Andorra, el cap i el cor dels Països Catalans

Durant més de set cents anys Andorra ha resistit entre dos monstres centralistes que, al llarg de la història, han intentat uniformitzar llengües, cultures i identitats. França al nord i Espanya al sud han influït, sense dubte, en el tarannà dels andorrans.

Els dos estats, immensos davant d’una petita nació que, contra tot pronòstic, ha preservat la seva sobirania, les seves institucions i la llengua catalana com a única llengua oficial, han reforçat aquesta singularitat, i és la que ha convertit Andorra en molt més que un estat independent, també és un símbol.

Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

I mentre molts territoris de parla catalana han hagut de lluitar per preservar la seva llengua dins d’estructures polítiques alienes, Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

Aquesta realitat, que ens fascina a tots els que estimem la llengua, és també la que ens anima a convidar Andorra a liderar l’espai cultural, econòmic i lingüístic que compartim. Andorra ha de deixar de ser un territori perifèric i ostentar ja, sense complexos, ser un dels principals motors dels Països Catalans.

I quan parlo de Països Catalans no em refereixo al que tradicionalment s’ha concebut des d’una mirada centrada en Catalunya, em refereixo a tots els territoris de parla catalana, tots. La realitat actual ens demana una visió més coral, més equilibrada i més ambiciosa per a tots. Una comunitat de pobles units per una llengua, una història, tradició i uns interessos compartits, on Andorra ha d’exercir el lideratge que li correspon com a únic estat plenament sobirà d’aquest espai.

Sense renunciar al concepte de Països Catalans potser és legítim explorar noves denominacions que facin visible la centralitat d’Andorra. “Països Catalano-Andorrans”, “Països Andorrano-Catalans”... o potser un nom completament nou que simbolitzi una nova etapa compartida. El nom és el menys important, en realitat, el que tinc clar és que no es tracta tant de canviar una etiqueta com d’obrir un debat realista sobre com volem explicar-nos al món.

Però aquesta reflexió que plantejo al voltant dels Països Catalans no és només cultural, també la plantejo des d’una visió econòmica. Per a Andorra, els territoris de parla catalana haurien de ser el seu mercat natural. Un espai on comparteix idioma, proximitat geogràfica, vincles humans i una manera d’entendre els negocis. Les empreses andorranes també poden oferir talent, serveis financers, tecnologia, comerç, turisme, salut, educació o innovació a milions de persones que comparteixen aquest mateix entorn cultural.

I el camí hauria de ser recíproc. Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta de territoris també haurien de trobar en Andorra un soci estable, comprensiu i internacionalitzat.

Potser, després de segles mirant Andorra com una excepció als Pirineus, ha arribat el moment de veure-la com un centre. Un petit país que ha demostrat que la dimensió no determina la influència, que ha sabut sobreviure entre gegants sense deixar de ser ell mateix, i que, precisament per això, ha de tenir un paper determinant en la construcció del futur compartit dels pobles de parla catalana.

Què hem de fer perquè Andorra sigui la protagonista dels sempre somniats Països Catalans? Estic segur que si en parlem, de forma honesta i generosa, en sabrem trobar el millor encaix.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Puigdemont, torna i acaba la feina!

 

Catalunya viu un moment en què cal que ens ressoni una única pregunta: qui decideix el nostre futur?

I quan ens responem a la pregunta ens adonem que ja fa massa anys que els catalans discutim sobre l’eix ideològic mentre el debat nacional va perdent centralitat. Ens dividim entre l’esquerra i la dreta, el centre, l’extrema esquerra o l’extrema dreta. I crec que totes aquestes diferències són legítimes i formen part de qualsevol democràcia madura, però el temps passa i els que ho tenim clar, no trobem resposta a una pregunta bàsica: volem que les grans decisions sobre Catalunya es prenguin des de Catalunya?

Aquesta hauria de ser la nostra brúixola. Quan una nació no ha resolt el seu encaix polític, l’eix nacional no pot desaparèixer. Hem de deixar d’amagar-nos sota altres debats perquè mentre discutim entre nosaltres, les decisions que condicionen el nostre futur continuen prenent-se fora de Catalunya.

