16 de desembre del 2013

Recentralització no gràcies

El govern espanyol ens té declarada la guerra. Ens ataca per tants costats que es fa difícil comprendre qualsevol habitant de Catalunya que faci costat als unionistes, sempre tant acomplexats, porucs i decadents

Ara torna a ser el moment dels pobles de Catalunya. El moment per seguir fent cas omís, per plantar cara i mantenir-se ferms. Els Ajuntaments, ja sigui el de Sant Cugat, el de Tortosa, Cerdanyola, Barcelona o Ripoll, tots han de clamar junts en contra del projecte de llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, un projecte que el govern d’Espanya està impulsant i que molt aviat s’aprovarà al Senat i posteriorment al Congrés.

Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis ja ha lamentat públicament la poca voluntat del govern del PP a consensuar una reforma que afectarà, de forma directa, a tots els ciutadans. La nova normativa pretén reordenar competències per evitar duplicitats entre les adiministracions autonòmiques i locals.

Tot i ser rebutjada per l’oposició, perquè es considera una privatització encoberta dels serveis públics, el PP mirarà de tirar-la endavant. El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques ja no se n'amaga. Cristóbal Montoro assegura que aquesta és una reforma municipalista i que preveu "racionalitzar l'oferta de serveis de la nostra democràcia". Una democràcia totalitària, monàrquica i espanyola.

Quants greuges més haurem d'aguantar abans de fer la Declaració Unilateral d'Independència?

Article publicat el dia 20 de desembre a EL PUNT AVUI
Article publicat al TOT Sant Cugat
Article directe!cat

9 de desembre del 2013

Pérez-Reverte, interpretació i discurs fàcil


L’irreverent novel·lista espanyol, Arturo Pérez-Reverte, comentava l’altre dia que “l’independentisme és un problema d’educació” i que la ciutadania catalana viu manipulada.

Pérez-Reverte s’omplia la boca pronunciant el que sovint vomita l’oportunista interessat, el típic unionista poruc que no deixa volar qui ambiciona construir el seu niu. Confessava que “tinc biblioteca, he llegit molt, tinc memòria, he viatjat pel món i conec els resultats de polítics mediocres”.

Aquesta vegada però, l’autor no ha estat gents lúcid. Ha plantejat un discurs fàcil, carregat d’estereotips i fàcil de rebutjar si vius a Catalunya, hi pagues els impostos i tens dos dits de front.

Mentre Pérez-Reverte ens parlava d’educació, de biblioteques i d’arcaics arguments típics de l’espanyolisme totalitari, el secretari General de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, ens parlava de dades objectives.

El sindicalista Álvarez comentava que "un país que produeix prop del 20% del que produeix Espanya, que té el 16% de la població, que paga a la vora del 22-25% dels impostos que recapta l'Estat... és un país que pot pagar-se les seves pensions", per exemple. El secretari General de la UGT no ha volgut entrar en si està a favor o en contra de la independència però ha afirmat que només “estic constatant una cosa, una realitat poc discutible".

Potser el senyor Arturo Pérez-Reverte necessita una biblioteca o una formació molt sòlida per saber interpretar aquestes dades, però a Catalunya la majoria de ciutadans les poden entendre sense ser manipulats, mal educats o tant cretins com algú altre.

Article publicat a directe!cat

18 de novembre del 2013

Ja som deu milions

Un nou informe de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha conclòs dient que actualment ja hi ha al món 10 milions de parlants de català. El sisè informe sobre la situació de la llengua catalana revela que el català ha arribat per primera vegada, tot i el context "anòmal" i "advers" actual, a la xifra de deu milions de parlants.

Les dades de l'informe corresponen a l'any 2012 i confirmen que el català està en alça. El 72,4% de la població catalana el parla, el 91,7% l'entén i la meitat d'aquests el poden escriure sense problemes.

Està clar que a banda de seguir normalitzant la llengua en tots els àmbits de la vida quotidiana, caldrà també fer un esforç per mirar de millorar la seva presència escrita. Els catalans hem de poder pensar, llegir i escriure amb normalitat usant la nostra llengua.

Actualment estem guanyant la batalla al carrer però cal seguir avançant contra l’ofensiva legislativa que ens ataca. Ni la LOMCE, el lapao o el tancament de Canal 9 poden fer recular un poble que clama viure lliure, democràticament i en català.

Si volem ser un estat més a la comunitat internacional, com França, Espanya o Alemanya, cal que seguim treballant amb l’objectiu de normalitzar la llengua en els aspectes més bàsics del nostre dia a dia. Hem de fer veure a les empreses que el públic reclama softwares, llibres d’instruccions, joguines, manuals d’aplicació, publicitat, campanyes de comunicació... en català.

Finalment, l’informe de l’IEC conclou dient que la llengua catalana és la setzena llengua europea en nombre de parlants i el seu creixement la situa en la setena “en capacitat d’atracció”.

Jo ja visc plenament en català. I tu, ja ho has provat?

Article publicat el 21 de novembre a El Punt Avui
Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

21 d’octubre del 2013

Joves d'Unió resistiu

Fa mesos que molts tenen els ulls posats sobre la formació política Unió Democràtica de Catalunya (UDC). El seu cap visible, en Josep Antoni Duran i Lleida, sembla actuar de forma deslleial als orígens del partit, i la veritat és que tants anys dirigint la formació ha acabat per donar-li un protagonisme no gaire sa.

