Puigdemont, serà el sastre de l’independentisme?

A Catalunya hem viscut anys extraordinàriament intensos. Després de l'1 d'octubre de 2017, les esperances, les frustracions, les decisions polítiques i les estratègies divergents han marcat bona part del debat públic. Les relacions entre els diferents espais de l'independentisme han passat per moments de cooperació, però també de confrontació, retrets i desconfiança.

Ara, amb unes noves eleccions estatals a l'horitzó i la possibilitat cada vegada més propera del retorn del president Carles Puigdemont, s'obre un nou escenari polític que hem de saber aprofitar amb visió estratègica. 

El resultat de les urnes determinarà la representació dels diferents partits i les possibilitats d'articular majories parlamentàries. Però hi ha una qüestió que transcendeix qualsevol resultat electoral i ens hauria de preocupar, I molt. Com gestionarem les diferències polítiques acumulades durant aquests anys i com recuperarem els espais de confiança entre persones que hem compartit objectius, mobilitzacions i experiències, però que hem acabat defensant camins diferents?

El retorn del president Puigdemont, quan es produeixi, tindrà inevitablement una dimensió política, però també humana i simbòlica. Després de gairebé una dècada fora de Catalunya, la seva arribada serà un moment rellevant de la nostra història recent, independentment de la valoració que cadascú faci del seu lideratge, de les seves decisions o de l'estratègia de Junts per Catalunya.

I precisament perquè les valoracions són diferents, seria interessant que aquest moment servís per obrir una reflexió col·lectiva. Durant aquests anys, dins l'independentisme s'han produït desacords profunds. Alguns han estat estratègics, d'altres personals, i molts han tingut conseqüències en les relacions entre organitzacions, dirigents i ciutadans. No es tracta de negar aquestes diferències ni de fingir que no han existit. Tampoc de repartir culpes o establir qui tenia raó.

Aquest podria ser un dels grans aprenentatges del període que hem viscut. Les diferències entre Junts, Esquerra Republicana, la CUP i altres sensibilitats independentistes són reals. Responen a visions diverses sobre les institucions, l'economia, les polítiques socials i les estratègies per afrontar el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol.

És normal que aquestes diferències existeixin en una societat plural. El problema apareix quan el debat deixa de centrar-se en les idees i es converteix en una desqualificació constant de les persones.

Sovint les xarxes socials han estat l'escenari més visible d'aquesta dinàmica. Les discussions entre ciutadans independentistes, que anys enrere havien compartit manifestacions i mobilitzacions, han acabat de vegades dominades pel ressentiment. La crítica política, absolutament legítima, ha conviscut amb acusacions personals i amb una incapacitat creixent per reconèixer res de positiu en qui pensa diferent.

Per això, a partir d’ara el debat sobre el futur de l'independentisme no hauria de limitar-se a les aliances electorals o a la distribució de responsabilitats institucionals. També hauria d'abordar com recuperar una cultura política basada en el respecte, la confiança i la capacitat d'escoltar-nos.

La reconciliació, però, no pot ser una exigència unilateral ni una manera d'evitar les responsabilitats. Les ferides no desapareixen simplement perquè algú demani passar pàgina. Cal reconèixer els errors, escoltar els greuges i acceptar que persones que van viure els mateixos esdeveniments poden haver-ne extret conclusions diferents.

Passi el que passi a les eleccions estatals, Catalunya continuarà necessitant espais de diàleg entre persones amb idees diferents, i això també afecta els independentistes. Cap resultat electoral no resoldrà per si sol les diferències acumulades, com tampoc no esborrarà els vincles personals i polítics que s'han construït durant dècades.

El retorn del president Puigdemont podria oferir una oportunitat per començar una etapa diferent. No necessàriament d'unitat orgànica, ni de candidatures conjuntes, ni d'estratègies idèntiques. Potser simplement una etapa de respecte en què les discrepàncies entre nacionalistes siguin compatibles amb el reconeixement mutu.

Crec que seria un canvi menys espectacular que un gran acord polític, però probablement molt més profund i efectiu. Els ciutadans tenen dret a exigir explicacions, a formular crítiques i a escollir lliurement els seus representants. També tenen dret a esperar que els dirigents polítics siguin capaços de debatre amb rigor i de tractar-se amb respecte, especialment després de tot el que s'ha viscut.

