Arenys de Munt convocarà un referèndum d’independència de Catalunya el proper dia 13 de setembre on els majors de 16 anys hi podran participar. Amb aquesta consulta els catalans tornarem a aixecar-nos, a mirar endavant i a caminar cap al millor destí possible.
Després d’anys arrossegant-nos per terra, la CUP d’Arenys de Munt ha proposat fer aquest referèndum amb el suport d’ERC i CiU . Es preguntarà si; “Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”, i tot i que el resultat no tingui validesa legal, serà la millor eina possible per a generar debat i fer pedagogia.
Quan es vol competir en una cursa, quan se surt des de les últimes línies però s’hi vol arribar el primer, cal entrenar de valent i practicar, practicar molt. Amb aquest referèndum el que aconseguirem serà generar debat, serà un assaig, un bon entrenament per a que un dia esdevinguem un Estat.
Només ens cal el compromís dels polítics al Parlament i el sí de la societat civil. Les primeres classes d’independència comencen a Arenys de Munt i segur que s’estendran per tot el país. Ara toca tornar a escola, il·lusionar-nos i aprendre a caminar.
Article publicat al diari Avui el divendres 31 de juliol.
29 de juliol del 2009
28 de juliol del 2009
Ressaca de l'incendi d'Horta de Sant Joan
per
Lluís Feliu, Periodista
Després d’un incendi devastador com el d’Horta de Sant Joan tot queda molt tocat. Tant el bosc com la població trigaran a recuperar-se, necessitaran temps per a que la memòria refaci l’ensurt de la mateixa manera que el bosc reneixi una altra vegada.
Un dia després de l’incendi als carrers d’Horta de Sant Joan no hi havia ningú. A la llunyania encara s’hi podien veure els bombers remullant el sòl cremat i atents per atacar si les flames revifaven. Mentre el vent calent, que rosava els quaranta graus, se’ns englotia sense pietat.
Pels carrerons no es trobava cap persona, a l’església del poble però, allà ben fosca, fresca i amb una dotzena de persones resant devotament, es podien trobar hortolans. Els carrers dessolats contrastaven amb els bars del centre on la presència dels periodistes es feia palesa en la immediatesa, micròfons, llibretes plenes de gargots, entrevistes, cotxes amb logotips d’emissores, ràdios, televisions i molta presència policial eren l’evidència que la notícia estava allà.
En mig d’aquell estat d’emergència la campanya ecologista del poble contra els molins de vent quedava vent muda, eren moments de ressaca, moments de reflexió per pensar únicament en els bombers que van entregar la vida treballant, en com evitar possibles incendis i si s’escau, com aturar-los.
Un dia després de l’incendi als carrers d’Horta de Sant Joan no hi havia ningú. A la llunyania encara s’hi podien veure els bombers remullant el sòl cremat i atents per atacar si les flames revifaven. Mentre el vent calent, que rosava els quaranta graus, se’ns englotia sense pietat.
Pels carrerons no es trobava cap persona, a l’església del poble però, allà ben fosca, fresca i amb una dotzena de persones resant devotament, es podien trobar hortolans. Els carrers dessolats contrastaven amb els bars del centre on la presència dels periodistes es feia palesa en la immediatesa, micròfons, llibretes plenes de gargots, entrevistes, cotxes amb logotips d’emissores, ràdios, televisions i molta presència policial eren l’evidència que la notícia estava allà.
En mig d’aquell estat d’emergència la campanya ecologista del poble contra els molins de vent quedava vent muda, eren moments de ressaca, moments de reflexió per pensar únicament en els bombers que van entregar la vida treballant, en com evitar possibles incendis i si s’escau, com aturar-los.
20 de juliol del 2009
Qüestió de Llunes
per
Lluís Feliu, Periodista
Fa quaranta anys que l’home va arribar a la Lluna i encara avui es posa en dubte. Les ombres dels astronautes o el vent que fa onejar la bandera nord americana a les imatges registrades de l’època, són les principals teories, que desenvolupades, conclouen que l’home no ha lliscat mai per la Lluna.
La NASA segueix congelant el projecte de tornar-hi i si ens remuntem al passat i entenem el conflicte internacional entre els EEUU i la URSS podríem dubtar de l’evidència. Les dues potències competien a l’espai i el món bipolar va acabar quan els americans van arribar a la Lluna.
En un món on tot sembla qüestionable a vegades és difícil poder fer consens, sovint arribem a preguntar-nos on està el bé i on està el mal, quina és l’elecció correcta i què és l’entrebanc. Hi ha cops que tenim la resposta al davant i només cal saber-la veure.
La setmana vinent el jove pilot català, Jaume Alguersuari, debutarà a la Fórmula 1 al volant del Toro Rosso. Ho farà al Gran Premi d’Hongria i és inqüestionable que l’esforç i l’empenta del pilot més jove de la Fórmula 1 el portaran a fer un bon paper.
Tampoc sembla qüestionable la marxa d’Eto’o cap a l’Inter de Milà, és el millor per al jugador si vol seguir jugant la Champions i si vol marxar del Barça per la porta gran. Igual que les declaracions del president Joan Laporta; “lluitaré pels drets i les llibertats de Catalunya” són l’evidència i el compromís públic que Laporta referma quan diu que el Futbol Club Barcelona “és més que un club”.
La NASA segueix congelant el projecte de tornar-hi i si ens remuntem al passat i entenem el conflicte internacional entre els EEUU i la URSS podríem dubtar de l’evidència. Les dues potències competien a l’espai i el món bipolar va acabar quan els americans van arribar a la Lluna.
En un món on tot sembla qüestionable a vegades és difícil poder fer consens, sovint arribem a preguntar-nos on està el bé i on està el mal, quina és l’elecció correcta i què és l’entrebanc. Hi ha cops que tenim la resposta al davant i només cal saber-la veure.
La setmana vinent el jove pilot català, Jaume Alguersuari, debutarà a la Fórmula 1 al volant del Toro Rosso. Ho farà al Gran Premi d’Hongria i és inqüestionable que l’esforç i l’empenta del pilot més jove de la Fórmula 1 el portaran a fer un bon paper.
Tampoc sembla qüestionable la marxa d’Eto’o cap a l’Inter de Milà, és el millor per al jugador si vol seguir jugant la Champions i si vol marxar del Barça per la porta gran. Igual que les declaracions del president Joan Laporta; “lluitaré pels drets i les llibertats de Catalunya” són l’evidència i el compromís públic que Laporta referma quan diu que el Futbol Club Barcelona “és més que un club”.
16 de juliol del 2009
Risto, fots pena
per
Lluís Feliu, Periodista
Ja era hora que algú li parés els peus a Risto Mejide. Aquest hortera, mal educat, que es creu amb autoritat intel·lectual per crear escola, ha vist com Telecinco l’acomiada com a membre del jurat d’OT.
Alguns creien que Mejide es caracteritzava per no tenir pèls a la llengua, però confonien la llibertat d’expressió amb la mala educació. Aquest home en realitat es caracteritza per l’egocentrisme exagerat i la intolerància. Amb aquell posat de “xulo” grotesc, de mascle ibèric... ja li està bé haver xocat amb Jesús Vázquez, que de mascle no en té gaire però d'educació en té molta i ha obert els ulls a la direcció de l’emissora.
Altres diran que Mejide només actua, sí pot ser, però quan parla la brossa que treu per la boca ens arriba a tots els espectadors. Crec que la tele escombraria no està preparada, encara, per a suportar individus d’aquesta talla. Tot i això, pas a pas i si l’evolució televisiva segueix aquest ritme en Risto no s’haurà de preocupar per menjar, a la televisió escombraria del futur segur que tindrà lloc.
Article publicat al diari AVUI el dissabte 18 de juliol.
