28 de maig del 2011
Emancipació nacional, de les paraules als fets
El president és independentista, no se n’amaga i vol despertar el “màxim de simpaties i adhesions” possibles. Creu que no es podrà comptar amb l’estat espanyol per la transició de Catalunya però això no ha de ser motiu de confrontació, sinó d’autoafirmació catalana. Som molts, cada vegada més, i la transició cap al dret a decidir poc a poc va quallant en la societat.
És important que el president de la Generalitat pretengui ser el president d’una Catalunya Estat i vagi guiant al poble cap a un mateix objectiu. L’altre dia ja reconeixia davant la BBC que la majoria de catalans estan oberts a la independència i que cal treballar per a que hi hagi una consolidada majoria social a favor. Ara toca fer-li costat. Tenim el president, un govern majoritàriament independentista, les eines, els recursos i l’empenta de tot un poble emprenyat que anhela justícia. Aprofitem-ho i fins que no siguem Estat no ens distanciem més per possibles lluites fratricides, de classe o demés.
Article publicat a directe!cat
23 de maig del 2011
Barcelona catalana, el canvi pren força a tot el Principat
Després de 32 anys de govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias ha guanyat les eleccions municipals amb 15 regidors, tres més que al 2007, i serà el proper batlle de la capital catalana. CiU ha guanyat a Barcelona i ha aconseguit desbancar de l’Ajuntament els socialistes de Jordi Hereu. El PSC ha obtingut 11 regidors, tres menys que fa quatre anys, el PP n’ha aconseguit 8, guanyant un regidor, ICV augmenta de 4 a 5 i la coalició d’ERC amb Reagrupament i el partit de Joan Laporta baixen de 4 a 2 regidors.
Trias, que aparentment haurà de pactar amb PSC o PP s’ha afanyat a recordar que intentarà governar en minoria “sempre que sigui possible, i ho faré amb serenitat”. Al conjunt del país cal reconèixer que el missatge de CiU ha quallat i ha guanyat espai municipalista en aconseguir ciutats com Barcelona, Girona, Igualada, la Seu d’Urgell, Olot o Reus.
Els altres guanyadors d’aquestes eleccions han estat la CUP, que ha multiplicat per cinc el número de regidors al país, i el partit feixista PxC, que ha aconseguit entrar a Ripoll, Olot, Mataró i Berga, i s’ha consolidat a ciutats com Vic i el Vendrell. La nota negativa és per a ERC que segueix perdent influència arreu del Principat, i Solidaritat, que a nivell local encara no ha sabut trobar el seu espai.
Article publicat el 24 de maig al Diari AVUI
Article publicat a directe!cat
21 de maig del 2011
#AcampadaBCN, indignats i més indignats
Els indignats però en som molts i ho estem de diferents maneres i per motius ben diversos. Els indignats que acampen des de fa dies a la Plaça Catalunya de Barcelona en tenen molts motius i la majoria d’ells són molt respectables. Tenen el suport de milers de joves i es relacionen directament amb protestes paral·leles que actuen en diferents ciutats de l’estat espanyol. Quan un col·lectiu denota crispació i impotència és normal que s’organitzi i lluiti. És per això que fins aquí s’ha de felicitar a tots els indignats que de forma il·legal han ocupat el centre de Barcelona però han respectat un mínim ordre urbà i en tot moment han evitat la violència.
Però estem en una jornada de reflexió i cal rellegir amb atenció les demandes que han fet els portaveus de #acampadaBCN. Són unes demandes redactades per assemblees constituïdes per centenars de voluntaris i tenen el recolzament de milers de ciutadans. Aquestes demandes però, estan redactades en castellà i tot i estar treballades són d’una simplicitat extrema.
A tots els indignats se’ls hi haurien d’aclarir dues coses bàsiques. A cap polític li agrada ser el responsable de dirigir el desenvolupament de mesures impopulars, com són les retallades en temps de crisi, a més de que el problema dels catalans va més enllà que els problemes que puguin tenir els joves indignats d’Espanya. Moltes de les exigències dels acampats haurien de ser estudiades per tal de millorar la democràcia en que vivim, però cal anar més enllà i adonar-se que un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros a l’any, a curt termini, ja ha de ser la màxima exigència de tots els ciutadans de Catalunya.
Per indignar-se i exigir un pacte fiscal just o el dret a decidir lliurement no cal fer voleià cap bandera, només cal anar a votar i fer-ho en clau catalana.
Article publicat a directe!cat
15 de maig del 2011
L’egoisme sindical i l’objectiu a seguir
Després de les manifestacions del passat cap de setmana contra les retallades proposades pel govern, els sindicats han deixat clares les seves postures polítiques, populistes i sempre oportunistes. Milers de ciutadans s’han manifestat arreu del Principat en contra d’uns ajustos que simplement s’han plantejat per mantenir l’estat del benestar. Retallant bé tothom hi guanya.
