19 de setembre del 2013

Catalunya a la UE

La postura oficial de la Unió Europea en relació al procés sobiranista no ha de ser, a hores d’ara, un mal de cap per a la ciutadania catalana.

Ni Espanya, ni Catalunya, ni Europa poden dir avui si Catalunya serà estat membre un cop s’hagi independitzat. El sentit comú ha de prevaldre per sobre de qualsevol postura irreflexiva, romàntica o tergiversadora.

És evident que la UE està entre l’espasa i la paret i si avui es posicionés seria més còmode per la majoria d’europeus manifestar-se contra l’anhel català. No obstant això, la democràcia és bandera d’Occident i a hores d’ara poques societats la respecten tant o més que la catalana.

Espanya un cop més està fent el ridícul encetant una cursa absurda per acorralar encara més els membres de la UE. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, està convocant a tots els ambaixadors de països de la Unió Europea per influir en les seves postures envers l’emancipació catalana.

Si Catalunya forma un Estat que vagi contra els interessos europeus o s’enfronta a un Estat membre com Espanya, és molt provable que no sigui admesa. Però si pensa bé els seus passos, busca sempre el diàleg, negocia bé, aporta a Europa, és solidària, pacífica, democràtica... segur que la UE li obrirà els braços.

Catalunya competeix amb un rival fàcil de vèncer. Són innumerables els arguments que situen la societat catalana dins la UE. Fins i tot un Premi Príncep d’Astúries espanyol, Juan Velarde, ens ajuda a estar més dins que fora quan recorda que “en els diaris d’Azaña hi ha un comentari que diu que Espanya ha de bombardejar periòdicament Catalunya” .

Algú s’imagina una Europa sense una capital turística com Barcelona? Sense una societat productiva com la catalana? Sense un port comercial tant potent al sud del Mediterrani?... Potser no cal capficar-se en demanar permís per ser membre a la UE, Brussel·les vindrà a buscar-nos l’endemà de la independència.

Article publicat a directe!cat

9 de setembre del 2013

Fem Via i seguem cadenes (blog 241)

Pot semblar contradictori el fet d'organitzar una cadena humana sota el crit d'independència, el clam de segar cadenes i un bon cop de falç. Com sempre la demagògia pot anar molt lluny i els interessos de petits reductes poden ressonar per la xarxa, pels mitjans tradicionals de comunicació i inclús, per les taules familiars de molts diumenges.

Sigui com sigui, cal quedar-se amb el significat més pur d'una iniciativa que busca unir Catalunya amb el món. Que busca sanar una regió que poc a poc es podreix per l'abús espanyol.

La cadena humana organitzada per l'Assemblea ha estat criticada des d'Espanya i alguns unionistes catalans, però també molt lloada des de la comunitat internacional. És un acte simbòlic reivindicatiu, pacífic i molt significatiu. Tant com la cadena bàltica, o via bàltica, que al 1989 va unir els Païssos Bàltics per clamar la independència.

La Via Bàltica va ser una cadena humana de 560 quilòmetres que anava des de Vilniu a Tallinn passant per Riga. L'objectiu de la cadena, igual que la Via Catalana, era exigir la independència dels Països Bàltics el 23 d'agost de 1989.

La cadena bàltica va mobilitzar gairebé 2 milions de persones de 3 repúbliques que unides sumaven 7 milions d'habitants.

Al carrer la Via Catalana és un èxit, a la xarxa també. La participació ciutadana ha desconcertat els incrèduls i un cop més la societat catalana ha marcat un nou precedent. L'horitzó el pauta el poble català, el camí també. 

Segueixo la cadena cap al blog 242, el Led Vermell. endavant amb la independència!

Article publicat a directe!cat

6 de setembre del 2013

No a Madrid 2020

Aquest proper cap de setmana es decidirà quina serà la seu de les olimpíades del pròxim any 2.020. Les ciutats de Tòquio, Estambul i Madrid competeixen des de fa anys per convertir-se en seus de l'olimpisme i la veritat és que el veredicte sembla complicat.

Sincerament i intentant ser el més objectiu possible, no hauria de ser tant complicat decidir-se per una ciutat o altra si emprem tècniques de descart. És aquí quan aquestes ratlles es convertiran en quelcom polèmic només pel fet que Madrid no mereix ser seu de l'olimpisme.

Alguns polítics de Madrid s'aferren en treure el protagonisme als esportistes i a posar-se medalles en cada una de les passes que fan per apropar-se a un veredicte favorable. El govern de Madrid coincideix amb el govern d'un estat espanyol que avui en dia és exemple de ben poca cosa.

L'esport ha de servir per transmetre valors educatius que ni Madrid i Espanya estan en condicions de transmetre. Practicar esport no és només l'aprenentatge de tècniques, ni beneficis físics o psíquics d'una bona preparació. Tampoc es poden veure les Olimpíades com un mer negoci.

L'esport transmet quelcom més transcendental que afavoreixen l'autoestima, el fet de poder-se conèixer, tenir seguretat i confiança en un mateix, ser responsable, saber elegir, formar equips, liderar...

És cert que esportivament els atletes espanyols, incloent o excloent els esportistes de la nació catalana, assolirien molts objectius esportius. Però, voleu dir que Madrid està preparada per ser el centre d'atenció internacional? La capital d'un estat que no predica amb l'exemple, que entén els ciutadans de Ceuta i Melilla però no els de Gibraltar, que té un president que menteix públicament,  que adopta posicions antidemocràtiques i demostra la seva mala gestió econòmica, la falta de diàleg... ha de ser exemple d'esportivitat la capital d'Espanya?

Jo crec amb els valors de l'olimpisme i per tant, m'oposo a la candidatura de Madrid 2.020. Espero que la seu sigui una ciutat internacional dialogant, acollidora, que potenciï els valors socials, la cooperació, participació, la capacitat crítica, l'autocontrol, la responsabilitat, la participació... valors naturals de l'esport en general.

Article publicat a directe!cat