29 de juny del 2010

Tret a l’Estatut, tisores a Espanya

Escurçar no, retallar tampoc, cal tallar amb Espanya. El Tribunal Constitucional (TC) ha dictat sentència sobre l’Estatut declarant inconstitucionals 14 articles. Després de remarcar fins a vuit vegades la “indivisible unitat d’Espanya” han inclòs el terme “nació” per referir-se a Catalunya, això sí, especificant que no té eficàcia jurídica interpretativa.

El TC ha carregat contra la possibilitat de tenir un poder judicial autònom, la preferència del català i l’ampliació de competències fiscals.

L’Estatut que va votar el poble català, que va signar el rei dels espanyols i va ser aprovat pel Parlament, ha quedat trepitjat per una colla de magistrats sinistres que viuen encegats per les pors dels seus pares. El TC ha jugat amb el nostre Estatut. Com en un taller de papiroflèxia ha retorçat, plegat i retallat el text identitari més preat pel nostre poble.

La majoria dels articles declarats inconstitucionals afecten al model jurídic català, eliminen el caràcter exclusiu del Síndic de Greuges, algunes competències de les caixes, la capacitat legislativa de la Generalitat per establir i regular els tributs propis dels governs locals...

El president Montilla ha dit que “acata” però no “comparteix” la sentència. Que “cal demostrar la grandesa de Catalunya defensant el contingut del nostre Estatut” i “que no renunciarem a les nostres aspiracions, som una nació”. Part de les declaracions de José Montilla són encertades, cal caminar units amb el cap alt per a defensar la nostra dignitat.

El dia que toqui caminar plegats però, serà el moment de deixar clar que la nostra lluita no és la defensa de cap autonomia ni de cap concert econòmic, ni de cap minsa concessió deshonesta ni la millora de cap pont amb Espanya. Un dia deixarem de ser papers, cartolines de tallers de papiroflèxia, per ser la tisora que ens separarà de la càrrega que se’ns ha imposat. Ara més que mai, cal tallar amb Espanya.

28 de juny del 2010

Setmana decisiva; estatut, renda, orgull i honor

L’atzar pot convertir una curta franja de temps en quelcom tant important i decisiu com pot ser iniciar una nova vida, un nou projecte. Donar un pas endavant per apropar-se a un objectiu o ensopegar per enfonsar-se encara més.

Aquesta és l’última setmana per presentar la declaració de l’impost sobre la renda. També és la setmana que el Constitucional possiblement sentenciarà l’Estatut, la setmana de la Roja, que jugarà contra Portugal i decidirà la dubtosa permanència al Mundial de futbol. És la setmana que Fèlix Millet s’ha quedat sense advocat defensor, la setmana que l’Eurocambra ha tornat a arrufar el nas a Espanya i la setmana que Catalunya ha alçat la seva primera Copa Amèrica.

L’Eurocambra s’ha pronunciat i ha reclamat al Congrés dels Diputats espanyol que retiri la constitució franquista que s’exhibeix al Parlament Europeu. Tant José Bono, president del Congrés dels Diputats espanyol, com Maria Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern, van reconèixer la naturalesa franquista de la Constitució exhibida i ja fa cinc mesos es van comprometre a fer-ne arribar una de democràtica.

Obtús i incompetent de mena, com és el govern espanyol, posarà a prova el correu europeu. Trigarà una setmana en arribar una nova constitució al Parlament? Mentre però, a Catalunya, s’hi podrà celebrar la primera Copa Amèrica que guanya la selecció catalana de hoquei patins. Els homes de Jordi Camps van golejar Argentina per 3 a 0 i es van proclamar vencedors d’aquest campionat on hi juguen països com Brasil, Uruguai, Estats Units, Alemanya i Sud-àfrica entre altres.

Article publicat el 29 de juny al diari El Punt.
Article publicat el 29 de juny al diari Avui.

21 de juny del 2010

Independentistes del món, uniu-vos!


Ens situem en un tram de la història on els ciutadans no eren plenament lliures. Treballadors de la terra, comerciants, oradors i professionals eren sotmesos per una força gairebé dictatorial que els obligava a pagar impostos a distància. Eren temps de colònies però les relacions no eren dolentes i algunes zones gaudien d’assemblees i un cert grau de llibertat.

Al 1765 però, l’opressor passa gana i augmenta els impostos. Primer crea un pagament pel timbre i després un impost sobre el te. Dues raons per iniciar una revolució, dues raons per encetar el camí a la independència.

