23 de desembre del 2011

Cop de Rock, el còctel de la música en català

Aquest passat dijous el musical Cop de Rock ha celebrat la funció número 100 i ho ha fet amb una gran festa al Teatre Victòria de Barcelona. Davant d’un teatre ple de gom a gom s’ha celebrat una funció participativa on constantment el públic ha estat convidat a seguir les lletres de les cançons. A més de la participació del públic, s'ha comptat amb l'aparició sorpresa de Lluís Gavaldà, Gerard Quintana, Titot i Cris Juanico entre d'altres cantants.

Els temes més mítics de Sopa de Cabra, Lax’n’Busto, Gossos, SAU, Els Pets, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn’s, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja t’ho Diré i Marc Parrot han captivat un públic heterogeni que ha caigut rendit sota els encants de les veus i els moviments dels artistes.

El musical, que uneix els millors temes del Rock Català amb una divertida història d’amor, ha posat a prova els antics, els actuals, eterns i nous seguidors d’aquells conjunts de música que han marcat una època.

Cop de Rock és un musical molt recomanable, especialment per aquells que han vibrat amb la música feta i pensada al país. És doncs, un homenatge als músics que han fet créixer una generació i que ajuden a construir la consciència d’un poble que anhela llibertat.


               

Article publicat a  Directe!cat

15 de desembre del 2011

El camí de la ruptura


L’Associació de Municipis per la Independència s’ha constituït ja amb més de 155 municipis i un consell comarcal. Aquest és el primer pas ferm i necessari per assolir l’estat propi, però l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, ja ha dit que la independència econòmica que molts desitgen “no és possible sense la independència política”.

Amb això, Vila d’Abadal ha demanat que el Govern s’impliqui  i ha anunciat que l’objectiu de la iniciativa és que d’aquí a dos anys la meitat dels municipis de Catalunya ja s’hi hagin adherit i més tard,  d’aquí a uns quatre anys, es convoqui un referèndum sobre la independència.

La Generalitat s’ha d’adonar que el camí traçat per l’Associació de Municipis per la Independència és la via que més beneficia als ciutadans de Catalunya. El país no es pot permetre més espoli ni negociacions fraudulentes . Espanya ha pres el pèl a Catalunya i el fet que la Generalitat hagi de denunciar al govern espanyol per l’impagament dels 759 milions ho demostra.

El creixement independentista no ens ha de sobtar ni cal entendre’l com una simple resposta a la crisi econòmica que patim. Miguel de Unamuno ja pronosticava al 1918 que Catalunya s’acabaria independitzant d’Espanya quan li va escriure una carta a Manuel Azaña, president de la Segona República espanyola, tot dient que “Catalunya ha d’acabar , i molt aviat, per separar-se del Regne d’Espanya”.

Article publicat a directe!cat
Article publicat a Intocable Digital

7 de desembre del 2011

El preu de ser espanyols


Viure a l’Estat Espanyol i carregar amb un DNI i passaport d’aquest país ens resulta car.

Molt car quant als estigmes els quals el món ens etiqueta al relacionar-nos amb els seus presidents poc preparats, amb els balls folklòrics, el seu exèrcit, la monarquia o les seves brutals i violentes festes taurines. Molt car però, quant a l’economia, les possibilitats, els recursos, la justícia i el futur que els hi espera a tots els habitants de Catalunya.

Catalunya viu derrotada per un ofec crònic que ensorra qualsevol govern o municipi. A Sant Cugat, com a la resta de Catalunya, l’atur ha crescut i sembla no tenir aturador. Ni les retallades aplicades per un govern agonitzant no són suficients per compensar els diners que surten de Catalunya i mai tornen.

Raó tenia el president Pujol quan deia que Catalunya no encaixa a Espanya i que només la independència podria evitar “el nostre final col·lectiu”. Un final que amb la força de la gent no esdevindrà mai. I és que més d’un centenar de municipis ja treballen per arrossegar a la resta del país cap a l’Estat propi i deslliurar-nos així del llast que ens atreu al precipici.

L’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, assegurava l’altre dia que Catalunya cada vegada té menys lloc a Espanya i que la independència no ha de fer por a ningú. A més, explicava que té la intenció de posar un granet de sorra per l’autodeterminació ja que treballa per formar part de l’Associació de Municipis per la Independència.

Ara més que mai, quan el nombre de desocupats a Catalunya ha fixat un sostre històric amb 615.669 persones, és moment per construir decididament un nou Estat que ens garanteixi la simple possibilitat d’existir, viure i seguir progressant.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

26 de novembre del 2011

Espanya ens enganya, no és de fiar


El PP ja s’ha fet enrere respecte el fons de competitivitat. Ja ha dit que el pacte fiscal no hi cap dins els seus plantejaments i no cal ni qüestionar-se cap concessió al dret a decidir. Sí que voldran debatre altres temes com; el bilingüisme a les nostres institucions, la immersió lingüística, la supressió de canals de TV3... en fi,  l’expansió colonial d’Espanya.

Com bé va dir el portaveu del govern, Francesc Homs, és “absolutament incomprensible” que el PP s’hagi fet enrere i ara digui que no avançarà els 1.450 milions del fons de competitivitat que per llei havia de rebre Catalunya.  Cal recordar que el PP, abans d’assolir la majoria absoluta, havien promès que si governaven portarien a terme el pagament dels més de mil milions.

Els tics impositius del PP tornen i segur que amb més prepotència que mai. Per què dialogar si amb la majoria absoluta poden imposar-se? Per què escoltar si la fam de menjar ja no els deixa escoltar?

El PP ha enganyat el seu electorat prometent i desdient-se en poc menys d’unes setmanes.  És el preludi d’una legislatura més que complicada per a un govern català que per culpa d’Espanya ha de prendre mesures impopulars.

Catalunya ha de buscar alternatives per afrontar la crisi i ha de tenir clar que en aquest camí està sola. Espanya no ens posarà les coses fàcils, al contrari, intentarà trepitjar el projecte del pacte fiscal i qualsevol apropament al dret a decidir.

És per això que si volem seguir existint com a poble, com a cultura, com a societat diferenciada que parla una llengua pròpia, haurem de prendre decisions valentes, sumar-se ja als 107 pobles que formen part de l’Associació de Municipis per la Independència i finalment, com els empresaris de Siurana, començar la insubmissió fiscal.

Article publicat a directe!cat
Article publicat al Diari de Sant Cugat

18 de novembre del 2011

Espanya rescatada i Catalunya emancipada


Christopher Pissarides, premi Nobel d’Economia, ha comentat que “és possible que Espanya necessiti un rescat però no es pot dir ara amb seguretat. El fons d’estabilitat s’acaba d’augmentar al bilió d’euros i això indica que els líders europeus, Alemanya i França, creuen que potser Itàlia i Espanya necessitaran ser rescatades, perquè sinó, no es necessitarien aquests diners”.

Aquesta setmana la prima de risc espanyola ha marcat un nou màxim històric al superar els 520 punts i el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut d’intervenir els mercats de deute comprant títols italians i espanyols.  A pocs dies de les eleccions generals espanyoles l’economia d’aquest estat s’ensorra i totes les mirades estan posades en el presidenciable amb més opcions, Mariano Rajoy, i en les propostes inexistents que el seu partit hauria de fer per sortir de la crisi.

El Novel Pissarides ha assegurat que “hi ha moltes probabilitats que la situació empitjori per l’escenari d’Itàlia i potencialment a Espanya”, que “si no es fan polítiques de reeducació del dèficit a Espanya, i s’apliquen de manera immediata, molt probablement necessitarà un rescat”.

Espanya s’enfonsa i amb ella Catalunya. Exprimir els recursos dels catalans i abusar del potencial del país sense donar res a canvi, no ha servit de res. Sense una plena gestió dels recursos propis Catalunya no té cap altre sortida que convertir-se en perifèria europea, marginal i sense futur.

Ja fa temps que alguns sectors catalans parlen d’insubmissió fiscal, però ha estat un restaurant de Siurana el primer en assegurar que no pagarà més tributs a Espanya. Els propietaris del restaurant Els Cingles de Siurana han anunciat que l’any que ve no pagaran impostos a l’Estat espanyol en protesta per l’espoli fiscal. Diuen que no respondran a la hisenda espanyola i ingressaran els tributs en un dipòsit a disposició de la Generalitat.
Aquesta decisió que han pres els propietaris del restaurant té molt a veure amb les demandes que fa uns mesos feien Òmnium Cultural o el Cercle Català de Negocis (CCN). A Siurana són els primers en dir que estan tips de les ingerències estatals a les decisions del Parlament, als obstacles a l’empresa catalana, a l’espoli fiscal i als atacs a la cultura catalana.

Aquests empresaris són els primers en promoure la insubmissió fiscal a Espanya però segur que no seran els últims. Catalunya emancipada té vida, amb Espanya només té desolació.

