24 d’abril del 2009

Marxar per a tornar

Qui havia estat eurodiputat de Convergència i Unió, Ignasi Guardans, i al qui se l’havia respectat tot i decidir treballar pel ministeri de Cultura espanyol, (tots patim la crisi i ell té boques a les que alimentar) se li ha de dir que evidentment un partit polític canvia, evoluciona i s’adapta a les noves realitats.

Avui Guardans ha assegurat que “sóc la mateixa persona, potser on treballava, fent referència a CiU, ha canviat de rumb”. Doncs sí senyor Guardans, CiU ha canviat igual que ha canviat la societat catalana. En una entrevista a COM Ràdio el fins ara eurodiputat deia que “Catalunya córrer el risc de tenir un totalitarisme nacionalista”.

Això ho diu per que està ressentit, ara que els catalans comencem a obrir els ulls per veure l’amenaça constant que ens trepitja des de fora, ara que realment comencem a veure quin és el millor camí i s’han de buscar aliances internes per anar tots a una, és quan un dels nostres ha deixat de fer la seva feina. Potser en senyor Guardans ha arribat massa lluny, potser ha anat tant lluny que s’ha distanciat massa dels seus. Potser ha anat tant lluny que ja no el trobarem, o potser s’ho repensa, segueix en Josep Piqué i intenta tornar amb els seus.

20 d’abril del 2009

Trepitjar fort és la decisió encertada

En temps d’inestabilitat cal prémer el que tens i trepitjar fort. Molts artistes creuen que en els períodes de crisi és quan més creativitat hi ha en el seu entorn. En períodes de crisi econòmica és, segons el meu parer, quan més evolució ideològica hi ha en un país.

La penosa relació entre Espanya i Catalunya avui està sacsejant les bases de molts partits polítics, molts ciutadans que fins avui vivien orfes de representació comencen a veure escletxes de llum que defineixen un futur millor.

Les negociacions pel finançament del nostre país han deixat clar el respecte que ens té Espanya, aquest fet està servint per a que la classe política del Principat es reposicioni i agafi embranzida per a la propera cursa electoral del 2010.

Amb el naixement de nous partits sobiranistes, l’oxigenació dels ja existents i els canvis d’enfoc en segons quins temes, Catalunya viurà una renaixença esglaonada d’un sentiment de catalanitat vertebrat pel concepte de dignitat. Només cal doncs que tinguem clar un horitzó i que hi anem tots a una.

Aire per pensar, continuar reafirmant-se

Queda clar que quan dubtes el millor és parar. Quan el motor trontolla s’ha d’entrar a boxes i esperar. Els mecànics faran la seva feina i tu mentre pensaràs.

Quan el cotxe torna al cent per cent i la llum es torna verda, quan ja no hi ha dubtes i has pres la decisió, quan t’has refet d’un avançament i tens clar on està la meta, has de tornar a la cursa i guanyar, per que guanyar és ser feliç i aquest és l’únic objectiu.

17 d’abril del 2009

Esperit en perill, voluntat de ser

Aquesta setmana l’ex president Pujol feia una crida al ressorgiment de la Catalunya dels temps passats. Pujol deia que “Catalunya ha viscut i viu un temps difícil, amenaçador” però que no només està en perill la seva economia o el seu poder polític, segons el President, “el que volen arruïnar és el seu esperit”.

Aquestes declaracions coincidien amb la fundació d’un nou partit, Força Catalunya, una formació d’esperit independentista que té i tindrà plena voluntat de ser. Santiago Espot n’és el president executiu i ahir en l’acte de presentació va assegurar que “Força Catalunya és la locomotora on s’hi han de sumar tots aquells que són independentistes”.

Citant a Tocqueville, el president del nou partit va dir que el poble català ha perdut la confiança en els seus dirigents, és per això que Força Catalunya “es mantindrà ferma en les seves conviccions” i farà de la independència un “objectiu innegociable”. Espot creu que la millor manera de defensar els nostres objectius és fent-ho nosaltres mateixos, per això treballarà per assolir un Estat català dins la Unió Europea.

Esperem que a les properes eleccions autonòmiques del 2010 Força Catalunya entri al Parlament i s’iniciï l’engranatge per a construir el nostre futur. Un cop al Parlament, per assolir la independència només ens podrem recolzar en el dret internacional, ni les armes ni la via legal ens seran viables, i és per això que “si tenim voluntat de ser i tenim el reconeixement internacional ho aconseguirem”.

Per a ser lliures serà necessària tenir una voluntat majoritària representada i lligar el reconeixement amb les principals potències, el primer pas ja està donat: el ressorgiment de l’esperit de lluita i la necessitat de poder mirar els nostres fills amb dignitat.

14 d’abril del 2009

Sortir de Catalunya com a català

Hi ha qui quan surt del país s’oblida del que predica quan està a casa. Hi ha molts nacionalistes que quan viatgen i surten fora es rendeixen i obliden que són catalans. Altres en canvi mai no obliden i aprofiten la distància per a internacionalitzar la causa.

Aquesta Setmana Santa he viatjat a la Xina amb una petita colla de catalans, entre ells grans nacionalistes que han aprofitat per explicar fora el que passa a casa. Tots els detalls sumen i són importantíssim per fer conèixer el que passa a Catalunya.

