8 de desembre del 2014

Tàndem

La Wikipèdia diu que un “tàndem” és una bicicleta en què poden pedalar més d’una persona.

També diu que el tàndem té el doble de potència de pedaleig amb un lleu increment de les pèrdues de fricció en la transmissió, i dit això, m’agradaria creure que un tàndem pilotat pel president Mas i en Junqueras seria un instrument perfecte per arribar a bon port, de manera ràpida, veraç i reeixida.

Són molts els que parlen aquests dies del nostre futur futur. Alguns, creuen que està fotut, altres, que ja està tot perdut, que si la lluita segueix essent partidista ningú més que Espanya podrà guanyar res.

Els catalans vivim un moment històric i no podem desil·lusionar-nos per interpretacions o elucubracions polítiques. Volem valorar fets, volem viure amb la convicció que el futur depèn de nosaltres i que el camí, tot i no estar traçat, està ben assenyalat per saber arribar a Ítaca.

El tàndem Mas-Junqueras és avui una garantia que no pot trontollar. La desconfiança que genera el senyor Duran a Unió no ha de ser cap impediment per soldar una aliança ferma plasmada en un programa electoral o una llista unitària. Tant se val si el projecte i l’objectiu és comú.

Ara és hora de sumar majories de forma desacomplexada. El votant de la CUP, igual que el convergent o el republicà, està avui més a prop de viure on vol viure. Cal crear aliances i encomanar l’embranzida. Encara hi ha molts votants d’ICV, Unió o Socialistes que no tenen clar quin és el destí, afanyem-nos doncs a empentar el tàndem i seguir-lo el màxim de gent possible.

Que les lluites partidistes que comencem a ensumar als diferents municipis no embrutin el procés. Tots en som responsables i una bona relació entre la CUP, ICV, ERC, CiU... no té aturador.

Article publicat al TOT Sant Cugat

6 d’octubre del 2014

Espanya, l'enemiga

Jo no volia que Espanya fos enemiga però el seu govern i el partit més votat a l’Estat així ho han volgut. Fa anys que la relació no és bona i que vivim atacs per fer desaparèixer allò que encara ens manté en peus com a catalans.

L’Estat espanyol intenta carregar-se la nostra llengua, ens castiga econòmicament i no ens deixa viure la nostra cultura. S’ha convertit en l’enemiga del poble català i ja ningú pot evitar-ho ni dir el contrari. Que cap socialista eloqüent surti a demanar una reforma de la Constitució perquè sense els avals del PP no la tindran. Que cap esquerrós espanyol ens vengui la moto perquè no la comprarem, la seva unitat i la necessitat de tenir-nos lligats els supera.

L’Espanya Federal que ja imploren els visionaris més selectes mai existirà. No han cregut en l’Espanya plurinacional ni creuran amb una Espanya configurada per Estats. Són imperialistes, la història i la seva forma de fer els delata.

Jo no volia que Espanya fos enemiga però certament ho és i a mitjà termini ho seguirà sent.  Ens han obligat a caminar cap a un cul de sac on l’única sortida és rebentar el mur i proclamar la Independència de forma Unilateral, des del nostre Parlament, de forma democràtica, pacífica i exemplar. Ho aconseguirem.

Anem pel camí d’aconseguir-ho i ara més que mai ens cal unitat. Recordem tots els que han mort amb el somni de ser lliures. Pensem en les possibilitats que esperen als que vindran i finalment, si després de la victòria encara tenim temps, pensem en com explicar al món que Espanya no mereix ser membre de la UE i el seu destí no és millor que el d’alguns països del tercer món.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

18 de setembre del 2014

Tolerància zero contra el retrocés del català

Un nou informe de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha constatat els efectes dels atacs espanyolistes. La violència del govern central contra la unitat de la llengua “fan evidents una involució sense precedents” de la presència del català als Països Catalans.