Article publicat a Directe!cat

9 de novembre del 2011

Un vot al PP és un vot contra Catalunya

Tenint en compte el context polític actual i fent una previsió de com aniran les coses d’ara en endavant, aquestes properes Generals poden ser les últimes eleccions espanyoles on hi participem els catalans.
Totes les enquestes coincideixen en dir que el PP guanyarà les eleccions per una amplia majoria. El senyor Rajoy governarà l’estat espanyol, el PP remenarà les cireres i amb ells arribaran les polítiques contra Catalunya.

Amb aquest clima emboirat, caspós i de parla castellana pretendrem negociar un ambiciós pacte fiscal, ho farem en un moment complicat, quan Espanya i Catalunya menys simpaties es tenen i quan els catalans som menys compresos per uns veïns que no volen atendre cap diferència.

El PP encara no ha guanyat però públicament ja carrega contra el nostre país. Ho pot fer, sí, sap que igualment guanyarà. Recentment, i després d’atacar el model educatiu, un Estatut aprovat per la majoria del poble català, entre d’altres assumptes de primer nivell nacional, han assegurat que aposten perquè els canals autonòmics es fusionin en “un d’únic amb desconnexions territorials”. D’aquesta manera, TV3 veuria com se li tallen ales i el poble català seria contaminat amb més informació espanyola.

De moment el candidat de la sucursal del PP a Catalunya, Jorge Fernández Díaz,ha dit que “segurament, els quatre canals de la CCMA es podrien reduir”. Com sempre,  el PP té una carta guardada que li serveix d’excusa per justificar els seus atacs contra la cultura catalana, és l’economia.

Nosaltres però també tenim una carta guardada per quan ens trepitgin i vomitin sobre la nostra proposta de pacte fiscal, és la independència. Una sortida que cada dia té més simpaties i que en seguirà sumant. Avui i demà, a Catalunya, els independentistes creixen.

Article publicat a Directe!cat

1 de novembre del 2011

Cadells que esdevindran Llops



El ventall independentista creix al mateix temps que les enquestes asseguren que cada dia hi ha més catalans que volen l’Estat Propi. Disposar de diferents forces que treballin per la plena sobirania és políticament enriquidor, un privilegi democràtic que alhora, però, pot ser perjudicial per assolir la fita per a tots desitjada.

Es formen nous partits i neixen noves diferències. Passa el temps i les diferències creixen, els partits es singularitzen i sovint obliden que el camí i la meta eren els mateixos que els del grup polític germà, que ara s’ha convertit en rival.

A dia d’avui la independència és possible perquè tenim les eines i les mans per construir-la. Disposem dels estris necessaris per assolir l’Estat Propi i aquest fet  és més que motivant, però perillós si no es pren distància òptica i s’actua amb consciència nacional.

La Catalunya lliure, oberta al món i amb veu internacional que tantes generacions han anhelat la tenim a tocar si aprenem a treballar amb visió nacional, generosament i estenent la mà a tots els partits que estimin el país.

És per això que arriba el moment d’aglutinar forces independentistes, buscar sinèrgies entre diferents partits i treballar colze a colze per construir, en definitiva, un món millor. Cadascú ha de triar el seu camí i treballar a la seva manera, jo, personalment, he decidit que vull seguir influint en les noves generacions per tal d’assegurar que el relleu generacional del nostre entorn polític no dubti en proclamar la independència, des del nostre Parlament, en un futur proper.

Per dur a terme aquest tasca i arribar a l’objectiu he decidit formar part de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, organització que treballa per assolir la llibertat i igualtat de Catalunya amb la resta de pobles sobirans del món.

Que ningú dubti que la independència arribarà, mentre però, cal seguir fent pressió i tibar de la corda. Cada cop som més i algun dia els cadells esdevindran llops.

Article publicat a Directe!cat

25 d’octubre del 2011

Llunes Delicatessen; emprendre a Sant Cugat


Són temps de crisi i com molts saben també són temps d’estalvi i de bones idees. Conscients d’aquesta situació i veient com amics propers emigren a altres països en busca de feina, la meva parella i jo ens hem proposat engegar un projecte que feia temps se’ns passava pel cap.

El projecte empresarial consisteix en oferir al nostre poble un producte selecte, original i de molta qualitat, que ja existia a Catalunya però que era del tot desconegut a les nostres terres. L’hem batejat amb el nom de “Llunes Delicatessen” i de moment es pot trobar en exclusiva a les Xarcuteries Feliu Gríful.

El projecte comença només amb un producte però el nostre objectiu és el d’anar incorporant petites joies artesanals del país, fer-lis un rentat de cara i poder-ho oferir a mercats que encara no havien tingut l’oportunitat de conèixer l’article en qüestió.

Esperem de tot cor que tots els qui proveu les “Llunes Delicatessen” quedeu amb un bon regust de boca. Nosaltres, seguirem perseverant i treballant de la millor manera possible per poder descobrir nous productes i anar-los donant a conèixer.

www.llunes.cat

12 d’octubre del 2011

Els esclaus de l'aire

Són les set del matí i sona el despertador,  l’atures i  a palpentes obres el llum. Engegues l’smartphone i comences a rebre spam al correu. Els esborres, revises si hi ha algun mail interessant  i deixes la safata d’entrada neta. 

Continues endavant i al tren t’entretens amb el twitter. Fas alguns comentaris i els teus seguidors comencen a pensar; “-Mira, aquest ja s’ha despertat”. Sovint però, alguna piulada sorprèn i comences a rebre notificadors, més mails que diuen que s’està escampant el  teu missatge. 

Arribes a la feina. Engegues l’ordinador i sí, efectivament la bústia ja està plena de correus. Comences a contestar-los, a ritme frenètic, sense mirar enrere, encegat en un món on només tu, el teu teclat, pantalla i ratolí existiu i voleu existir. No pares fins que un cop més la bústia està controlada. Les demandes estan ateses i les comandes estan enviades. 

És l’estona del descans. Revises Facebook i veus que el món va bé. La gent propera segueix avançant. Revises les capçaleres dels diaris i t’adones que la flama resta encesa i que cada cop som més. Obres Linkedin, veus qui t’ha llegit el perfil i de tant en tant atens algun missatge. Si saps d’alguna feina, que com et va la vida, si estàs agust treballant, si t’ha servit el màster...

A la feina segueixes pendent del correu. És tard i ja surts. Et comuniques amb els amics via correu i revises altres aplicacions com WhatsApp o MessengerBB. Queda poca estona per anar a sopar i estàs cansat. Prefereixes escriure abans no parlar. Redactes alguns correus, estàs en contacte amb qui has d’estar en contacte i la història es repeteix. 

Durant la setmana no som esclaus de l’aire, som esclaus de la tecnologia i de la rutina que nosaltres mateixos ens hem creat. Som nosaltres mateixos els botxins que dissenyem la gàbia o el camí a seguir. Els qui decideixen com volem viure o amb qui. Què fer o què no fer. 

 Així doncs, sapiguem aprendre a caminar lliures i organitzem-nos com millor sabem. Ser esclaus de l’aire algun dia ens permetrà volar, i serà quan estiguem volant que mirarem a baix i ens adonarem que ja hem aconseguit un dels nostres objectius. Ser lliures, estar oberts al món i decidir des de Catalunya. Només la independència ens farà lliures, només l’Estat propi ens obrirà al món.

Article publicat a directe!cat

19 de setembre del 2011

Adéu bàrbars, hola Europa

Aquest proper diumenge els bàrbars podran assistir per última vegada a una cursa de braus en terres catalanes.  La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que el Parlament va aprovar l’any passat va permetre l’abolició de la tortura feta espectacle, dels toros, i ja està llesta per a que entri en vigor la prohibició. 

La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha manifestat públicament estar a favor del maltractament animal i ha dit que assistirà a l’última corrida del Principat, que se celebrarà a la Monumental de Barcelona. Sánchez-Camacho no ha dubtat en mostrar els seus instints més baixos, i en un discurs simple i demagog del tot ha justificat l’assassinat públic dels bous dient que no té sentit que el govern faci front a “indemnitzacions milionàries”, per als propietaris de la Monumental, mentre es porten a terme retallades en sanitat i salut.

El negativisme i les males maneres de fer dels populars els hi passaran factura. Mentre uns, obligats i tristos, s’acomiaden de la barbàrie taurina, uns altres enceten un camí d’alegria i esperança, d’aventures i passió per arrapar-se a un desig de llibertat inequívoc, d’ambició i valentia.
  
El nou cap de llista d’ERC per les eleccions generals, Alfred Bosch, s’ha mostrat partidari d’engendrar una coalició independentista que, des de Madrid, treballi per dir adéu a Espanya. Bosch vol unir esforços per una candidatura independentista única i sembla ser, ara sí, que un projecte independentista comú és possible. 