El futur de Catalunya no dependrà únicament dels resultats electorals, dels lideratges o de les decisions judicials. També dependrà de la capacitat de la seva societat per gestionar democràticament les diferències i preservar els vincles que fan possible qualsevol projecte compartit.

Les ferides de l'independentisme no es recosiran en un sol dia, ni amb una fotografia, ni amb un discurs. Però els moments de gran transcendència simbòlica poden ajudar a iniciar converses que fa massa temps que estan pendents.

El retorn del president Puigdemont podria ser un d'aquests moments. No caldrà que tothom pensi igual, ni que tothom faci la mateixa lectura del passat. Potser el primer pas serà molt més senzill; tornar a parlar, tornar a escoltar i acceptar que les diferències polítiques no han d'impedir el respecte entre compatriotes.

Perquè, més enllà de qui guanyi o perdi unes eleccions, la convivència democràtica i la capacitat d'entendre'ns continuaran sent imprescindibles per construir el futur de la nostra nació. Jo ho tinc clar, cal posar el debat nacional al capdavant per tal de cosir ferides. 

Article publicat a Racó Català

La UE, el català i Catalunya

Abans de res voldria deixar molt clar que el futur d'Andorra l'han de decidir els andorrans. Són ells els qui han de valorar fins a quin punt els avantatges de l'acord d'associació amb la Unió Europea compensen els riscos que pot comportar per a la seva economia, el seu model social o la seva sobirania. I aquesta decisió mereix tot el respecte del món.

Ara bé, vist des de Catalunya, crec que tenim motius per observar aquest procés amb una il·lusió especial. Per als andorrans, una relació més estreta amb Europa pot significar noves oportunitats empresarials, més facilitat per accedir al mercat europeu, més possibilitats per als joves que vulguin estudiar o treballar a l'estranger i una economia més connectada internacionalment. Evidentment, també hi ha interrogants sobre l'habitatge, el control fronterer, la competitivitat de les empreses, la burocràcia en general o la preservació de les particularitats del país. Però Andorra ha demostrat al llarg de la seva història una capacitat extraordinària per adaptar-se als canvis sense perdre la seva identitat.

I aquí és on voldria introduir una reflexió que va més enllà de l'economia o el control de fronteres. Andorra és l'únic estat sobirà del món que té el català com a única llengua oficial. Pot semblar una evidència, però és una realitat d'una transcendència enorme per als milions de persones que compartim aquesta llengua. El català encara no és llengua oficial de les institucions de la Unió Europea malgrat la seva vitalitat cultural, econòmica i demogràfica. I, per tant, qualsevol acostament d'Andorra a les institucions europees representa també una oportunitat per reforçar la visibilitat internacional de la nostra llengua.

Andorra no es convertirà automàticament en un nou estat membre ni el català adquirirà per aquesta via l'oficialitat europea. Però sí que podem imaginar un futur en què les relacions entre Andorra i Europa siguin cada vegada més estretes i en què la presència institucional d'un estat catalanoparlant contribueixi a donar més força, normalitat i reconeixement a la nostra llengua.

I això, des de Catalunya, ens hauria d'animar a esperonar qualsevol negociació que sigui positiva per a Andorra, per a Europa i també per al conjunt de la comunitat catalanoparlant.

Quan era petit, al col·legi jugàvem a futbol i organitzàvem una competició que anomenàvem el "mundialet". Cadascú havia d'escollir un país per representar-lo. Jo sempre intentava escollir Catalunya, però sovint alguns companys no em deixaven perquè Catalunya encara no era un estat. El que feia immediatament, quan no em deixaven jugar amb Catalunya, era córrer a escollir Andorra. I no era l'únic. Durant uns quants anys, els nens catalanoparlants del meu col·legi, que no érem majoria, sovint ens afanyàvem a escollir Catalunya o Andorra abans que ho fessin els altres. Si no podíem representar Catalunya, volíem representar aquell petit estat del nord que sentíem tan proper, tan nostre i, alhora, tan admirable.

Pot semblar una anècdota infantil sense gaire importància, però amb els anys he entès que explica molt bé un sentiment que encara avui compartim molts catalans. Quan mirem cap al nord i veiem Andorra, no hi veiem simplement un país veí. Hi veiem un estat que ha sabut preservar la seva sobirania al llarg dels segles, que ha convertit el català en la llengua de les seves institucions i que, amb tots els encerts i desencerts ha pogut construir un model propi de país.