A les Illes Balears i al País Valencià el consum mediàtic en llengua catalana va a la baixa mentre que a Catalunya segueix consolidant-se. La llengua pateix especialment als territoris governats pel PP i sembla que poc poden fer els catalanoparlants de les diferents zones geogràfiques.

Sigui com sigui, cal tenir present que el català al Principat cada cop té més bona salut i és des de la impotència de no poder defensar la llengua fora les fronteres catalanes que cal repensar estratègies per fer atractiu i necessari l’ús de la llengua. Només d’aquesta manera la força del poble catalanoparlant podrà ser més fort que els totalitaris que la demonitzen.

Les escomeses espanyolistes han intentat i segueixen treballant per fragmentar el que la llengua ha unit durant segles. Les expectatives de normalitat lingüística a Catalunya i a Andorra són plenament justificades però a la Catalunya del Nord, a l’Alguer, al País Valencià, la Franja i a les Illes Balears la llengua va en retrocés.

Mentre el català involuciona, associacions com Convivència Cívica Catalana segueix prement el dit a la nafra i afirma ara que pares de 85 centres educatius situats en 39 localitats de Catalunya han demanat ja l’ensenyament bilingüe per al curs escolar que tot just comença. Les seves xifres però no ens diuen res perquè segueixen sent residuals.

Cal tenir en compte que si la comunitat xinesa s’organitzés com Convivència Cívica Catalana per demanar l’escolaritat en xinès aconseguiria els mateixos, o més, pares en contra del model educatiu català.

Aquesta associació de ciutadans marginats i poc integrats caldria que fessin l’esforç que altres comunitats, com la magrebí per exemple, ja fa temps que duen a terme. Aprendre el català, integrar-se i treballar per construir una societat millor.

Article publicat a directe!cat

9 d’agost del 2014

Jordi Pujol, per amor a la família

A pocs mesos del 9 de novembre l’expresident Jordi Pujol ha sacsejat la política de Catalunya i del país veí.

Tristos i consternats no deixem de llegir crítiques acarnissades que sovint obliden escàndols de dirigents del seu mateix color. En Jordi Pujol ens ha fallat a tots, als d’aquí, als d’allà, als del seu partit i als de l’oposició.

Sigui com sigui, i sense entrar a criticar els tres diputats imputats del PSC o el rei Joan Carles I, per exemple, podem reforçar el tarannà català que ens caracteritza i saber treure profit de les situacions adverses o simplement desfavorables, com és aquesta.

Si poso a una balança tot el que ha fet en Jordi Pujol segueixen pesant més les coses bones. Tot i haver ocultat una fortuna a Andorra o haver adormit la generació dels nostres pares.

En Jordi Pujol ha demostrat que és humà i s’equivoca. Que ens ha enganyat a tots durant molts anys i que ha mirat pel seu propi interès oblidant mínims conceptes d’ètica. Ara, però, tenim davant un clar exemple d’un home que tot i la seva edat avançada posa la seva família per davant de tot. Surt en defensa dels seus fills i s’immola davant la premsa, polítics i societat per alleugerir el pes que està carregant a la seva família. Aquest fet és lloable i qualsevol persona que estimi la seva família el podrà apreciar.

Una altra reflexió que podem extreure d’aquesta crisi personal i política generada pel sempre honorable Jordi Pujol és que Catalunya està per sobre dels polítics. Els interessos de la societat han d’anar sempre per davant de les males pràctiques que pugui fer un dirigent. En Mas no és cap messies ni quedaria deslegitimat el procés sobiranista si ell, com a humà, errés.

He parlat d’en Jordi Pujol com a honorable perquè ho és i ho serà sempre. Un polític que va anar a la presó per Catalunya, que ha impulsat iniciatives tan lloables com TV3, que ha lluitat per normalitzar el nostre idioma... no deixarà de ser honorable per haver amagat diners a Andorra, en comptes de pagar els impostos corresponents a l’Estat enemic.

En Jordi Pujol s’ha equivocat igual que ens equivoquem tots durant els anys. Jo personalment no vull jutjar-lo per aquesta última crisi. Tampoc vull defensar-lo ni escudar-me en els molts casos de corrupció de dirigents espanyols contraris al nostre procés.

