Potser no marxen pels impostos

Fa uns anys, alguns sectors celebraven que empreses catalanes  canviessin la seva seu fiscal per por a la inestabilitat política a Catalunya. Avui, la realitat és que la fuga d’empreses no només continua, sinó que s’ha estès també a firmes espanyoles. I, malgrat que sovint es justifica per la voluntat de pagar menys impostos, potser cal mirar més enllà del tòpic fiscal.

Algunes tornen i els polítics es posen medalles. Però potser les empreses no marxen només per evitar tributs alts o incerteses econòmiques. Potser el que les fa fugir és una sensació de frustració general: corrupció impune, càrrecs públics amb sous vitalicis, una administració poc meritocràtica i una economia que ofega els joves que volen emprendre. Potser el problema no són els impostos, sinó la manca de retorn que perceben les empreses i els ciutadans per l’esforç fiscal que se’ls exigeix.

Molts països “curen” aquesta sensació amb grans dosis de patriotisme, però la majoria de catalans no tenen aquest guariment perquè entenen que Catalunya és una nació sense Estat. I és que precisament és l’Estat espanyol el que ha augmentat la pressió fiscal en desenes d’ocasions des que Pedro Sánchez governa, incrementant en més del 25% la recaptació. Mentrestant, multinacionals com Ferrovial i desenes de grans societats ja han fet les maletes per marxar cap a Luxemburg, Països Baixos, Portugal o Andorra.

En aquest context, Andorra pot ser molt més que un refugi fiscal. Pot ser un pol d’atracció per a empreses que busquen estabilitat, previsibilitat i respecte a la iniciativa privada. Si el Principat sap llegir aquest moment amb una visió estratègica, podrà convertir la crisi institucional, econòmica i reputacional de Catalunya i Espanya en una oportunitat per consolidar un ecosistema empresarial competitiu, transparent i pròsper.

Les empreses catalanes i espanyoles potser no marxen per pagar menys impostos. Potser marxen perquè saben que als petits Estats és més fàcil governar de forma eficient perquè hi ha menys població, menys burocràcia i una estructura administrativa més àgil que permet prendre decisions més ràpidament i per tant, adaptar-se més fàcilment als canvis.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Quan parla Carretero, cal escoltar-lo

Hi ha moments, persones i veus que, quan s'expressen, no mereixen soroll al voltant. Cal callar. I escoltar. Joan Carretero n'és una d'elles. Quan parla, el més assenyat és parar l'orella. I quan proposa una nova via per encarar el repte nacional, el més honest és seure, escoltar-la i, arremangar-se per tirar-la endavant com més aviat millor.

En Carretero ha estat molt temps callat però recentment ha presentat Parlament Lliure, un projecte que, més enllà de les concrecions que encara manquen, pretén sacsejar l'immobilisme de l'independentisme institucional. Carretero no vol competir amb ningú, però sí oferir una alternativa real. Una cambra catalana no sotmesa a la legalitat espanyola, amb representants escollits per un registre de catalans, i orientada a cercar reconeixement internacional. Sona bé? Molt, i estic segur que a molts els hi ha generat aquell somriure, aquella emoció i pessigolleig que ja vam experimentar durant el 2017.

L'exconseller i exbatlle de Puigcerdà no s'està de dir veritats: el Parlament actual està segrestat per la lògica autonomista, sotmès a lleis, funcionaris i tribunals espanyols. I els partits polítics, diu, malden més per col·locar els seus a empreses de l'Estat que per avançar cap a la independència. "La cosa més important és tenir grup propi a Madrid", denuncia.

És cert que el projecte genera dubtes. Qui serà considerat català? Com es validarà el cens? Quina estructura tindrà? Quina força podrà aconseguir? Però el sol fet que es torni a parlar d'estratègia, de sobirania i d'acció, ja és un pas endavant, i molt valuós, enmig del desconcert.

Si l'independentisme vol tornar a aixecar-se, caldrà reforçar el tarannà català que ens caracteritza per la creativitat, per la intel·ligència, per la perseverança... però també caldrà sentir més veus com la de Carretero. I potser així, un dia no gaire llunyà, el Parlament Lliure deixarà de semblar una utopia per esdevenir l'eina real que ens alliberarà com a poble i com a nació. 

Article publicat a Racó Català

Responsabilitat vs demagògia: el bloc de Lluís Companys

Molts parlen del cas del bloc de pisos de l'avinguda de Lluís Companys i sembla que en general, genera solidaritat al voltant dels actuals llogaters de renda antiga. No és difícil empatitzar i implicar-se quan els inquilins tenen edats avançades i s'exposa les seves situacions com si fossin protagonistes d'un reality show. Però no hem d'oblidar quelcom essencial: el dret i la responsabilitat de la propietat a garantir la seguretat de l'edifici, i això pot comportar decisions difícils com un desallotjament o un enderroc.

La finca de Lluís Companys pateix aluminosi, una patologia greu que compromet l'estructura de l'edifici i posa en perill la vida dels seus veïns. L'informe tècnic va estar validat per l'Ajuntament i la propietat sembla que ha actuat d'acord amb la legislació així que mantenir persones vivint en aquestes condicions pot ser, precisament, un acte d'irresponsabilitat.

Crec que la relació actual entre els llogaters i la propietat els situa a tots en un carreró sense sortida: o bé assumeixen el risc estructural o bé inicien el procediment legal, però facin el que facin seran solucions impopulars fàcilment criticables. Els grans tenidors no haurien de ser enemics sistemàtics del dret a l'habitatge. També tenen drets: protegir el seu patrimoni, actuar amb responsabilitat davant riscos, i fer valdre els mecanismes legals quan els contractes esdevenen insostenibles. Convertir aquest conflicte en una batalla moral és una estratègia fàcil des del punt de vista emocional, però no és justa des del punt de vista legal i tècnic.

Hi ha d'haver empatia, sí, però també equilibri. Opino que és l'Administració qui ha d'aportar solucions reals als veïns i és cosa de tots que deixem de criminalitzar la propietat pel sol fet de ser un gran tenidor, això només ens allunya d'una solució real mentre perllonga el conflicte.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Andorra i Catalunya: una aliança necessària per al futur del català

En un moment clau per al futur del català cal deixar-nos de mirar de reüll per donar-nos la mà i empènyer en la mateixa direcció. Andorra ha demostrat ser un país determinat en la defensa de la seva llengua oficial, i amb esforç pretén potenciar-ne l’ús, convertir-la en llengua de prestigi i d’oportunitats. Els andorrans avancen en la bona direcció, a Catalunya, però discutim com defensar i projectar la nostra llengua mentre a Andorra simplement es fa.

Fa pocs dies, el president del grup parlamentari de JUNTS, Albert Batet, va afirmar des de la tribuna del Parlament català que “l’autonomia que li cal a Catalunya és la d’Andorra”. Ho va dir arran de la crisi elèctrica, després d’explicar com el Principat dels Pirineus va gestionar l’emergència amb decisió i sobirania. Però més enllà de l’electricitat, l’autonomia andorrana exemplifica com una institució pròpia, amb competències reals i amb una llengua nacional indiscutida, pot protegir i fer créixer el català.

Des de l’agència de comunicació on treballo ho hem constatat en primera persona. Recentment, hem rebut un premi internacional que reconeix l’ús estratègic del català en la comunicació d’una multinacional. Això ha estat possible perquè aquesta empresa té una seu a Andorra i, per tant, opera en un entorn on el català no és una opció, sinó un requisit, sent útil i necessària.

Aquest fet ens ha de fer reflexionar a catalans i a andorrans. Si volem que el català prosperi cal que sigui necessari. I perquè sigui necessari, cal poder legislar, decidir i actuar com s’està fent des d’Andorra. A Catalunya li cal una autonomia real, útil, amb capacitat per fer de la nostra llengua una eina de cohesió, de projecció internacional i d’ús empresarial.

Els llaços entre Catalunya i Andorra han de reforçar-se. No només compartim llengua i cultura; també compartim destins. Un català fort a Andorra és un mirall de què pot ser a Catalunya. I una Catalunya lliure i sobirana pot contribuir a un espai lingüístic català viu i cohesionat.