Alguns creien que Mejide es caracteritzava per no tenir pèls a la llengua, però confonien la llibertat d’expressió amb la mala educació. Aquest home en realitat es caracteritza per l’egocentrisme exagerat i la intolerància. Amb aquell posat de “xulo” grotesc, de mascle ibèric... ja li està bé haver xocat amb Jesús Vázquez, que de mascle no en té gaire però d'educació en té molta i ha obert els ulls a la direcció de l’emissora.
Altres diran que Mejide només actua, sí pot ser, però quan parla la brossa que treu per la boca ens arriba a tots els espectadors. Crec que la tele escombraria no està preparada, encara, per a suportar individus d’aquesta talla. Tot i això, pas a pas i si l’evolució televisiva segueix aquest ritme en Risto no s’haurà de preocupar per menjar, a la televisió escombraria del futur segur que tindrà lloc.
Article publicat al diari AVUI el dissabte 18 de juliol.
14 de juliol del 2009
Finançament sense padrins
per
Lluís Feliu, Periodista
S’ha donat llum verda al finançament i des de fa dies que som al mig d’una batalla d’apadrinament sense precedents. Tots els nostres polítics corren a dir davant del micro que el finançament és cosa d’ells.
Zapatero celebra que “Catalunya se senti còmoda” amb el nou finançament, però en realitat només celebra que els incrèduls veuran l’acord com una victòria del tripartit. Els components del govern de perdedors per la seva part han iniciat la cursa per veure qui es posa més medalles i arriba a meta amb més vots.
Al conseller d’economia Antoni Castells se’l veia satisfet i deia que “sempre he actuat com a membre del govern”, no obstant, no ha trigat a atacar CiU per les darreres crítiques a l’acord. No deia que sempre havia actuat com a membre de govern? Doncs quan critica a CiU ho fa com a membre d’un partit. Mentre Castells recollia la roba, la mestressa de casa socialista, Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC deia que “s’ha aconseguit 8 vegades més que amb CiU” i seguia amb la batussa de Castells.
Els socis del PSC tampoc han trigat a pronunciar-se. Joan Saura, president d’ICV ha estat el primer en donar xifres i com sempre ha fet un discurs adulterat on ha insistit en posar CiU i PP al mateix sac. Mentre, el secretari general d’Esquerra, Joan Ridao, deia que “estem molt satisfets d’aquest acord polític” però reiterava que segueixen sense “fiar-se d’aquest govern espanyol”. Sigui com sigui l’acord ja està pactat i ara toca fer publicitat, emmarcar fotos i fer de padrins.
Zapatero celebra que “Catalunya se senti còmoda” amb el nou finançament, però en realitat només celebra que els incrèduls veuran l’acord com una victòria del tripartit. Els components del govern de perdedors per la seva part han iniciat la cursa per veure qui es posa més medalles i arriba a meta amb més vots.
Al conseller d’economia Antoni Castells se’l veia satisfet i deia que “sempre he actuat com a membre del govern”, no obstant, no ha trigat a atacar CiU per les darreres crítiques a l’acord. No deia que sempre havia actuat com a membre de govern? Doncs quan critica a CiU ho fa com a membre d’un partit. Mentre Castells recollia la roba, la mestressa de casa socialista, Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC deia que “s’ha aconseguit 8 vegades més que amb CiU” i seguia amb la batussa de Castells.
Els socis del PSC tampoc han trigat a pronunciar-se. Joan Saura, president d’ICV ha estat el primer en donar xifres i com sempre ha fet un discurs adulterat on ha insistit en posar CiU i PP al mateix sac. Mentre, el secretari general d’Esquerra, Joan Ridao, deia que “estem molt satisfets d’aquest acord polític” però reiterava que segueixen sense “fiar-se d’aquest govern espanyol”. Sigui com sigui l’acord ja està pactat i ara toca fer publicitat, emmarcar fotos i fer de padrins.
CiU però tampoc se’n refia del govern, ni del pacte, ni de les xifres... Ha vist com el tripartit ha utilitzat el finançament com a arma política i tot hi que l’han intentat aïllar s’ha seguit preguntant “per què ens hem de conformar amb unes xifres que el govern central no confirma?”. Alhora, tot i no haver recollit cap cèntim cap a casa, el PSC i ICV ja parlen de reeditar el govern perdedor mentre Esquerra es manté en silenci i mira d’explicar que aquest model de finançament és millor que el que teníem.
I sí, potser sí que el finançament que tindrem serà millor que l’anterior. Se suposa que el darrer any els recursos que rebrà Catalunya se situaran entre els 3.650 i els 4.000 milions d’euros i s’aplicarà un model gradual que farà augmentar els recursos per càpita entre els 2,6 el 2009 i els 5,6 punts el 2012. Però no siguem conformistes, amb aquestes negociacions l’únic que hem aconseguit és demostrar que un cop més ens hem baixat els pantalons i hem seguit negociant el que no és negociable, els diners dels catalans per als catalans!
Article publicat a la web de Reagrupament
I sí, potser sí que el finançament que tindrem serà millor que l’anterior. Se suposa que el darrer any els recursos que rebrà Catalunya se situaran entre els 3.650 i els 4.000 milions d’euros i s’aplicarà un model gradual que farà augmentar els recursos per càpita entre els 2,6 el 2009 i els 5,6 punts el 2012. Però no siguem conformistes, amb aquestes negociacions l’únic que hem aconseguit és demostrar que un cop més ens hem baixat els pantalons i hem seguit negociant el que no és negociable, els diners dels catalans per als catalans!
Article publicat a la web de Reagrupament
6 de juliol del 2009
Mirar enrere per tirar endavant?
per
Lluís Feliu, Periodista
Durant els anys trenta el liberalisme econòmic va intentar sortir de la crisi de moltes maneres. Era temps de crisi econòmica i de creativitat, ja que es pensaven nous mètodes, sistemes econòmics que d’una embranzida salvessin el sistema capitalista.
John Maynard Keynes va fer públiques les seves idees i l’encert va ser posar-les en pràctica. Els EEUU van ajudar al bancs mitjançant participacions en els seus capitals, es va promoure l’augment de salaris, van disminuir les hores de treball, van invertir en obres públiques i van aconseguir que el consum augmentés. La política econòmica nord americana va resoldre la crisi en només 10 anys, i a partir del 1940 es regenerava com a gran potència econòmica mundial.
Bé doncs, setanta anys després tots els governs occidentals miren enrere per a poder caminar endavant. L’estat espanyol no podia ser menys i ja ha presentat el Pla E, el Pla espanyol per a l’Estímul de l’Economia i de l’Ocupació. Aquest pla econòmic engloba totes les mesures previstes per pal·liar els efectes de la crisi però la única cosa salvable del projecte és la seva web, on un vídeo interessant explica unes propostes idèntiques a les de Keynes sense pretendre ser un documental històric.
La crisi econòmica que ens afecta avui serà més destructiva que la del crack del 29. Fa setanta anys el món capitalista era creatiu i buscava noves formules per a poder sortir-se’n. Al segle XXI s’han d’aplicar noves polítiques econòmiques però abans que res s’ha de tenir clar que caminar endavant mirant enrere només ens portarà a l’entrebanc.
Article publicat al diar Avui, dijous 09 de juliol del 2009
Article publicat a la web de Reagrupament
John Maynard Keynes va fer públiques les seves idees i l’encert va ser posar-les en pràctica. Els EEUU van ajudar al bancs mitjançant participacions en els seus capitals, es va promoure l’augment de salaris, van disminuir les hores de treball, van invertir en obres públiques i van aconseguir que el consum augmentés. La política econòmica nord americana va resoldre la crisi en només 10 anys, i a partir del 1940 es regenerava com a gran potència econòmica mundial.
Bé doncs, setanta anys després tots els governs occidentals miren enrere per a poder caminar endavant. L’estat espanyol no podia ser menys i ja ha presentat el Pla E, el Pla espanyol per a l’Estímul de l’Economia i de l’Ocupació. Aquest pla econòmic engloba totes les mesures previstes per pal·liar els efectes de la crisi però la única cosa salvable del projecte és la seva web, on un vídeo interessant explica unes propostes idèntiques a les de Keynes sense pretendre ser un documental històric.
La crisi econòmica que ens afecta avui serà més destructiva que la del crack del 29. Fa setanta anys el món capitalista era creatiu i buscava noves formules per a poder sortir-se’n. Al segle XXI s’han d’aplicar noves polítiques econòmiques però abans que res s’ha de tenir clar que caminar endavant mirant enrere només ens portarà a l’entrebanc.
Article publicat al diar Avui, dijous 09 de juliol del 2009
Article publicat a la web de Reagrupament
5 de juliol del 2009
El compte el pago jo
per
Lluís Feliu, Periodista
Hi havia una vegada una parella de joves que molt s’estimaven. Els dos treballaven de valent, volien progressar i veien el treball com la millor eina per a tirar endavant. De dilluns a divendres pencaven i pencaven, els caps de setmana però tocava viure i gaudir de la vida.
Divendres nit es trobaven a la porta del restaurant i junts hi entraven. Ella amb un bonic vestit blanc esquivava les taules, ell se la mirava clofoll i se sentia l’home més afortunat del planeta. Passaven hores xerrant, menjant i bevent vi blanc. Hora de marxar, demanaven el compte i en un tres i no res allà el tenien, paper astorador que amb una sola mirada paralitzava el món.
Havien treballat tota la setmana i ara havien de pagar el que havien consumit. Era una acció normal si la vida a Catalunya fos normal. Però allà asseguts, cara a cara separats per un paper que contenia una llarga fila de números i un IVA ben gros que confonia l’harmoniosa belada, deixava clar que alguna cosa no funcionava, els interrogants envaïen els dos joves cervells.
La parella havia de fer una trucada a un foraster, sí al foraster que gestiona els diners que ells guanyen amb el seu treball . Ells feien la trucada, demanaven, ploriquejaven i el gestor decidia.
Cansats de repetir la penosa escena, la parella va reflexionar i va decidir que a partir d’ara els seus diners els gestionarien ells mateixos. S’havien cansat de negociar amb els seus diners, s’havien cansat de canviar de llengua i de registre per poder pagar el compte... Avui la parella és independentista i d’aquí a un any votaran a Reagrupament, l’únic partit polític que treballarà per a que els catalans gestionin el que és seu, el que han produït amb el seu esforç i és de justícia voler gestionar.
Divendres nit es trobaven a la porta del restaurant i junts hi entraven. Ella amb un bonic vestit blanc esquivava les taules, ell se la mirava clofoll i se sentia l’home més afortunat del planeta. Passaven hores xerrant, menjant i bevent vi blanc. Hora de marxar, demanaven el compte i en un tres i no res allà el tenien, paper astorador que amb una sola mirada paralitzava el món.
Havien treballat tota la setmana i ara havien de pagar el que havien consumit. Era una acció normal si la vida a Catalunya fos normal. Però allà asseguts, cara a cara separats per un paper que contenia una llarga fila de números i un IVA ben gros que confonia l’harmoniosa belada, deixava clar que alguna cosa no funcionava, els interrogants envaïen els dos joves cervells.
La parella havia de fer una trucada a un foraster, sí al foraster que gestiona els diners que ells guanyen amb el seu treball . Ells feien la trucada, demanaven, ploriquejaven i el gestor decidia.
Cansats de repetir la penosa escena, la parella va reflexionar i va decidir que a partir d’ara els seus diners els gestionarien ells mateixos. S’havien cansat de negociar amb els seus diners, s’havien cansat de canviar de llengua i de registre per poder pagar el compte... Avui la parella és independentista i d’aquí a un any votaran a Reagrupament, l’únic partit polític que treballarà per a que els catalans gestionin el que és seu, el que han produït amb el seu esforç i és de justícia voler gestionar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)