Deixant de banda la necessitat d’oxigenar UDC cal recordar que dins el partit hi ha veus crítiques que sovint callen o s’apropen a altres formacions com Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Aquestes línies pretenen generar una reflexió a tots aquells sobiranistes d’UDC. Especialment als joves que militen a Unió de Joves i es plantegen un canvi de nau. El lloc per a molts catalans conservadors és Unió Democràtica de Catalunya i és la responsabilitat d’aquests dirigir la nau cap a bon port.

Que siguin forts i resisteixin les veus crítiques d’Unió. Que no es deixin influir per les prepotències d’en Duran i Lleida i la seva cúpula enquistada. Sigueu bel·ligerants i defenseu les vostres postures internes.

Catalunya necessita cohesió i avui en dia, des de la majoria de municipis i des de tot el país, cal una Unió Democràtica de Catalunya que no generi dubtes, que parli clara, sense embuts, sense contradir cap estratègia, que pensi en el futur de tots els catalans i no només en els privilegis d’uns polítics caducs, frustrats i deslleials.

Article publicat a directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat

15 d’octubre del 2013

Reagrupa, Reagrupament

El 2006 va néixer el corrent crític anomenat Reagrupament de la mà de Joan Carretero, ex conseller de governació de la Generalitat, i amb ell s’encenia una espurna d’esperança a la nostra societat.

Durant aquests anys els catalans les hem vist de tots colors però ha estat des del naixement de Reagrupament que hem posat sobre la taula la possibilitat d’unir esforços per assolir l’estat propi, independentment dels colors dels carnets o les ideologies.

Reagrupament ha estat corrent crític, associació, partit, aliat... i és ara el despertador que reagrupa, que evidencia i fa de pont entre el que fa dècades havia de ser el pacte natural.

ERC i CiU han de deixar-se estar del pensament a curt termini i obrir-se de mires. Reagrupament sempre ha mantingut un missatge fonamental pels temps que vivim, unitat entre els sobiranistes per sortir d’aquest atzucac on Espanya ens ha condemnat.

Reagrupament pretén agrupar, unir, d’una forma diferent. Però el seu paper també serà fonamental un cop assolida la independència. Caldrà el seu treball i la seva influència per treballar cap a una necessària regeneració democràtica.  

Article publicat al portal de Reagrupament
Article publicat a directe!cat

6 d’octubre del 2013

La realitat política catalana, obstinada a ser perseverant

Per molt caparrut que segueixi el govern de Madrid nosaltres seguirem treballant per assolir l’estat propi. El procés sobiranista fa temps que no té aturador i fins hi tot mitjans de comunicació amb postures allunyades a la independència evidencien que la Catalunya actual vol viure en llibertat.

Una enquesta de La Vanguardia situa CiU i ERC empatats en número de diputats. Si avui es convoquessin eleccions els dos partits aconseguirien 37 escons, una tendència que ja preveien anteriors sondejos.

Amb aquest resultats el Parlament català disposaria d’una majoria independentista , ja que nacionalistes i republicans assolirien uns 73 diputats i la CUP duplicaria la seva representació passant de 3 a 6 diputats.

L’enquesta del Grup Godó també diu que el PP patiria una davallada i que C’s aconseguiria algun vot més, però tot i així, seguirien essent partits marginals amb poca representació al nostre país.

Catalunya viu una oportunitat història i no podem desatendre-la. Ara més que mai ens cal un poble ambiciós que sàpiga rebutjar els maltractaments d’Espanya i enceti un camí d’esforç i treball per a construir l’estat propi. De forma definitiva podem trepitjar la Constitució post feixista i definir per fi una Constitució catalana, actual, del sXXI, democràtica, pacífica, plural i justa.

Article publicat el 9 d'octubre a El Punt Avui
Article publicat a directe!cat

19 de setembre del 2013

Catalunya a la UE

La postura oficial de la Unió Europea en relació al procés sobiranista no ha de ser, a hores d’ara, un mal de cap per a la ciutadania catalana.

Ni Espanya, ni Catalunya, ni Europa poden dir avui si Catalunya serà estat membre un cop s’hagi independitzat. El sentit comú ha de prevaldre per sobre de qualsevol postura irreflexiva, romàntica o tergiversadora.

És evident que la UE està entre l’espasa i la paret i si avui es posicionés seria més còmode per la majoria d’europeus manifestar-se contra l’anhel català. No obstant això, la democràcia és bandera d’Occident i a hores d’ara poques societats la respecten tant o més que la catalana.

Espanya un cop més està fent el ridícul encetant una cursa absurda per acorralar encara més els membres de la UE. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, està convocant a tots els ambaixadors de països de la Unió Europea per influir en les seves postures envers l’emancipació catalana.

Si Catalunya forma un Estat que vagi contra els interessos europeus o s’enfronta a un Estat membre com Espanya, és molt provable que no sigui admesa. Però si pensa bé els seus passos, busca sempre el diàleg, negocia bé, aporta a Europa, és solidària, pacífica, democràtica... segur que la UE li obrirà els braços.