Avui i demà vivim en una guerra pacífica que només s’acabarà quan esdevinguem Estat.

Article publicat al TOT Sant Cugat

9 de juliol del 2014

Crear negocis a Sant Cugat del Vallès

Construir projectes empresarials sempre suposa dedicar innombrables esforços econòmics i personals, es creïn a Sant Cugat, a Barcelona o a la ciutat de Londres.

Quan els temps no són favorables per a segons quins negocis sí que ho són per a altres i és, doncs, en aquell instant precís, quan cal rumiar i trobar l’escletxa. Tocar la tecla i saltar a la piscina per construir allò que potser mai havies somniat, crear el teu propi projecte empresarial.

Aleshores, doncs, serà el moment d’emprendre somniant, i és aquí quan la ciutat de Sant Cugat juga un paper important. Tant el servei de l’Ajuntament, la situació estratègica al voltant de grans empreses, a tocar de la capital del país, el transport, el teixit empresarial, les seves infraestructures... faciliten que les empreses arrelin, creixin i comencin a donar fruits.

Per als emprenedors Sant Cugat és un bon punt de partida i associacions com Sant Cugat Empresarial exemplifiquen aquesta simple declaració. L’associació, que representa les micro, petites, mitjanes i grans empreses amb interessos a Sant Cugat, posa en contacte centenars de projectes empresarials que es retroalimenten i permeten un impuls de l’economia del país.

Molts emprenedors sovint senten que caminen sols però cal reconèixer que a Sant Cugat s’ha treballat, des del sector públic i privat, per poder acompanyar els empresaris que construiran un nou país. Se’ls dóna suport, se’ls assessora i fins i tot impulsa.

Des d’aquí m’agradaria felicitar totes les associacions, institucions, professionals, administracions... que dediquen el seu temps i recursos a encoratjar els nous empresaris.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

14 de juny del 2014

Incompatibilitat conseqüent; boicot als catalans de “La Roja”

En una situació normal caldria ser conseqüent i vetar la convocatòria d’alguns jugadors de “La Roja” que després també juguen amb la Selecció catalana de futbol, o de qualsevol altre esport.  

Ningú s’imaginaria mai que un directiu d’una multinacional pogués treballar en diferents multinacionals que es fan la competència les unes amb les altres. No tindria sentit, no seria coherent i qualsevol treballador entendria que no s’acceptés aquell directiu.

Doncs el mateix passa amb els jugadors de futbol catalans que han decidit jugar el Mundial de futbol defensant els colors d’Espanya. Caldria parlar-ne amb naturalitat, sense odis, rancúnies ni mala sang. Simplement caldria generar un debat seriós i conversar sobre si en un context de normalitat tindria cabuda que un professional pogués defensar dos projectes empresarials que són competència, les seleccions espanyola i catalana, per exemple.

Jo per molt que hi reflexiono no ho veig possible. El jugador de futbol ha de ser lliure de poder jugar amb la selecció que cregui convenient però després tots hauríem de ser conseqüents i deixar-nos de ser un país carregat de complexos. Que en Xavi jugui amb Espanya potser serà un honor per a ell, per al rei, en Rajoy i qualsevol altre espanyol, però com a català que després juga a la nostra selecció, és un descrèdit i desautoritza qualsevol anhel de professionalitzar les nostres seleccions.

La Plataforma ProSeleccions catalanes està fent una molt bona feina i recentment ha publicat un estudi que diu que Catalunya guanyaria una mitjana de 7 medalles en uns Jocs Olímpics. Està molt bé, però jo com a ciutadà de Catalunya vull que qui em representi senti els mateixos colors que jo. Si volem prestigiar les nostres seleccions esportives primer les haurem de valorar els de casa i això ens obliga a fer escollir entre una multinacional o una altra. 

Jo ho tinc clar, no vull veure en Xavi i altres companys seus amb la samarreta de la Selecció Catalana.  