És urgent que tornem a pensar en clau nacional. No es tracta de renunciar a les ideologies, quan arribi el moment que cadascú defensi el model fiscal que prefereixi, el sistema educatiu que consideri o les polítiques socials que cregui justes. Però abans d’aquest debat n’hi ha un altre que afecta tothom, que ens crema a les mans i no estem atenent: qui ha de tenir l’última paraula sobre el futur del nostre país?

Tinc clar que la resposta a aquesta pregunta ens continua agermanant. Durant els anys del Procés, el president Carles Puigdemont va assumir una responsabilitat política extraordinària. Amb encerts i errors, va representar la voluntat de portar fins al final un mandat polític que milions de catalans havíem expressat a les urnes, i aquella determinació continua sent, per a molts, un referent.

I ara què?

Tinc clar que ha arribat el moment de recuperar aquell esperit. No per repetir les mateixes estratègies, sinó per recuperar una idea fonamental: que els interessos nacionals de Catalunya han d’estar per damunt dels interessos de qualsevol partit.

Els partits polítics sempre han estat eines, però Catalunya ha de ser sempre el projecte. La CUP, ERC, Junts, Aliança Catalana i totes les persones que compartim la voluntat que Catalunya pugui decidir el seu futur tenim sensibilitats diferents, i és bo que sigui així, però si aquestes diferències acaben sent més importants que allò que ens uneix, el projecte col·lectiu tornarà a quedar bloquejat.

Abans de ser militants, votants o simpatitzants d’un partit, tots som catalans. Potser és des d’aquesta consciència compartida que cal començar una nova etapa. Una etapa menys centrada en els retrets i més orientada a construir una estratègia comuna. Una etapa en què les discrepàncies ideològiques no facin impossible la cooperació en tot allò que afecta el futur nacional de Catalunya.

El president Puigdemont ha d’ajudar a cosir, a unir i a culminar allò que va quedar interromput. Però aquesta vegada la responsabilitat no pot recaure només sobre una persona, cal que sense retrets sapiguem trobar la part més bona i constructiva de tots els racons del sobiranisme.

Si hi ha una feina per acabar, només la podrem acabar quan els catalans siguem capaços de recordar que, abans de qualsevol sigla, abans de qualsevol ideologia i abans de qualsevol estratègia electoral, som una nació que vol decidir el seu propi futur.

Els lideratges són imprescindibles, però cap president, partit o govern ens farà la independència, recordem que les nacions només avancen quan els seus ciutadans decideixen caminar junts.

Article publicat a Racó Català

Arrosseguem-nos cap al Nord

He estat uns dies a Oslo per feina i he tornat amb algunes reflexions que m’agradaria compartir. Andorra i Catalunya sovint tenen tendència a comparar-se amb els territoris que l'envolten, i és lògic per la geografia, infraestructures, mercats laborals i els fluxos econòmics entre veïns. Però crec que, en molts casos, Andorra i Catalunya haurien de ser més ambiciosos i mirar més cap al nord.

Noruega és un dels casos d'èxit més interessants d'Europa. Amb poc més de cinc milions d'habitants ha estat capaç de construir una economia altament competitiva, una administració eficient i un nivell de vida envejable. Les xifres són contundents, el PIB per càpita noruec supera els 90.000 dòlars anuals, situant-se entre els més alts del continent. L'atur es manté al voltant del 4% i el país continua ocupant les primeres posicions en els principals indicadors de qualitat de vida. No es tracta només d’un país ric i segur, sinó d’un exemple que ha sabut convertir la riquesa en prosperitat compartida.

I és cert que els recursos naturals de la zona de Bergen han estat una oportunitat extraordinària, però el factor diferencial ha estat la manera com Noruega ha gestionat aquests recursos. En comptes de gastar els ingressos extraordinaris van optar per crear un fons sobirà que avui és el més gran del món i que garanteix recursos per a les futures generacions, encara que en el futur es quedin sense petroli.