Amb la unió d’ERC, Solidaritat i Reagrupament l’esquena la tindrem mig girada i serà més fàcil fer pressió sobre CiU, que una vegada decidida permetrà aixecar el vol i dir hola a Europa i a la resta del món.  

Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

15 de juliol del 2011

Amb el CAT a la matrícula

Hi ha qui passa vergonya cada vegada que surt d’Europa i ha de portar un passaport que no estima ni vol que el representi. Hi ha qui passa un mal tràngol cada vegada que en el seu vehicle hi veu la “E” d’Espanya en comptes d’un “CAT” de Catalunya.

Fa anys que les matrícules dels cotxes catalans van deixar de portar el distintiu provincial per portar l’estatal. S’han fet campanyes per posar el CAT sobre la E però no han prosperat del tot ja que alguns policies, la majoria espanyols, han interposat denúncies per “manipular la matrícula”.

Ara però, el portaveu del govern Francesc Homs, ha animat a la ciutadania a posar el CAT sobre la E de les matrícules. Homs ha assegurat que “jurídicament és possible fer-ho” perquè “el que identifica la matrícula és la combinació de quatre xifres i de tres lletres i la E no surt”.

La proposta del portaveu és molt romàntica però hauria d’anar acompanyada de fets, com per exemple posar ja el CAT a tots els cotxes oficials. Per la seva banda, Homs ha explicat que al seu cotxe ja ha posat el CAT sobre la E d’Espanya i que li agradaria veure més gent amb el distintiu nacional a les matrícules.

Article publicat a la web de Reagrupament
Article publicat a directe!cat

11 de juliol del 2011

Respecte per Catalunya i el català com a llengua vehicular

Així de clar s’ha mostrat el ministre d’Educació espanyol, Ángel Gabilondo, al demanar “respecte” per Catalunya i el català, i al assegurar que a Catalunya “no es coneix el castellà pitjor que en altres comunitats”.

Gabilondo ha reconegut que tot i les sentències del TS favorables a incloure el castellà com a llengua vehicular a les escoles catalanes, cal tenir “respecte” per la decisió que el govern i les administracions autonòmiques hagin pres. Ha de ser “l’Estatut i l’administració catalana que estableixi i garanteixi l’ensenyament del català i el castellà” a les escoles, ha declarat.

Sembla que per a Gabilondo ha començat la cursa a les eleccions generals espanyoles i ja estigui fent campanya. Però sigui com sigui alguns socialistes insisteixen en seguir treballant per l’Espanya plurinacional i això sempre afavoreix el diàleg amb Catalunya.

És un fet, que negociar amb el PSOE sempre és més fàcil que amb els populars, però si volem respecte,  a les properes eleccions cal votar per un front netament català.

Article publicat el 16 de juliol al Diari AVUI
Article publicat a directe!cat

6 de juliol del 2011

Sense Estat propi s’obre la porta a imposar l’etiquetatge en castellà

El Parlament Europeu ha rebutjat l’esmena en defensa de l’etiquetatge en català i ha obert la porta al govern espanyol a imposar que tots els productes hagin d’estar, com a mínim, etiquetats en castellà.

Els eurodiputats catalans, Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV) han explicat que “cada cop que s’ha discutit, els grups popular i socialista s’han oposat” a parlar de l’esmena en defensa de l’etiquetatge en català.

Sembla que tallar les ales a Catalunya és una acció que uneix als espanyolistes. La setmana passada els socialistes es van aliar amb el PP per garantir que l’Estat no promogui el català a la UE. Els dos partits estan silenciant una llengua que parlen més d’onze milions d’europeus.

Les reaccions dels eurodiputats catalans són constructives, han reconegut que el boicot a l’etiquetatge en català i “la recent negativa del govern espanyol a donar suport a la plena oficialitat del català a Europa fa que cada dia més i més catalans tinguin incentius racionals creixents a demanar un Estat propi”.

Catalunya necessita ser Estat per fer-se escoltar, però cal prendre-s’ho amb humor igual que ho ha fet Moritz a l’enviar una ampolla de cervesa etiquetada en català a cada eurodiputat. La constància i la feina ben feta poden obrir a Catalunya la porta per assolir l’Estat independent.

Article publicat el 10 de juliol al Diari AVUI
Article publicat a la web de Reagrupament
Article publicat a directe!cat

2 de juliol del 2011

#9Juliol: “Pel nostre futur, independència”

Ja fa un any de la multitudinària manifestació del 10 de Juliol on més d’un milió de persones van sortir als carrers de Barcelona, aplegats sota el lema: “Som una nació, nosaltres decidim”, a mostrar el desacord amb les retallades proposades pel TC a l’Estatut.

Un any després i vist que la reivindicació massiva no va tenir les repercussions polítiques que s’esperaven, la societat civil ha convocat una segona manifestació amb el mateix ànim i entusiasme que l’anterior. El lema serà “Pel nostre futur, independència” i estan cridats a participar-hi tots els catalans i forces polítiques.

A hores d’ara ERC, SI, Reagrupament i les CUP ja s’hi han adherit, però CiU encara no ha confirmat el seu suport a la manifestació. Seria estrany que Convergència no volgués participar en aquest acte, i més tenint en compte que els resultats del baròmetre del CEO publicats la setmana passada, confirmaven que el referèndum d’independència es guanyaria amb contundència.

L’estudi del CEO deia que un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només el 28,2% ho farien en contra, mentre que el 23,3% s’abstindria. I amb aquests resultats cal tenir en compte que amb una bona campanya unitària i més pedagogia, gran part dels que diuen que s’abstindrien, s’acabarien decantant cap al sí.

Aquest estudi del CEO no és una investigació aïllada. És semblant al que va publicar ESADE i la Fundació Carulla fa uns mesos, on a més, afegia que els independentistes s’havien triplicat.

Article publicat el 5 de juliol al Diari AVUI
Article publicat a directe!cat

28 de juny del 2011

El “hacker” de PlayStation a Facebook mentre Google segueix creixent

George Hotz, alies “GeoHot”, que es va fer famós a la xarxa per ser el responsable del desbloqueig de l’iPhone, a més del pirateix de la Play Station, molt probablement entrarà a treballar a Facebook, segons ha piulat al seu Twitter personal.

Hortz podria ser el contracte estrella de Facebook per encarregar-se del desenvolupament la nova app per l’iPad d’Apple. Després de reivindicar-se quan tenia 17 anys a l’aconseguir alliberar l’iPhone, va piratejar la consola PlayStation 3 i va ser portada de la premsa tecnològica.

Està per veure que el fitxatge del “hacker” informàtic permeti a Facebook millorar les seves aplicacions. De moment però, Facebook, amb 714 milions d’usuaris únics, va ser la tercera entitat més vista durat el passat mes de maig. La primera va ser Google, amb Gmail i Youtube inclosos, al registrar 1.000 milions d’usuaris, i en segon lloc Microsoft, amb Hotmail i Bing, que va aconseguir 905 milions segons l’empresa de mesurament d’audiències ComScore.

Google s’ha convertit en la primera pàgina d’internet en arribar als mil milions d’usuaris únics i mes rere mes segueix incrementant el nombre de visites.

Article publicat a directe!cat

23 de juny del 2011

CiU recupera el 15è regidor a Barcelona i Pujol tensa més la corda

El Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya ha tornat a revisar els vots de les passades eleccions municipals i ha emès una interlocutòria d’aclariment que fan nuls tres vots del PP, els que necessitaven per aconseguir un regidor més i usurpar el dels nacionalistes.

El partit d’Alberto Fernández Díaz ja cantava victòria a principis de setmana però el TSJC ha rectificat el recompte i CiU ha recuperat el 15è regidor de Barcelona.  Això passava la mateixa setmana que l’honorable ex president de la Generalitat, Jordi Pujol, apostava perquè “Catalunya en tots els sentits s’enforteixi interiorment per resistir amb la màxima fermesa els atacs contra la llengua catalana, descarats o subtils i disfressats”.

Quan està en joc la continuïtat de Catalunya com a país cal parlar clar i apostar per un país el “més autosuficient possible” respecte l’estat espanyol, afirmava Pujol.  És per això que només amb la unitat de tots els partits i col·lectius catalanistes, Catalunya podrà fer la pedagogia suficient per fer palès, per exemple, que el dèficit fiscal actual és injust i que la inventada Espanya plurinacional no ha funcionat.

Els catalans han de decidir lliurement el seu futur i si així ho decideixen, demostrar la seva majoria d’edat per emancipar-se d’Espanya.

Article publicat el 28 de junt al diari El Punt
Article publicat a directe!cat

17 de juny del 2011

El mal exemple espanyolista

La presidenta del PP, Alícia Sánchez-Camacho, ha presentat una instància a la seu del Departament d’Ensenyament de la Generalitat reclamant que el seu fill Manuel pugui rebre “un ensenyament bilingüe”. La seva instància se suma a les 500 sol·licituds d’altres pares que, com la filla del guàrdia civil, no han entès que a Catalunya s’hi parla català, és la llengua natural.

