Responsabilitat vs demagògia: el bloc de Lluís Companys

Molts parlen del cas del bloc de pisos de l'avinguda de Lluís Companys i sembla que en general, genera solidaritat al voltant dels actuals llogaters de renda antiga. No és difícil empatitzar i implicar-se quan els inquilins tenen edats avançades i s'exposa les seves situacions com si fossin protagonistes d'un reality show. Però no hem d'oblidar quelcom essencial: el dret i la responsabilitat de la propietat a garantir la seguretat de l'edifici, i això pot comportar decisions difícils com un desallotjament o un enderroc.

La finca de Lluís Companys pateix aluminosi, una patologia greu que compromet l'estructura de l'edifici i posa en perill la vida dels seus veïns. L'informe tècnic va estar validat per l'Ajuntament i la propietat sembla que ha actuat d'acord amb la legislació així que mantenir persones vivint en aquestes condicions pot ser, precisament, un acte d'irresponsabilitat.

Crec que la relació actual entre els llogaters i la propietat els situa a tots en un carreró sense sortida: o bé assumeixen el risc estructural o bé inicien el procediment legal, però facin el que facin seran solucions impopulars fàcilment criticables. Els grans tenidors no haurien de ser enemics sistemàtics del dret a l'habitatge. També tenen drets: protegir el seu patrimoni, actuar amb responsabilitat davant riscos, i fer valdre els mecanismes legals quan els contractes esdevenen insostenibles. Convertir aquest conflicte en una batalla moral és una estratègia fàcil des del punt de vista emocional, però no és justa des del punt de vista legal i tècnic.

Hi ha d'haver empatia, sí, però també equilibri. Opino que és l'Administració qui ha d'aportar solucions reals als veïns i és cosa de tots que deixem de criminalitzar la propietat pel sol fet de ser un gran tenidor, això només ens allunya d'una solució real mentre perllonga el conflicte.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Andorra i Catalunya: una aliança necessària per al futur del català

En un moment clau per al futur del català cal deixar-nos de mirar de reüll per donar-nos la mà i empènyer en la mateixa direcció. Andorra ha demostrat ser un país determinat en la defensa de la seva llengua oficial, i amb esforç pretén potenciar-ne l’ús, convertir-la en llengua de prestigi i d’oportunitats. Els andorrans avancen en la bona direcció, a Catalunya, però discutim com defensar i projectar la nostra llengua mentre a Andorra simplement es fa.

Fa pocs dies, el president del grup parlamentari de JUNTS, Albert Batet, va afirmar des de la tribuna del Parlament català que “l’autonomia que li cal a Catalunya és la d’Andorra”. Ho va dir arran de la crisi elèctrica, després d’explicar com el Principat dels Pirineus va gestionar l’emergència amb decisió i sobirania. Però més enllà de l’electricitat, l’autonomia andorrana exemplifica com una institució pròpia, amb competències reals i amb una llengua nacional indiscutida, pot protegir i fer créixer el català.

Des de l’agència de comunicació on treballo ho hem constatat en primera persona. Recentment, hem rebut un premi internacional que reconeix l’ús estratègic del català en la comunicació d’una multinacional. Això ha estat possible perquè aquesta empresa té una seu a Andorra i, per tant, opera en un entorn on el català no és una opció, sinó un requisit, sent útil i necessària.

Aquest fet ens ha de fer reflexionar a catalans i a andorrans. Si volem que el català prosperi cal que sigui necessari. I perquè sigui necessari, cal poder legislar, decidir i actuar com s’està fent des d’Andorra. A Catalunya li cal una autonomia real, útil, amb capacitat per fer de la nostra llengua una eina de cohesió, de projecció internacional i d’ús empresarial.

Els llaços entre Catalunya i Andorra han de reforçar-se. No només compartim llengua i cultura; també compartim destins. Un català fort a Andorra és un mirall de què pot ser a Catalunya. I una Catalunya lliure i sobirana pot contribuir a un espai lingüístic català viu i cohesionat.

Avui viure plenament en català a Andorra és més fàcil que a Catalunya. Deixem-nos estar de retrets, de pors a tot el que és desconegut o de l’individualisme excloent perquè el català és cosa de tots, de forjar aliances entre estats i d’enamorar a totes les comunitats amb la nostra parla. No es tracta, doncs, de mirar-nos, catalans i andorrans, com una excepció sinó com un model de col·laboració. Si volem que el català sigui central a la nostra societat també ho ha de ser a la nostra política, a la nostra economia i a les nostres institucions.

Article publicat al portal l'ALTAVEU d'Andorra 
Article publicat al portal Racó Català 

Baixa l'atur però seguim perduts

L'atur a Sant Cugat segueix baixant i el passat mes d'abrilrar una de les va regist millors xifres d'aquesta última dècada. Segons les dades de l'Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat, el mes d'abril el vam tancar amb 2.766 persones aturades, 52 menys que al mes de març, que també havia estat millor que el mes anterior.

A Sant Cugat tenim un clima laboral que en principi és bo, molt bo si ens comparem amb altres ciutats de rodalia, però no n'hi ha prou en posar el focus en una dada, per molt continguda i bona que sigui. A Sant Cugat, igual que a la resta del país, tenim molts indicadors que ens demostren que en l'àmbit laboral seguim perduts, molt perduts.

Hi ha enquestes que demostren que un gruix important dels treballadors no són feliços a la feina, hi ha sindicats i partits polítics proposant reduir la jornada laboral i hi ha empreses que cada dia pateixen l'absentisme laboral, tema que, per cert, en pocs dies s'abordarà al Tribuna Sant Cugat Empresarial, que l'associació Sant Cugat Empresarial organitza a l'auditori del Banc Sabadell.

Crec que la clau de volta no és treballar menys ni remunerar més. Les empreses fan el que poden per millorar el clima laboral entre els seus treballadors quan en realitat, el focus s'hauria de posar a les escoles, on s'estan formant els professionals del futur, i on encara es poden transmetre més i millor els valors de l'esforç i la responsabilitat. Estic segur que si als centres educatius ens esforcem més per potenciar les vocacions dels alumnes, a mitjà termini tindrem treballadors feliços, treballant del que volen i on volen.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Cal ser agraïts: més català, més relació entre Catalunya i Andorra

A Andorra mai s’hi ha accedit des d’Espanya, s’hi surt i s’hi accedeix des de Catalunya o França. La història del Principat d’Andorra està íntimament lligada a França i sobretot, a Catalunya. No va ser el Regne de Castella sinó el Comte i Bisbat d’Urgell qui van dotar de personalitat aquest petit i envejable estat.

I cal ser agraïts, i els catalans n’hem de ser els primers perquè els qui estimem la nostra parla sabem que és gràcies a Andorra que el català, la nostra llengua comuna, és l’única llengua oficial a l’Estat andorrà i té ple dret d’ús a l’ONU.

Però Andorra, sola, no podrà revifar l’ús de la nostra llengua. Els andorrans i els catalans enraonaran en català si s’estimulen els llaços entre les dues societats. Cal recordar que les caramboles històriques no són només fruit de l’atzar, cal marcar-los el camí i preparar-se. Que el comtat de Foix i el Bisbat d’Urgell pactessin una sobirania compartida, i que el comte de Foix passés el relleu al rei de França i posteriorment al president de la república, són fets que Andorra ha sabut gestionar. 

Avui i demà, a Andorra s’hi parlarà més català perquè hi ha un govern responsable i és conscient que cal preservar la llengua exigint un nivell mínim a tothom qui vulgui renovar el permís de residència, regulant l’ús en àmbits com el comerç, turisme, educació... imposant sancions per incompliment i promocionant la cultura en català, però no n’hi ha prou, també cal fer-la útil, i aquí els catalans hi juguem un paper cabdal per donar-hi un cop de mà estimulant les relacions comercials, l’intercanvi cultural i la formació en català.

A Catalunya ens costa preservar la llengua perquè ens falten les eines que sí que té Andorra. Encara som una regió/colònia del Regne d’Espanya i com el lector pot imaginar, no tothom pot viure plenament en català quan se’l jutja en espanyol o quan el metge no entén el català perquè encara ningú li ha exigit el seu domini.

Que el català sigui la llengua oficial d’un Estat que té veu internacional pot ser una carambola històrica que a algun Estat pot molestar. Però també pot ser un fil a estirar per reconèixer internacionalment l’existència del Principat d’Andorra i el de Catalunya mentre els catalans ens recolzem en un Estat que ja ha fet molt, però que encara pot fer més per reconèixer el nostre passat, present i futur comú.  

Article publicat a l'ALTAVEU d'Andorra 
Article publicat a Racó Català

Preparats pel turisme que vindrà?

Aquests últims anys estem veient com el turisme ha deixat de ser un fenomen exclusiu del centre de les grans ciutats per estendre’s també a zones properes, moltes d’elles naturals com el Parc de Collserola.

Cada dia hi ha més visitants que gaudeixen del Parc en bicicleta, a peu, corrent o en cotxe. I és que gaudir de la natura a pocs quilòmetres de la capital catalana, certament és un privilegi. La Floresta, Vallpineda o Valldoreix, com a portes d’entrada a aquest entorn, viuen una realitat ambivalent; l’interès per aquesta zona pot ajudar a dinamitzar l’economia local i posar en valor les singularitats del territori, però d’altra banda, una afluència mal gestionada podria fer malbé l’equilibri natural, augmentar la pressió sobre les infraestructures i acabar generant molèsties als veïns.

Aprofitar el turisme de Barcelona per descongestionar-lo amb els diferents atractius que tenim a Sant Cugat és una tasca, que si més no, ens obliga a treballar en positiu a partir d’una pregunta: Estem preparats per acollir turisme, descongestionant Barcelona i col·laborant en una distribució del turisme per tot el territori? Jo estic segur que sí, però ens cal veure-ho com una oportunitat d’impulsar un model de turisme responsable, basat en l’educació ambiental, la mobilitat sostenible, la promoció del comerç local o la pràctica de l’esport, per exemple.

Però els santcugatecs no hem de veure com arriben i marxen els turistes, ni acostumar-nos a ser testimonis immòbils d’aquesta realitat. Que creixi el turisme és quelcom molt positiu, però per a que passin coses bones cal la implicació de totes les parts, especialment la de l’administració, que ha de planificar al costat d’una ciutadania activa. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Nacionalitat andorrana per a catalans

Tenir passaport andorrà i un altre és possible i això obre portes a pensar noves propostes que millorin la vida a milers de ciutadans. Actualment, un acord del 2001 del Govern andorrà permet que originaris d'onze estats diferents puguin gaudir de la nacionalitat andorrana sense renunciar a la seva com la del Marroc, Israel, Cuba o Argentina, entre d'altres.

A Catalunya hi ha milions de ciutadans que no se senten espanyols i que, per tant, no se senten còmodes amb el passaport del regne d'Espanya, i a Andorra hi ha qui veu com a avantatge disposar d'una segona nacionalitat europea per poder, per exemple, estudiar a l'estranger o gaudir de més avantatges sanitaris.

Dit això, i seguint el fil de la sèrie d'articles que estic redactant últimament; per què no pensem una proposta que pugui beneficiar a part de la ciutadania catalana i a l'andorrana? Un passaport andorrà que per exemple, es faciliti a catalans que inverteixin a Andorra o que reuneixin algunes altres condicions, seria una bombolla d'oxigen per a molts.

La vida és negociació i res mai és blanc o negre. Estic segur que Andorra i Catalunya podrien trobar un encaix que beneficiés als dos veïns; per una banda, accelerant homologacions universitàries, facilitats per fer les proves PAU a la Seu d'Urgell... i per l'altra, trobar una opció perquè els catalans que ho volguessin tinguessin opcions a disposar de la nacionalitat andorrana amb algunes condicions assequibles i profitoses per ambdues parts.