A més, Noruega lidera en noruec, prioritza el seu idioma sense complexos, l’ensenya i l’exigeix amb naturalitat. I al mateix temps avança, sap que la riquesa no depèn només dels recursos disponibles sinó de la capacitat de planificar a llarg termini, i aquest exemple és el que crec que hauríem de seguir amb més detall des d’Andorra i Catalunya.

Noruega és un país que ha apostat decididament per la productivitat. Les empreses treballen amb estructures àgils, la digitalització està plenament integrada i existeix una cultura empresarial basada en la confiança, la responsabilitat i l'autonomia dels professionals. Els primers dies de la meva estada em sorprenia veure tans pocs treballadors als restaurants, i quan preguntava, m’explicaven tots els automatismes que tenien per ser eficients, poder estalviar en mà d’obra però garantir sempre un bon servei.

Els directius noruecs gestionen equips menys jerarquitzats que els que trobem al sud d'Europa. Les reunions són més curtes, els processos més simples i l'orientació als resultats molt clara. La productivitat es converteix així en una conseqüència natural d'una cultura que prioritza l'eficiència per sobre del control excessiu i la pèrdua de temps.

Crec que, precisament Andorra té moltes de les condicions necessàries per avançar en aquesta direcció. És un país petit, flexible, amb una administració relativament propera, amb bons centres educatius, amb una població preparada, una fiscalitat competitiva i una capacitat de prendre decisions molt més ràpides que la majoria dels estats europeus.

És precisament per això que Andorra pot pensar en un futur a llarg termini que li permeti atraure el millor talent,  incrementant la productivitat de les empreses, generant activitats econòmiques de valor afegit i garantint la prosperitat de les futures generacions.

No cal clonar cap model extern, només cal observar aquells països que han estat capaços de combinar creixement econòmic i qualitat de vida perquè Andorra miri decididament cap al Nord i arrossegui amb ella tota Catalunya. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Sense estratègia no hi ha victòria

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de participar en l'Escola d'Estiu de la Societat d'Estudis Militars. Hi vaig anar amb la voluntat d'aprendre sobre política de defensa, seguretat internacional i el paper que les forces armades poden tenir en la construcció dels estats moderns. I, efectivament, vaig aprendre molt sobre aquests àmbits.

Però vam parlar molt de posicionament tàctic i objectius estratègics, i per a mi, certament, la lliçó més valuosa va arribar parlant d'estratègia perquè tinc clar que vivim en una societat on sovint confonem l’acció - inacció i la prudència com a part d’una hipotètica estratègia que no ens porta enlloc.

A les empreses, per exemple, fem reunions, redactem plans, organitzem esdeveniments i publiquem continguts a les xarxes socials. A la política aprovem resolucions, fem declaracions i cada dia omplim titulars. Però tot això és inútil si no forma part d'una estratègia coherent.

L'estratègia consisteix a definir un objectiu i ordenar els recursos disponibles per assolir-lo. Sembla senzill, però no ho és perquè obliga a prioritzar, a posicionar-nos, a prendre partit, a renunciar a determinades opcions i, sobretot, a pensar a llarg termini.

Les escoles militars fa segles que estudien aquesta disciplina. No perquè els militars siguin més intel·ligents que la resta de la societat sinó perquè saben que cap victòria és fruit de la improvisació ni de l’atzar. Els objectius, els recursos, els tempos i les accions han d’estar ben alineades si es pretén assolir l’èxit.  

I curiosament, aquest principi és igual de vàlid al sector empresarial. Moltes organitzacions fracassen perquè confonen feina amb estratègia. Treballen molt, però avancen poc. Inverteixen recursos, es mouen ràpidament però moltes sense una direcció clara.

Al nostre voltant podem veure que les empreses més exitoses no són necessàriament les que disposen de més recursos. Sovint són les que tenen més clar on volen arribar i quines decisions les apropen al seu objectiu. I això que veiem en les empreses, també les podem veure en el conjunt del nostre país.