 Sánchez-Camacho i l’entitat pro-espanyola, Convivència Cívica, diuen que és “contrari al que estableix la Constitució” que la llengua vehicular d’ensenyament sigui el català. La del Partit Popular aprofitava per explicar que “aquesta és una campanya a favor de la llibertat, que demana que la realitat bilingüe dels nostres carrers es traslladi al nostre model educatiu”.

 500 signatures són les que demanen un ensenyament descafeïnat que mira enrere i no vol prendre aire i volar. Els joves catalans han de ser trilingües i això és compatible amb l’actual model lingüístic d’ensenyament. És molt fàcil aconseguir 500 signatures, qualsevol col·lectiu d’immigrants ho podria fer però cal donar exemple i facilitar la integració amb la millor eina que tenim, la llengua.

Mentre els inadaptats s’oposen a una Catalunya catalana emparant-se en les realitats dels seus guetos, els eurodiputats de CiU, ERC, ICV i PSC han presentat un manifest a favor de l’oficialitat del català a la Unió Europea.

Article publicat el 27 de juny al diari AVUI
Article publicat a directe!cat

13 de juny del 2011

El catalanisme transversal i la viabilitat econòmica

La història recent del catalanisme està protagonitzada per la divisió partidista. Molts catalanistes han treballat pels seus partits i han deixat Catalunya en un segon pla mentre l’electorat assenyalava a uns i donava el seu vot a uns altres.

Si a tots els partits catalans hi ha catalanistes que volen una Catalunya millor, perquè no treballar plegats posant els catalans i Catalunya en primer terme? La unió dels catalanistes de CDC, PSC, UDC, ERC, ICV, CUP, Solidaritat, Reagrupament i altres partits minoritaris serien més que suficients per a que Catalunya pogués decidir lliurement quin i com ha de ser el seu destí.

El catalanisme transversal ha de ser la nova alternativa per a defensar els interessos de tots els habitants de Catalunya. Ha de ser l’eina social que exigeixi el que es nostre i demostri que el camí a la llibertat no té tants perills com ens han volgut fer creure.

A la Seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya s’ha presentat un llibre redactat per doctors en economia i professors de la Universitat Pompeu Fabra on, amb una visió estrictament econòmica, s’ha demostrat que la independència econòmicament és viable. Responent a l’amenaça habitual dels espanyolistes, els autors ha confirmat que un hipotètic boicot espanyol als productes i empreses catalanes no seria cap sotragada per l’economia catalana ja que l’actual dèficit fiscal de Catalunya és molt superior a les pèrdues que podria suposar el boicot.

Als anys trenta Cambó ja va escriure sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, no deixem ara que l’evidència esdevingui muda i Catalunya s’ensorri per culpa d’un catalanisme dividit que no ha sabut liderar el país.

Article publicat el dimecres 15 de juny al diari El Punt
Article publicat a directe!cat

9 de juny del 2011

El club que volem

El Barça del present sembla que no té gaire futur.  El Barça de l’alegria, d’Unicef i la catalanitat, dels  joves de la Masia, de l’orgull de les seccions, del somni de formar part del millor equip del món s’acaba al ritme que el seu president va prenent noves decisions.

Ja van embrutar la samarreta del primer equip de futbol al posar-hi el logotip de la Qatar Fundation i relegant a una situació molt secundària el d’Unicef. Ara però,  el cor social, el pulmó blaugrana, la proximitat que generaven les seccions amateurs del FC Barcelona ha quedat tocada per la decisió de reduir els seus pressupostos.

La junta directiva del club blaugrana ha decidit que les seccions amateurs competeixin només en l’àmbit català, que es redueixin els pressupostos de tots els equips no professionals i se suprimeixi la secció de beisbol.

Les tres mesures per reduir el dèficit de les seccions amateurs  atempten contra els valors del club i són respostes poc pensades per fer front a una crisi econòmica que afecta a tots els sectors. L’actual directiva del Barça hauria d’haver previst la despesa de les seccions i potenciar la cerca de patrocinadors que puguin col·laborar en mantenir el bon rendiment de les seccions.

Article publicat a directe!cat

7 de juny del 2011

El nerviosisme monàrquic

En menys d’una setmana pare i fill s’han enfadat i han trencat amb l’estricte protocol per mostrar la seva prepotència.  Els que van ser assenyalats i posteriorment elevats pel dictador, caminen clofolls i ferms per davant d’una societat que llegeix, evoluciona i recorda.

A l’estat espanyol el  vassallatge existeix i quan un republicà retreu la seva condició desigual  el monarca li etziba que ha “aconseguit un minut de glòria”. La superioritat reial res té a veure amb l’excel·lència, sinó amb el passotisme d’un poble, la supèrbia d’una família i l’egoisme analfabet de l’entorn que l’envolta.

El rei d’Espanya, Joan Carles, s’està fent gran i considera que la premsa el presenta en un estat de salut pitjor del que està. Fa una setmana va pixar fora de test i va dir que “el que us agrada és matar-me i posar-me un pi a les tripes cada dia”. Una setmana més tard el protagonista és el seu fill, Felip de Borbó, que després d’escoltar els “desitjos” d’una jove republicana li diu que “ja has tingut el teu minut de glòria, això no arriba enlloc”.

Per dignitat la monarquia ha d’acabar, s’ha d’apagar. Els reis veïns saben que han tocat sostre i per això aquest nerviosisme evident i públic. El súbdit mor i esdevé ciutadà, és qüestió de temps.

Article publicat a directe!cat

1 de juny del 2011

A les escoles, en català!

Els dos partits espanyolistes, PP i Ciutadans, han exigit al Govern de la Generalitat que compleixi les cinc sentències del Tribunal Suprem (TS) sobre el castellà. Volen que la llengua espanyola sigui, juntament amb el català, la llengua vehicular en el sistema educatiu públic del país.Com un xivato impotent, els inadaptats reclamen que Catalunya compleixi unes sentències dictades des de Madrid en les que s’insta al Govern a “adoptar les mesures necessàries” per a que el castellà sigui vehicular a l’ensenyament. Una  diputada desorientada del PP, María José García Cuevas, deia que l’executiu català “imposa” els seus projectes “separatistes” i afirmava que “el sistema educatiu català és incompatible amb la legislació actual”. L’altre sapastre anticatalà, Albert Rivera, ploriquejava dient que “aquestes sentències no tenen interpretació possible” i que “no pot ser que a Catalunya tinguem un govern que es negui a complir les sentències i vulneri els drets constitucionals”.

Els espanyols que no volen ser catalans no han entès que el camí a seguir no és respectar la Constitució espanyola sinó trencar-la, girar el cap i mirar cap a Europa. Catalunya ja no ha de preguntar res a Espanya ni a Madrid, la responsabilitat nacional depèn dels catalans i a les escoles s’hi parla català.


Article publicat el 6 de juny al diari AVUI.
Article publicat a la web municipal d'AlcúdiaMallorca
Article publicat a Fundació Escola Cristiana de Catalunya 
Article publicat a directe!cat

28 de maig del 2011

Emancipació nacional, de les paraules als fets

El president de la Generalitat, Artur Mas, aposta per un projecte “d’emancipació nacional” sense confrontació. Així de clar ho va declarar en l’acte de presentació del llibre que explica la història de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. Mas vol promoure sentiments amb “càrrega positiva” i vol defensar un projecte d’emancipació nacional  sense confrontació ni “contraposició amb els altres, sinó a favor dels nostres objectius i de la nostra marxa com a país”.

El president és independentista, no se n’amaga i vol despertar el “màxim de simpaties i adhesions” possibles. Creu que no es podrà comptar amb l’estat espanyol per la transició de Catalunya però això no ha de ser motiu de confrontació, sinó d’autoafirmació catalana. Som molts, cada vegada més, i la transició cap al dret a decidir poc a poc va quallant en la societat.

És important que el president de la Generalitat pretengui ser el president d’una Catalunya Estat i vagi guiant al poble cap a un mateix objectiu. L’altre dia ja reconeixia davant la BBC que la majoria de catalans estan oberts a la independència i que cal treballar per a que hi hagi una consolidada majoria social a favor. Ara toca fer-li costat. Tenim el president, un govern majoritàriament independentista, les eines, els recursos i l’empenta de tot un poble emprenyat que anhela justícia. Aprofitem-ho i fins que no siguem Estat no ens distanciem més per possibles lluites fratricides, de classe o demés.