Catalunya competeix amb un rival fàcil de vèncer. Són innumerables els arguments que situen la societat catalana dins la UE. Fins i tot un Premi Príncep d’Astúries espanyol, Juan Velarde, ens ajuda a estar més dins que fora quan recorda que “en els diaris d’Azaña hi ha un comentari que diu que Espanya ha de bombardejar periòdicament Catalunya” .

Algú s’imagina una Europa sense una capital turística com Barcelona? Sense una societat productiva com la catalana? Sense un port comercial tant potent al sud del Mediterrani?... Potser no cal capficar-se en demanar permís per ser membre a la UE, Brussel·les vindrà a buscar-nos l’endemà de la independència.

Article publicat a directe!cat

9 de setembre del 2013

Fem Via i seguem cadenes (blog 241)

Pot semblar contradictori el fet d'organitzar una cadena humana sota el crit d'independència, el clam de segar cadenes i un bon cop de falç. Com sempre la demagògia pot anar molt lluny i els interessos de petits reductes poden ressonar per la xarxa, pels mitjans tradicionals de comunicació i inclús, per les taules familiars de molts diumenges.

Sigui com sigui, cal quedar-se amb el significat més pur d'una iniciativa que busca unir Catalunya amb el món. Que busca sanar una regió que poc a poc es podreix per l'abús espanyol.

La cadena humana organitzada per l'Assemblea ha estat criticada des d'Espanya i alguns unionistes catalans, però també molt lloada des de la comunitat internacional. És un acte simbòlic reivindicatiu, pacífic i molt significatiu. Tant com la cadena bàltica, o via bàltica, que al 1989 va unir els Païssos Bàltics per clamar la independència.

La Via Bàltica va ser una cadena humana de 560 quilòmetres que anava des de Vilniu a Tallinn passant per Riga. L'objectiu de la cadena, igual que la Via Catalana, era exigir la independència dels Països Bàltics el 23 d'agost de 1989.

La cadena bàltica va mobilitzar gairebé 2 milions de persones de 3 repúbliques que unides sumaven 7 milions d'habitants.

Al carrer la Via Catalana és un èxit, a la xarxa també. La participació ciutadana ha desconcertat els incrèduls i un cop més la societat catalana ha marcat un nou precedent. L'horitzó el pauta el poble català, el camí també. 

Segueixo la cadena cap al blog 242, el Led Vermell. endavant amb la independència!

Article publicat a directe!cat

6 de setembre del 2013

No a Madrid 2020

Aquest proper cap de setmana es decidirà quina serà la seu de les olimpíades del pròxim any 2.020. Les ciutats de Tòquio, Estambul i Madrid competeixen des de fa anys per convertir-se en seus de l'olimpisme i la veritat és que el veredicte sembla complicat.

Sincerament i intentant ser el més objectiu possible, no hauria de ser tant complicat decidir-se per una ciutat o altra si emprem tècniques de descart. És aquí quan aquestes ratlles es convertiran en quelcom polèmic només pel fet que Madrid no mereix ser seu de l'olimpisme.

Alguns polítics de Madrid s'aferren en treure el protagonisme als esportistes i a posar-se medalles en cada una de les passes que fan per apropar-se a un veredicte favorable. El govern de Madrid coincideix amb el govern d'un estat espanyol que avui en dia és exemple de ben poca cosa.

L'esport ha de servir per transmetre valors educatius que ni Madrid i Espanya estan en condicions de transmetre. Practicar esport no és només l'aprenentatge de tècniques, ni beneficis físics o psíquics d'una bona preparació. Tampoc es poden veure les Olimpíades com un mer negoci.

L'esport transmet quelcom més transcendental que afavoreixen l'autoestima, el fet de poder-se conèixer, tenir seguretat i confiança en un mateix, ser responsable, saber elegir, formar equips, liderar...

És cert que esportivament els atletes espanyols, incloent o excloent els esportistes de la nació catalana, assolirien molts objectius esportius. Però, voleu dir que Madrid està preparada per ser el centre d'atenció internacional? La capital d'un estat que no predica amb l'exemple, que entén els ciutadans de Ceuta i Melilla però no els de Gibraltar, que té un president que menteix públicament,  que adopta posicions antidemocràtiques i demostra la seva mala gestió econòmica, la falta de diàleg... ha de ser exemple d'esportivitat la capital d'Espanya?

Jo crec amb els valors de l'olimpisme i per tant, m'oposo a la candidatura de Madrid 2.020. Espero que la seu sigui una ciutat internacional dialogant, acollidora, que potenciï els valors socials, la cooperació, participació, la capacitat crítica, l'autocontrol, la responsabilitat, la participació... valors naturals de l'esport en general.

Article publicat a directe!cat

29 d’agost del 2013

Els ajuntaments poden ser la solució

Fa unes setmanes en Josep Maria Vila d’Abadal,  president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI)  assegurava que “els municipis poden declarar la independència”.
Vila d’Abadal explicava que si arribem a les eleccions municipals del 2015 sense “haver pogut fer res” per la independència, les eleccions del 2015 “són l’últim recurs per al procés”.

