26 d’octubre del 2010

La veu del TSJC contra la resposta catalana

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès de forma cautelar diversos articles del reglament d’ús del català de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. Aquesta decisió ve propiciada pels recursos presentats per un PP que busca de forma continuada la confrontació mitjançant qüestions nacionals.

En un país on la sordesa i la ceguera són el pa de cada dia, un Tribunal de Justícia segueix treballant per a que els ciutadans de Catalunya obrin els ulls i es curin de la ceguera. Cada dia veiem com el PP, i altres reductes espanyolistes, utilitzen el català com un element de confrontació.

Aquesta vegada ha estat el TSJC qui ha donat veu a les obcecacions malaltisses dels hereus del franquisme. Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del PP al consistori de Barcelona, havia portat la norma al jutjat perquè deia que l’ús del castellà quedava discriminat a l’ajuntament barceloní. A més dels articles del reglament de la capital catalana, el magistrat Alberto Andrés -a qui ja se li intueix quin peu calça- ha aprofitat per suspendre cautelarment diversos articles del reglament per a l’ús del català i l’occità aranès a la Diputació de Lleida.

Els poders espanyolitzants que contaminen la nostra nació ens alerten constantment del perill que correm si no cerquem un veritable pacte català entre nacionalistes. Les valoracions fetes recentment per CiU i ERC sobre la decisió del TSJC coincideixen. Potser cal que els partits catalans es replantegin la seva forma de treballar i s’adonin d’una vegada que tots juguem en el mateix equip. Ara, amb els nous partits independentistes per una banda, i amb els partits tradicionals per l’altra, podríem tenir l’autèntica clau de les portes d’un nou Estat sobirà obert a Europa i al món.

Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat el 28 d'octubre al diari Avui.
Article publicat a directe!cat

20 d’octubre del 2010

Fàrmacs per a l’Estat propi

Reagrupament Independentista ha tret a la venda els seus propis medicaments per lluitar contra la “taurosi espanyolitzant”, la “paràlisi autonomista” o la “poliquitis lucrativa”. Es tracta d’un “medicament vitamínic” anomenat “Carreterina” amb el qual la formació vol endolcir les seves propostes de regeneració democràtica i facilitar el camí a la declaració unilateral d’independència.

La “Carreterina” és un simple pot de caramels vinculat a una pàgina web de caràcter lúdic i pedagògic. Amb indicacions i contraindicacions desenfadades, a la web es troba l’esbós del camí a la plenitud política, a la plena llibertat.

Aquests fàrmacs serviran per a que Catalunya ja no tingui més ministres al govern d’Espanya, i és que per aconseguir aquest fet es poden fer tres coses ben diferents. Anar a Madrid amb el cap baix i els pantalons ben avall, com hi va en Josep Antoni Duran i Lleida. Anar-hi motivat i convençut però demostrant que no pots desempallegar-te de la teva poca traça, com és el cas d’en Celestino Corbacho. O aplicant la tercera via, deixar de tenir ministres catalans al govern espanyol assolint la independència i decidint de veritat i des de casa.

El president de Reagrupament, Joan Carretero, deia l’altre dia en una conferència a Sant Cugat, que de moment “a Madrid només s’hi ha d’anar a dir que no”. Està clar que des del govern espanyol mai podrem decidir. Siguem conseqüents i si volem votar pressupostos, seleccions catalanes oficials, si volem parlar català a Europa, si volem gestionar les nostres coses, defensar els nostres interessos... només cal obrir els ulls i votar en clau catalana, votar independència.

Web Carreterina
Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

19 d’octubre del 2010

L’exhibicionisme de Ciutadans, un producte caducat

El president de Ciutadans, Albert Rivera, va presentar aquest cap de setmana el nou espot del seu partit en vistes a les properes eleccions al Parlament. Una vegada més la formació de la demagògia barata ha emprat les eines menys intel·ligents per cridar l’atenció.