Si Andorra proposés un passaport "light", amb menys avantatges que els actuals, per a catalans, creieu que no hi hauria milers de peticions?

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 
Article publicat a Racó Català

Garantir els drets lingüístics, més i millor

Cal felicitar a l’Ajuntament de Sant Cugat per haver activat la Bústia del Català, un espai on ja es poden presentar casos de vulneracions dels drets lingüístics a la ciutat.

Amb aquesta iniciativa l’Ajuntament pretén protegir el català dels abusos que a vegades es cometen en contra dels drets dels catalanoparlants. El consistori avaluarà i determinarà com actuar en cada cas, però de moment es descarta aplicar cap sanció.

No és fàcil fer un seguiment acurat, avaluar els casos i si cal, tramitar denúncies i exigir sancions. No és ni una feina agraïda ni simpàtica, però s’ha de fer i cal encoratjar a l’administració per a que impulsi mesures, que a vegades, poden semblar impopulars. L’ús del català està en perill i cal prémer l’accelerador des dels sectors de l’educació i el comerç si volem dotar-lo d’una millor salut.

Revertir l’evolució desfavorable que ens indiquen les recents enquestes és urgent. Crec que cal posar el focus a les escoles per a que els més joves usin la llengua de forma natural, però quan surten de l’escola cal que també trobin un entorn que garanteixi la utilitat i la necessitat d’emprar la llengua.

Des de fa unes setmanes tenim una eina, la Bústia del Català, que ens ha d’ajudar a comptabilitzar possibles vulneracions de drets, ara però, cal encoratjar a l’ajuntament a que no només les recopili i les analitzi, cal també sancionar a qui no respecti els catalanoparlants i seguir fent pedagogia per a que tothom entengui que la llengua dels catalans és el català, i si avui encara és una llengua viva és gràcies a milions de catalans que han lluitat per la seva supervivència tot i ser arraconada i perseguida per l’estat espanyol. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Lawfare, startups i Andorra i Catalunya caminant plegades

El que va passar a Banca Privada Andorrana és una demostració de que l’estat espanyol trepitja i no respecta res si el fi és justificat, pels seus interessos, evidentment.

L’estat espanyol va violar la sobirania d’Andorra quan va orquestrar un lawfare de manual, i dirigents de l’antic govern de Madrid, encausats per la justícia andorrana, encara la menyspreen quan fan cas omís de les comissions rogatòries.

Recentment hem pogut escoltar a l’antic CEO de BPA, Joan Pau Miquel, al Congrés espanyol declarant en relació a l’Operació Catalunya i demanant la restitució de l’honorabilitat de centenars de persones que se’ls va atacar amb les falsedats que van fer caure el banc andorrà i la seva filial a Madrid.

No és temps d’amagar el cap sota l’ala, tampoc de mirar cap a un altre costat. Andorra és sobirana i té veu internacional, cal aprofitar-ho per exigir responsabilitats. Però aquest article no pretén buscar enemics comuns, que hi són, sinó el contrari,  animar a diferents col·lectius a teixir aliances entre unes comunitats que indubtablement es complementen.

En l’àmbit econòmic, per exemple, tant Andorra com Catalunya poden ser referents internacionals en la creació d’startups i en la seva posterior consolidació com a empreses. Segons l’estudi Barcelona & Catalonia Startup Hub, la capital catalana actualment se situa en el top cinc europeu de ciutats amb més startups, i la trenta-vuitena a nivell mundial. La capital del Principat de Catalunya sembla tenir la fórmula per atraure talent; formant-lo a escoles de negocis, vivint experiències en un entorn cosmopolita i facilitant-li la tecnologia i una economia local que propicia aquest ecosistema envejable.

Per què no pensem en gran, amb una estratègia comuna que enforteixi ambdues economies mentre estudiem com els catalans podem desprendre’ns del llast espanyol? La creació de nous projectes empresarials, amb una fiscalitat com l’andorrana, podria fer de Catalunya i Andorra la zona més emprenedora i potent del sud d’Europa.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Article publicat a Racó Català