Catalunya fa segles que es mou, se sacseja, puja i baixa, es compara i fa algun pas endavant per aconseguir quelcom. Hi ha persones que defensen la independència i persones que no, i més enllà de les legítimes diferències ideològiques el que ens cal a uns i a altres és una estratègia per assolir l’objectiu i deixar de perdre el temps.

Als polítics catalans no els hem de demanar una llista de desitjos ni una declaració d'intencions, el que cal exigir és el detall d’una estratègia realista per assolir l’objectiu final; l’alliberament nacional o la submissió final.

Els pobles que han aconseguit grans transformacions històriques rarament ho han fet gràcies a l'espontaneïtat. Ho han fet perquè han estat capaços de combinar visió, perseverança i estratègia.

Potser aquesta és una de les lliçons més útils que podem extreure del pensament estratègic. La victòria no acostuma a pertànyer al més fort ni al més nombrós. Sovint pertany a qui ha pensat millor el camí. I aquesta és una reflexió que serveix tant per dirigir una empresa com per construir el futur d’una Catalunya lliure. L’experiència a l’escola d’estiu de la SEM ha estat molt bona i l’any que ve repetiré, ara cal continuar amb les idees més clares i amb la convicció de què sí o sí, hem de tornar a prendre la iniciativa des de Catalunya. 

Article publicat a Racó Català

Joves que només volen drets?

L’altre dia escoltava a la ràdio uns tertulians que criticaven que les immobiliàries dipositessin propaganda a les bústies de persones que viuen en pisos de lloguer. Deien que hi ha molts anuncis indicant que els preus d’aquells pisos s’estan revaloritzant i que aquesta realitat pot angoixar a un llogater. Vaig haver de canviar d’emissora, però reconec que em va fer reflexionar. 

Fa anys que repetim als joves que estudiïn, que es formin, que siguin crítics, que exigeixin drets i que lluitin contra les injustícies. I està molt bé. Una societat sana necessita joves crítics però crec que fa anys que no anem pel bon camí. Fa anys que em costa escoltar qui crearà les empreses del futur? O qui assumirà riscos? O qui voldrà ser propietari d’alguna cosa?

A Catalunya estem generant una cultura de derrota permanent. Una cultura on sembla que emprendre sigui sospitós, tenir patrimoni sigui gairebé immoral i voler guanyar diners sigui poc elegant. Mentrestant, es glorifica una actitud permanent de reivindicació, com si l’únic paper possible dels joves fos reclamar i reclamar, exigir drets a un sistema que ho hauria de resoldre tot.

Les societats no avancen només amb drets, avancen amb persones que decideixen construir coses. Amb gent que obre negocis, que crea llocs de treball, que aixeca i baixa persianes, que compra productes, que inverteix en habitatge o que arrisca estalvis per tirar endavant un projecte de futur.

Hi ha una part del debat públic català que ha convertit el propietari en una figura antipàtica. El petit propietari, l’autònom, l’empresari o qui ha aconseguit comprar una vivenda sovint és retratat com algú privilegiat, gairebé culpable. I això és profundament perillós. Perquè sense propietaris no hi ha inversió, i sense inversió no hi ha activitat econòmica, i sense activitat econòmica no hi ha progrés.

Molts joves diuen que no poden emancipar-se, i tenen raó. Els preus són alts i el mercat està tensionat. Però la resposta no pot ser només exigir limitacions, sancions o prohibicions. Cal preguntar-se per què construir habitatge és tan difícil. Per què hi ha tan poques ajudes reals per aixecar nova oferta, per què muntar una empresa continua sent una cursa burocràtica absurda o per què l’administració posa més energia a controlar que a facilitar la generació de prosperitat.

A Catalunya necessitem tornar a admirar la gent que crea coses. El noi que obre un taller, la noia que munta una marca de bosses de mà, els amics que decideixen crear una startup, la família que arrisca per construir una segona residència... Necessitem joves amb ganes de ser amos del seu destí, no només usuaris permanents d’un sistema de subvencions.