Avui viure plenament en català a Andorra és més fàcil que a Catalunya. Deixem-nos estar de retrets, de pors a tot el que és desconegut o de l’individualisme excloent perquè el català és cosa de tots, de forjar aliances entre estats i d’enamorar a totes les comunitats amb la nostra parla. No es tracta, doncs, de mirar-nos, catalans i andorrans, com una excepció sinó com un model de col·laboració. Si volem que el català sigui central a la nostra societat també ho ha de ser a la nostra política, a la nostra economia i a les nostres institucions.

Article publicat al portal l'ALTAVEU d'Andorra 
Article publicat al portal Racó Català 

Baixa l'atur però seguim perduts

L'atur a Sant Cugat segueix baixant i el passat mes d'abrilrar una de les va regist millors xifres d'aquesta última dècada. Segons les dades de l'Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat, el mes d'abril el vam tancar amb 2.766 persones aturades, 52 menys que al mes de març, que també havia estat millor que el mes anterior.

A Sant Cugat tenim un clima laboral que en principi és bo, molt bo si ens comparem amb altres ciutats de rodalia, però no n'hi ha prou en posar el focus en una dada, per molt continguda i bona que sigui. A Sant Cugat, igual que a la resta del país, tenim molts indicadors que ens demostren que en l'àmbit laboral seguim perduts, molt perduts.

Hi ha enquestes que demostren que un gruix important dels treballadors no són feliços a la feina, hi ha sindicats i partits polítics proposant reduir la jornada laboral i hi ha empreses que cada dia pateixen l'absentisme laboral, tema que, per cert, en pocs dies s'abordarà al Tribuna Sant Cugat Empresarial, que l'associació Sant Cugat Empresarial organitza a l'auditori del Banc Sabadell.

Crec que la clau de volta no és treballar menys ni remunerar més. Les empreses fan el que poden per millorar el clima laboral entre els seus treballadors quan en realitat, el focus s'hauria de posar a les escoles, on s'estan formant els professionals del futur, i on encara es poden transmetre més i millor els valors de l'esforç i la responsabilitat. Estic segur que si als centres educatius ens esforcem més per potenciar les vocacions dels alumnes, a mitjà termini tindrem treballadors feliços, treballant del que volen i on volen.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Cal ser agraïts: més català, més relació entre Catalunya i Andorra

A Andorra mai s’hi ha accedit des d’Espanya, s’hi surt i s’hi accedeix des de Catalunya o França. La història del Principat d’Andorra està íntimament lligada a França i sobretot, a Catalunya. No va ser el Regne de Castella sinó el Comte i Bisbat d’Urgell qui van dotar de personalitat aquest petit i envejable estat.

I cal ser agraïts, i els catalans n’hem de ser els primers perquè els qui estimem la nostra parla sabem que és gràcies a Andorra que el català, la nostra llengua comuna, és l’única llengua oficial a l’Estat andorrà i té ple dret d’ús a l’ONU.

Però Andorra, sola, no podrà revifar l’ús de la nostra llengua. Els andorrans i els catalans enraonaran en català si s’estimulen els llaços entre les dues societats. Cal recordar que les caramboles històriques no són només fruit de l’atzar, cal marcar-los el camí i preparar-se. Que el comtat de Foix i el Bisbat d’Urgell pactessin una sobirania compartida, i que el comte de Foix passés el relleu al rei de França i posteriorment al president de la república, són fets que Andorra ha sabut gestionar. 

Avui i demà, a Andorra s’hi parlarà més català perquè hi ha un govern responsable i és conscient que cal preservar la llengua exigint un nivell mínim a tothom qui vulgui renovar el permís de residència, regulant l’ús en àmbits com el comerç, turisme, educació... imposant sancions per incompliment i promocionant la cultura en català, però no n’hi ha prou, també cal fer-la útil, i aquí els catalans hi juguem un paper cabdal per donar-hi un cop de mà estimulant les relacions comercials, l’intercanvi cultural i la formació en català.

