30 de maig del 2008

Un estat que ens dilueix

És dur però avui només tenim això. Canviar la llei de finançament a l’estat és algo imprescindible per al nostre país i malauradament ens depèn de la feina del tripartit. El “tripartit dos” que es doblega contínuament davant un govern central poc dialogant, és qui principalment haurà de defensar les nostres garrofes davant d’aquests. La feina no serà fàcil si tenim en compte amb qui ens juguem els quartos.

Avui mateix el govern de Rodríguez Zapatero ha avisat que recorrerà la proposta d’Ibarretxe al Tribunal Constitucional si aquesta tira endavant. El projecte de llei del lehendakari Ibarretxe, aprovat el passat dimecres pel govern basc, vol simplement exercir amb les eines de la democràcia la pregunta sobre quin camí seguir , una cosa que irracionalment li fa por al govern central.

I mentre des del nord es treballa per exercir la democràcia, a Catalunya esperem amb els braços creuats com un Constitucional partidista escodrinya el nostre estatut d’autonomia, un estatut que el va aprovar més del 90% dels representants catalans i que ja ha estat retallat per les tisores espanyoles. Poc a poc oblidem què era allò de decidir lliurement, estem deixant enrere els fonament de la democràcia i mica en mica renunciem al dret a decidir.

Temps difícils

Catalunya avui viu una crisi sense precedents, el govern tripartit ha après a no avergonyir-se de res i practica una política bufonesca, sí de bufó. Quan no és la crisi de l’aigua és la crisi interna d’ERC i quan no és això és allò altre...

Fa uns dies en una conferència sobre el futur d’Europa a l’IESE Business School, el president Jordi Pujol pronunciava unes paraules sabies. “Fer reformes és difícil, però és possible”. Pujol recordava com es va reconstruir Alemanya després de la II Guerra Mundial. Alemanya i tot Europa va ressorgir a base d’esforç i il·lusió, un continent sencer es va aixecar després d’haver estat devastat i això va ser possible gràcies a la voluntat del poble.

La crisi poc a poc s’anirà fent més palesa i com bé diu Pujol, seran moment de retrobar la il·lusió per tirar endavant i fer coses boniques. És molt probable que la política hagi d’adaptar-se a la realitat però avui és difícil imaginar-se que a l’estat espanyol es puguin fer polítiques creatives. Dependrà doncs de nosaltres que la crisi passi a la història.

24 de maig del 2008

Josep Maria Pelegrí: “No es pot tenir la dona borratxa i la bota plena”

