30 d’abril del 2010

Què és pitjor, tenir son o estar cansat? L’atur frega el 18% i ja no hi ha cap consol possible

L’atur avança al nostre país com una onada fosca i devastadora que sembla que no tingui fi. La veus de lluny - a les empreses i entitats on treballen els teus coneguts - després potser comença a remullar algun familiar o amic i finalment et pot ofegar a tu.
L’Institut Nacional Estadístic (INE) ha donat a conèixer avui que l’atur continua la seva tendència a l’alça i que durant el passat mes de març s’hi van sumar 33.200 persones més. Al nostre país les llistes de desocupats sumen ja un total de 676.200 persones, el que equival a un 17,91%.

En només un any el nombre d’aturats ha augmentat un 8,6%, que equival a 53.200 persones. S’han destruït 37.500 nous llocs de treball i seguim pendents de veure una petita escletxa de llum o brot verd.

L’onada devastadora i fosca no dialoga ni sap de nacionalitats. A Espanya el nombre de desocupats se situa en 4.612.700 persones, el 20,05% de la població activa. Ni les comparatives amb Grècia o Portugal, ni les dades de l’Estat al 1997 - una taxa d’aturats més negativa que l’actual - poden consolar els mals d’aquesta situació.

Si camines sol i et creus ofegat, espavila, treu-te la son de les orelles i col•labora, busca feina, sigues més productiu i surt de la crisi. Si tens feina i et creus cansat o adormit, reactivat, destapat i ambiciona tirar de carro.

Aquesta crisi és global perquè tot està connectat, perquè molts l’han interioritzat i s’hi han acostumat. Si en volem sortir però, cal tenir clar que ningú ha d’esperar ni dependre de ningú. Els treballadors s’han de posar les botes, arremangar-se, agafar el llapis, obrir l’ordinador... i treballar de la millor manera possible. Els aturats, per la seva banda, han de caminar, sortir al carrer, preguntar, tornar, insistir a un i a l’altre, preguntar més, telefonar, enviar més mails i no parar fins trobar una feina.

Article publicat el 2 de maig al diari Avui.

25 d’abril del 2010

Èxit o fracàs?

Valorar les consultes independentistes d’una manera objectiva és una tasca molt complexa. Depenent de què calculis i des d’on ho miri es poden treure conclusions ben diverses o insultantment oposades.

Avui 25 d’abril de 2010 s’han tornat ha celebrar consultes independentistes on el sí a la independència ha guanyat amb el 92,16% dels vots i la participació ha fregat el 20%, un pèl per sota que a les passades convocatòries. La Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència ha valorat molt positivament el resultat obtingut tenint en compte que s’ha celebrat en més de 200 poblacions, en capitals de demarcació com Girona i Lleida, i a 33 poblacions on hi viuen més de 10.000 habitants. La Coordinadora a més, ha assegurat sentir-se preparada per a celebrar la consulta d’aquí a un any a la capital catalana.

Per altra banda, suposo que els contraris a les consultes no trigaran en fixar-se en els resultats, concretament en l’índex de participació que no ha pogut superar les anteriors consultes. Com han fet en altres ocasions; trauran les seves conclusions, faran les seves declaracions i marxaran sense haver entès res de res.

Les consultes que estem celebrant a diferents ciutats del nostre país són un simple acte de democràcia que hauria de recolzar tot amant de la llibertat. Aquestes consultes són només el preludi i l’evidència del nostre mal estar a l’Estat espanyol, l’exercici que un dia esdevindrà examen i que preparat amb temps, amb més pràctiques, xerrades, comprensió i il•lusió finalitzarà amb més que un aprovat.

22 d’abril del 2010

Sant Jordi, la rosa i tu i jo


La textura dels seus pètals em recorden el tacte de les teves mans, petites i suaus com la flor més bonica. Entre rams vermells puc imaginar-me ja una mirada agraïda, enamorada i sincera que em converteix en l’home envejat i feliç que tu has modelat amb el temps.
És aquesta petita joia caduca la flor que destapa els cors i fa brillar les mirades? Al carrer ho sembla, amb ella només m’acompanyen somriures i mirades de complicitat. I paro, i torno a mirar-la, i la toco i aprecio la seva textura. Tinc a les mans el símbol de la feminitat que per un dia viu present allà on vaig? Sí, és el segell d’un dia de color ple d’il·lusió i amor, que dóna esperança i poder per agafar aire i tirar amunt, endavant o allà on m’he proposat arribar amb tu.

I ara sí, al teu davant m’adono que és la teva mirada el que més m’agrada. I abans que parlis ja sé què diràs i com ho diràs. Baixo la mirada per reveure les flors, et contemplo i m’apropo decidit i ja conscient que al carrer no em somreien per les roses. Es veu que ni les intenses flors perfumades posseïdores de les millors textures i colors, ni l’amor més gran, ni el somriure més potent, poden eclipsar una bragueta oberta.

16 d’abril del 2010

Estatut: Se’ns pixen a sobre i encara en volem més

Catalunya no té cabuda a l’Estat espanyol, aquesta és la conclusió que trec després de veure com el Tribunal Constitucional (TC) no és capaç d’emetre una sentència sobre l’Estatut de Catalunya, la norma institucional bàsica aprovada ja fa quatre anys pel nostre Parlament.