Article publicat a directe!cat
Article publicat a cugat.cat
Article publicat a EL PUNT AVUI el dimecres 18 de juny

9 de juny del 2014

Republicanisme monàrquic i més marca Espanya

La “Gran Nación” que ens volen vendre els espanyols està en crisi i ja no la poden endossar ni regalant-la
El bipartidisme ranci dels partits PSOE i PP està en crisi i la deriva sembla no tenir aturador.

Encara hi ha algunes veus al nostre país que no canvien de discurs, molts d’ells eren al Bruc mirant tancs i helicòpters de combat el cap de setmana passat... Seran els mateixos que cantaran algun gol de la Roja i defensaran les primes exagerades dels seus jugadors.

Sigui com sigui, Espanya ha esdevingut indefensable quan s’ha tancat en banda i ja no defensa ni una mínima escletxa de democràcia. Els dos partits capdavanters s’estan esgotant i seran ells els que imposaran als espanyols un rei que no han escollit i una constitució que la majoria no va votar. El que per a alguns podia ser una “ajuda” per apagar el conflicte català està esdevenint un conflicte de tot l’Estat.

El rei d’Espanya abdicarà en el seu fill, que segur que farà part del discurs en català i mostrarà una picada d’ull a mantenir els llaços i el peu espanyol sobre Catalunya, mentre la desafecció pels principals partits polítics seguirà creixent i el nom “Espanya” sonarà més fluix i decadent.

Mentre tot això passa, els espanyols veuen com se’ls tracta com a rucs, s’alçarà un nou rei i els membres de “La Roja” jugaran a futbol sabent que poden guanyar 720.000 € de primes per cada jugador. S’apropen relleus estratègics, aliances i clams de llibertat. A Catalunya gairebé ho tenim tot per fer però el que sabem del cert és que Espanya canviarà.  

Article publicat a directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat 

14 d’abril del 2014

Margallo i la miopia encegadora


El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Garcia Margallo, assegurava fa uns dies que “cap polític pot privar un català del seu dret a ser espanyol”. Una declaració totalment certa però que evidencia la miopia encegadora del govern espanyol.

A Catalunya estem treballant per a que la societat pugui escollir què vol ser, defensar i construir. El somni i les utopies s’han quedat enrere perquè el nostre futur ja és palpable, tenim la clau i no ens arronsarem.

Margallo s’equivoca quan creu que el govern català està privant qualsevol dret a la ciutadania, al contrari, és el govern espanyol el que priva als catalans el dret a ser catalans.

Tot i les amenaces apocalíptiques dels dirigents espanyols, en les seves declaracions ja s’ensuma que tenen coll avall la independència de Catalunya. Margallo s’està convertint en la veu cantant de l’executiu de Rajoy en relació a Catalunya, i calcula que la independència suposaria un deteriorament del 20% en el benestar dels catalans.

 Res que no es pugui assumir si d’aquesta manera deixem el llast espanyol.

Immersió Lingüística a les escoles

L’entitat espanyolista Convivència Cívica Catalana (CCC) ha tramès al departament d’Ensenyament de la Generalitat una sol·licitud, de 151 famílies, on demanen l’escolarització bilingüe.

La sol·licitud arriba just després que, a petició de cinc famílies, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi ordenat a 5 escoles que utilitzin el castellà com a llengua vehicular.

Sense entrar a valorar el nivell d’integració i sociabilitat d’aquestes famílies, cal saber com respondran les escoles afectades. La demanda que el català i el castellà siguin les llengües vehiculars a l’escola afecta avui 60 centres educatius del país.  

¿On anirem a parar si cada cinc famílies inadaptades hem de modificar el model educatiu dels més petits? Si fem pressió a algunes famílies xineses o marroquines també aconseguirem reunir les firmes que presenta l’entitat CCC...