Personalment crec que Europa no hauria de representar una amenaça per a la identitat andorrana. Al contrari, si les negociacions es fan bé i es preserven els elements essencials del país, crec que podria convertir-se en un instrument per projectar aquesta identitat amb més força.

I a mi m'agradaria que algun dia el català fos plenament reconegut a les institucions europees. I també m'agradaria que Andorra, com a estat sobirà que té la nostra llengua com a única oficial, pogués tenir-hi un paper més destacat que l’actual. No sé quan arribarà aquest moment ni quina serà la fórmula institucional que ho farà possible. Però estic convençut que qualsevol pas que reforci la presència internacional d'Andorra també pot contribuir a reforçar el prestigi del català.

Al col·legi, quan érem nens potser no sabíem res de geopolítica, de tractats europeus ni de sobirania. Però sí que sabíem perfectament amb qui ens identificàvem.

Tant de bo, amb Europa o sense, siguem capaços d'aprofitar aquesta complicitat per fer més forts els nostres vincles, la nostra economia, la nostra qualitat de vida i, sobretot, la nostra llengua.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

El català al supermercat, una qüestió logística

Fa uns dies vaig comprar un Cacaolat en un supermercat d’Andorra. Un producte nascut a Catalunya, amb una marca estretament vinculada al país, comprat a l’únic estat del món que té el català com a única llengua oficial. I, tanmateix, l’envàs que tenia a les mans estava etiquetat en espanyol.

No és un cas excepcional. Als supermercats de Catalunya ens trobem habitualment productes locals fabricats per empreses catalanes —Cacaolat, Donettes, Frit Ravich i moltes altres— en què el català té una presència reduïda o inexistent. També trobem cereals, galetes i tota mena de productes amb envasos en espanyol i portuguès, pensats probablement per abastir simultàniament els mercats dels estats espanyol i portuguès.

I cada vegada que ho veig penso el mateix, potser el problema del català als productes ja no només  és una qüestió lingüística, és també una qüestió logística.

I és que durant dècades tenia sentit intentar fabricar un únic envàs que servís per al màxim nombre de mercats possible. Simplificava la producció, reduïa referències, facilitava la gestió dels estocs i permetia aconseguir economies d’escala.

Però la logística del segle XXI té poc a veure amb la de fa dècades. Avui les empreses treballen amb sistemes de planificació, codis de barres, ERP, gestió automatitzada de magatzems i sistemes de traçabilitat que permeten, al detall, saber amb moltíssima precisió quin producte s’ha fabricat, a quin lot pertany, on està emmagatzemat i cap a quin mercat es dirigeix.

Per tant, si sabem on va cada producte, per què no podem saber també en quina llengua ha d’arribar-hi? Una empresa que comercialitza un mateix producte a Catalunya, Andorra, Espanya i Portugal ja pot disposar d’una versió en català destinada al mercat català i andorrà, una versió en espanyol destinada al mercat espanyol i una versió en portuguès destinada al mercat portuguès, per exemple.

Crear més referències d’embalatge implica gestionar tiratges, estocs, costos d’impressió, canvis de línia i previsions de demanda però  estic segur que qualsevol empresa pot utilitzar la tecnologia i una millor gestió logística per reduir aquest cost de segmentació.

De fet, les empreses ja segmenten els mercats constantment. Canvien promocions, formats, preus, distribuïdors, campanyes publicitàries, webs i missatges comercials segons el país al qual s’adrecen. Si acceptem que Portugal i Espanya són mercats diferents i adaptem els productes a cadascun d’ells, també hauríem de començar a considerar Catalunya – Andorra com un mercat amb característiques lingüístiques pròpies.

Que el mercat andorrà és molt petit? Sí, però no patiu que a Catalunya tenim uns quants milions de ciutadans que valoraran l’esforç de qualsevol empresa amb inquituds, respecte i sensibilitat per la nostra llengua. 

El català és la llengua oficial d’Andorra i la legislació andorrana estableix àmplies obligacions d’ús del català en àmbits com el comerç, la publicitat i l’atenció al públic. Que un consumidor entri en un supermercat d’Andorra i trobi determinats productes catalans etiquetats prioritàriament en espanyol resulta, com a mínim, inacceptable. 