Com sortit d’un curset improvisat de publicitat per a gent kitsch, Rivera ha aparegut davant la càmera envoltat de flatulenta morbositat. Algú li va dir que la carn ven, que la fragilitat d’un cos despullat, per molt vell o lleig que sigui, pot arribar a captar l’atenció de l’espectador.

Així ha estat i Rivera no ha trigat en presumir de les més de 140 mil visites que en pocs dies ha rebut l’espot. Ciutadans creu tenir la lliçó ben apresa. Despullant ciutadans anònims, presentant el candidat com l’eix central d’una festa erràtica, i afegint un toc de futur, d’aire fresc representat per un xaval despistat, només ha fet evident la contradicció d’aquell que vol vendre un producte sense conèixer les conseqüències de la seva mala fabricació.

Sense tenir en compte que l’any 2006 el PP i Ciutadans van denunciar un anunci de la Plataforma pro seleccions perquè apareixien menors, el partit de Rivera ha demostrat que el producte, per al partit dels autoanomenats intel·lectuals, no importa. Ells volen vendre i no els importa ni el client, ni les conseqüències, ni el seu mal final.

Article publicat el 21 d'octubre al diari Avui.
Article publicat a Directe!cat

14 d’octubre del 2010

No moris, parla català

El PP de Catalunya ha presentat un recurs contra la nova Llei del cinema perquè diu "que vulnera els drets dels castellanoparlants". La líder del PP català, Alicia Sánchez Camacho, ha anunciat que interposarà el recurs davant el Tribunal Constitucional. Creu que és encertat i que així treballa per millorar el seu país, però jo no sóc castellanoparlant i ja fa molt temps que "se'm vulneren els drets".

Cada cap de setmana vaig al cinema i mai trobo a la cartellera res en català. El noi de la taquilla, l'acomodador, la venedora de crispetes...tots parlen com jo, però comença la pel·lícula i s’esvaeix la meva parla, s'ensordeix el meu idioma.

Quan algú està malalt se l'ha de tractar. Quan una llengua ha viscut atacada cal mimar-la i potenciar-la. És per això que els habitants del nostre país, parlin català o castellà, s'han de treure el barret i aplaudir la llei, la norma que dignifica la possibilitat de viure plenament en català.

Article publicat el 17 d'octubre al diari El Punt.
Article publicat a directe!cat

13 d’octubre del 2010

El xulo de la classe a Catalunya és un pringat

El 12 d’octubre molts espanyols celebren el Dia de la Hispanitat i el seu president, José Luis Rodríguez Zapatero, rep una desfilada militar envoltat de patriotes i simpatitzants de la corona.

Cada any el president dels espanyols rep una xiulada monumental. És socialista i pel que es veu no és prou patriota. Parla castellà dins i fora de casa, actua com un bon espanyolista, és centralista però és el líder del PSOE, un partit obrer, d’espanyols però no prou fanàtic pel que es veu.

A Espanya està clar que el partit xulo és el PP. Són els militants més guays, els que vesteixen millor i els que xiulen més fort. Combinen molt bé els colors i saben que són prou espanyols com per escridassar al seu president, davant el seu rei i al darrere dels seus militars.

Aquests del PP, a Espanya, trepitgen fort. Un dia contemplen les seves orenetes i sospiren per tornar a tenir àligues. Un altre dia van a la platja i estafen d’allò més bé parlant un castellà polit mentre s’engominen del front fins al clatell.

Sí, els del PP a Espanya són els xulos de la classe. Quan venen a Catalunya però són d’allò més marginal. El dia de la nostra Diada se’ls xiula per lents, per inadaptats i per pixar fora de test. Ells protesten i insten als partits catalans a condemnar els xiulets. Incompresos i ploramiques de mena busquen mirades de complicitat, sovint topen amb algun altre marginat, coix i desganat com C’s, i junts s’encoratgen mútuament, s’agafen de la mà, tanquen els ulls i reneguen de la realitat on viuen.

