La independència al centre de tot

S’apropen les eleccions municipals i començo a escoltar alcaldables de molts partits dient que ara no toca parlar d’independència. Alguns volen “eixamplar la base” o arribar a públics que encara dubten, però el temps passa i l’autonomisme impera.  

A Catalunya i a Sant Cugat els independentistes som majoria i el “ara no toca” només genera frustració i divisió entre els que anhelem la plena sobirania de la nostra nació. Des de Sant Cugat ens podem apropar a la independència, no és cap quimera, i no hem d’esperar més.  Comporta governar amb la responsabilitat i amb la consciència de ser una de les principals ciutats de la nació. 

Els que no ens dediquem a la política ho veiem clar, només demanem claredat alhora de parlar, de presentar programes electorals i d’adquirir el compromís de governar per la gent del poble. Cal que els votants no afluixem i no perdem més el temps. Si volem la independència de Catalunya fem-la, exigint sumar esforços des dels municipis, construint majories, fent pedagogia als qui encara dubten, i sempre de forma positiva i constructiva.   

La independència ha d’estar al centre de tot, de qualsevol proposta electoral, ja sigui nacional o municipal. Ha d’estar al centre de tot perquè és la solució a la majoria de problemes que persisteixen a la nostra societat. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Desacomplexadament, en català

Aquest mes he hagut de declarar com a testimoni en un judici. Vaig arribar uns minuts abans i vaig parlar amb un dels encausats, amb el seu advocat, amb un conegut que vaig trobar per casualitat... Estava al jutjat de Sant Feliu i em sentia a casa, tothom amb qui em relacionava parlava el meu idioma. 

 

Quan vaig entrar a declarar tot va canviar. Van tancar la porta i la jutgessa ja parlava en espanyol, els acusats també, igual que els advocats i els altres funcionaris de la sala. Semblava que de cop  ens haguéssim teletransportat a Espanya. 

 

Vaig compartir el meu testimoni en català. La jutgessa i els advocats em feien les preguntes en espanyol però semblava que m’entenien, les preguntes tenien sentit i estaven relacionades amb les meves explicacions. Ningú em va obligar a canviar d’idioma i vaig sortir del jutjat conscient que havia fet una bona obra participant com a testimoni, sense renunciar a la meva llengua. 

 

De camí a casa, però, resseguia tots els detalls del judici amb tristor. Els participants catalans del judici canviaven de llengua, la jutgessa no sabia parlar català i tot el protocol i posada en escena dels implicats s’articulava en espanyol. Qui jutja als catalans no és capaç de parlar en català? Som realment una colònia? Una jutgessa que s’ha preparat durant anys no és capaç d’estudiar català? No som capaços d’exigir als servidors públics que parlin català? La ciutadania no exigeix que ens atenguin en el nostre idioma? 

 

Són moltes preguntes amb respostes difuses, que poden generar molt de debat però ahir, mentre parlava amb una noia belga, ho vaig entendre tot. El català només el normalitzarem quan els catalanoparlants obrim els ulls i l’exigim desacomplexadament. Cal que exigim que l’administració parli en català, si el ciutadà no l’entén cal posar-li traductor, intèrpret o convidar-lo a estudiar català, com fan a Bèlgica o a Dinamarca. Si no ho fem així, si seguim castellanitzant el nostre dia a dia, poc a poc anirem perdent la llengua, i amb ella la nostra identitat.

Mare, marxo al Front

A casa sempre hem parlat obertament de la independència del nostre país i des de petits hem recorregut el territori, per poder-lo conèixer i estimar. Sovint hem conversat sobre el futur de la Nació i tot hi que coincidim en l’objectiu, poques vegades hem confluït en el mateix partit polític. 

Després de militar en diferents partits sobiranistes i de seguir l’actualitat del país, sempre mirant cap al futur, he decidit fer un pas endavant i militar al Front Nacional de Catalunya. Aquest partit representa el que molts activistes fem i pensem dia a dia, i a banda de tenir un passat heroic, quan al 1940 exiliats nacionalistes s’organitzaven per lluitar contra el franquisme, actualment és un partit de gent normal, treballadors incansables que des del centre – dreta català, ajudaran a construir l’Estat independent. 

El FNC de l’actualitat ha canviat, igual que ho ha fet la societat catalana, i estic segur que serà des de la convicció de desplegar un nacionalisme desacomplexat que podrem fer una Catalunya pròspera, creant oportunitats per a tothom, defensant la propietat privada, la llengua, i tants altres reptes que seguiran sorgint aquests propers anys.  

Sí mare, des del FNC defensarem el mateix que molts altres països europeus i mentre ho fem, com a moltes altres cases, potser donarem suport a diferents candidats i partits polítics, però no oblidem mai que la independència no la farà cap partit, la farem tots nosaltres, dialogant, agafant-nos de la mà i empenyent per construir un futur millor. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT