Aquest mes he hagut de declarar com a testimoni en un judici. Vaig arribar uns minuts abans i vaig parlar amb un dels encausats, amb el seu advocat, amb un conegut que vaig trobar per casualitat... Estava al jutjat de Sant Feliu i em sentia a casa, tothom amb qui em relacionava parlava el meu idioma.
Quan vaig entrar a declarar tot va canviar. Van tancar la porta i la jutgessa ja parlava en espanyol, els acusats també, igual que els advocats i els altres funcionaris de la sala. Semblava que de cop ens haguéssim teletransportat a Espanya.
Vaig compartir el meu testimoni en català. La jutgessa i els advocats em feien les preguntes en espanyol però semblava que m’entenien, les preguntes tenien sentit i estaven relacionades amb les meves explicacions. Ningú em va obligar a canviar d’idioma i vaig sortir del jutjat conscient que havia fet una bona obra participant com a testimoni, sense renunciar a la meva llengua.
De camí a casa, però, resseguia tots els detalls del judici amb tristor. Els participants catalans del judici canviaven de llengua, la jutgessa no sabia parlar català i tot el protocol i posada en escena dels implicats s’articulava en espanyol. Qui jutja als catalans no és capaç de parlar en català? Som realment una colònia? Una jutgessa que s’ha preparat durant anys no és capaç d’estudiar català? No som capaços d’exigir als servidors públics que parlin català? La ciutadania no exigeix que ens atenguin en el nostre idioma?
Són moltes preguntes amb respostes difuses, que poden generar molt de debat però ahir, mentre parlava amb una noia belga, ho vaig entendre tot. El català només el normalitzarem quan els catalanoparlants obrim els ulls i l’exigim desacomplexadament. Cal que exigim que l’administració parli en català, si el ciutadà no l’entén cal posar-li traductor, intèrpret o convidar-lo a estudiar català, com fan a Bèlgica o a Dinamarca. Si no ho fem així, si seguim castellanitzant el nostre dia a dia, poc a poc anirem perdent la llengua, i amb ella la nostra identitat.