Article publicat a directe!cat

23 de maig del 2011

Barcelona catalana, el canvi pren força a tot el Principat

Després de 32 anys de govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias ha guanyat les eleccions municipals amb 15 regidors, tres més que al 2007, i serà el proper batlle de la capital catalana. CiU ha guanyat a Barcelona i ha aconseguit desbancar de l’Ajuntament els socialistes de Jordi Hereu. El PSC ha obtingut 11 regidors, tres menys que fa quatre anys, el PP n’ha aconseguit 8, guanyant un regidor, ICV augmenta de 4 a 5 i la coalició d’ERC amb Reagrupament i el partit de Joan Laporta baixen de 4 a 2 regidors.

 Trias, que aparentment haurà de pactar amb PSC o PP s’ha afanyat a recordar que intentarà governar en minoria “sempre que sigui possible, i ho faré amb serenitat”. Al conjunt del país cal reconèixer que el missatge de CiU ha quallat i ha guanyat espai municipalista en aconseguir ciutats com Barcelona, Girona, Igualada, la Seu d’Urgell, Olot o Reus.
 
Els altres guanyadors d’aquestes eleccions han estat la CUP, que ha multiplicat per cinc el número de regidors al país, i el partit feixista PxC, que ha aconseguit entrar a Ripoll, Olot, Mataró i Berga, i s’ha consolidat a ciutats com Vic i el Vendrell. La nota negativa és per a ERC que segueix perdent influència arreu del Principat, i Solidaritat, que a nivell local encara no ha sabut trobar el seu espai.
 
Article publicat el 24 de maig al Diari AVUI
Article publicat a directe!cat

21 de maig del 2011

#AcampadaBCN, indignats i més indignats

La d’aquest any és una jornada de reflexió històrica on diferents col·lectius d’arreu de l’estat, la majoria d’ells antisistema, s’han apropiat, en part, del protagonisme que habitualment tenen els polítics durant els últims dies de campanya electoral. La protesta dels anomenats “indignats” fins al dia d’avui ha estat pacífica i ha crescut conforme han anat passant els dies.

Els indignats però en som molts i ho estem de diferents maneres i per motius ben diversos. Els indignats que acampen des de fa dies a la Plaça Catalunya de Barcelona en tenen molts motius i la majoria d’ells són molt respectables. Tenen el suport de milers de joves i es relacionen directament amb protestes paral·leles que actuen en diferents ciutats de l’estat espanyol. Quan un col·lectiu denota crispació i impotència és normal que s’organitzi i lluiti. És per això que fins aquí s’ha de felicitar a tots els indignats que de forma il·legal han ocupat el centre de Barcelona però han respectat un mínim ordre urbà i en tot moment han evitat la violència.

Però estem en una jornada de reflexió i cal rellegir amb atenció les demandes que han fet els portaveus de #acampadaBCN. Són unes demandes redactades per assemblees constituïdes per centenars de voluntaris i tenen el recolzament de milers de ciutadans. Aquestes demandes però, estan redactades en castellà i tot i estar treballades són d’una simplicitat extrema.

A tots els indignats se’ls hi haurien d’aclarir dues coses bàsiques. A cap polític li agrada ser el responsable de dirigir el desenvolupament de mesures impopulars, com són les retallades en temps de crisi, a més de que el problema dels catalans va més enllà que els problemes que puguin tenir els joves indignats d’Espanya. Moltes de les exigències dels acampats haurien de ser estudiades per tal de millorar la democràcia en que vivim, però cal anar més enllà i adonar-se que un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros a l’any, a curt termini, ja ha de ser la màxima exigència de tots els ciutadans de Catalunya.

Per indignar-se i exigir un pacte fiscal just o el dret a decidir lliurement no cal fer voleià cap bandera, només cal anar a votar i fer-ho en clau catalana.

Article publicat a directe!cat

15 de maig del 2011

L’egoisme sindical i l’objectiu a seguir

El món sindical no vol premiar el sacrifici ni vol escoltar cap proposta d’austeritat. El món sindical té molt clar per quin objectiu surt al carrer. Per demanar  més, més diners, i exigir menys, menys treball. La crisi i el sacrifici van lligats igual que l’esforç es relaciona amb l’èxit. L’actual món sindical ja no té futur, viu el present i en ell morirà.

Després de les manifestacions del passat cap de setmana contra les retallades proposades pel govern, els sindicats han deixat clares les seves postures polítiques, populistes i sempre oportunistes.  Milers de ciutadans s’han manifestat arreu del Principat en contra d’uns ajustos que simplement s’han plantejat per mantenir l’estat del benestar. Retallant bé tothom hi guanya.

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha demanat que els sindicats actuïn amb “responsabilitat” i no es radicalitzin. Mas té molt clar que les retallades són la millor fórmula per plantar cara a la crisi i ha dit que és “el millor que podem fer per mantenir” l’estat del benestar, el govern “mantindrà el rumb perquè entenem que estem fent el millor servei al país”.

A curt i mitjà termini el president Artur Mas té raó, cal que Catalunya s’estrenyi el cinturó i reformuli el seu dia a dia, però si el govern vol mirar més enllà, vol treballar per un futur viable,  cal que deixi clar als sindicats i a tots els ciutadans que les seves queixes són del tot insuficients i ridícules. El principal problema econòmic dels catalans és formar part d’Espanya. L’espoli fiscal que Espanya practica a Catalunya, segons edicions internacionals com el New York Times, equival al 10% del PIB català.

Article publicat el 17 de maig al diari El Punt
Article publicat a directe!cat

11 de maig del 2011

Catalunya com Escòcia

Catalunya i Escòcia, el futbol i bàsquet, Anglaterra i Espanya, el capitalisme i el comunisme... tot és comparable i tot pot tenir relació. Alguns diuen que no es poden comparar les "peres amb les pomes" però s'equivoquen, totes dues són fruites i per textura, color o gust sempre podran ser comparades.

Igual passa amb Catalunya i Escòcia, o amb Espanya i Anglaterra. Les primeres són dues nacions de diferent llengua, cultura i tradició però comparteixen una mateixa lluita, són nacions sense Estat que democràticament treballen per aconseguir un lloc al món. Perseverants i sempre dialogants han anat negociant amb els diferents governs d'uns Estats dominants que poques vegades han sabut entendre i atendre a les seves necessitats.

Les passades eleccions escoceses les ha guanyat Alex Saldmon, del SNP, amb un programa electoral que ha girat al voltant del futur referèndum d’independència. Escòcia per tant, ha començat a caminar cap a un futur que lliurement podrà decidir el seu poble. Amb el suport de l’oposició i amb la declaració explícita d’un govern britànic que reconeix no estar d’acord amb el referèndum però afegeix que no el prohibirà. Escòcia té la porta oberta per marxar lliurement d’un Estat amb qui no se sent agust, això és ser lliure, això és democràcia.

La comparació és inevitable. Anglaterra, un país civilitzat, democràtic i profundament coherent amb el que predica, respecta el dret a decidir d’un poble amb qui comparteix uns lligams irrenunciables. Espanya però, sempre improvisada i maldestre nega la veu i la justícia econòmica d’una nació que històricament ha viscut reprimida.

Mentre Espanya segueix evidenciant el mal funcionament del seu barroer sistema democràtic la premsa internacional compara el líder del SNP amb l’ex president Pujol, i el govern de Catalunya assegura que mira amb “molt d’interès” el referèndum d’Escòcia. Tot es pot comparar, i més quan Catalunya és un David jove i emprenedor, i Espanya un Goliat malalt, desgarbat i rancorós.

Article publicat a directe!cat

5 de maig del 2011

Tots contra l’atur

Quan hi ha un símptoma econòmic positiu en aquests moments de crisi global cal treballar units i fer front prescindint dels colors o les tendències. L’atur a Catalunya ha baixat en 9.728 persones durant el mes d’abril, el que suposa una reducció de l’1,59% respecte el mes anterior segons el Ministeri de Treball i Immigració espanyol.

Catalunya, al darrere d’Andalusia i amb 601.541 desocupats, ha estat la segona comunitat de l’Estat on l’atur ha baixat més. Segur que les vacances de Setmana Santa tenen molt a veure amb aquestes xifres, però sigui com sigui aquest doble i lleuger respir ocupacional ha servit per a que el Parlament aposti per reformar el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) i donar-li una organització ocupacional més flexible.

Quan es tracta de lluitar contra l’atur hi ha d’haver unanimitat, i ara n’hi ha. El Parlament català ha aprovat una moció presentada pel PSC on s’insta el Govern a elaborar un pla d’acció contra l’atur per al 2011 on es prioritzi els col·lectius més vulnerables oferint formació específica per a treballadors sense qualificació expulsats del mercat laboral.

Ara més que mai és moment de fer una pluja d’idees massiva i destriar les bones propostes. Una d’elles podria ser limitar el sorteig de responsabilitats de les meses electorals als desocupats.

Article publicat el 16 de maig al diari AVUI
Article publicat a directe!cat

1 de maig del 2011

Prohibir no, però La Feria de Abril que se la paguin ells!

