16 de novembre de 2010

Injustícia fiscal, subvencions i castells

Que el sud d’Espanya viu subvencionat per altres regions o nacions no és cap mentida ni és el descobriment de l’any. Com bé ha dit el candidat d’ERC a la presidències de la Generalitat, Joan Puigcercós, la injustícia fiscal que pateix Catalunya és “el que tothom sap, les xifres canten”.

A la Memòria de l’Agència Tributària del 2008 es mostra com Hisenda va recaptar 311,2 milions d’euros a Catalunya en inspeccions fiscals, mentre que a Madrid en recaptava 155,4 i a Andalusia només 54,7. Aquestes són xifres que evidencien qui està al punt de mira i qui és la “nineta dels ulls” d’Espanya.

Durant molts anys les zones riques han pogut tirar del carro. S’han exprimit recursos, sectors i treballadors, però les zones de progrés mica en mica van quedant coixes al mateix temps que la Unió Europea replanteja els seus pressupostos. Països capdavanters com Holanda o Alemanya ja proposen reduir el pressupost de la UE en un 1% del PIB de la Unió, i quan això sigui una realitat, de què viuran Grècia, Irlanda, Portugal o Espanya? Qui subvencionarà Espanya quan la UE afluixi el raig i Catalunya ja no pugui amamantar ni els seus cadells?. 

Només es pot ser solidari quan tens garantida l’existència, i Catalunya a mitjà termini no té continuïtat si no s’atura, reflexiona i aprèn a volar. Ens cal pujar alt, -tant alt com els castells, que la Unesco ha proclamat com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat- internacionalitzar la causa, crear nous llaços per fer entendre al món que si ens deixen créixer podrem ser solidaris amb Europa i no només amb Andalusia i altres parts de l’Estat espanyol.

Article publicat el 20 de novembre al diari Avui,
Article publicat a la web de Reagrupament.
Article publicat a directe!cat

2 comentaris:

J.Maria ha dit...

Totalment d'acord. Pots ser solidari quan tens la propia garantia de sobreviure. La qüestió adicional es. Solidaritat, per què? No hi ha res per inventar, la propia biblia ho deia, "en lloc de donar peix ensenya a pescar".

Després de mes de 30 anys de "solidaritat", per què han servit els diners? Una empresa pot demanar un crèdit per arrancar un negoci que pot funcionar o no, no pots passar-te mes de 30 anys demanant crèdit als bancs (a fons perdut), fer-lo servir per pagar el sous dels treballadors i no produir res. El dia que el Banc plegui (o Catalunya "desaparegui"), que faràn?

Jordi ha dit...

La veritat és que quan els espanyols parlen de solidaritat referint-se a Catalunya, el que fan és utilitzar un eufemisme ja que el que volen dir és , ni més ni menys, colonialisme. Per a molt que es vulgui disfressar, el tracte en vers el nostre pais per part del Reino de España és estrictament colonial. Ni autonomia ni res: som una colonia i prou.

A ells aixó ja els hi va bé, però el més trist és la quantitat de "catalanes-españoles" que encegats pel nacionalisme espanyol són incapaços de veure que els hi estan foten els quartos. Prefereixen ser abans espoliats, estafats i maltractats i poder lluir un DNI español i parlar castellà que no ser ciutadans benestants, lliures i amos del seu propi destí. Tot i viure a Catalunya o fins i tot haver-hi nascut, són més castellans que el Duque d'Olivares. Potser obriran els ulls si arriba el dia en què han de marxar d'aqui perquè ja no hi queda res i veuen que això de la solidaritat només té una direcció.