El president de l’AMI confessava estar convençut que el president Mas tirarà fins al final amb el procés sobiranista. Si Madrid segueix posant pals a les rodes s’han de proposar alternatives però quan ja no n’hi hagin més caldrà tirar pel dret, i segons Vila d’Abadal, els municipis poden declarar la independència si en el seu programa el grups que es presentin i guanyin en gran majoria diuen que ho faran.

Sigui com sigui és fonamental que el govern vagi unit i la relació entre el president Artur Mas i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras, sigui de profunda confiança. La figura i els avisos constants d’en Duran i d’UDC sovint perjudica la trajectòria ascendent cap a la independència, però ningú va dir que el camí seria fàcil, cal ser constant i tenir clar que tenim moltes vies per assolir l’estat propi, els ajuntaments poden ser una solució.

Article publicat a directe!cat

23 de juliol del 2013

Espanya, com un gos enrabiat i arraconat

No ho dic jo sinó la realitat que es percep des de l’estranger.  L’estat espanyol no està oposant gaire resistència en la lluita per guanyar una bona imatge internacional, un bon nivell de reputació.  Les actuacions dels seus representants, institucions i part dels seus ciutadans més salvatges concorren dia rere dia els camins de l’horror i el descrèdit.

No és difícil navegar per la premsa internacional i topar amb articles que parlen d’Espanya com el país pobre del sud d’Europa que no aixecarà el cap, simplement seguirà ensorrant-se amb l’ofec i la pressió que exerceixen les seves males pràctiques.

L’últim cas flagrant el de Juan Carlos Gafo, que mentre era director adjunt de la Marca Espanya va publicar a Twitter la contundent frase de “catalans de merda, no us mereixeu res”. La rabieta d’aquest personatge l’havien produït els xiulets a l’himne espanyol que es van escoltar l’altre dia als Mundials de Natació a Barcelona. Pobre Gafo, deu passejar poc pel nostre país, encara no sap que a Catalunya les institucions espanyoles són cada dia més tristes, més grises i decadents...

L’Eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, feia l’altre dia unes declaracions que haurien de fer reflexionar als espanyols. Comentava que Espanya cada cop està més sola a Europa, que l’altre dia per exemple, “va votar en contra la resta de països sobre la patent única europea i també ho va fer contra el corredor central europeu, avalat ja pels 27 països...”.

Finalment, Tremosa deia que Espanya “és un país incapaç de teixir aliances, que s’està quedant sol, enrabiat i arraconat”, com un gos malalt inconscient del seu destí.

Article publicat a directe!cat
Article publicat el 29 de juliol al El Punt Avui

26 de juny del 2013

Tres anys de caiguda lliure

A l’Estat espanyol ja hi ha dos milions de joves d’entre 15 i 29 anys que ni treballen ni estudien. En aquests últims tres anys la catastròfica dada ha crescut sense consol. I és que en només tres anys els “ni-ni” amb títol superior han crescut un 69%, qui no en té algun a prop, un amic, un familiar, veí o conegut?.

Vivim en un país on el turisme ens pot permetre tirar del carro i on gaudim d’una oferta formativa de primer nivell. Vivim en una societat preparada que ha consolidat el seu aprenentatge, que viu amb l’optimisme de deixar empremta, però que tot i així segueix ensopegant amb els entrebancs imposats per un govern central unicolor i taxatiu.

Segons un informe recent de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) Espanya destaca per haver creat un nou tipus de ni-ni, joves amb títol universitari o d’EFP de grau superior que ni treballa ni estudia, a més, per tant, demostra la situació precària que viuen aquests joves de l’Estat espanyol fixant-los en un 24,4% respecte a la mitjana dels 21 països  europeus analitzats per l’OCDE, que és d’un 15,4%.

Si els catalans volem deixar de caure cap a la cua d’Europa caldrà començar a fer les coses de forma diferent. Dignificar el tarannà de l’estalvi, de l’esforç, la perseverança i el treball. I sempre, amb el cap alt, seguir-nos il·lusionant per un futur millor, polític, laboral i social.

Article publicat a directe!cat
Article publicat el 27 de juny al diari El Punt Avui
Article publicat el 28 de juny al diari La Vanguardia
Article publicat al TOT SANT CUGAT

13 de juny del 2013

El cicle del hit de l'estiu; Estrella Damm i Love of Lesbian

Podríem resumir o representar els estius, i moltes vacances, en un interval de tres, quatre o cinc minuts. Sovint una cançó, un videoclip, representa un estiu, un temps de vida en el qual hem fet unes o altres coses.

Molts miren de reproduir escenes que veuen en els videoclips, música, bon rotllo i pau, molta pau. L’exemple estrella és el de cervesa Damm, sí l’Estrella Damm. El seu departament de màrqueting ha d’estar content perquè estan aconseguint el que tot director de màrqueting voldria assolir; construir marca, generar vendes i vincular el producte en la vida quotidiana de gran part de la població.

Aquesta darrers anys Estrella Damm està fent molt bé la feina. Surt el sol, arriba la calor i la gent ja espera l’anunci de la cervesa. S’espera llum, platja, rialles, pau i tot aquell bon rotllo que sovint sembla que només l’estiu el pugui propiciar.

El videoclip d’aquest estiu de 2013 va aconseguir en només dos dies 226 mil visualitzacions i no ha trigat molt més en superar el milió de visites. Un cop més s’ha convertit en un vídeo viral i no només per les visites aconseguides sinó perquè la gent està encantada amb ell, el miren, sospiren i el comparteixen per la xarxa.

Aquest any al vídeo tornem a veure una colla d’amics en un entorn que no falla, el nostre blau i  bonic Mediterrani, es reuneixen per dinar, per fer-la petar, riure, beure i anar cap a un concert particular amb una de les bandes catalanes de moda, Love of Lesbian. Més tard pinzellades de sensualitat a la piscina, no falla, i el més important, funciona.

El cicle de l’espot de Damm per a molts és aquest. Al principi potser no t’agradarà o li busques alguna pega. Després de sentir-lo a la televisió, a la ràdio, a algun portal web, a canals multimèdia, al bar de la cantonada... començarà a sonar-te bé, et traurà un somriure, la cantaràs i segur que l’acabaràs ballant en algun local.

Al final d’estiu te’n cansaràs i potser ja no la podràs sofrir més, però passaran uns mesos i la tornaràs a escoltar. Serà en aquell moment quan més t’agradarà, quan farà que recordis temps de vacances, de relax, lleure, platja, muntanya, paella, barbacoa, amics, família, parella, Sant Joan, somriures, amor per viure, per recordar.  I Estrella Damm haurà aconseguit el que volia, estar al nostre costat el màxim de temps possible.

28 de maig del 2013

Declaració unilateral d'independència (DUI)


Avui i demà, tots els camins ens porten cap a la llibertat

En l’època de l’imperi Romà els seus habitants podien dir que “tots els camins porten a Roma”. I és que en l’època de l’imperi, els romans varen construir sistemes de comunicació terrestre que anaven d’Àfrica fins els boscos de Germania, des de la Península Ibèrica fins el Caucàsic, i des d’Anglaterra fins el Golf Pèrsic. Unes 400 vies amb més de 70 mil quilòmetres unien la gran Roma amb les diferents metròpolis de l’imperi.

A Catalunya avui molts camins ens porten a Roma, però també a Madrid, a París o Berlín. A Itaca, a viure en llibertat, a decidir per nosaltres mateixos, a ser responsables d’un Estat, de les seves relacions, decisions, conseqüències...

Ja fa massa temps que veiem incrèduls com Espanya ens trepitja. Com volen eradicar qualsevol resquícia de diferència i uniformitzar la nostra terra seguint les seves costums i la seva trista mentalitat. El poble català i els seus dirigents han anat proposant sortides, solucions per encaixar amb Espanya o per saber què volen els ciutadans. Solucions que mai han estat ben rebudes a Espanya. És per això que avui la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) torna a tenir un lloc destacat en els objectius dels catalans.

Fa uns dies, l’alcaldessa de Sant Cugat i vicepresidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, deia que “és més que probable que Catalunya hagi d’arribar a fer una DUI tot i que s’han d’esgotar totes les possibilitats de fer una consulta”.

En això la majoria hi estem d’acord, però, ¿quan s’hauran esgotat totes les possibilitats?, quan ataquen el nostre model educatiu?, quan falcegen proves acusatòries?, quan expulsen immigrants sobiranistes?, quan ens boicotegen internacionalment?, quan menyspreen les nostres reivindicacions?... Senyors, senyores, fa anys que les possibilitats de diàleg amb Espanya van cessar. Aixequem el cap i exigim al nostre Parlament, els nostres representants, que votin a favor o en contra de la independència.

Que sigui la democràcia qui ens emmanilli a Espanya o ens obri la porta a ser part del món. Avui però, el seny, el sentit comú i tots els camins ens porten cap a la independència.

Article publicat al TOT SANT CUGAT
Article publicat a directe!cat

24 d’abril del 2013

Insubmissió fiscal, esperança i dignitat


El Govern d’Espanya ha anat massa lluny en l’asfíxia política i econòmica que ha practicat de manera sistemàtica a Catalunya. La corda s’ha tensat tant que ja cap pont és viable per buscar un encaix de futur. Catalunya ha d’emancipar-se i ho ha de fer ràpid, de manera pacífica, sense rancúnies, sense verí, amb la normalitat que un poble democràtic decideixi des d’un Parlament democràtic.

Avui sobre la taula tenim ja una escletxa més d’esperança, i és que els ajuntaments catalans poden deixar de pagar a Espanya. S’ha encetat una campanya d’insubmissió fiscal per la qual els ajuntaments paguen els seus impostos a la Generalitat i no pas a l’Estat espanyol.

Segons el secretari de política municipal de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Joan Ramon Casals, “en el moment que pagues els impostos a una agència tributària de l’Administració pública, com és la Generalitat, compleixes les teves obligacions fiscals, i no perjudiques els veïns”. D’aquesta manera, CDC ha animat tots els ajuntaments a fer el pas, a prendre la decisió i deixar de pagar a Espanya, l’estat que condiciona, coarta i amenaça les il·lusions d’un poble que vol viure lliure, en pau.

La campanya d’insubmissió fiscal és legal i aporta líquid a la Generalitat però és a hores d’ara una acció simbòlica perquè la Generalitat, després de rebre els impostos, ha de passar comptes amb l’executiu espanyol. Tot i així, és un exercici perfecte per mesurar la força econòmica del teixit municipal català, esperem que s’hi vagin adherint més ajuntaments, especialment els convergents com el de Sant Cugat del Vallès.

Article publicat el diumenge 28 d'abril a El Punt Avui
Article publicat al TOT SANT CUGAT
Article publicat a directe!cat

27 de març del 2013

Reinventar-se per fer créixer el negoci

Ja fa anys que veiem caure negocis. El petit comerç veu com s’ensorra la demanda dels seus productes o serveis i el preu del lloguer, llum, aigua, gas... segueixen incrementant-se  a contra corrent.

Constantment veiem com es buiden locals o com es pren el relleu d’un a l’altre. Un local on hi havia una copisteria passa a ser una perruqueria, un quiosc o llibreria passa a ser un bar... i aquests últims aguanten mesos i tornen a passar a altres mans.

Sota aquest clima de desànim empresarial, de decadència econòmica,  molts negocis es veuen en la necessitat de reconvertir o reidear els seus projectes empresarials. Canviar d’estratègies per arribar a un públic que també ha canviat.

Redissenyar el model de negoci és fonamental per adaptar-se a les noves necessitats dels diferents sectors i és aquí quan la crisi econòmica pot esdevenir una oportunitat. Repensant els nostres negocis podem adonar-nos que creant sinèrgies amb altres negocis podrem complementar els nostres serveis amb l’objectiu d’incrementar la demanda actual.

Per tant, abans de desanimar-se o posar el negoci en mans de tercers, pren la decisió d’impulsar-lo mitjançant diferents col·laboracions estratègiques. Hi guanyarà el teu negoci, l’empresa col·laboradora i el consumidor. 

Article publicat a El Punt Avui, 28 de març del 2013
Article publicat al TOT Sant Cugat

Article publicat a directe!cat

13 de març del 2013

Els atacs, el Corredor Madriterrani i la fractura als Països Catalans


És conegut per tots els europeus que l’Espanya centralista fa la guitza a Catalunya. Ja sense dissimular les seves ànsies d’ofec i desprestigi, el govern de Mariano Rajoy pretén desprestigiar el govern català amb falses acusacions de corrupció. Sense proves ni fonts s’atreveixen a assenyalar amb el dit mentre segueixen cercant fórmules per dividir la cohesió nacional de Catalunya.

El govern central fa ulls grossos als afers de la corrupta monarquia espanyola i caldrà veure el desenllaç ,però tot apunta que el silenci i l’oblit tornaran a ser els protagonistes. Però Espanya no només juga a silenciar, també juga a crispar.

Sectors com el farmacèutic veuen com la Generalitat no paga les factures pendents. Sectors com la pagesia veu com Espanya amenaça en no invertir fons europeu a la pagesia catalana. Funcionaris de l’administració pública veuen com se’ls retalla el sou i Espanya es fa la murri. Uns veuen i els altres no volen veure però el que està clar és que sense espoli fiscal i sense el llast espanyol Catalunya pagaria a les farmàcies, Catalunya negociaria amb Europa possibles ajudes a la pagesia catalana, i Catalunya no retallaria com està fent actualment en sanitat, educació, seguretat...

L’objectiu espanyol és trencar-nos com a poble, està clar. Però aquí no podem caure en el parany i ara més que mai cal unitat i respecte. Seguir treballant i buscar la manera de tirar endavant.

Seguirem rebent atacs, com la proposta espanyola del nou Corredor Mediterrani que passaria per Madrid i Saragossa oblidant Castelló i Tarragona, per exemple. Seguirem rebent l’ofec financer de Madrid i l’amenaça constant de les seves lleis i justícia. Prenguem aire i mirem de construir les estructures d’Estat necessàries per tallar definitivament i començar de nou.

I mentre estiguem construint el nostre nou Estat, no oblidem que català és qui se sent, qui parla i estima la llengua, qui busca la cohesió i rebutja el conflicte i la crispació. Fem esforços per a seguir establint vincles amb el País Valencià, amb Balears i amb els nostres germans de la Catalunya Nord.

En aquest últim punt, repensem amb urgència quina solució s’ha de proposar per a poder mantenir delegacions territorials com la de Perpinyà. TV3 no es pot permetre abandonar la Catalunya Nord perquè és un dels pocs ponts que ens queden amb la nostra gent del Llenguadoc-Rosselló.

Article publicat a directe!cat

28 de febrer del 2013

Unitat CiU - ERC per seguir avançant


Sembla que CiU i ERC comencen a adonar-se que units és més fàcil fer front als atacs i les inclemències del temps. La trista història dels anhels de llibertat del poble de Catalunya rau en una bàsica consigna mai complida, units fins a la victòria.

I és que els catalans, de la mateixa manera que els partits que els representen, sempre han anat per lliure, responent i lluitant per separat. Sense consciència veritable de poble, de col·lectiu, de societat... sovint defensant els interessos d’uns pocs sense pensar a mitjà ni a llarg termini.

El Govern espanyol ha perpetrat un nou atac al català, i és que el ministre Cristóbal Montoro ha presentat una nova normativa que elimina la possibilitat dels ajuntaments a exigir coneixements de català en les places d’habilitació estatal que aquests convoquen, que són les de tresorer, interventor i secretari.

Ja estem cansats de rebre atacs emmascarats a la llengua. Ja estem més que cansats a veure com se’ns pretén callar i com ens lliguen de mans per por a la llibertat. El desig recentralitzador del Govern espanyol comença a crispar els sectors més moderats del catalanisme, i ja som una àmplia majoria els que creiem més que necessari un front comú de tot el catalanisme, siguin de dretes, esquerres o de centre, per defensar els interessos de la nostra terra.

Així mateix, el president d’ERC, Oriol Junqueras, comentava que els republicans “no descarten cap eina que sigui útil per a la societat catalana” mentre deixava clar que no descarta unir-se a una possible candidatura conjunta amb CiU.

Que la prudència no ens faci covards. Anticipem-nos a nous atacs forçant una veritable coalició catalanista que garanteixi la nostra supervivència, la nostra llengua, el nostre futur. Cal seguir avançant i només units aconseguirem arribar a Itaca.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

12 de febrer del 2013

La demagògia dels toros


Un cop més veiem com el govern espanyol ataca Catalunya trepitjant les decisions preses per un Parlament democràtic com és el nostre. Els espanyols tiraran endavant una ILP sí, i just en aquest moment  s’enfrontaran a la decisió de prohibir els toros presa pel Parlament de Catalunya gràcies a la ILP en contra de les tortures. El Congrés espanyol ho té clar, tirarà endavant la ILP per reimplantar les corrides de toros a Catalunya i sí, un cop més mirarà d’ofegar les decisions preses des de Catalunya amb l’aval de la majoria de ciutadans, per cert,  els socialistes catalans han abaixat el cap i s’han abstingut, ordres de Madrid.

Gràcies a la majoria absoluta del PP, s’ha votat a favor de la ILP que proposa convertir els toros en Bé d’Interès Cultural. Els diputats del PP han defensat la ILP escudant-se en l’arrelament de la festa taurina a la cultura espanyola i han citat alguns catalans il·lustres, que per molt il·lustres que fossin en el seu temps, avui patirien de sàdics o poc evolucionats, com és el cas de Salvador Dalí o Joan Miró, amants confessos de la tauromàquia.

No hem de tenir por al sentit comú que ens diu que una tortura no pot convertir-se en espectacle. Si ens toca conviure amb una societat que veu normal l’assassinat  públic d’animals, el sadisme fet espectacle, l’aplaudiment al violent... cal buscar sortides, i gràcies a Déu ara mateix en tenim moltes sobre la taula.

Espanya patina i no para de caure. S’està deixant en evidència i a la comunitat internacional no li costa veure que potser sí, que la societat catalana evoluciona a un altre ritme que l’espanyola.

Deixem de banda la demagògia amb que ens justificaran les corrides de toros i mirem de ser constructius. El sentit comú no deixa de repetir-nos que hem de marxar d’un estat opressor i violent com Espanya. Construïm el nostre propi Estat i mirem d’establir llaços d’aliances amb aquells governs i societats que estiguin a la nostra altura.

Al 1454 els asteques encara sacrificaven nens al déu de la guerra i el sol, o al déu de la pluja, per combatre sequeres o per aconseguir victòries en combats. Les societats han d’evolucionar i civilitzar-se, està clar, ara però els hi toca als amants de la tauromàquia.

Article publicat a directe!cat

8 de febrer del 2013

Emprendre l'aventura d'emprendre (I)


Són temps difícils per a tots, però els joves patim una crisi mai viscuda, mai coneguda ni afrontada. La crisi econòmica i de valors que vivim afecta la gran majoria de col·lectius i sectors, però som els joves els que patim una desafecció sense precedents pel fet de no poder imaginar un futur estable, un futur real.

Els joves que s’han quedat a l’atur, els que s’estan trobant sense feina, són els que han d’espavilar, repensar-se i agafar les regnes per tirar el país endavant. Quedar-se a l’atur no és quedar-se sense treball, cal tenir clar que qui es quedi a l’atur ha de començar una nova aventura de manera urgent, l’aventura de trobar una nova feina o de crear-se-la.

Hi ha qui diu que emprenedor s’hi neix, però avui en dia la necessitat també crea emprenedors. Abans emprenia la gent amb vocació, avui emprenen ells però també els que tenen la necessitat d’emprendre per sortir de la crisi i construir-se el seu futur. Qui estigui a l’atur i no vegi llum a llarg termini té l’obligació de seure, pensar, agafar aire i convertir la seva professió en un tangible real, en una nova via on pugui oferir serveis, feina, ajuda, el que sigui per arribar a final de mes i poder seguir pensant en el seu futur.

Al llibre Manual de un joven parado (Ed. Novum Publishing) explico en primera persona la meva aventura d’emprendre. També tinc un bloc obert a tothom perquè puguem compartir idees i opinions. En temps de crisi neixen les millors idees, aprofitem-les doncs creant sinergies i col·laborant entre sectors.

Molta sort i endavant!

Article publicat a Intocable Digital
Article publicat al TOT Sant Cugat 

22 de gener del 2013

Espanya com la URSS


Sovint en alguns sectors de l’independentisme se senten veus que diuen que Espanya acabarà com la URSS. Sense cap tret a l’aire diferents territoris aniran assolint la seva independència, amb pau i sense que el govern espanyol hi pugui dir ni fer res.

Són masses anys els que porta Espanya vivint una vida que no mereix. La cultura imperialista els hi ha passat factura. Masses segles recaptant diners de les colònies i vivint el dia a dia, sense treballar, sense invertir ni pensar en el futur.

Avui però, en mig d’una crisi global i d’una Espanya inviable la corda segueix tensa però ja està a punt de trencar-se. Catalunya s’independitzarà i el mapa espanyol segur que canviarà. Qui voldrà ser espanyol quan el motor hagi creat el seu propi xassís?

Doncs bé, aquesta petita i humil reflexió no només està en boca de sectors independentistes sinó que també ho pensen geopolítics russos que asseguren que Catalunya  s’independitzarà i Espanya acabarà convertint-se en un estat confederal.

El grup d’experts geopolítics russos han creat una teoria analitzant alguns codis oberts de la CIA, les Forces Armades de la Federació Russa i altres estudis de reconeguts geopolítics com Alvin Toffler o Samuel Huntington. En ella, teoria que ja han publicat diversos mitjans anglesos i russos, diuen que abans del 2035 el mapa fronterer d’Europa haurà canviat, i a Espanya de forma significativa, ja que Euskadi i Catalunya s’hauran independitzat.

Espanya seguirà sorda, fent cas omís als advertiments internacionals. Els catalans però, estem fent història caminant ja cap a la llibertat.

Article publicat a directe!cat

8 de gener del 2013

Front comú contra Montoro i clatellada al PSC menys democràtic


Representants de CiU i ERC ja s’han trobat per coordinar l’estratègia que empraran per plantar cara al ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, en la que proposaran la flexibilització del dèficit, passant-lo del 0,7% d’aquest 2013 al 1,5%.

Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia, també ha avançat en la lluita per un repartiment del dèficit més just i ha assegurat que “no té ni cap ni peus” la demanda del 0,7% del govern espanyol ja que això “implica un superàvit de 800 milions d’euros en un moment que l’economia catalana està en recessió”.

La trobada entre convergents i republicans ha servit també per preparar la declaració institucional sobre el dret a decidir que es farà aquest mes de gener al Parlament. Un dret democràtic que segons el PSC no és apte per als ciutadans de Catalunya.

El PSC s’ha desdit de l’abstenció que va anunciar Pere Navarro, primer secretari del PSC, en relació als temes relacionats amb el dret a decidir del poble de Catalunya. El portaveu del partit, Jaume Collboni, ha declarat que “el dret a decidir no és el nostre projecte polític”.

Es veu que per al PSC, sempre depenent dels socialistes espanyols, els interessos i les diferents lluites de poder estan per sobre de la democràcia i la llibertat d’un poble a escollir lliurement, i en pau, el seu paper al món.

El PSC no formarà part del consell de la transició nacional i una vegada més girarà l’esquena a la majoria del poble català. Quan Catalunya sigui Estat necessitarem socialistes que pensin en clau catalana, que siguin demòcrates, progressistes i no obeeixin a cegues  les ordres interessades de la seva cúpula.


Article publicat a Directe!cat

Rere un cartell, venda o lloguer


Aquests mesos he estat buscant habitatge per anar a viure amb la meva parella i m'han cridat l'atenció les milers d'històries que hi ha rere un cartell de "en venda" o "lloguer"

La nostra particular aventura va començar ara fa mig any quan començàvem la cerca d'un habitatge perfecte per les nostres necessitats. No era una feina fàcil compaginar les obligacions amb la inversió de temps per trobar aquell racó on vols arrelar. No era fàcil de gestionar, no era senzill ni moltes vegades engrescador. Vam visitar quantitat d'habitatges. En sis mesos i amb una mitjana de quatre pisos per setmana se'n poden visitar molts, potser masses.

Les hem vist de tots colors. Des d'un pis podent i fosc, d'altres magnífics, un amb substàncies legalment qüestionables... però tots tenien una cosa en comú, una història, unes vivències que per alguns van ser molt bones i per a altres no tant. Des de parelles que han trencat (desgraciadament la majoria), famílies que han progressat i han marxat a un espai més ampli, persones que s'han arruïnat...

Després de molts mesos cercant habitatge l'hem trobat. Sí, a Sant Cugat i ben a la vora de casa. Ara emprenem una nova aventura, la de moblar-lo, però abans d'iniciar aquest segon procés del nostre projecte volia donar les gràcies a tots aquells agents immobiliaris que han dedicat el seu temps a ensenyar-nos habitatges. La feina de l’agent sovint passa desapercebuda però la veritat és que és cabdal per trobar el teu racó. També vull encoratjar a tirar endavant a totes aquelles persones que se senten obligades a canviar d'habitatge o que simplement el perden.

Lluitant, amb energia, tot ho podem canviar.

Informació agència immobiliària Feliu Franquesa

Article publicat a Directe.cat 
Article publicat al Tot Sant Cugat