A Catalunya ens costa preservar la llengua perquè ens falten les eines que sí que té Andorra. Encara som una regió/colònia del Regne d’Espanya i com el lector pot imaginar, no tothom pot viure plenament en català quan se’l jutja en espanyol o quan el metge no entén el català perquè encara ningú li ha exigit el seu domini.

Que el català sigui la llengua oficial d’un Estat que té veu internacional pot ser una carambola històrica que a algun Estat pot molestar. Però també pot ser un fil a estirar per reconèixer internacionalment l’existència del Principat d’Andorra i el de Catalunya mentre els catalans ens recolzem en un Estat que ja ha fet molt, però que encara pot fer més per reconèixer el nostre passat, present i futur comú.  

Article publicat a l'ALTAVEU d'Andorra 
Article publicat a Racó Català

Preparats pel turisme que vindrà?

Aquests últims anys estem veient com el turisme ha deixat de ser un fenomen exclusiu del centre de les grans ciutats per estendre’s també a zones properes, moltes d’elles naturals com el Parc de Collserola.

Cada dia hi ha més visitants que gaudeixen del Parc en bicicleta, a peu, corrent o en cotxe. I és que gaudir de la natura a pocs quilòmetres de la capital catalana, certament és un privilegi. La Floresta, Vallpineda o Valldoreix, com a portes d’entrada a aquest entorn, viuen una realitat ambivalent; l’interès per aquesta zona pot ajudar a dinamitzar l’economia local i posar en valor les singularitats del territori, però d’altra banda, una afluència mal gestionada podria fer malbé l’equilibri natural, augmentar la pressió sobre les infraestructures i acabar generant molèsties als veïns.

Aprofitar el turisme de Barcelona per descongestionar-lo amb els diferents atractius que tenim a Sant Cugat és una tasca, que si més no, ens obliga a treballar en positiu a partir d’una pregunta: Estem preparats per acollir turisme, descongestionant Barcelona i col·laborant en una distribució del turisme per tot el territori? Jo estic segur que sí, però ens cal veure-ho com una oportunitat d’impulsar un model de turisme responsable, basat en l’educació ambiental, la mobilitat sostenible, la promoció del comerç local o la pràctica de l’esport, per exemple.

Però els santcugatecs no hem de veure com arriben i marxen els turistes, ni acostumar-nos a ser testimonis immòbils d’aquesta realitat. Que creixi el turisme és quelcom molt positiu, però per a que passin coses bones cal la implicació de totes les parts, especialment la de l’administració, que ha de planificar al costat d’una ciutadania activa. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Nacionalitat andorrana per a catalans

Tenir passaport andorrà i un altre és possible i això obre portes a pensar noves propostes que millorin la vida a milers de ciutadans. Actualment, un acord del 2001 del Govern andorrà permet que originaris d'onze estats diferents puguin gaudir de la nacionalitat andorrana sense renunciar a la seva com la del Marroc, Israel, Cuba o Argentina, entre d'altres.

A Catalunya hi ha milions de ciutadans que no se senten espanyols i que, per tant, no se senten còmodes amb el passaport del regne d'Espanya, i a Andorra hi ha qui veu com a avantatge disposar d'una segona nacionalitat europea per poder, per exemple, estudiar a l'estranger o gaudir de més avantatges sanitaris.

Dit això, i seguint el fil de la sèrie d'articles que estic redactant últimament; per què no pensem una proposta que pugui beneficiar a part de la ciutadania catalana i a l'andorrana? Un passaport andorrà que per exemple, es faciliti a catalans que inverteixin a Andorra o que reuneixin algunes altres condicions, seria una bombolla d'oxigen per a molts.

La vida és negociació i res mai és blanc o negre. Estic segur que Andorra i Catalunya podrien trobar un encaix que beneficiés als dos veïns; per una banda, accelerant homologacions universitàries, facilitats per fer les proves PAU a la Seu d'Urgell... i per l'altra, trobar una opció perquè els catalans que ho volguessin tinguessin opcions a disposar de la nacionalitat andorrana amb algunes condicions assequibles i profitoses per ambdues parts.

Si Andorra proposés un passaport "light", amb menys avantatges que els actuals, per a catalans, creieu que no hi hauria milers de peticions?

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 
Article publicat a Racó Català