Així de contundent apuntava el parlamentari d’Unió Democràtica Cristiana, Josep Maria Pelegrí, quan se li preguntava per la davallada en número de diputats catalanistes al Congrés dels Diputats.
Pelegrí deixava anar la metàfora de la “dona borratxa” referint-se als cinc diputats que van perdre els republicans a les eleccions Generals. “El doble llenguatge i l’actitud d’ERC ens ha portat a tenir menys representació catalanista al Congrés”. I és que el parlamentari dels democratacristians feia una bona valoració dels resultats aconseguits per CiU a les Generals però li atribuïda la pèrdua d’influència catalanista als republicans.
“Nosaltres vam baixar seixanta mil vots però avui ningú se'n recorda, -la gent- es queda amb el número de diputats i nosaltres hem conservat els 10 que ja teníem” assegurava Pelegrí mentre s’asseia al sofà del seu despatx del Parlament.
Pelegrí carregava durament contra Esquerra i el seu màxim dirigent, Josep Lluís Carod Rovira. Arran de la publicació del llibre de Carod Rovira, “2014 un full de ruta per la Independència”, Pelegrí deia que “l’únic principi d’ERC és el de no tenir principis”, ja que segons el democratacristià, el dirigent republicà “està jugant amb les il·lusions dels ciutadans i l’únic que aconseguirà serà generar frustració”.
Per altra banda el diari AVUI publicava el 21 de maig una enquesta feta per la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) on s’assegurava que la majoria de catalans votarien “sí” a la independència. A aquests fets Pelegrí assegurava que “jo no sóc independentista, crec que no ens portaria enlloc, però si volem ser un estat s’han de preparar altres coses, primer s’ha de tenir àmbit de poder..., però si en tens i et quedes a casa amb els braços creuats,- referint-se a ERC- generes frustració”.
Les relacions entre UDC i ERC no són les millors i la Casa Gran del Catalanisme que promou el president de Convergència i Unio, Artur Mas, podrien servir de pont per a que s’apropessin els dos partits. No obstant, Josep Maria Pelegrí, assegurava que “intentar aglutinar en una sola casa tots els catalanisme no crec que sigui algo correcte” i afegia que “la Casa Gran del Catalanisme la promou Convergència Democràtica de Catalunya, nosaltres no”.
Pelegrí creu que el catalanisme “s’ha de defensar des de diferents trinxeres”, tot hi això respecta les decisions de CDC, tant és així que quan se li preguntava per la incorporació de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès, a la direcció del partit, es limitava a declarar que “som dos partits diferents i respectem les seves decisions”.
Tot i ser dos partits diferents, CDC i UDC coexisteixen i s’han creat “una imatge de marca molt compacte i de confiança”, Pelegrí, conjuntament amb els socis de la federació “proposem que s’avancin les eleccions a la Generalitat ja que el tripartit ens fa perdre valor al país, Catalunya no està liderada i estem perdent autoestima i actius”.
Josep Maria Pelegrí preveu que l’actual president de la Generalitat, José Montilla, avançarà les eleccions a principis d’any degut a la inestabilitat que dóna ERC al govern” i per que a demés “els socialistes creuen que en sortirien reforçats”. Abans d’això però, la majoria de partits catalans celebraran els seus congressos.
Unió Democràtica Cristiana celebrarà el seu congrés els dies 18 i 19 d’octubre a Sitges, Pelegrí va assegurar que Unió adaptarà al seu congrés el dret a decidir.

13 de maig del 2008

La Fundació Trias Fargas es refunda i obra una nova etapa del catalanisme

Dimarts i tretze, un dia de novetats per a la quotidianitat catalana. Mentre ahir arribava al port de Barcelona el primer vaixell carregat d’aigua provinent de Tarragona per pal·liar la sequera, al carrer Casp 80, cantonada Bailèn, es materialitzava el projecte de Casa Gran del Catalanisme impulsat pel president de CiU, Artur Mas.

Eren les dues realitats catalanes que conviuen ignorant-se. La Catalunya més precària es donava a conèixer amb els primers litres d’aigua injectats des d’un vaixell. Mentre la vergonya era palesa al port de la capital, la Fundació Trias Fargas mirava cap el futur, donava un nou pas i es refundava com a Fundació Catalanista Demòcrata Trias Fargas, una eina que segons Mas, “ha d’unir a tots els catalanistes” independentment de si aquests “són d’esquerres o dretes”.

La presentació del projecte de Casa Gran del Catalanisme es va presentar en el nou local de la fundació, un local que com el mateix projecte està en obres i refundant-se. El que ha de ser el lloc de trobada de tots els catalanistes presentava un terra especial, un paviment encara per pol·lir, per acabar de construir i allisar. Igual que el propi projecte el nou local, encara en construcció, servia com a metàfora del que és i el que ha de ser el nou catalanisme. I es que el futur catalanisme ha de ser una obra construïda per tots els catalans, que ha de servir també, segons Mas, “per a deixar enrere un PSC que ens veu des d’una òptica espanyola”.

Tot i que físicament la Casa Gran del Catalanisme no és res més que el magatzem d’una antiga fàbrica tèxtil amb vocació de convertir-se en ateneu, hi caben tots els catalanistes, vinguin de la banda que vinguin. Aquest ha estat un dels missatges principals de la presentació i la procedència dels pilots així ho demostra. Joaquim Ferré serà el president de la Fundació, treballarà amb la companyia de l’advocada Magda Oranich i d’en Jordi Vilajoana, a la direcció i serà Agustí Colomines i tots ells comptaran amb col·laboradors provinents de tots els sectors del catalanisme.

