De camí a la feina

Com cada matí agafes el cotxe i vas cap a la feina, et creues amb les mateixes cares dia rere dia però us mireu i no us dieu ni bon dia, us reconeixeu però no ho demostreu. Així és l’individualisme, així és la nostra societat.

De camí a la feina la realitat pot semblar impassible. Les coses segueixen al mateix lloc, les hores, els dies, els mesos passaran però tot seguirà al seu lloc. Aquell arbre, el banc amb l’avi assegut, el mecànic de la vora del semàfor obrint els primers cotxes...

El temps és fugaç i segueixes anant de casa a la feina, de la feina a casa i demà serà un altre dia. A casa llegeixes el diari, sopes atent al Telenotícies i quan apagues el televisor te’n adones que el sistema falla per alguna banda.

Les vendes d’habitatges a Catalunya cauen un 24% i ja és públic que al nostre país li espera una magre perspectiva econòmica. Segons l’agència Standard&Poor’s el nou finançament no millorarà el dèficit públic ni compensarà la caiguda d’ingressos de Catalunya. Totes les comunitats de l’estat veuran com es redueixen un 13% el seus ingressos i per tant el nou model de finançament no compensarà aquesta caiguda.

Nosaltres però haurem de seguir treballant i pagant puntualment els nostres impostos. A canvi de què? A canvi de rebre atenció personalitzada en castellà quan la vols en català, de passar vergonya cada cop que vas a l’estranger i has de portar un document d’identitat que no sents teu, de portar una matrícula espanyola quan mai trepitges terra hispà...?

Demà saludaré a les persones que em creuo cada matí, els hi explicaré les meves inquietuds i potser caminarem junts cap a la feina, cap a l’estat propi.