El PP sempre condemna els xiulets que rep durant la Diada, quan els partits catalans fan l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova, però no condemna els xiulets que encaixa el seu president el dia de la Hispanitat. El PP vota en contra d’articles de l’Estatut català però hi vota a favor a altres regions. De què té por el xulo, per què tanta incongruència? Serà que a Catalunya els companys de classe li passen la mà per la cara?

Article publicat el 17 d'octubre al Diari Avui.
Article publicat a directe!cat

6 d’octubre del 2010

Corbacho i el matrimoni inexistent

L’actual ministre de Treball espanyol i candidat número tres per Barcelona a les llistes del PSC, Celestino Corbacho, ha advertit que si un dia Catalunya se separa de l’Estat espanyol, “el divorci serà traumàtic” i no “pacífic”.


Aquests socialistes de parla castellana, espanyolistes atroços i ateus de mena, tenen la mania de parlar del divorci entre Catalunya i Espanya quan en realitat haurien de parlar de “segrest” i “alliberament”.

A les democràcies europees un no es casa, al jutjat o a l’església, si l’altre no vol, i que jo sàpiga Catalunya i Espanya mai han festejat. La relació del nostre país amb Espanya és la d’un autèntic segrest imposat per una força superior a l'altra, per un rèptil afamat que no ha deixat mai de mossegar la presa.

A partir d’ara el context polític girarà al voltant de la plena sobirania catalana. Ja abans de presentar-se a les eleccions, Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana ja han fet trontollar la "relació" entre Catalunya i Espanya, han situat la independència al capdavant del debat polític i forçaran als partits tradicionals a treballar cap a la demanda que fins fa poc era silenciada, l’anhel de llibertat d’un poble trepitjat.

Ha quedat demostrat que per separat Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana funcionen, però si les dues formacions treballen unides la victòria serà contundent, evidentment contundent. Abans dels resultats del 28N els independentistes hem plantat cara, hem tret pit i hem fet que els "garrulos" de torn surtin de l’armari i ja amenacin advertint “traumes” i “relacions no pacífiques”.

Article publicat el 15 d'octubre al Diari de Sant Cugat.
Article publicat a directe!cat

2 d’octubre del 2010

El Franquisme segueix viu al teu voltant

Ja fa cinc anys que l’ajuntament de Barcelona va ser pioner en elaborar un inventari de la simbologia franquista a la capital catalana. Avui, el Memorial Democràtic de la Generalitat ha estat l’encarregat de cercar simbologia feixista a 185 municipis del nostre territori i ha conclòs senyalant 7.700 símbols franquistes, el 93 per cent són plaques d’habitatges.

El Memorial Democràtic preveu ampliar la cerca a més municipis sense pretendre fer venjança de res, sinó pedagogia democràtica, tant necessària per a normalitzar un país tant estrany i alienat com el nostre.

Els catalans del s.XXI convivim encara amb més de set mil símbols franquistes que ens recorden dia rere dia la derrota de la llibertat, l’opressió i la repressió al lliure pensament. Són impactes visuals que recorden un dolorós passat ple de misèries i odi.

Com encara és possible que algú toleri viure en un bloc de pisos amb simbologia feixista al seu portal? Com pot ser que la gent accepti assistir a places on encara hi ha àligues imperials i altres símbols d’una dictadura?

La Generalitat vol identificar els símbols franquistes i encarregar informes a experts per a que determinin els criteris generals i les recomanacions d’actuació per a retirar les petites evidències del passat feixista. Aquesta iniciativa està bé però té un rerefons trist i decebedor, ja que tota aquesta simbologia hauria de ser cremada o arxivada en algun museu finançat pels amants o fills del franquisme.

Aquesta vegada el problema de la Generalitat no són els diners que calen per enretirar les plaques feixistes, el problema és la poca vergonya i la falta de dignitat d’alguns ciutadans que es permeten conviure envoltats de la simbologia de l’odi.

Article publicat el 7 d'octubre al diari Avui.
Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat el 8 d'octubre al Diari de Sant Cugat.
Article publicat a directe!cat