Sigui com sigui, no hem de permetre que cap escola pública o concertada no respecti un model que ha funcionat durant tants anys i que cohesiona el nostre país. Pels qui no ho entenguin, haurem de cercar fórmules per explicar, de forma educada, que potser s’han equivocat de país. Oi que Londres no podem exigir l’escolarització dels nostres fills en català?

Article publicat al TOT Sant Cugat 
Article publicat al diari El Punt Avui el 17 d'abril

7 d’abril del 2014

Votarem i guanyarem, príncep Felip... ho tens clar?


La família reial espanyola és unionista i els seus interessos prevalen per sobre de possibles ambicions socials del nostre poble. Fa pocs dies ho deia una escriptora espanyola, la família reial no és de fiar.

Ja fa anys que observem les estratègies matusseres d’aquesta família i de representants del govern espanyol.  Quan la seva estabilitat trontolla surten de casa a elogiar qualsevol iniciativa per tal d’asserenar les feres,  per evitar qualsevol canvi.

Les incursions del príncep Felip en terres catalanes, on aprofita per contaminar amb les seves càpsules informatives, comencen a avorrir. Últimament sembla que aquest home busqui qualsevol excusa per venir a Catalunya a parlar de lo bé que convivim catalans i espanyols...

L’empresa Puig ha inaugurat una nova seu i el príncep Felip no ha deixat escapar l’oportunitat d’acaparar l’atenció i aprofitar per vomitar una mica de discurs unionista; Puig “és l’exemple que Catalunya i Espanya poden aconseguir si van juntes”.

Un discurs fàcil i en català, previsible, fluix i amb una intencionalitat insultant. Si tant clar té les seves tendències polítiques li recomanaria que faci campanya amb algun dels partits polítics unionistes existents a Catalunya. Però que deixi ja d’utilitzar qualsevol acte empresarial o social per venir a parlar-nos de l’Espanya que a ell li convé.
 
Article publicat a directe!cat

10 de març del 2014

Parlar català als estrangers

Tinc la sort d’estar involucrat en un projecte en què estem entrevistant molts estrangers que han vingut a viure a Catalunya. A tots ells els preguntem per les seves històries personals, per què han vingut a parar aquí, com han arribat, què els ha sorprès de la nostra cultura, a què es dediquen, si recomanarien als seus compatriotes venir a Catalunya...

Un punt molt interessant en què gairebé tots coincideixen és quan parlem de l’aprenentatge del català. Els que van venir fa més de 20 anys reconeixen que abans era més complicat aprendre’l, que el tarannà dels catalans era diferent i que el fet d’adreçar-se a ells en castellà dificultava l’aprenentatge de la nostra llengua.

Sembla que fa uns anys els catalanoparlants vivien acomplexats i no sabien dignificar l’ús de la llengua, però avui emociona escoltar com els estrangers, que porten mesos o pocs anys vivint al país, parlen còmodament el nostre idioma i veuen amb normalitat que una nació com la nostra vulgui mimar la seva llengua.

Tots els estrangers entrevistats expliquen com han après a parlar català. I tots ells, no n’hi ha cap que digui el contrari, asseguren que el català s’aprèn practicant-lo.

Tinguem, doncs, una mica de sentit comú i parlem català als estrangers que tenen voluntat d’integrar-se. Molts d’ells ja ens agraeixen que els catalanoparlants ens adrecem en català.

Article publicar al TOT Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

5 de març del 2014

Una estelada a l’oficina dels Mossos de Guissona

Aquest titular ja no hauria de sorprendre a ningú i menys en uns moments on gairebé setmanalment rebem un atac directe propiciat pel govern d’Espanya.

Quan no són les banderes als Ajuntaments, és la llengua a les escoles, el transvasament de l’Ebre o qualsevol altre artefacte pensat per ensordir el que sona a català.

El PP ha presentat una proposta de resolució demanant al Govern que garanteixi que només onegen banderes “oficials” en dependències de la policia catalana. Els colons tornen a demanar, per les bones, que complim allò que simbòlicament ens trepitja de mala manera.