Aquesta no és la història de la nostra lluita. Tampoc és cap fragment anecdòtic del nostre passat, és el camí marcat pels Estats Units d’Amèrica on s’exemplifica a la perfecció la lluita per uns valors inherents a la persona, a la societat, i que van quedar ben plasmats a la Revolució francesa sota el lema; “llibertat, igualtat i fraternitat”.

Quan Anglaterra pretenia augmentar el impostos sense justificació alguna, els colons varen reunir-se al Congrés de Philadelphia i després de proclamar la Declaració de Drets al 1774, dos anys més tard, es declaraven plenament independents.

Avui ens hem de situar en un context divers però prou pròxim al d’aquell tram de la història. Sota el lema “independència, democràcia i treball”, un grup de patriotes catalans, disconformes amb l’abús propiciat per l’Estat espanyol, clamen llibertat en veu alta, cerquen la unitat de tots els catalans per fer un front comú.

Les cadenes només es podran trencar quan tots espitgem cap el mateix cantó, quan hi hagi diàleg i enteniment. Els reagrupats no som els únics que ens hem adonat que la unió fa la força, el poble basc després de veure com l’espanyolisme insà s’apoderava del seu govern ha assentat les bases per encaminar-se plegats cap a la llibertat.

Batasuna i Eusko Alkartasuna han creat una força independentista, d’esquerres i sense complexos, que rebutja la violència. El considerat braç polític d’ETA s’ha desvinculat públicament de la banda armada i ha posat les bases d’un nou corrent polític que treballarà per un Estat basc independent, amb les eines de la política i la democràcia, i sense fer concessions a la violència.

Per aconseguir-ho, per ser lliures, només cal unitat, anar sumant i tenir clar quin és l’objectiu comú. A Euskadi la unió d’aquests dos partits només beneficiarà la lluita per la independència si saben acostar-se als altres partits bascos. A Catalunya, només aconseguirem la nostra declaració d’independència si sabem fer pedagogia i transmetre a tots els ciutadans quins són els paranys, i l’entramat espanyolista, que ens talla les ales i no ens deixa volar.

17 de juny del 2010

El contra atac sociata, un tret sense punteria ni futur

Ja fa setmanes que CiU ha omplert de rètols el territori català amb el lema “Comença el Canvi”. Als anuncis de CiU hi veiem una cara inexpressiva que fa referència al president Montilla i una de riallera al costat, que guinya l’ull, i representa el candidat convergent a la presidència de Catalunya, Artur Mas.

Després de setmanes de silenci el PSC ha contra atacat amb ironia. La mateixa cara inexpressiva de Montilla, la riallera d’en Mas, amb guinyada d’ull inclosa però, amb un missatge final contundent; “de què riu el Sr Mas?, Temps difícils gent seriosa”.


Fins aquí bé, felicitacions i copets a l’esquena del creatiu socialista. La curiositat però, pica i cal gratar. Així que al diari digital trobes el banner de l’anunci que contra ataca a CiU. Aprecies el moviment Flash de la guinyada d’ull d’en Mas, l’efecte sorpresa d’una disposició semblant i alhora un missatge radicalment oposat, i finalment , copses la clatellada de seriositat que Montilla vol propiciar als convergents.

Sembla una feina ben polida, un contra atac subtil. Però no passa ni un segon quan ja has clickat sobre el banner esperant veure la “seriositat” socialista en “temps difícils”. Sorpresa! Un rialler Montilla apareix a la capçalera en primer pla acompanyat de socialistes seriosos -suposo que per a ells- amb samarretes vermelles serioses -algunes desbocades- entre d’altres adjectius que per seriositat no vull descriure ni seguir imaginant.


El contra atac socialista no té cap efecte positiu. La rialla postissa d’en Montilla desacredita el missatge del pobre creatiu. Un enllaç mal vinculat ha destrossat una estudiada campanya publicitària i mentre, segur que l’Artur Mas segueix rient i ara encara més fort.


Enllaç CiU - Mas

Enllaç PSC - Montilla

Article publicat el 25 de juliol al setmanari del Diari de Sant Cugat.

10 de juny del 2010

Crispetes, el català en plena crisi de valors

En temps de crisi econòmica sembla que si no parles de l’atur, de les retallades pressupostàries o de la rebaixada de salaris no trepitges de peus a terra. El món no s’acaba al banc ni al mercat. I hi ha moltes altres coses a les que no podem renunciar, i la llengua, el dret a viure en català és un aspecte al que no podem donar l’esquena ni amb l’excusa econòmica.