La Fira d’Abril de Catalunya se celebra a Barcelona i la paguem tots amb subvencions sempre qüestionades i mai justificades. L’Any 1971 un grup d’immigrants andalusos van començar a celebrar una versió de la “Feria de Abril” de Sevilla basada en la nostàlgia de l’immigrant espanyol del sud.

La Fira ha anat evolucionat durant aquests últims anys però se segueix nodrint de les subvencions de la Junta d’Andalusia, la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Els diners els gestiona la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) i fa amb els diners el que més li convé.

Tant Solidaritat per la Independència (SI) com ERC s’han preguntat aquests dies què fer amb la festa dels andalusos. En temps de crisi poc sentit té seguir finançant una festa forana que res fa per la integració del seu col·lectiu.

Mentre l’alcaldable de SI, Santiago Espot deia que “la Feria de Abril és una forma encoberta de comprar vots” i “d’espanyolitzar Catalunya” omplint les butxaques dels seus dirigents, Jordi Portabella, l’alcaldable d’ERC, anava més enllà i deia que La Feria de Abril està “al marge de la llei”.

La festa que organitza la FECAC amb diner públic es basa en unes subvencions i arbitrarietats que a cap altra entitat se li toleren. Per exemple, se li cedeix sòl gratuïtament i l’organització el cobra com vol. Se li facilita recollida selectiva, enllumenat, transport públic, espai per al pàrquing... i la FECAC cobra per les casetes i fira en general . Si volen fer la seva festa, que la facin però la paguin ells.

Article publicat a directe!cat 

27 d’abril del 2011

El Barça, un esforç més i tocarà el cel

Els colpegen i no cauen, els marquen i no s’enfonsen, els censuren i no callen. El Barça ha guanyat 0 a 2 a l'anada de les semifinals de la Champions contra el Reial Madrid i ja només li cal mantenir el resultat a la tornada del Camp Nou per plantar-se a la final del que per a molts és el torneig de futbol més prestigiós del món.

Quan dos equips juguen a futbol ha de guanyar el millor. Qui s'esforça més, qui juga millor, més bonic, més ràpid, més divertit. És doncs el Barça el guanyador merescut. Qui juga millor i qui té el millor entrenador. Guardiola ha demostrat dins i fora del camp que és ell qui marca el joc, qui esbossa les vies per on correran els guerrers blaugranes. En Pep va demostrar l'altre dia que amb respecte i discreció també es planta cara, al rival o a les diferents adversitats.

A Madrid el Barça s'ha trobat en un terreny hostil. Davant d'un equip amb gana i d'una afició espanyolista que veu l'equip català com el símbol del que en realitat és, la bandera catalana que avui en dia ens enlaire més alt. Abans del match la fosca batalla ja havia començat. S'havia vetat l'ús del català a la cartellera i a la megafonia del Bernabéu, quelcom que no havia passat en els desplaçaments del Barça en competicions europees.

Després d’aquest partit el vent bufa a favor del Barça. Al Camp Nou l’equip blaugrana consolidarà la plaça a la final i callarà les mateixes boques que no volen veure la catalanitat del F.C. Barcelona. La cadena de televisió nord americana, la CNN, ha comparat el Barça amb "la lluita de Catalunya per la independència", ha afirmat que el derbi és "un conflicte entre el nacionalisme castellà (els seus càntics ho confirmen) i l'orgull català" (les veus i les converses del carrer ho demostren). Visca el Barça i Visca Catalunya!

Article publicat a directe!cat

21 d’abril del 2011

Anar plegats pel bé de tots

Catalunya no té diners per fer front a les despeses del país. Si s’administrés ella mateixa els seus recursos un altre gall li cantaria, però mentre la gent persisteix, obcecada, en encaixar en una relació inviable i antinatura, cal seguir buscant fórmules per allargar l’agonia d’aquesta crònica i deteriorant malaltia, que és formar part d’Espanya.

El portaveu del govern, Francesc Homs, ha insistit en la necessitat de fer un front comú per defensar els interessos de Catalunya i reclamar a Madrid el fons de competitivitat. Homs ha criticat que el PSC sempre “xerra molt i després no compleix”, fent referència a que sempre que es proposa fer un front comú català per anar a Madrid el PSC s’hi fa enrere.

El PSC s’ha enquistat en el federalisme i no vol entendre la mala relació entre Catalunya i Espanya. Hi ha partits que s’han escudat rere el federalisme per por a l’ambició i el treball que suposaria construir un estat independent. Els socialistes catalans ja fa molt temps que no donen la cara quan toca, i un dels errors però, no ha estat defensar un possible federalisme  sinó no fer res per esdevenir-hi realitat.

El PSC va votar a favor d’uns pressupostos que no incloïen la partida per pagar a Catalunya el fons de competitivitat i ara li toca reconèixer els seus errors i treballar pel bé de tots els catalans. Anar tots units a Madrid i fer que els 47 diputats catalans aviat forcin un finançament just. Quan tots aquests esforços hagin fracassat caldrà treballar per assolir l’estat propi, amb el convenciment d’una àmplia majoria i amb la il·lusió de tots els catalans.

Article publicat a directe!cat

16 d’abril del 2011

Aneu a fer la mona!

Durant la quaresma els creients es preparen per a la Setmana Santa. Reflexionen individualment per tal de preparar-se per la celebració de la Pasqua, que des del punt de vista de la fe, és la festa més important del cristianisme on es recorden els últims dies de la vida de Jesús.

Després de setmanes d’abstinència i sacrifici apareix la bonica figura de la mona de Pasqua, el dolç i tradicional esponjós que amb xocolata, ou dur i o llonganissa seca simbolitza el final de la quaresma. A Catalunya és tradició que l’avi o el padrí regali una mona als seus néts o fillol però l’incompresa i bonica Catalunya, avui no té padrí, l’avi és mort i la mona o se la fa ell o el sacrifici podrà amb ella.

 L’estat ha ofegat Catalunya de forma progressiva i ara, quan la vaca ja no treu llet, és moment de plantejar-se l’emancipació abans no vulguin xuclar la sang.

Mentre milers de catalans clamen  contra el conseller de Salut Boi Ruiz, per les retallades que està duent a terme en l’àmbit de la sanitat pública, l’Estat espanyol segueix devent “62 milions d’euros de malalts que vénen a tractar-se a Catalunya”. La Generalitat està fent mans i mànigues per mantenir el sistema sanitari català, per un costat s’ha posat el personal mèdic del país en contra i per l’altre el govern central segueix devent 1.400 milions, i encara té la poca decència de demanar més estalvi i amenaçar amb possibles “actuacions”.

Espanya, ja podeu “anar a fer la mona”. A Catalunya no li calen padrins per adonar-se del seu potencial, només li calen bons gestors i una mica més de justícia, catalana per suposat.

Article publicat el 23 d'abril al Diari AVUI
Article publicat a directe!cat

12 d’abril del 2011

L’independentisme creix i ja és majoria

Segons un estudi del Baròmetre de la Comunicació, el 34% dels catalans votaria a favor de la independència mentre un 30% hi votaria en contra. El Baròmetre que ha  preguntat a 5.084 persones majors de 18 anys; “Si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè què votaria?”, ha conclòs dient que els independentistes ja són majoria a Catalunya.

De l’estudi se’n desprèn que un de cada quatre catalans encara no ho té clar o no es pronunciaria. En xifres absolutes 2,1 milions de catalans votarien a favor de la independència, 1,8 milions en contra, 1,5 milions no sabrien i no contestarien, i unes 600.000 persones s’abstindrien.

L’estudi diu també, que més del 10% dels simpatitzants del PP i de C’s estarien a favor de la independència. Un 26% procedents del PSC, un 33% d’ICV, un 51% de CiU, un 87% d’ERC i un 97% de Solidaritat Catalana. Amb aquestes dades queda palès que la suma de tots els partits és la que ha de permetre construir l’Estat català.

Créixer i  seguir sumant són els deures de la societat civil. Cal convèncer com a mínim al milió i mig de catalans que encara no tenen el vot decidit. I ara, per tant  cal seguir organitzant-se col·lectivament, com ja s’està fent amb l’Assemblea Nacional de Catalunya, que amb més d’un centenar de personalitats han convocat per al 30 d’abril la “Conferència Nacional Catalana per a l’Estat Propi”. Amb esforç, diàleg i molta il·lusió aconseguirem una majoria social favorable a la independència.

Article publicat el 22 d'abril al setmanari TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

6 d’abril del 2011

Ara, sí toca

El concepte derrota ha estat impregnat durant dècades en el tarannà català. Diferents fets històrics de la nació han acabat sempre així, en submissió, en fracàs, en mirar cap a un altra banda amb complany i evitant sempre la recança.

Alguna cosa però, diu que el context polític actual ha portat als catalans fins el cul de sac que molts anhelaven, una situació insostenible, que ofega, que crispa i aniquila la possibilitat d’existir com a poble diferenciat. Encallats en aquest atzucac, cada cop són més els que veuen la independència com l’única alternativa possible per a seguir progressant i aportar quelcom interessant al món.

Els joves s’han adonat que la Catalunya que avui tenen no és la que voldran per als seus fills. Segons diferents experts, subjectius o objectius com l’economista Kenneth Rogoff, que ha estat economista en cap del FMI i actualment és professor de la Universitat de Hardvard, creuen que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. Doncs per què no canviar la paraula “aïllada” per “emancipada”?

El dimecres 13 d’abril el Parlament decidirà si prosperen o no les esmenes a la totalitat presentades pel bloc espanyolista format per PP, Ciutadans i PSC-PSOE, en referència a la proposició de Llei a favor de la independència que va presentar Solidaritat Catalana (SI).

La primera quinzena del mes d’abril del 2011 podrà passar a la història i ser recordada pels futurs fills europeus de Catalunya. El diumenge 10 caldrà tensar la corda a la consulta de Barcelona Decideix, de dilluns a dimecres fer soroll a l’acampada per la independència, davant del Parlament, i dimecres 13, a les 17h, donar un pas més cap a l’estat propi, des d’on toca i amb qui toca, tots els catalans.

Article publicat a directe!cat

2 d’abril del 2011

Metralla mediàtica; Mas, Guardiola, Zapatero i hisenda

El president del govern espanyol ha anunciat que plega. José Luis Rodríguez Zapatero no es presentarà a la reelecció en les properes eleccions generals i ha proposat obrir un procés de primàries dins el PSOE per escollir nou candidat.

Les primàries socialistes segur que seran mogudes i probablement les guanyarà Carmen Chacón, actual ministra de defensa espanyola. Sigui Chacón, Rubalcaba o qualsevol altra sorpresa, serà complicat que guanyin al candidat popular. Els espanyols castigaran els socialistes i gairebé segur que facilitaran la victòria als popular, així ho diuen totes les enquestes.

Un altre que marxa, però en un entorn totalment diferent, serà Josep Guardiola, que ja ha anunciat que “el meu temps en el Barcelona s’acaba”. L’entrenador del primer equip del Barça creu que ha de fer un canvi pel bé del club. Marxarà per la porta gran i sempre serà ben recordat. Després de la sortida d’en Pep potser marxarà Messi, igual que pot passar a Espanya quan  marxi  Zapatero, que potser el seguirà Catalunya.
 Mentre uns marxen i altres arriben, el president de la Generalitat, Artur Mas, ja dóna la benvinguda al nou estat català i ha votat anticipadament a la consulta del 10-A. El president no ha volgut explicar què ha votat, però ja va dir que en un referèndum sobre la independència de Catalunya votaria que sí.

Els polítics més representatius de Catalunya voten sí a la independència, alguns ho fan veient-ne una sortida, una millora econòmica pel país, però  mentre uns i altres van a votar, el ministeri d’Hisenda espanyol  insta al govern de la Generalitat a augmentar els impostos dels catalans. Què passarà quan Catalunya ja no pugui ser solidària i Espanya segueixi exigint els seus diners? Veure o no veure agonitzar el país només depèn dels ciutadans. Sí, a la independència.

Article publicat a directe!cat

29 de març del 2011

Retallada sanitària

Boi Ruiz, el conseller de Salut, pretén estalviar 1.000 milions d’euros del sistema sanitari. De moment ja ha proposat, entre d'altres coses, que un 50% de la retallada afecti directament als serveis assistencials. Aquesta i altres mesures es realitzaran per “imperatiu legal” i comportaran l'acomiadament de molts treballadors, de personal interí, ja que “no es podrà suplir gent, ni el 50% de les jubilacions”, segons el conseller.

Les retallades pressupostàries són una evidència en el sector i l’impacte no deixarà indiferent a ningú. L’Hospital de Bellvitge n’és un exemple i ja ha tancat alguna planta i quiròfan. Vivim temps de vaques magres i tornar a aixecar el cap no serà fàcil.

 Hi ha qui diu que en temps de crisi els serveis públics són més necessaris que mai, però cal tocar de peus a terra i afrontar la realitat. Quin futur li espera a una Catalunya que segueix presonera d’un mal futur,  incert i depenent?

Al conseller de Salut li ha caigut a sobre una allau de crítiques igual que a tots aquells polítics que fan política, que deixen de banda el populisme i simplement pretenen fer una bona gestió amb els pocs recursos dels que disposen. Abans de criticar les mesures d’estalvi cal mirar més enllà i veure que amb un Estat propi disposaríem de més recursos, de més serveis i millor atenció.

Article publicat a directe!cat

28 de març del 2011

Diàleg, pel pacte fiscal o el concert econòmic

Que diguin el que vulguin però Catalunya arrossega un dèficit fiscal crònic que obliga als catalans a viure per sota de les seves possibilitats. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha dit que no donarà suport al futur govern espanyol si no s'accepta el pacte fiscal català, tant "urgent" com necessari per la supervivència del país.

El pacte fiscal que proposarà el president ha de permetre que la Generalitat "tingui capacitat de gestionar els impostos que es paguen a Catalunya i de negociar bilateralment una aportació al conjunt de l'Estat en la línia de la solidaritat". Mas ja ha assegurat  que aquesta serà una petició que farà "guanyi qui guanyi".

També ha dit que per a les pròximes eleccions generals CiU treballarà per evitar que cap partit, ni PSOE ni PP, guanyi per majoria absoluta. Així doncs, igual que amb l'Estatut, encetem una etapa on debatrem i negociarem. Presentarem una bona proposta, justa, digna i necessària, i quan Espanya la tiri pel terra ens aixecarem i ja ningú tindrà cap dubte de que la independència és la única via possible per a progressar i obrir-se al món global.

Article publicat l'1 d'abril al diari AVUI
Article publicat a directe!cat

23 de març del 2011

Al Congrés espanyol no hi hem d’anar a parlar català

El president de la cambra espanyola, José Bono, apel·lava al sentit comú per evitar que es parlés català, gallec o euskera al Congrés, i ho feia esgrimint la llei del tabac. Bono va dir que “fins que no canviï la llei, l’única llengua oficial de tot l’estat és el castellà”, ho deia recordant que hi ha moltes lleis que no “agraden” als ciutadans, però les “compleixen”, referint-se a la prohibició de fumar en espais públics.

Tot això passava en el decurs del debat d’una proposició presentada per CiU, ERC, ICV, PNB, IU, NaBai i BNG en què demanaven normalitzar l’ús de les diferents llengües al Congrés. Anecdòticament els diputats a favor de la iniciativa van poder fer part dels seus discursos en la seva llengua mentre representants del PP cridaven i criticaven el president de la cambra per no aturar els discursos en català, euskera i gallec.

Finalment els vots de PSOE i el PP van ser suficients per acabar amb el debat lingüístic, no menys previsible que l’èxit de vendes del nou disc dels Manel, que amb més de 10 mil còpies venudes en una setmana s’han situat en el número 1 de la llista oficial de vendes.

Els espanyols no escoltaran el català al Congrés però potser sí a la ràdio. Bono apel·lava al sentit comú i aquest cop tenia raó, quin sentit té anar a Suècia a parlar xinès, quin sentit té anar a Espanya a parlar català? El sentit comú ha d’obrir els ulls als catalans per a tenir clar que a Espanya s’hi va a parlar l’espanyol mentre que a Catalunya el català, com a França el francès o a Anglaterra l’anglès.

Article publicat el 28 de març al Diari AVUI.
Article publicat a directe!cat

15 de març del 2011

Els bolets del PSC

Dins el partit socialista català hi comencen a haver persones que ensumen quin és el millor camí per al país. Vist i comprovat que a Espanya no la canviaran, alguns socialistes ja han deixat enrere les pretensions autonomistes i comencen a allunyar-se del sector espanyolista, normalment pròxim al cinturó roig.

L’exconseller d’Educació i membre de l’executiva del PSC, Ernest Maragall ha comunicat la necessitat del PSC d’alliberar-se de certes “cotilles” que no deixen ser el “gran partit de l’esquerra catalana”. L’exconseller dóna per acabat el trident José Montilla, Miquel Iceta i José Zaragoza al capdavant de la direcció del PSC, “aquest període s’ha acabat”, declarava.

El camp socialista estava ple de males herbes. De tant en tant sortia alguna flor com Castells, Tura o Geli, però sempre acabava per pansir-se o florir-se. Després de les recents tempestes provocades per les retallades, atacs a la llengua o actes d’incomprensió envers la nació catalana, van sorgint bolets, i cada cop n’hi ha més, i la majoria  d’ells rovellons, que amb paciència i treball aconseguiran canviar el camp de males herbes per a fer-lo aprofitable i productiu.

L’exconseller Maragall no vol formar un altre partit, creu que seria “absurd”, i optarà des de dins per girar el rumb socialista cap a una “òptica genuïnament catalana”. Maragall és un bon rovelló i no està sol, darrerament ha nascut el col·lectiu Socialista Penedès – Catalunya que aposta per un estat propi afermant-se en la necessitat d’estar al marge de la tutela del PSOE i deixant la porta oberta a “optar sense complexos per a la construcció pacífica d’un Estat propi en el marc de l’Unió Europea”.

Article publicat el 17 de març al diari AVUI.
Article publicat a directe!cat

14 de març del 2011

Japó, peça d’un dominó, centre de totes les mirades

Les tragèdies esdevingudes pels successius terratrèmols del Japó van adquirint forma i evolucionant igual que ho fa un dominó. Els terratrèmols van provocar la fúria incontrolada d’un tsunami devastador que ha acabat amb milers de vides i ha generat una crisi humanitària sense precedents.

Aquests últims dies el Japó està al centre de totes les mirades. El tsunami ha generat milions de problemes dels que se’n destaquen; la crisi nuclear, gran índex de mortalitat, caiguda de l’economia i incertesa de noves rèpliques, entre d’altres molts problemes.

Cada dia el número de víctimes mortals augmenta i algunes fonts ja parlen de més de 10 mil morts. L’agència Kyodo, assegurava que aquest mateix dilluns s’han trobat dos mil cadàvers en una localitat de la costa oriental. A més de la contínua cerca de familiars desapareguts, els japonesos viuen constantment amenaçats per possibles explosions de les centrals nuclears.

La central nuclear de Fukushima ha patit vàries explosions, una d’elles al reactor que utilitza una barreja de combustible de plutoni, altament perillós. Milers de persones s’han quedat sense electricitat i aigua potable. Com va dir el primer ministre japonès, Naoto Kan, des de la Segona Guerra Mundial que el Japó no patia una crisi tan greu.

L’economia nipona s’ha ressentit de forma inevitable i moltes empreses no poden treballar a falta de recursos. El Nikkei s’ha desplomat més del 6% i tot i que el Banc del Japó ha injectat 60.000 milions d’euros, serà difícil aixecar el cap i tornar a la normalitat. Fins dimecres les rèpliques poden tornar-se a repetir amb intensitat.

Ajuda a les víctimes
Article publicat a directe!cat 

10 de març del 2011

Crònica de la independència, proclamació unilateral i dret a decidir

Llegint el llibre de l’escriptora argentina Patrícia Gabancho, “Crònica de la independència”, és possible veure que arribar a l’Estat propi és fàcil, només depèn del poble de Catalunya i dels seus representants. Llegint el llibre és inevitable comparar la realitat política actual amb el relat periodístic, de ficció, que redacta l’escriptora.

Actualment hi ha moltes conjetures sobre quan arribarà el dia en que Catalunya caminarà sola, o més ben dit, lliurement acompanyada. Molts corren a donar una data o a fer una previsió tenint en compte el deteriorament i els conflictes que els catalans pateixen en les seves relacions amb Espanya.

Però clar queda que la independència arribarà més aviat del que molts es pensen. Les paraules llibertat, justícia, dret i decidir ressonen cada dia al Parlament de Catalunya i són totes elles sinònims d’independència, salts reals cap a la proclamació.

Com bé diu Gabancho en el seu llibre, “la història la mouen les minories i la fan les majories”. Avui cal valorar molt positivament les posicions de l’actual govern que dia rere dia veu més evident l’anhel de llibertat del poble. La vicepresidenta de la Generalitat, Joana Ortega, ja ha declarat que el govern tindrà “una actitud activa” pel dret a decidir i per això té la intenció de remodelar la llei de consultes, per poder “exercir amb tota llibertat els seus preceptes”.

Per arribar fins a la proclamació unilateral primer s’haurà de passar per uns peatges que marcarà el govern. Començar per les consultes, seguir amb un concert econòmic que fracassarà, evidenciar males relacions amb el TC i altres institucions espanyoles, inviabilitat econòmica al formar part d’un Estat inviable que només demana... i serà aquest dur camí el que obrirà els ulls dels diputats per a que votin des del Parlament, “sí” a viure en un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea.

Article publicat a directe!cat

8 de març del 2011

És futbol, res més

Camines pel carrer desert i quan veus els cotxes hi notes un lleu neguit. Només hi ha vida als bars i de tant en tant sents algun crit, algun sospir.

Algú camina amb pressa per trobar-se amb els col·legues i fer unes canyes. Altres corren de bar en bar i comproven per la finestra si en Messi ja ha marcat.

Està jugant el Barça i la vida sembla que s'aturi. Al carrer hi camina poca gent i quan topes amb alguna vida només penses si es tracta d'un antifutbol, un merengue o un despistat.

Som fills dels rituals i el futbol per alguns s'ha convertit en la seva obsessió. Guanyi o perdi, empati, jugui o deixi de jugar el nostre equip, demà el futbol no li canviarà la vida a ningú.

Article publicat a directe!cat

4 de març del 2011

Laporta no restarà cap vot

El diputat i cap de llista de Solidaritat Catalana (SI), Joan Laporta, ha trencat les relacions amb el partit i s’ha decantat per presentar-se amb ERC i Reagrupament a les municipals de Barcelona. La decisió de Laporta ha provocat molt rebombori dins l’independentisme, que un cop més denota poca estabilitat i pessimisme.

Cal analitzar els moviments com a prova de vida d’aquesta alternativa política i no com a mers testimonis desencantats. L’independentisme té vida i tot i que les divisions internes són el pa de cada dia, són la prova de que el projecte existeix i evoluciona per trobar la millor manera de funcionar.

A les Autonòmiques, Solidaritat i Reagrupament no es van posar d’acord i van perdre l’oportunitat d’entrar plegades i amb força al Parlament. A les municipals l’independentisme es presentarà dividit i el vot seguirà dispers. Sí és cert, que sense unitat no hi ha independència, però la unitat real existirà quan la gran majoria del país s’adoni que amb l’estat propi viurà millor, serà més feliç.

Un element positiu és que l’espanyolisme ja s’adona que les coses estan canviant. Mentre a Catalunya l’independentisme patia una nova fractura, el talp corria a Madrid a dir que en 4 o 8 anys podem esdevenir independents. El president de Ciutadans, Albert Rivera, així ho creu i ha alertat a Zapatero que “la unitat d’Espanya” està en joc.

Rivera ha demanat que el govern de Zapatero presenti un recurs d’inconstitucionalitat contra la decisió de la Mesa del Parlament d’admetre a tràmit la proposició de llei d’independència unilateral que Solidaritat va presentar. Una vegada més som testimonis de la mala fe del perdedor, potser també tindrem més arguments per voler tallar amb el centralisme espanyol que decreta sense dialogar, que imposa sense negociar.

Article publicat a el 8 de març a el Punt
Article publicat a directe!cat

28 de febrer del 2011

Estem preparats, amb l’Estat propi serem el setè més ric d’Europa

Com un riu subterrani el corrent independentista cada dia té més força. Els sentiments juguen el seu paper, la cultura i la tradició també però és l’àmbit econòmic qui pot ser determinant, tant per als ciutadans de Catalunya que podrien millorar la seva qualitat de vida, com per la resta d’europeus que veurien Catalunya com un Estat del sud que pot aportar i no només ser subvencionat.

La UE avui ja observa amb atenció l’esforç de la Generalitat per retallar despeses i superar la crisi econòmica. L’esforç del govern català per retallar un 10% de les despeses, mentre l’Estat espanyol està sota sospita en els mercats, és una molt bona actitud que ja ha estat ben valorada a Brussel·les.

El govern d’Artur Mas està fent els deures, i és que el president sap com recuperar la interlocució al màxim nivell amb la UE, tal com feia Jordi Pujol per defensar els interessos de Catalunya. Mas intensificarà les relacions internacionals mentre els empresaris catalans seguiran ampliant els seus mercats.

La xifra de negoci del sector del cava, per exemple, s’ha incrementat un 11% gràcies a l’augment de les exportacions. Tant és així que ha assolit un rècord històric de vendes al produir 244,8 milions d’ampolles durant el 2010. Estar obert al món és bo per l’empresariat, assolint l’Estat propi Catalunya estarà més oberta al món.

L’últim rànquing fet públic per Brussel·les exposa que si Catalunya fos un Estat seria el setè més ric d’Europa. Comparant el PIB català amb el dels 27 Estats de la UE, quedaria per darrera de Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia. Tot i això Catalunya va perdent posicions mentre segueix convivint amb Espanya com una regió, com una comunitat autònoma. Ser competitiu, existir al món i ser solidari amb Europa no es pot compaginar amb ser espanyol.

Article publicat el 3 de març al Diari AVUI
Article publicat a directe!cat