Mentre ells exigeixen posar la seva bandera als nostres edificis ens senyalen els balcons que llueixen estelades, criminalitzen esportistes que s’acomiaden en català i segueixen ensopegant en el parany de sempre, no predicar amb l’exemple.

La proposta de resolució presentada pel PP arriba juntament amb la denúncia que a l’Oficina dels Mossos de Guissona oneja una estelada. Marisa Xandri, diputada del PP a Catalunya, ha recordat que “l’estelada no és la bandera oficial de Catalunya ni ens representa a tots els catalans”.

I la Marisa té raó, l’estelada i la senyera no representen a tots els catalans, però sí a la majoria. Els Mossos de tots els municipis haurien de prendre exemple de Guissona, abaixar les banderes d’Espanya i lluir victoriosos l’estelada, la bandera que ens obrirà la porta al món.

Article publicat a Directe!cat

29 de gener del 2014

Mossos, abaixeu les banderes espanyoles!

Al nostre país la Policia Nacional espanyola té ben visible la seva bandera, però ni rastre de la senyera a les casernes i comissaries. Als Mossos d’Esquadra però se’ls obliga a posar ben visible la bandera d’Espanya, al costat de la catalana.

Recórrer el nostre territori és un conglomerat de realitats incoherents que sovint acceptem sense reflexió prèvia, hi estem acostumats.  Com podem permetre que a casa nostra ens obliguin a situar la bandera d’Espanya a les  comissaries, i els que venen de fora puguin fer el que vulguin i ens imposin el seu tarannà?

Per dignitat i coherència els Mossos d’Esquadra haurien d’abaixar les banderes d’Espanya de tots els edificis públics del país. No cal demanar que els edificis de l’Estat espanyol alcin la senyera, volem un país normal on la bandera dels espanyols només aparegui a la seva ambaixada.

Som un país, anem cap a l’Estat propi o encara som una colònia espanyola? Bé doncs, de forma ordenada, amb el seny que ens caracteritza, comencem a ser coherents i amaguem la bandera d’aquest Estat espanyol que només ens trepitja.

Article publicat al directe!cat
Article publicat a El Punt Avui el 31 de gener.

12 de gener del 2014

Patronals contra l'Estat

Avui en dia treballar a Catalunya ens surt més car que treballar a segons quina regió espanyola. És un fet i no ens ho podem permetre. Mentre el treballador català s’esforça per arribar a final de mes també veu com els serveis públics del país empitjoren o desapareixen.

Ens calen patronals i sindicats que no tinguin pèls a la llengua. Associacions i portaveus que parlin clar, que posin els números sobre la taula i facin pressió de debò. No ens valen empresaris partidistes, acomplexats o interessats com segons quin dirigent de “laCaixa”, el treballador ha d’anar pel davant i alliberant-nos del llast de l’Estat sembla que viurem millor.

L’altre dia el president de la patronat CECOT, Antoni Abad, tornava a parlar sense embuts i afirmava que "l'Estat no fa el que li toca, que és defensar l'interès general. A Espanya, en el seu conjunt hi ha una qualitat democràtica molt pobre". Aquestes declaracions les feia en un context on afirmava que l’empresariat català està molt decebut amb el sistema polític actual, i sentenciava recordant que “portem dècades intentant que l'economia espanyola es modernitzi i, per contra, sempre se'ns respon amb l'immobilisme. L'empresariat català no entén que no hi hagi un marc homologable amb Europa. A Espanya des de la transició no es dialoga".

Tot i aquest clima gris on l’Estat espanyol ens condemna a viure i treballar, encara hi ha indicadors positius, a Catalunya seguim sent pioners en recerca, en creació d’emprenedoria, en recepció i gestió de turisme...

Com bé ha dit el president de la CECOT aquest 2014 és un any “que han de passar coses", hem de ser oberts de mires i no tenir por a somniar. Construir un Estat propi serà una oportunitat per obrir-nos al món, ampliar mercat, créixer i construir-nos un ferm futur.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat