12 de juliol de 2010

És un cul de sac

Dispersos i embadalits per la lentitud dels canvis, embolcallats entre dubtes i preguntes. Sempre pendents de properes actuacions que mai arriben, i clar, habitualment i de forma repetitiva acostumats a la ineficàcia generada per la divisió. Indiferents i encegats sovint deixem de veure les espurnes del canvi.

Rodolant per un reguitzell trontollós de camins atzucacs, marejat pels impactes, per les voltes i rodolins. La repetició de l’ara sí, ara no, ara potser, ara endavant però després tornes enrere, a l’esquerre i cap a la dreta. El vòmit tardà i llefiscós s’insinua, es deixa veure. Manifesta la seva existència i amb ell les properes conseqüències.

Amb mal regust de boca creus que camines sol, a les palpentes, amb la incertesa i la por de no trobar cap mà amiga, conscient que el camí és fosc i de moment no hi ha llum, ni soroll, ni plors, ni crits de ràbia. No hi ha vida. No hi ha esperança si ets conformista, no hi ha futur si ets poruc i t’enceguen lluites passades.

La manifestació del 10 de juliol ha d’unir-nos i multiplicar-nos per dissenyar el nostre futur. No tenim cap por i venim amb el cap alt i el pit enfora. Som molts i caminem des de fa temps cap el final d’un cul de sac. El que no saben és que quan arribem al final serem tants, que anirem agafats de la mà i rebentarem el mur. Rere el mur hi ha la comunitat internacional, preuada amiga que tard o d’hora ens donarà la mà.

Article publicat el divendre 23 de juliol al setmanarti del Tot Sant Cugat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Endavant soldats, fins al final!!

unaltreblogmes ha dit...

La independència està més a prop que mai! Potser no serà demà, però pot ser demà passat!