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha demanat que els sindicats actuïn amb “responsabilitat” i no es radicalitzin. Mas té molt clar que les retallades són la millor fórmula per plantar cara a la crisi i ha dit que és “el millor que podem fer per mantenir” l’estat del benestar, el govern “mantindrà el rumb perquè entenem que estem fent el millor servei al país”.
A curt i mitjà termini el president Artur Mas té raó, cal que Catalunya s’estrenyi el cinturó i reformuli el seu dia a dia, però si el govern vol mirar més enllà, vol treballar per un futur viable, cal que deixi clar als sindicats i a tots els ciutadans que les seves queixes són del tot insuficients i ridícules. El principal problema econòmic dels catalans és formar part d’Espanya. L’espoli fiscal que Espanya practica a Catalunya, segons edicions internacionals com el New York Times, equival al 10% del PIB català.
Article publicat el 17 de maig al diari El Punt
Article publicat a directe!cat
11 de maig del 2011
Catalunya com Escòcia
Igual passa amb Catalunya i Escòcia, o amb Espanya i Anglaterra. Les primeres són dues nacions de diferent llengua, cultura i tradició però comparteixen una mateixa lluita, són nacions sense Estat que democràticament treballen per aconseguir un lloc al món. Perseverants i sempre dialogants han anat negociant amb els diferents governs d'uns Estats dominants que poques vegades han sabut entendre i atendre a les seves necessitats.
Les passades eleccions escoceses les ha guanyat Alex Saldmon, del SNP, amb un programa electoral que ha girat al voltant del futur referèndum d’independència. Escòcia per tant, ha començat a caminar cap a un futur que lliurement podrà decidir el seu poble. Amb el suport de l’oposició i amb la declaració explícita d’un govern britànic que reconeix no estar d’acord amb el referèndum però afegeix que no el prohibirà. Escòcia té la porta oberta per marxar lliurement d’un Estat amb qui no se sent agust, això és ser lliure, això és democràcia.
La comparació és inevitable. Anglaterra, un país civilitzat, democràtic i profundament coherent amb el que predica, respecta el dret a decidir d’un poble amb qui comparteix uns lligams irrenunciables. Espanya però, sempre improvisada i maldestre nega la veu i la justícia econòmica d’una nació que històricament ha viscut reprimida.
Mentre Espanya segueix evidenciant el mal funcionament del seu barroer sistema democràtic la premsa internacional compara el líder del SNP amb l’ex president Pujol, i el govern de Catalunya assegura que mira amb “molt d’interès” el referèndum d’Escòcia. Tot es pot comparar, i més quan Catalunya és un David jove i emprenedor, i Espanya un Goliat malalt, desgarbat i rancorós.
Article publicat a directe!cat
5 de maig del 2011
Tots contra l’atur
Catalunya, al darrere d’Andalusia i amb 601.541 desocupats, ha estat la segona comunitat de l’Estat on l’atur ha baixat més. Segur que les vacances de Setmana Santa tenen molt a veure amb aquestes xifres, però sigui com sigui aquest doble i lleuger respir ocupacional ha servit per a que el Parlament aposti per reformar el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) i donar-li una organització ocupacional més flexible.
Quan es tracta de lluitar contra l’atur hi ha d’haver unanimitat, i ara n’hi ha. El Parlament català ha aprovat una moció presentada pel PSC on s’insta el Govern a elaborar un pla d’acció contra l’atur per al 2011 on es prioritzi els col·lectius més vulnerables oferint formació específica per a treballadors sense qualificació expulsats del mercat laboral.
Ara més que mai és moment de fer una pluja d’idees massiva i destriar les bones propostes. Una d’elles podria ser limitar el sorteig de responsabilitats de les meses electorals als desocupats.
Article publicat el 16 de maig al diari AVUI
Article publicat a directe!cat
1 de maig del 2011
Prohibir no, però La Feria de Abril que se la paguin ells!
La Fira ha anat evolucionat durant aquests últims anys però se segueix nodrint de les subvencions de la Junta d’Andalusia, la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Els diners els gestiona la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) i fa amb els diners el que més li convé.
Tant Solidaritat per la Independència (SI) com ERC s’han preguntat aquests dies què fer amb la festa dels andalusos. En temps de crisi poc sentit té seguir finançant una festa forana que res fa per la integració del seu col·lectiu.
Mentre l’alcaldable de SI, Santiago Espot deia que “la Feria de Abril és una forma encoberta de comprar vots” i “d’espanyolitzar Catalunya” omplint les butxaques dels seus dirigents, Jordi Portabella, l’alcaldable d’ERC, anava més enllà i deia que La Feria de Abril està “al marge de la llei”.
La festa que organitza la FECAC amb diner públic es basa en unes subvencions i arbitrarietats que a cap altra entitat se li toleren. Per exemple, se li cedeix sòl gratuïtament i l’organització el cobra com vol. Se li facilita recollida selectiva, enllumenat, transport públic, espai per al pàrquing... i la FECAC cobra per les casetes i fira en general . Si volen fer la seva festa, que la facin però la paguin ells.
Article publicat a directe!cat