sense filtres, sense barreres ni complexos. Som molts els catalans que reconeixem i donem suport a Andorra. Perquè, si alguna cosa compartim, és la recerca de veu i reconeixement. Molts catalans somniem en el que precisament Andorra exerceix amb naturalitat, tenir i ser veu internacional. Això n’és un simple exemple, però clar, que demostra que sí que es pot participar, sí que es pot actuar, sí que es pot influir, tot i no tenir la grandària d’una gran potència.

En aquest article no pretenc mostrar-me a favor o en contra de les decisions que pugui prendre el govern andorrà. Per alguns les condicions del reconeixement de Palestina poden ser massa estrictes, i potser alguns voldrien un reconeixement amb menys dilacions. Però això no ha de fer que ignorem el valor del què ja està fent Andorra com a estat; actuar i mostrar que no es conforma amb el silenci ni es deixa portar pel corrent o la influència d’altres estats veïns.

Molts catalans que veiem Andorra com un aliat natural, amb qui ja compartim esforços culturals i polítics, només podem reconèixer i animar la seva presència constant en l’escena internacional. La geopolítica importa, i tard o d’hora Catalunya haurà de poder establir contactes diplomàtics amb sentit, al nivell que li correspon com a nació i seguint els passos d’Andorra. Però temps al temps, fins que arribi aquest moment, el que ja podem començar a fer és el que tenim més a l’abast: estimular la col·laboració entre empreses catalanes i andorranes, per exemple.

Actualment, Barcelona disposa d’un ecosistema potentíssim en innovació, tecnologia, cultura i serveis, i Andorra té la necessitat d’obrir-se pas en els mercats més propers i naturals, que no són altres que els de Catalunya. Fer créixer aquests vincles és preparar el futur: un futur on la veu catalana també pugui comptar en el tauler internacional. Perquè mentre Andorra parla al món, Catalunya escolta i s’hi inspira.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra