Polititzar Torre Negra és un fracàs dels santcugatencs

 

L'altre dia vaig apropar-me al Club Muntanyenc per escoltar la taula rodona sobre La situació actual de l'espai natural de Torre Negra i rodalia. Cal felicitar el periodista Jordi Pascual per la conducció, però alarmar-se pel fons de l'argumentari i els comentaris que es van sentir. Està molt bé voler preservar l'espai de Torre Negra, opinar i reivindicar idees i sentiments, però trobo al·lucinant la frivolitat i el poc respecte que es té per la propietat privada dels altres.

La meva família va heretar terrenys de Torre Negra perquè el meu besavi i avi, hi treballaven la terra. Ara, però, escolto com un grup d'ecologistes fan apologia als seus postulats anticapitalistes i a favor de la propietat pública, mentre un representant del consistori, amb to paternalista, deixa entreveure que l'Ajuntament potser anirà comprant alguns terrenys, igual que han fet amb la finca de la Torre Negra, però que els propietaris no tenen drets i que aquesta pel·lícula tindrà mal final per a ells...

Sap greu que el conflicte de Torre Negra s'hagi polititzat d'aquesta manera, i que el Club Muntanyenc - el club on em vaig iniciar al meu esport preferit, i que gràcies a Déu puc practicar cada dia – aculli taules rodones extremadament polititzades.

Durant 30 anys, alguns col·lectius han pretès demonitzar als propietaris de Torre Negra, siguin grans o petits, i a l'Ajuntament ja li ha semblat bé. La ciutadania, però, hauria de fer un simple examen de consciència i reflexionar sobre el conflicte. Algú s'ha parat a pensar en com se sent un propietari legítim quan sent que l'Ajuntament pretén expropiar els seus terrenys sense cap mena de compensació? O algú s'ha parat a pensar a qui va comprar els terrenys urbanitzables la constructora Núñez i Navarro? Podrien haver comprat els terrenys a Can Mates o Volpelleres, oi?

Segurament, qui faci un exercici d'empatia amb els propietaris resoldrà el conflicte amb dues possibles solucions: o la urbanització d'una petita part de la zona de Torre Negra (la zona entre l'escola Avenç, Club Tennis, Hípica Severino i Can Bell), o l'expropiació justa dels seus terrenys.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Instransigència lingüística

Quan ens ataquen la llengua i trontolla el més bàsic dels nostres fonaments, cal reaccionar amb intransigència. Una impersuasibilitat o insistència que no pot deixar indiferent a cap estat, sigui amic o enemic, veí o forà.

Representants del més trist que tenim a casa, d'aquells que venen i en comptes d'integrar-se, ataquen el que troben i busquen fórmules per imposar-se des de la minoria, han tornat a desequilibrar la concòrdia posant de manifest que no som res si no som estat.

Catalunya necessita constituir-se en un estat per prosperar econòmicament però també per defensar les seves singularitats. La llengua només la preservarem des d'una Catalunya independent o des d'una intransigència lingüística difícil de mantenir.

Mentre que a Girona hi ha instituts que han entès que Espanya és un estat enemic que treballa contra nosaltres, contra la nostra llengua, a Dinamarca el danès té 6 milions de parlants, és l'únic idioma oficial i s'usa amb normalitat a l'escola i a la universitat. A Catalunya, però, alguns centres han d'anunciar que mantindran el seu projecte lingüístic immersiu i no aplicaran el 25% en espanyol, mentre intenten treure ferro dient que és una decisió pedagògica, quan en realitat, és una reacció de defensa a un conflicte polític.

El català és la llengua vehicular a les escoles perquè és la llengua pròpia, igual que el danès ho és a Dinamarca. Fer-la atractiva i usar-la depèn de tots nosaltres, però garantir-ne la seva evolució natural és cosa dels polítics i, per tant, cal que exigim respecte i reivindiquem el mandat de l'u d'octubre.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Països Catalans; emprendre amb visió emprenedora

En temps de taula de diàleg i de Diada Nacional poc hem sentit a parlar de la unitat lingüística o dels aclamats Països Catalans. Ens preocupa que els joves de Barcelona parlin menys català que els dels pobles d’interior, i sentim a parlar dels Països Catalans i cada cop els veiem més lluny, més romàntics, menys reals. Però s’apropa el moment d’evitar que els Països Catalans siguin una entelèquia simbòlica i per tant, ens cal emprendre el camí cap a la construcció real dels Països Catalans. 

Suposo que com una empresa, per construir els Països Catalans cal anar a pams, per etapes, amb més o menys pressa, però cal arrencar. I amb això vull dir que vivim el dia a dia de la política i tenim la sensació de no avançar, ens proposem objectius, ens desviem perquè apareixen distraccions, ens ataquen, ens defensem... i el temps passa i seguim igual. 

Els que volem viure plenament en català, els que volem estar oberts al món des de la nostra catalanitat, construint un estat pròsper, ens cal empènyer per a que el nostre país sigui referent. Mai construirem els Països Catalans des de la imposició, els construirem des de l’ambició de formar part d’una nació pròspera i justa. 

Anem a pams, doncs, fem la independència del Principat i treballem de valent per a que Catalunya sigui un estat digne i ambiciós. Els germans del sud, els illencs i els de la Catalunya Nord vindran, però preparem el terreny per convertir-nos en el seu referent, ideològic i econòmic, i que empenyin ells també. 

Des de Sant Cugat tenim l’oportunitat de marcar un camí ferm cap a la construcció de l’estat català i posteriorment anar conformant els Països Catalans. Suposo que cal ser conseqüent, i per això caldria que Junts, ERC i la CUP s’entenguin, i que els socialistes surtin de l’Ajuntament mentre Junts abandona la Diputació de Barcelona.  

Article publicat al setmanari del TOT SANT CUGAT

A Sant Cugat, com a Cervera!

Llegia l’article del Sr Soler al TOT on parlava que el govern català no respon a les necessitats del país i algunes de les seves reflexions em deixaven perplex. Al mateix temps, coneixia la notícia on explicaven que a Cervera, JxCat s’ha sumat al pacte de govern d’ERC i la CUP. 

A l’article en qüestió, el Sr Soler, insistia en dir que el govern no ens portarà a bon port, assenyalava a la “dreta de sempre” i s’atrevia a parlar de l’estatus quo, mentre repassava la trajectòria del nou vicepresident, mencionava Convergència Democràtica de Catalunya, a les Joventuts Nacionalistes, el 3%... i en definitiva, el repertori unionista de sempre, que no deixa ni vol avançar. 

Em fa gràcia que des de diferents partits espanyols, com el PSOE – PSC, critiquin al nou govern i s’animin a dir en veu alta que ERC, Junts i la CUP mantenen l’estatus quo, quan en realitat, els únics que ja estan bé així, mirant cap a la decadència en comptes de mirar cap al progrés, són els partidaris de mantenir-se a Espanya, sense arguments, sense ambicions, només per un trist i depriment pacte de fe. 

La majoria de catalans hem optat per obrir-nos al món, des de l’Estat català, sense rei, sense pors, fent costat als presos polítics, als represaliats i als exiliats, perquè mentre els partits espanyols els consideren presos i fugats, els catalans i els europeus els considerem presos polítics i eurodiputats. 

Sra Ingla, em sembla a mi que s’ha equivocat de companys de viatge. Revisi el pacte amb el PSC a l’Ajuntament i deixi d’intentar defensar el que no s’aguanta per enlloc.  

Article publicat al TOT Sant Cugat

Retorn a l’hegemonia econòmica

L’economia catalana no va bé i cal fer un replantejament rigorós si volem tornar a ser un motor econòmic referent. És cert que l’espoli fiscal de la resta d’Espanya i el dèficit d’inversions són un llast que impedeix el correcte desenvolupament del país, però no han de ser excusa per deixar de buscar escletxes que ens situïn on ens pertoca. 

Tampoc hem de quedar-nos amb el discurs de la por dels autonomistes espanyolistes; el procés separatista no ha ensorrat l’economia catalana, les dades ho demostren. El que sí que ens està fent perdre dinamisme és l’actitud conformista, de derrota i d’empetitament que des d’Espanya ens volen encomanar. 

Catalunya és un país obert, cosmopolita, de gent treballadora. Aprenem mentre avancem i això ens ha de fer reaccionar per tal de recuperar l’hegemonia econòmica de fa uns anys. Alguns ens culpen dient que el “procés” ha generat una inestabilitat i una incertesa que indiscutiblement afecta a l’economia, i és precisament aquesta conseqüència la que ens ha de fer reaccionar per deixar de perllongar-la en el temps. 

Catalunya no ha de ser el motor econòmic de l’estat espanyol, sinó del sud d’Europa. Possiblement, per aconseguir-ho, haurem d’accelerar el procés independentista, però l’anhel de justícia, dignitat i llibertat no ens ha de distreure d’altres grans objectius que no poden esperar. 

Ens calen polítiques urgents que millorin el desenvolupament econòmic, que frenin l’atur juvenil i l’exili d’empreses. Les mesures fiscals actuals són abusives i com a conseqüència les empreses canvien de país. En comptes de perseguir als empresaris, escoltem-los, adaptem-nos i preparem-nos per un món obert, connectat i multidireccional. 

La nostra ciutat pot ser un entorn de proves perfecte, a petita escala, per incentivar l’emprenedoria i la innovació, la col·laboració entre el sector públic i privat, així com la creació d’un clima harmònic on les empreses creixin perquè hi troben facilitats. 

Si volem viure en una Catalunya independent encara haurem de convèncer a alguns veïns més. L’atracció serà més fàcil si Catalunya és hegemònica. Vinga doncs, a treballar! 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

La independència, des de Sant Cugat

L’altre dia l’alcaldessa, Mireia Ingla, em contestava públicament que “si la independència de Catalunya depengués de Sant Cugat, ja seria independent” i reconec que sona molt bé, m’agrada i ho compro, però desafortunadament hi discrepo. 

Si a l’Ajuntament de Sant Cugat existís un govern independentista, amb Junts per Sant Cugat, ERC i la CUP al capdavant, reconec que les seves paraules m’haguessin esperançat i ara estaria escrivint aquest article amb un bri d’emoció impossible de dissimular. 

L’alcaldessa de Sant Cugat ha refermat el seu compromís amb el sobiranisme emprant paraules buides. Malauradament, la realitat és que actualment, des del nostre Ajuntament, ningú no podrà esperonar la independència del país perquè el consistori s’esbocinaria.    

El partit que està donant estabilitat a l’Ajuntament és el mateix que defensa la ignominiosa monarquia espanyola, el 155 permanent o el silenci dels GAL, i amb ells no es farà mai la independència. 

Demanaria a l’alcaldessa que si volem tornar a parlar de llibertats i de construcció d’estats, primer escullin els companys de viatge que remaran en la mateixa direcció. La independència l’haurem de fer amb Junts per Catalunya, ERC i la CUP, i tant a Catalunya com a Sant Cugat, sumen. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Resposta de l'alcaldessa Mireia Ingla 

I ara què? Salut, feina i independència!

Hem d'aixecar el país. Hem de tornar a una normalitat que ens permeti garantir la seguretat, anar aixecant l'economia i al mateix temps, tornar a definir les estratègies polítiques que ens han de garantir l'autodeterminació.

El pitjor ja ha passat i ara no és hora d'assenyalar a ningú ni pensar en com hauríem gestionat aquesta pandèmia des d'un estat independent. Ara és el moment de pensar en què això no pot tornar a passar.

Viure en un món globalitzat en té de bones i de dolentes. Sóc del parer que n'hi ha de més bones que de dolentes, però intento ser realista i entenc que la gestió a petita escala sempre és més senzilla i eficient. Tinc clar que en una Catalunya independent, les crisis econòmiques i sanitàries les podrem resoldre millor, per tant, no tornem a caure en aquest parany.

Els diners del dèficit fiscal i la impotència d'aquests últims mesos han de ser la benzina per encendre, novament, la flama. Estic convençut que cal tornar a posar el procés independentista al centre de tot, perquè és amb la República Catalana que podrem decidir com s'han de gestionar els hospitals, quan ens hem de confinar, com hem de reactivar les escoles, les empreses... i som nosaltres qui coneixem el país, perquè és el nostre.

A Catalunya vivim un moment incert, on falta lideratge, transparència entre aliats i un bon full de ruta. Als companys independentistes de Junts per Catalunya, ERC, la Cup, Demòcrates, Reagrupament, Front Nacional de Catalunya...  els demano que a partir d'ara pensin més en clau de país i no en deixin passar ni una, ens cal molta més fermesa i contundència si volem construir un estat lliure, ric i sobirà.

Article publicat al TOT SANT CUGAT
Article publicat a EL PUNT AVUI

Torre Negra; urbanitzada, expropiada o bescanviada

Últimament el conflicte de Torre Negra torna a estar sobre la taula i en boca de tots. Ara, que tots tenim temps per reflexionar una i dues vegades, trobo oportú analitzar la bona feina de l'Associació de veïns de Sant Cugat propietaris a Torre Negra, que està fent un esforç per explicar al poble que el conflicte és una qüestió més simple del que ens ha fet creure l'Ajuntament, i que realment es tracta de drets, de propietat privada i de responsabilitat.

L'associació està proposant concentrar l'edificabilitat a zones ja urbanitzades i protegir, a perpetuïtat, la zona del Pi d'en Xandri i el camí cap a Can Borrell. Podria fer moltes preguntes i tendir al sensacionalisme, reflexionant sobre què passaria amb les cases de Can Bell si hi ha un incendi, on van a parar els residus de les cases que existeixen a la zona i no tenen clavegueram, com era Volpalleres o Can Mates fa 10 anys, perquè es vulnera la propietat privada de forma reiterada... però això, a l'inrevés, ja ho fa l'Ajuntament i algun exaltat.

Avui vull parlar de Torre Negra perquè fa dies que estic llegint els comentaris que alguna gent de Sant Cugat fa a les publicacions del grup de Facebook de l'associació de propietaris i veïns, i sovint em poso la mà al cap.

Desencallar el conflicte de Torre Negra no és ni bo ni dolent, és necessari. No és ni una victòria capitalista ni una derrota anarquista, no és un clam a l'especulació ni una aclucada d'ull a l'ecologia. Desencallar Torre Negra simplement és necessari per respectar els drets de molts propietaris, que durant 30 anys han vist com a la mateixa ciutat s'han edificat zones més boscoses que Torre Negra, mentre l'Ajuntament ha centrat l'atenció de tothom en aquest punt.

Hi ha moltes solucions al conflicte i totes elles passen per una negociació. UEB; Urbanització, Expropiació o Bescanvi, però cap d'elles ha de ser l'okupació actual.

Article publicat al TOT Sant Cugat