És vergonyosa la impassibilitat amb la que observem com se’n riuen de nosaltres a Madrid. El TC ha sotmès a votació la ponència d’una de les magistrades que ha retallat l’Estatut, Elisa Pérez Vera proposava anul·lar quinze articles i interpretar-ne una vintena més, però no, la majoria dels magistrats creuen que encara s’ha de diluir més el text i han decidit ajornar-ne la sentència.

Que deu magistrats espanyols qüestionin l’Estatut que va escollir amb consens un Parlament democràtic fa pudor, molta pudor. Que els nostres polítics visquin pendents de la decisió de deu magistrats, que no comprenen les necessitats d’un país com el nostre, és trist, molt trist. Però pitjor és que ens en adonguem i callem, que els nostres polítics segueixin aquest joc i s’ofeguin voluntàriament en els seus pixats.

Les relacions amb l’Estat no van bé i sense Estatut aniran pitjor. Cap demòcrata hauria de tolerar possibles retallades del text, sinó ja no serà el nostre text. Mentre però alguns callaran i empassaran, seran els orins la ferum que seguirà impregnant-se per tot arreu mentre s’escoltarà la sorollosa remor demanant-ne més.

14 d’abril del 2010

República, Macià i l'ambició independentista

Lluny queden aquells dies en que el president Francesc Macià va proclamar la República Catalana. Per ser exactes han passat 69 anys i oblidats queden aquells moments de llibertat que obrien Catalunya al món, que omplien d’esperances els seus habitants amb l’ampliació de les fronteres i més possibilitats econòmiques.

Ara amb el cap baix molts viuen resignats i conformes en ser una regió d’Espanya. Petits d’esperit, esclaus de la seva poca ambició s’enganyen dient que “en un món global no ens hem d’independitzar”, i potser l’únic que ens estan dient és que en el mot està l’error.

Probablement en la simplicitat del mot “independència” escau el conflicte que actualment ens divideix als catalans. Uns interpreten “independència” com la separació definitiva de Catalunya-Espanya però altres, ho interpreten com la inclusió de Catalunya al món.

Cal anar més enllà i deixar d’utilitzar el mot amb ambigüitat, deixar de mirar només cap a Madrid i esforçar-se en mirar directament als ulls de la comunitat internacional. Som petits perquè volem, som pobres perquè ho permetem i vivim trepitjats perquè en quasi setanta anys mai hem protestat.

Catalunya pot prosperar i contribuir directament a construir un món millor, ho hem demostrat en molts àmbits diverses vegades. Només ens cal confiança internacional i una societat valenta. Ara més que mai cal ambició perquè ser independentista no és ser d’esquerres o de dretes, ni progressista, conservador, radical o esbojarrat. Ser independentista és ser ambiciós.

Article publicat a la web de Reagrupament

8 d’abril del 2010

Franquistes al descobert

Jutjar a Baltasar Garzón per un presumpte delicte de prevaricació amb la investigació dels crims del franquisme és pura demagògia feixista. El magistrat del Tribunal Suprem espanyol, Luciano Varela, ha seguit el joc de l’Espanya que no perdona, dels odiats dements que insisteixen en promoure el totalitarisme, la censura, l’opressió i la pena.

Espanya fa pudor a moltes coses però corrupció i feixisme és el flaire preeminent en una actualitat merament malalta. El judici a Garzón podria ser una cortina de fum per esquivar més esquitxades de corrupció a l’huracà del Partit Popular, però sigui una estratègia per desviar l’atenció o no, el que ha quedat clarament palès és el caràcter ultra-dretà i feixista d’aquesta institució judicial.

La ciutadania està veient com en ple segle XXI se segueix impedint la investigació de crims comesos pel feixisme. El Tribunal Suprem està ocultant crims del franquisme i sense cap mena de vergonya llueix la caspa retrògrada d’algun dels seus magistrats. Democràticament Espanya fa pena i no és digna de seure al costat de països com Argentina, Alemanya o Xile, estats on la justícia sí ha actuat amb fermesa per restablir la dignitat de les víctimes de les dictadures que han viscut.

6 d’abril del 2010

Gràcies, Messi

Un cop més has carregat amb la responsabilitat dels grans. Has capgirat un 0-1 contra l’Arsenal i com un lleó enrabiat has segellat la victòria amb 4 gols. Gràcies a tu el Barça s’ha classificat per a les semifinals de la Champions, ets el màxim golejador i has immortalitzat la teva figura al camp de futbol.

Davant el porter, encabritat per marcar un gol més i sentir la remor del camp, només transmets seguretat. Sí, la seguretat perfecte d’una màquina que no descansa, que mira, apunta i dispara sense perdonar. Amb tu al camp ja no importa tant fins on pot arribar el Barça a la lliga espanyola o a la Champions, has convertit el futbol en un veritable espectable on tot aficionat al futbol gaudeix del plaer present de veure una llegenda contemporània.

Sé que els nostres fills parlaran de tu com nosaltres ho hem fet amb en Kubala o en Cruyff. És per això que ara toca gaudir del teu joc, dels teus xuts, de la velocitat esfereïdora amb la que deixes enrere l’adversari, de la teva imaginació i de la seguretat que transmets quan encares la porteria.

Ara, pas a pas i sempre mirant endavant toca lluir-se contra l’Inter de Mourinho. Serà l’últim obstacle a batre abans de la gran final, la final de la lliga de futbol més prestigiosa del món al camp del nostre adversari natural. Has il•lusionat tota una afició i amb el teu joc faràs que tot un país perdut, oblidat i trist, guanyi allà on mai ha guanyat res. Endavant Barça, endavant Catalunya.

Article publicat el 8 d'abril al diari Avui.