Els col·laboradors i els simpatitzants de la Casa Gran provenen de moltes i molt variades branques del catalanisme, a tots ells els uneix l’esperança, la il·lusió i les ganes de transformar un catalanisme que semblava estancat. Entre els principals col·laboradors de la Casa Gran s’hi pot trobar entre d’altres, Francesc Marc-Alvaro, que quan se li preguntava si l’home de barba blanca que tenia a dos metres era l’Àngel Colom, responia que “sí, que no li veus les ales?”.

Amb ales o sense ales Àngel Colom declarava fa unes setmanes al diari AVUI, que vol tenir un paper dins la Casa Gran del Catalanisme. Colom, ex cap de cartell d’ERC i actualment militant de CDC, va afirmar que “la meva intenció és fer de pont entre CiU i ERC”, després d’assegurar que si s’arrepenteix d’alguna cosa mentre estava a la primera línia de la política va ser “dividir Esquerra Republicana en el moment de la creació de PI” (Partit Independentista).

Demà la Casa Gran del Catalanisme tindrà un dia més de vida, esperança i nous adeptes. D’altra banda però, la Catalunya del tripartit seguirà esperant vaixells carregats d’aigua per pal·liar la sequera, acceptarà pagar rebuts d’electricitat més cars i castigarà els qui reguin el jardí o omplin la piscina amb aigua potable.

La Catalunya nacionalista és possible

Les passades eleccions generals han tingut un regust espanyolista que no tots han sabut captar. La bipolarització espanyolista del PP i del PSOE han ofegat les veus d’un poble sencer que ha vist com la seva representació passava de 18 a 13 diputats.

El catalanisme ha viscut una davallada i no se’n pot amagar. Per una banda tenim CiU que ha mantingut el seu número de diputats però ha baixat en vots, i per l’altra banda tenim ERC que ha vist com els resultats del 2004 passaven a ser uns resultats històrics i gairebé fantasiosos.

Els republicans després dels mals resultats van encetar una crisi interna que no es resoldrà fins que es decideixi qui ocuparà la presidència del partit. ERC que per la seva ideologia catalanista hauria de ser l’aliat natural de CiU, s’ha seguit comportant durant els últims mesos com el partit infantil que mai se sap per on anirà.

L’ex president Jordi Pujol deia fa unes setmanes al seu despatx del Passeig de Gràcia, “que ERC és un partit immadur que mai se sap que farà”, el president ens feia veure que CiU encara avui preferiria formar un govern català amb els socialistes de Montilla que no pas amb els republicans de Carod Rovira. El fet que ERC segueixi essent un partit assembleari pot ser la causa dels seus dubtes alhora de decidir. Altres partits de jerarquia més marcada saben tirar pel dret i pocs cops són qüestionats des de dins.

Sigui com sigui són moments d’estar units. Ara més que mai s’han de buscar ponts d’unió entre CiU i ERC. Oblidar el passat, deixar enrere els pactes de CiU i PP i els pactes d’ERC i PSC, mirar endavant i sobretot mirar cap el futur. Una Catalunya catalana és possible i només amb un pacte entre els principals partits nacionalistes podran fer que el poble català torni a estar al seu lloc.

Amb la Casa Gran del Catalanisme sembla que Artur Mas busqui aquest apropament amb amplis sectors dels republicans. La incorporació d’Àngel Colom, ex secretari general d’ERC i actualment militant de CiU, com a responsable en els futurs contactes de les dues formacions, deixen entreveure que la Catalunya que volem és possible si ERC i CiU arriben a entendres.

No obstant, les noves veus que pugen dins de CiU poden preocupar pel fet d’estar més a prop dels socialistes que no pas dels republicans. És per exemple el cas de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès, que no s’ha cansat de repetir que “una sociovergència podria ser una bona proposta per al futur” de Catalunya.

La política és negociació i ara per ara esperem que quan calgui els que van guanyar les passades eleccions autonòmiques, sàpiguen oblidar i estableixin pactes sòlids amb ERC. El pròxim objectiu ha de ser la Generalitat, un tercer tripartit no tindria sentit, però d’aquí a quatre anys el vot catalanista ha d’incrementar-se considerablement a les Generals si volem que des d’Espanya se’ns respecti.