Mentre aquest grup de catalans entrava a Hong Kong i a Macao omplint els papers d’immigració, un català es venia al govern de Zapatero. Els turistes escrivien “nacionalitat catalana” al full d’immigració, s’arriscaven a no poder entrar al país i perdre les seves vacances, però per què autoretallar l’Estatut si més del 90% dels catalans identifiquen Catalunya com a nació?

Així ho van fer, amb un passaport imposat, granatós i espanyol, van apostar per Catalunya i només aquest fet els va fer feliços. Mentre tant l’eurodiputat de CiU, Ignasi Guardans signava un contracte amb Espanya per tal de fer-se càrrec de l’Institut de Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA) del ministeri de cultura espanyol.

Amb aquest contracte Guardans es venia a Espanya, donava l’esquena a Catalunya i estenia la mà a qui malament gestiona els nostres diners. És trist que en Guardans treballi per a Espanya, però no és trist que en temps de crisi econòmica un pare de família accepti una feina adversa.

El que és penós, brut i trist és que Zapatero aprofiti que Guardans no té bona relació amb CiU, no tornarà a repetir a les llistes europees, i empri el ministeri de cultura del seu país per atacar a Convergència i Unió. Si Zapatero volia proximitat amb la federació el que se li ha de donar és esquena i puntada de peu.

Article publicat al Diari AVUI el 16 d'abril

9 d’abril del 2009

Hong Kong, la mort prolongada d'Anglaterra

Passant uns dies a l’ex colònia britànica pots viure en les pròpies carns les diferències entre orient i occident. Passant uns dies a Hong Kong te’n adones també que la conciliació entre pobles és possible, sigui la cultura que sigui i hi hagi la gent que hi hagi.

HK és una ciutat preciosa on caminen dos móns. L’herència occidental britànica encara és plenament present al centre econòmic de la ciutat, a les afores però el xinès cantonès acapara tot el protagonisme a les seves parets. Hong Kong és doncs un exemple de convivència tant gran que no tel creus si no el vius.

A primer cop d’ull ja t’adones que l’anglès i el xinès conviuen tan en anuncis com als avisos del metro o del bus, als restaurants, als productes dels supermercats o a la televisió. A les botigues del centre de HK pots parlar anglès amb gent que sembla sortida de les millors escoles del Regne Unit, la majoria de gent del centre es dedica als negocis i són de raça blanca.

Si t’allunyes de la zona de negocis progressivament deixes de veure blancs i deixes de sentir anglès. Molts botiguers no parlen anglès i per entendre’t et passen un telèfon on un operador li tradueix el que vols, normalment l’operador és un conegut del botiguer que ha après anglès, possiblement a distància i per fascicles.

Tant el xinès com el britànic viuen en la mateixa terra, a vegades caminen pels mateixos carrers però majoritàriament ni treballen junts, ni mengen en els mateixos llocs ni coincideixen en els mateixos establiments d’oci, evidentment tampoc viuen en les mateixes zones.

Hong Kong és l’illa bipolar, un món Oriental que cada dia és més gran i més lent i un d’Occidental que cada dia és més petit i segueix més ràpid. La influència occidental a la illa cada cop és més minsa i d’aquí a un temps seran pocs els que parlaran anglès.

Tot i les diferències culturals la convivència és possible i les similituds els uneixen. Tant l’anglès com el xinès és un ésser individualista que fa del treball una manera de viure, els dos fan vida amb el seus i no surten del seu cercle. El taxista xinès paga el peatge i ni mira a la persona de la guixeta, mentrestant el banquer anglès menja en el millor restaurant del Peak i ni saluda al cambrer.

2 d’abril del 2009

Abril aigües mil, març mes de més aturats

Hem començat el mes d’abril encadenant una setmana de pluges continuades provinents del mes de març. Han plogut bastonades, pintura rosa, aigua, més aigua, neu a les muntanyes i en fi, de tot menys feina i diners.

Avui s’han presentat les dades de l’Institut Nacional d’Ocupació (INEM) i s’ha fet públic que al passat mes de març a Catalunya es va incrementar l’atur en un 3,9%, el que equival a la destrucció de 18.865 llocs de treball, que sumats acumulen ja 498.352 persones sense feina.

Al mateix temps avui també s’ha fet públic els resultats de l’Euroíndex Laboral (IESE-Adecco), que preveu que l’estat espanyol encapçalarà la desocupació europea durant el segon trimestre d’aquest any. Males notícies per a l’economia europea, pèssimes per a les famílies i tots a l’ombra sense veure cap escletxa de llum.

El cercle viciós de l’economia és quelcom semblant al de la lluita pel català. Més atur equival a un estancament i retrocés econòmic en general, menys influència lingüística també vol dir retrocés cultural i estancament global.

Amb això vull dir que en comptes de destinar tant de temps elaborant informes econòmics el que hauríem de fer és elaborar nous plans per a sortir de la crisi. En comptes d’escriure tants llibres sobre la mort del català, el que hauríem de fer és sortir al carrer i encomanar-lo. L’escletxa de llum és amor i si volem arribar-hi haurem d’estimar la llengua i el treball de la mateixa manera que estimem la bonança econòmica.