Hi ha una diferència molt gran entre voler oportunitats i esperar que tot arribi resolt. Si el preu de la vivenda a una zona està exagerat, canvia de prioritats i busca una altra zona, però no t’encallis esperant que algú dissenyi el teu destí. Els nostres avis van aixecar negocis, botigues, indústries i patrimonis en condicions infinitament més dures que les nostres. Molts no tenien estudis universitaris però tenien una idea clara, calia treballar, estalviar i construir alguna cosa.

Avui, en canvi, massa sovint transmetem el missatge contrari. Que tenir és sospitós, que prosperar és egoista, que qui guanya diners segurament és perquè s’aprofita d’algú… i així és impossible generar una cultura emprenedora.

Catalunya sempre ha estat terra de botiguers, industrials i emprenedors. Gent petita fent coses grans. Aquest esperit és el que ens va fer avançar com a país, el que generava tantes enveges als espanyols, i és exactament aquest esperit el que correm el risc de perdre si continuem educant generacions senceres només en la cultura de la reivindicació.

Els joves necessiten ambició, sentir que crear una empresa és admirable, que comprar un local, un pis o el cotxe dels seus somnis és un objectiu legítim. Que ser propietari no és un pecat i que generar riquesa no és incompatible amb tenir consciència social.

Cal repensar-nos sense complexos perquè la Catalunya que volem és la que prospera i dibuixa el seu futur amb ambició. A Espanya sempre els ha agradat la cultura del funcionari i  ja fa moltes dècades que vivim una substitució demogràfica, però aquesta batalla encara no està perduda, depèn de nosaltres que la Catalunya del futur estigui impulsada per gent disposada a construir-hi alguna cosa, no només a reclamar-la. 

Article publicat a Racó Català

Andorrans i catalans units per la coherència digital

Andorra supera la mitjana europea en digitalització i és clarament un referent europeu en desplegament de fibra i espectre de 5G. Al mateix temps ja fa anys que sentim a dir que el català és una llengua plenament digital. I és cert. El català té una molt bona presència a la Viquipèdia, als principals mitjans com l’Altaveu, a les universitats, als portals institucionals i a bona part de l’ecosistema empresarial de Catalunya i Andorra. Però quan una empresa intenta fer una acció tan natural com promocionar una publicació a LinkedIn, en català, la realitat és una altra, l’anunci és sistemàticament rebutjat per estar en un idioma no acceptat a la plataforma.

És difícil d’entendre, especialment quan la mateixa xarxa social permet campanyes en gaèlic (irlandès), una llengua amb menys parlants i una implantació social molt inferior a la nostra. La diferència, però, no deu ser lingüística, suposo que és política, institucional o geoestratègica.

A qui incomoda que puguem fer anuncis en català a LinkedIn? Si una empresa s’adreça en català als seus clients ha de poder activar anuncis en català a LinkedIn, igual que ho fa a Google Ads, a Meta o TikTok, no és una decisió política, és de sentit comú. 

Actualment, el Principat és l’únic estat del món on el català és l’única llengua oficial. I, paradoxalment, també és un dels països amb més penetració de LinkedIn del planeta. Segons dades de DataReportal, la plataforma arriba a gairebé la totalitat de la població adulta andorrana. Parlem d’un país extraordinàriament digitalitzat, amb una economia internacionalitzada i amb una presència molt elevada de professionals, directius i empreses dins l’ecosistema de LinkedIn.

No és admissible, doncs, que la llengua oficial d’Andorra, i la natural dels catalans, continuï sense ser acceptada per LinkedIn, és una contradicció inversemblant. Una empresa andorrana pot tenir treballadors internacionals, operar digitalment, invertir en publicitat B2B, exportar serveis tecnològics… però si vol fer una campanya íntegrament en català, LinkedIn la pot rebutjar automàticament perquè no accepta anuncis en català.

I això que per a molts lectors pot semblar anecdòtic, en realitat és una evidència molt preocupant. Les grans plataformes digitals s’han convertit en espais de legitimitat lingüística, i quan LinkedIn rebutja el català està enviant un missatge sobre quines comunitats considera rellevants o econòmicament prioritàries.