A Catalunya el Codi de consum reconeix el dret dels consumidors a rebre en català les informacions necessàries per al consum i l’ús adequat dels béns. Per tant, augmentar la presència del català als productes no hauria de ser vist únicament com un gest de responsabilitat cultural de les empreses. També forma part de l’adaptació del producte al mercat on es comercialitza.

La llengua d’un envàs també comunica, i quan una marca s’adreça a mi en català em diu, encara que sigui inconscientment, que sap on soc, que coneix el mercat en què opera i que m’identifica com a consumidor. És exactament el mateix principi que porta una multinacional a adaptar una campanya publicitària, una pàgina web o una estratègia comercial a cada país.

Un cop més, faig una proposta on vull recalcar que no es tracta de posar obstacles a la distribució ni incrementar costos empresarials innecessaris. Es tracta justament del contrari, d’aprofitar millor les eines que tenim per fer compatible l’eficiència logística amb la proximitat cultural.

Així doncs, el futur del català als supermercats no depèn només de la política lingüística, també depèn d’una bona cadena de subministrament, i mentre molts catalans busquem fòrmules per millorar la salut del nostre idioma, dins i for a dels supermercants, a Andorra ja hi ha els ingredients i totes les eines d’un estat independent per empènyer amb fermesa. 

Article publicata l'Altaveu d'Andorra

Per un pacte entre independentistes

Els actes de la Diada Nacional de Catalunya haurien de servir per recordar-nos què compartim, d’on venim i cap a on volem anar, però aquesta any he constatat amb molta tristesa fins a quin punt s’ha deteriorat la relació entre els independentistes de dretes i d’esquerres.

La discrepància política és legítima, saludable i fins i tot necessària. Però si tots volem un estat propi hem d’estar disposats a fer sacrificis. 

No ens podem permetre l’error d’enfrontar-nos permanentment entre nosaltres. Durant massa temps, l’independentisme ha dedicat més energies a combatre les seves diferències internes que a confrontar l’estat espanyol, que és qui ens impedeix decidir el nostre futur. Hem arribat a un punt en què alguns independentistes semblen considerar més adversari aquell que defensa una Catalunya ideològicament diferent que no pas l’estat que ens nega el dret a existir.

I això és un error històric que no perdonarem. Cal un punt i final a les tonteries dels extrems independentistes. La CUP i Aliança Catalana representen avui dues visions ideològiques oposades i precisament per això tenen una responsabilitat especialment rellevant. Si els dos extrems de l’independentisme són capaços de reconèixer que la construcció de l’estat català és prioritari a la disputa sobre quin model de país volem, demostrarem que la independència no és una simple declaració retòrica.

No demano que comparteixin programa, tampoc que governin plegats ni que renunciïn a les seves conviccions. Demano, i crec que tot independentista hauria d’exigir, que siguin capaços de coincidir en la necessitat de construir un estat propi.

La unitat independentista no significa uniformitat ideològica, significa entendre l’ordre de les prioritats i jo tinc clar que per fer la independència primer hem de disposar de les eines pròpies d’un estat per després poder discutir democràticament com les volem utilitzar.

Cap projecte d’esquerres podrà desplegar-se plenament mentre les grans decisions polítiques, econòmiques i judicials continuïn condicionades per l’estat opressor. I cap projecte de dretes podrà decidir sobre les seves fronteres, els seus impostos, les seves infraestructures, la seva llengua o les seves relacions internacionals si no hem fet la independència plegats.

Que parlin clar doncs, la independència no és la seva prioritat? Sense estat propi uns i altres podran defensar la seva ideologia, però no la podran aplicar. El que estan fent amb les seves pica baralles absurdes és condemnar-nos a tots els catalans i això cal dir-ho ben alt, repetir-ho i si cal assenyalar-los. La CUP i Aliança Catalana no són conscients que ells tenen la veritable clau. No pas perquè juntes disposin d’una majoria parlamentària, sinó perquè són aquests dos partits els que poden demostrar que fins i tot les expressions més allunyades de l’independentisme són capaces de compartir un objectiu nacional que ha d’estar per sobre de tots.

Si els independentistes d’esquerres, de centre i de dretes actuéssim plegats davant l’estat espanyol ja no ens podrien aturar. Aquesta és la força que més tem qualsevol poder que vulgui mantenir-nos subordinats, un poble divers ideològicament però unit en la defensa de la seva llibertat.

I per aquesta raó ens volen dividits, per això els resulta tan útil que discutim entre nosaltres, que ens vetem, que ens insultem i que convertim cada diferència en una frontera infranquejable. Mentre nosaltres ens acusem mútuament de no ser prou purs, Espanya conserva intactes totes les seves estructures de poder.

No podem continuar caient en aquest parany. No hi ha millors ni pitjors independentistes, però al meu parer, un independentista de veritat mai trencarà cap relació amb cap altre independensita, al contrari, crearà ponts d’entesa fins a arribar a la victòria. Naturalment la generositat que reclamo ha de ser recíproca. L’esquerra i la dreta independentista han d’acceptar que la nació no pertany a una sola tradició ideològica i que ningú no pot ser expulsat del moviment nacional simplement per somniar en una Catalunya diferent.

Es tracta doncs,  d’ajornar determinades batalles, no d’eliminar-les. Quan disposem d’un estat propi ja discutirem a les urnes quina Catalunya volem. Aquesta discussió serà inevitable i profundament democràtica, però perquè pugui produir-se en llibertat abans hem d’assolir aquesta llibertat.

Si els independentistes no som capaços d’entendre el moment transcendental que vivim haurem d’exigir-nos responsabilitats. I si alguns anteposen indefinidament els interessos electorals, els vetos personals o la puresa ideològica a l’objectiu de la independència, tindrem dret a afirmar que qui ha promogut qualsevol boicot o trencament, ha traït l’objectiu compartit que diuen defensar.

La independència és possible mitjançant un gran acte de generositat nacional. Un acord que no exigeix pensar igual, sinó avançar junts. Un compromís sincer per treballar de forma coordinada fins que Catalunya pugui decidir el seu futur sense més repressió.

El dia que siguem capaços de confrontar l’estat opressor amb la força de l’esquerra, el centre i la dreta independentistes actuant plegats, simplement haurem guanyat. Exigim-ho doncs, cridem-ho, ja n’hi ha prou de lluites entre germans.

Si la prioritat és la independència, amaguem la batalla ideològica per l’endemà de la victòria i centrem-ho tot a l’alliberament nacional.

Article publicat a Racó Català

Ningú no ens farà espanyols

La victòria d’Espanya al Mundial va provocar moltes celebracions. També va provocar una conversa que feia temps que tenia pendent.

Un amic de tota la vida, socialista i nacionalista espanyol, em va proposar quedar per posar-nos al dia. Feia temps que no ens vèiem i, com acostuma a passar, després de parlar de la família i la feina, vam acabar parlant de política.

Ell és el que fa unes dècades hauríem definit amb tota naturalitat com un xarnego de manual: fill i net d’immigrants espanyols, amb tota la família repartida per diferents punts de la península i amb una vinculació sentimental evident amb Espanya. Allà, enmig del nou embriac de nacionalisme espanyol, em deia convençut que jo també soc espanyol, que així ho diu el meu DNI i que, ens agradi o no, aquesta és la realitat.

És un argument que els independentistes hem sentit milers de vegades. Com si un document administratiu pogués determinar allò que un és o allò que un sent. Com si la identitat es pogués imposar per decret. En fi, paciència.

Aquesta vegada li vaig respondre una cosa molt senzilla. Que entenc perfectament que els xarnegos i els colons tinguin aquesta manera de veure el món. Tenen “abuelos”, cosins i una part important de la seva història familiar a Espanya. És normal que hi tinguin lligams emocionals. Ara bé, també han d’entendre que hi ha molts catalans que no tenim avis, tietes ni cosins a Espanya.

En el meu cas, de fet, tinc més família a França i a Mèxic que no pas a Espanya. Per això, quan arriba un Mundial de futbol, m’és fàcil i perfectament natural dir que jo no visc les victòries de la selecció espanyola com a pròpies. Ben al contrari. Per motius personals, familiars, culturals i també polítics, prefereixo sempre que perdi.

La conversa va continuar. Ell em va deixar anar una frase que també he sentit moltes vegades, que els catalans ens mirem massa el melic, que estem obsessionats amb la nostra identitat i que, en el fons, tenim un complex d’inferioritat.

Va ser en aquell moment quan vaig adonar-me que, probablement, passa exactament el contrari. La majoria dels catalans no ens sentim inferiors. Ens sentim privilegiats, i és lògic que sigui així perquè juguem a casa. Aquesta és la nostra terra, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. No necessitem demostrar res a ningú perquè no vivim Catalunya com una idea prestada, sinó com la nostra realitat quotidiana.

Potser és precisament aquesta normalitat la que costa d’entendre des de determinats sectors del nacionalisme espanyol. Ja no cal despullar a cap feixista, ni a cap espanyolista ranci, és simplement fer obrir els ulls a qualsevol espanyol que diu que també és català. No ho és, és incompatible una cosa amb l’altre, i una cosa no és millor que l’altre.

Ens hem cregut el relat del nacionalisme espanyol, dels morts de fam, però també dels rics.  Ells interpreten que qualsevol afirmació de catalanitat és una negació a Espanya, però en realitat, simplement és una afirmació del que som.

La identitat no s’imposa. Ni amb un DNI, ni amb una Constitució, ni amb una selecció de futbol per molt que alguns insisteixin. Al final, però, malgrat les discrepàncies, podem acabar les converses com les comencem, fent un cafè entre amics, amb un somriure i un copet a l’esquena. I això també és important. A la vida convé tenir amics de tots els colors polítics. Convé poder discutir, discrepar i dir-se les coses a la cara sense deixar de respectar-se.

Però també convé entendre que hi ha identitats que no es poden fabricar ni substituir. A Catalunya molts tenim clar que ningú mai no ens farà espanyols, passi el que passi o diguin el que diguin.

Article publicat a Racó Català

Tenim la tecnologia però ens falten usuaris

Durant molts anys, una de les excuses habituals per justificar l’absència del català en determinats serveis ha estat el cost. Traduir una pàgina web, adaptar un programa informàtic, disposar de personal que parlés diferents idiomes o generar continguts en diverses llengües implicava temps, diners i recursos.

Avui aquesta excusa cada vegada té menys sentit. La tecnologia, la traducció automàtica i, especialment, la intel·ligència artificial estan canviant radicalment la manera com les empreses es relacionen amb els seus clients. Un mateix servei pot funcionar en diverses llengües amb un cost i una complexitat molt inferiors als de fa uns anys.

Aquest fet és, sense dubte, una oportunitat extraordinària per al català. Mai no ho havíem tingut tan fàcil per aconseguir que la nostra llengua sigui present en xatbots, programes de gestió, aplicacions, comerç electrònic, xarxes socials, blogs, newsletters, enquestes de satisfacció o serveis d’atenció al client.

Aquest estiu he viatjat amb la companyia aèria Wizz i he pogut analitzar la seva comunicació i l’ús de la llengua. En tot moment s’han adreçat a mi en català. Ho han fet des de l’entorn digital, invertint pocs recursos, però mostrant una sensibilitat i una empatia que cal valorar.

Actualment, qui no comunica en català, qui no personalitza la comunicació als seus clients és perquè no vol. Precisament, el Departament de Política Lingüística de Catalunya està empenyent per a què les empreses puguin aprofitar la tecnologia per usar com cal la llengua. El gener de 2026 van anunciar el suport a 56 projectes per reforçar la presència del català en la tecnologia i el món digital. Hi trobem aplicacions, plataformes, interfícies, assistents virtuals, eines d’intel·ligència artificial i tecnologies del llenguatge. Una demostració que el català pot ser perfectament una llengua del món digital i de la intel·ligència artificial.

Avui estem en disposició d’exigir a qualsevol empresa que volem que ens atengui en català. Que volem que l’assistent de conducció dels vehicles que comprem estigui en la nostra llengua, que les cartes, les webs, els xatbots... també ho estiguin, i si no ho estan, que pugui ser un element decisiu per buscar una alternativa de compra.

Tenim les eines i no ens hi podem quedar fora, són moments decisius per a que el català tingui la presència digital que mereix. Però hi ha una barrera que la tecnologia no pot eliminar, la nostra actitud com a usuaris.

Un estudi de la Plataforma per la Llengua publicat a finals de 2025 ho deixava clar quan deia que només dos de cada deu catalans procuren molt tenir els seus dispositius configurats en català, mentre que gairebé un 60% hi posa poca o gens d’atenció.

I això és important perquè les empreses treballen amb dades, i amb aquestes dades prenen decisions. Cada vegada que seleccionem català en un menú, configurem una aplicació en català, escrivim una consulta en català, seleccionem el català al caixer automàtic del banc o a la pantalla del VIENA o del McDonald’s, per exemple, estem fent visible que existim. Si milers o centenars de milers de persones ho fem el català deixa de ser una reivindicació simbòlica i es converteix en una necessitat de mercat.

Per això crec que hem de fer un canvi de xip pensant en positiu. No cal boicotejar ni fer mala sang amb ningú, només hem de demanar el català amb naturalitat, amb educació, amb orgull i amb sentit comú. Evidentment, a Catalunya, a Andorra i a la resta dels Països Catalans, però també fora del nostre territori.

Quan viatjo, m’he trobat més d’una vegada amb una sorpresa agradable a museus, catedrals, monuments o serveis turístics de diferents punts d’Europa que ofereixen informació o audioguies en català. Al costat de l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià o l’espanyol, hi apareix el català, amb naturalitat. Segur que hi és no perquè algú hagi fet alguna campanya de boicot o s’hagi emprenyat molt, sinó perquè algú amb visió empresarial haurà fet pedagogia i haurà explicat la quantitat de catalanoparlants que visiten aquell monument a l’any.

Fem-ho en positiu, doncs. Que contracto una audioguia? Doncs preguntem si està disponible en català. Que em baixo una aplicació? Configurem-la en català. Un programa informàtic? Demanem al proveïdor si incorpora la nostra llengua. Un hotel, una aerolínia o una empresa internacional? Preguntem si ens poden atendre en català, i si no poden, depenent de la seva reacció empatitzem i prenguem la decisió que pertoca.

No cal enfadar-se ni convertir cada situació en un conflicte lingüístic. Moltes vegades n’hi ha prou amb fer visible que existim, que som molts els que ens movem arreu del món consumint, comprant i enriquint comerços d’arreu.

Actualment, tenim la tecnologia, però necessitem que els usuaris s’ho creguin i s’estranyin quan a algun lloc es pot escollir el noruec, l’italià o el polonès, i no hi és el català.

Tenim davant nostre una oportunitat que no hauríem de desaprofitar. La revolució digital i la intel·ligència artificial ens permeten tenir  una presència que fins fa poc era molt més difícil i costosa d’aconseguir. La tecnologia ja ha fet fàcil oferir el català, ara ens toca a nosaltres fer-lo necessari.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Andorra, el cap i el cor dels Països Catalans

Durant més de set cents anys Andorra ha resistit entre dos monstres centralistes que, al llarg de la història, han intentat uniformitzar llengües, cultures i identitats. França al nord i Espanya al sud han influït, sense dubte, en el tarannà dels andorrans.

Els dos estats, immensos davant d’una petita nació que, contra tot pronòstic, ha preservat la seva sobirania, les seves institucions i la llengua catalana com a única llengua oficial, han reforçat aquesta singularitat, i és la que ha convertit Andorra en molt més que un estat independent, també és un símbol.

Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

I mentre molts territoris de parla catalana han hagut de lluitar per preservar la seva llengua dins d’estructures polítiques alienes, Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

Aquesta realitat, que ens fascina a tots els que estimem la llengua, és també la que ens anima a convidar Andorra a liderar l’espai cultural, econòmic i lingüístic que compartim. Andorra ha de deixar de ser un territori perifèric i ostentar ja, sense complexos, ser un dels principals motors dels Països Catalans.

I quan parlo de Països Catalans no em refereixo al que tradicionalment s’ha concebut des d’una mirada centrada en Catalunya, em refereixo a tots els territoris de parla catalana, tots. La realitat actual ens demana una visió més coral, més equilibrada i més ambiciosa per a tots. Una comunitat de pobles units per una llengua, una història, tradició i uns interessos compartits, on Andorra ha d’exercir el lideratge que li correspon com a únic estat plenament sobirà d’aquest espai.

Sense renunciar al concepte de Països Catalans potser és legítim explorar noves denominacions que facin visible la centralitat d’Andorra. “Països Catalano-Andorrans”, “Països Andorrano-Catalans”... o potser un nom completament nou que simbolitzi una nova etapa compartida. El nom és el menys important, en realitat, el que tinc clar és que no es tracta tant de canviar una etiqueta com d’obrir un debat realista sobre com volem explicar-nos al món.

Però aquesta reflexió que plantejo al voltant dels Països Catalans no és només cultural, també la plantejo des d’una visió econòmica. Per a Andorra, els territoris de parla catalana haurien de ser el seu mercat natural. Un espai on comparteix idioma, proximitat geogràfica, vincles humans i una manera d’entendre els negocis. Les empreses andorranes també poden oferir talent, serveis financers, tecnologia, comerç, turisme, salut, educació o innovació a milions de persones que comparteixen aquest mateix entorn cultural.

I el camí hauria de ser recíproc. Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta de territoris també haurien de trobar en Andorra un soci estable, comprensiu i internacionalitzat.

Potser, després de segles mirant Andorra com una excepció als Pirineus, ha arribat el moment de veure-la com un centre. Un petit país que ha demostrat que la dimensió no determina la influència, que ha sabut sobreviure entre gegants sense deixar de ser ell mateix, i que, precisament per això, ha de tenir un paper determinant en la construcció del futur compartit dels pobles de parla catalana.

Què hem de fer perquè Andorra sigui la protagonista dels sempre somniats Països Catalans? Estic segur que si en parlem, de forma honesta i generosa, en sabrem trobar el millor encaix.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Puigdemont, torna i acaba la feina!

 

Catalunya viu un moment en què cal que ens ressoni una única pregunta: qui decideix el nostre futur?

I quan ens responem a la pregunta ens adonem que ja fa massa anys que els catalans discutim sobre l’eix ideològic mentre el debat nacional va perdent centralitat. Ens dividim entre l’esquerra i la dreta, el centre, l’extrema esquerra o l’extrema dreta. I crec que totes aquestes diferències són legítimes i formen part de qualsevol democràcia madura, però el temps passa i els que ho tenim clar, no trobem resposta a una pregunta bàsica: volem que les grans decisions sobre Catalunya es prenguin des de Catalunya?

Aquesta hauria de ser la nostra brúixola. Quan una nació no ha resolt el seu encaix polític, l’eix nacional no pot desaparèixer. Hem de deixar d’amagar-nos sota altres debats perquè mentre discutim entre nosaltres, les decisions que condicionen el nostre futur continuen prenent-se fora de Catalunya.

És urgent que tornem a pensar en clau nacional. No es tracta de renunciar a les ideologies, quan arribi el moment que cadascú defensi el model fiscal que prefereixi, el sistema educatiu que consideri o les polítiques socials que cregui justes. Però abans d’aquest debat n’hi ha un altre que afecta tothom, que ens crema a les mans i no estem atenent: qui ha de tenir l’última paraula sobre el futur del nostre país?

Tinc clar que la resposta a aquesta pregunta ens continua agermanant. Durant els anys del Procés, el president Carles Puigdemont va assumir una responsabilitat política extraordinària. Amb encerts i errors, va representar la voluntat de portar fins al final un mandat polític que milions de catalans havíem expressat a les urnes, i aquella determinació continua sent, per a molts, un referent.

I ara què?

Tinc clar que ha arribat el moment de recuperar aquell esperit. No per repetir les mateixes estratègies, sinó per recuperar una idea fonamental: que els interessos nacionals de Catalunya han d’estar per damunt dels interessos de qualsevol partit.

Els partits polítics sempre han estat eines, però Catalunya ha de ser sempre el projecte. La CUP, ERC, Junts, Aliança Catalana i totes les persones que compartim la voluntat que Catalunya pugui decidir el seu futur tenim sensibilitats diferents, i és bo que sigui així, però si aquestes diferències acaben sent més importants que allò que ens uneix, el projecte col·lectiu tornarà a quedar bloquejat.

Abans de ser militants, votants o simpatitzants d’un partit, tots som catalans. Potser és des d’aquesta consciència compartida que cal començar una nova etapa. Una etapa menys centrada en els retrets i més orientada a construir una estratègia comuna. Una etapa en què les discrepàncies ideològiques no facin impossible la cooperació en tot allò que afecta el futur nacional de Catalunya.

El president Puigdemont ha d’ajudar a cosir, a unir i a culminar allò que va quedar interromput. Però aquesta vegada la responsabilitat no pot recaure només sobre una persona, cal que sense retrets sapiguem trobar la part més bona i constructiva de tots els racons del sobiranisme.

Si hi ha una feina per acabar, només la podrem acabar quan els catalans siguem capaços de recordar que, abans de qualsevol sigla, abans de qualsevol ideologia i abans de qualsevol estratègia electoral, som una nació que vol decidir el seu propi futur.

Els lideratges són imprescindibles, però cap president, partit o govern ens farà la independència, recordem que les nacions només avancen quan els seus ciutadans decideixen caminar junts.

Article publicat a Racó Català