La Plataforma per la Llengua ha endegat la encertada i necessària campanya “Volem crispetes”, amb la intenció de “posar en evidència la situació de desigualtat que pateix el català al cinema”, un cas paradigmàtic si el comparem amb la situació d’altres llegües similars.

Actualment la presència del nostre idioma a la gran pantalla dels cinemes de Catalunya no arriba al 3% de mitjana tot i que les xifres demostren que el català és rendible. Si volem normalitzar el nostre país amb una immigració cohesionada i ben adaptada, cal aplaudir algunes mesures adoptades pel govern, com la nova llei del cinema, però seguir exigint drets irrenunciables. Reclamar la regulació del sector del cinema ha de ser la nostra obligació.

Vivim ofegats en una crisi econòmica que deixa sense veu molts sectors. No per això podem tolerar que la veu natural del poble calli i miri cap a un altre costat. La crisi actual no entén de llengües però no és cap excusa per no reivindicar i exigir la presència del català a les nostres vides. Viure plenament en català és possible i només depèn de nosaltres, exigeix-ho!


Més Informació a Plataforma per la Llengua

4 de juny del 2010

Tots contra la “Roja”


Si la selecció d'Espanya guanya el Mundial de Sud-àfrica la Federació Espanyola de Futbol pagarà una prima de 600.000 euros a cada jugador, la xifra més alta de les 32 seleccions que participen en el Mundial.
Sembla que per a la Federació, Espanya encara sigui aquell imperi on el sol mai es pon. Ángel María Villar, president de la federació, ja va prometre a l’Eurocopa del 2008 primes de 250.000 euros per jugador, ara amb una situació econòmica més que preocupant en duplica i n’augmenta encara més la prima.

Què no haurien d’anar a jugar prou motivats els futbolistes? Treballen del que els hi agrada, tenen bons sous, viatgen i alguns encara tenen l’oportunitat de representar el país al qual estimen. Encara necessiten més? Més diners?.Oferir aquests incentius als jugadors de futbol és una aberració, un insult a tot treballador. Aquest Mundial és una ocasió perfecta per donar l’esquena a la selecció d’Espanya ja no només pel que representa ni per qui representa, sinó en defensa a la coherència.

En aquest context de crisi que obliga a pujar l’IRPF, a reduir el dèficit públic, a pujar impostos als rics... i on encara a Catalunya hi ha quasi 600 mil persones aturades, és totalment il•lògic que es pretengui premiar la feina de jugadors de futbol d’aquesta manera.

Europa i tot el món se’n riurà d’Espanya

Espanya que és un dels països que la comunitat internacional té al punt de mira per vigilar com recondueix el seu dèficit, és ara qui pagaria una prima més elevada si els seus futbolistes guanyen la copa del Món. Espero que si algú mira els partits de la “Roja” els animi sempre amb força per a que perdin, si guanyen no sé encara com els hi pagaran les primes ni quina cara posarà el veí del futbolista que no té feina i ha de malvendre el seu habitatge per pagar l'hipoteca.

Article publicat a la web de Reagrupament.

3 de juny del 2010

Tot apunt per prohibir les tortures d’animals

El Parlament ha aprovat amb els vots de CiU, ERC i ICV la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per procedir a prohibir les corrides al nostre país a partir del 2012. Aquest és el penúltim pas necessari per abolir la tortura feta espectacle. La Comissió de Medi Ambient del Parlament ha modificat la llei de protecció dels animals per tal que el proper 9 de juny, en el ple de la cambra s’aprovi la prohibició definitiva dels toros, la tortura pública feta espectacle.

Poques vegades podem aplaudir les accions conjuntes de tres partits catalans, habitualment les relacionem amb el tripartit d’en José Montilla i ja sabem tots quin serà el final. Aquesta vegada però, els tres partits de naturalesa catalana han votat conjuntament per un objectiu raonable, alliberar Catalunya d’una anomalia bàrbara.

Les delegacions del PP i el PSOE a Catalunya, i el grup mixt han rebutjat la proposta aprovada pels partits catalans. Possiblement els “pro-tortura” intentaran esguerrar la festa portant el projecte de llei al Consell de Garanties Estatutàries i aconseguint així posposar la decisió fins a meitats del mes de juliol.

Podien reconvertir les corrides i proposar deixar de torturar en públic un animal indefens, podien escoltar i valorar moltes propostes, però no ho han fet. Com bé ha dit el portaveu de la plataforma Prou!, Leonardo Anselmi, “hem fet un passet més” i ara només cal que aquest nou “tripartit” català sàpiga votar amb decència i unitat una vegada més.