Que una llengua amb milions de parlants, amb una economia potent al darrere, universitats, empreses, mitjans i institucions… no tingui un reconeixement proporcional a algunes Big Tech és quelcom inadmissible.

Crec que Andorra ha de jugar un paper clau pel simple fet d’ostentar una força simbòlica i diplomàtica molt superior a la catalana. Andorra és un estat sobirà, el català és la seva única llengua oficial, i LinkedIn té una penetració altíssima dins el país. Aquests tres arguments són més que suficients per exigir que el català sigui una llengua de ple dret dins de LinkedIn. 

Potser ha arribat el moment que Andorra faci aquest debat visible. No com una batalla identitària, sinó com una qüestió de coherència digital, competitivitat empresarial i drets lingüístics. La llengua amb què una empresa es comunica forma part del seu posicionament estratègic i de la seva identitat. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

El català desapareix de les reunions

Fa uns dies, un bon amic —professional qualificat, amb responsabilitats en un banc català— em feia una confessió que em va deixar més preocupat del que voldria: “fa mesos que no faig cap reunió en català”.

No era una queixa. Era una constatació. Una d’aquelles frases dites amb una certa resignació, com qui descriu una realitat que s’ha anat imposant sense que ningú la qüestioni. Reunió rere reunió, conversa rere conversa, el català havia anat desapareixent d’un banc català, amb seu a Catalunya i amb la majoria dels treballadors catalans. Sense conflicte, sense debat, probablement sense decisió formal.

Simplement, en aquell banc el català està deixant de ser necessari. I aquest és el veritable problema. No pas la prohibició o marginació, sinó la irrellevància progressiva en els espais on es genera valor.

A Catalunya sovint ens aferrem a la idea que el català està garantit perquè és oficial, perquè és present a l’escola o perquè compta amb institucions que en vetllen la qualitat i la projecció. I és cert, tenim entitats com l’Institut d’Estudis Catalans, que fan una gran tasca per dotar la llengua de rigor acadèmic, impulsar la recerca i garantir que el català sigui una llengua vàlida per al coneixement.

Però cap estructura institucional pot substituir allò que és essencial, l’ús real, en els espais de decisió. Perquè és aquí on es decideix el futur de qualsevol llengua. No en els discursos, ni en les lleis, ni tan sols en els diccionaris. És en la quotidianitat dels entorns professionals, en la llengua en què es negocia, es lidera, es pensa i es construeix valor.

Estic convençut que si el català desapareix de l’empresa, acabarà desapareixent també al carrer. El cas del meu amic no és una anècdota, és un símptoma, un indicador clar que, en determinats sectors, el català està deixant de ser percebut com una eina útil. I quan una llengua deixa de ser útil, deixa de ser apresa. No perquè hi hagi una voluntat explícita de rebutjar-la, sinó perquè simplement no aporta prou.

I és precisament en aquest punt on apareix una de les paradoxes més perilloses del moment actual. Mentre reforcem la presència del català en l’àmbit acadèmic —amb investigacions, publicacions i institucions de prestigi—, en paral·lel, el debilitem en l’àmbit empresarial, que és on es construeixen carreres, lideratges i oportunitats.

El català no ha de ser només una llengua vàlida per estudiar, ha de ser necessària per poder prosperar. I aquest és un missatge devastador que cal exigir a empresaris, polítics i docents.

Per què si una persona pot desenvolupar, a Catalunya, tota la seva trajectòria professional, en espanyol o en anglès, sense necessitat d’incorporar el català en cap moment, quin incentiu real tindrà per aprendre’l? Quin esforç farà per entendre’l, per parlar-lo, per integrar-lo? Cap.

I no es tracta d’imposar res, ni d’anar contra cap idioma ni contra ningú. Es tracta només d’entendre que les llengües viuen o moren en funció de la seva utilitat. I la utilitat no la decretarà ningú, l’hem de construir nosaltres.

I ho fem quan una reunió comença en català i es manté en català fins al final. Quan una empresa decideix operar amb normalitat en català. Quan la recerca que es fa en català no només és rigorosa, sinó també rellevant i connectada amb el món empresarial.

Encara hi som a temps de revertir aquesta inèrcia, però cal assumir una idea incòmoda; el futur del català no depèn només de les institucions, ni de les polítiques públiques, ni de la bona voluntat, depèn, sobretot, del comportament quotidià de professionals, empreses i organitzacions. Depèn de si decidim que el català sigui una llengua de treball real, útil i imprescindible per accedir a un lloc de feina.

Per què, al final, tot es resumeix en una pregunta molt simple, en quina llengua volem construir el futur del nostre país? I aquesta pregunta no es respon amb discursos ni posades en escena de cap polític, es respon, amb el dia a dia, en una reunió de departament, en una campanya de comunicació, en unes instruccions, un claustre de professors o una activitat docent.

Article publicat a Racó Català

Creus que el català desapareixerà?

Molts tenim el marc mental de què el català està en perill, però no de mort. Que és llengua oficial, que és present a l’escola, que té presència als mitjans de comunicació i a les institucions. Ens ho repetim tant que gairebé ens ho hem cregut i molts van a dormir tranquils.

Però la història de les llengües no funciona així, res és blanc o negre. Les llengües no desapareixen d’un dia per l’altre, no cal una prohibició explícita ni una persecució directa. N’hi ha prou amb una cosa molt més subtil, que deixin de ser útils. I és per això que cal estar-hi a sobre estudiant bé la seva evolució.

El cas del gaèlic a Irlanda potser no l’hem interioritzat prou. Durant segles va ser la llengua pròpia, hegemònica, natural. No hi havia alternativa. I, tanmateix, en un període relativament curt de temps, va deixar de ser la llengua de la vida quotidiana. No perquè la gent la deixés d’estimar, sinó perquè va deixar de ser la llengua del progrés, de la feina, de les oportunitats...

Quan una llengua deixa de ser percebuda com a útil, comença el seu veritable declivi. I això és rotundament el que hem d’evitar amb el català. A Catalunya i a Andorra no vivim una prohibició del català. Vivim una cosa molt més perillosa, una substitució silenciosa. Una inèrcia que ens porta, massa sovint, a canviar de llengua en entorns professionals, acadèmics o digitals sense ni tan sols plantejar-nos-ho.

Si no canviem el marc mental al català li passarà el mateix que al gaèlic. Cal fer més útil el català, a casa, al carrer i a la feina. És en aquests espais on es decideix el futur d’una llengua. No en els discursos institucionals, ni en les declaracions simbòliques, sinó en el dia a dia real. Cal fer més reunions de feina en català, escriure més informes, publicar més recerca i coneixement, liderar més projectes en català.

Si el català queda fora d’aquests espais el seu futur es debilitarà encara que continuï sent present en l’àmbit domèstic. Per tant el problema no és que el català es deixi de parlar, el problema és que deixi de ser necessari.

Defensar el català no és només una qüestió cultural o emocional. És una qüestió estratègica. Té a veure amb quin model de país volem construir i amb quin paper volem jugar-hi com a professionals i com a empreses.

Cada vegada que renunciem al català en un entorn de valor —en una reunió, en una proposta, en una aula universitària— no estem fent un gest neutre, estem cedint un espai valuosíssim que cap altra llengua es mereix.

I a més, això té conseqüències. El català no està condemnat a seguir el camí del gaèlic però tampoc està garantit. El seu futur no depèn només de lleis o institucions, sinó de decisions quotidianes, sovint invisibles, que prenem cadascun de nosaltres.

Per això, si realment volem assegurar-ne la continuïtat, cal fer un pas més enllà del discurs. Cal prestigiar-lo. I prestigiar una llengua no és només parlar-la bé a casa i entre els amics, és sobretot, utilitzar-la allà on realment importa; a la feina, a les empreses, en la recerca acadèmica, a la formació, als espais on es prenen decisions i es genera valor.

Cal siguem conscients que el català no es mantindrà viu per inèrcia, el mantindrem viu només si el fem imprescindible, i aquesta responsabilitat, ens agradi o no, ens recau especialment a tots els catalans i als andorrans.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra