7 de març de 2007

Petició culer

Com cada cap de setmana, arribada l’hora marcada, sortia de casa amb les consignes i els càntics ben apressos, sortia preparat per descarregar els primers cartutxos adrenalítics animant el meu equip.
En cinc minuts començaria un partit històric, i com cada jornada, em seia al costat d’una dotzena de culés els quals m’acompanyen des dels 6 anys.
En mig d’un cafè-bar cèntric de la ciutat-jardí de Sant Cugat analitzava les múltiples reaccions dels seguidors blau-i-granes; tots fent pinya, tots preparats per celebrar la 17ª victòria lliguera.
Pensava que aquest cop al bar només hi haurien quatre gats (sorprenentment el partit el televisaven per TV3 i no pas per un canal de pagament ), però nosaltres fidels a l’afició, com cada cap de setmana hem anat al cafè-bar de sempre.
L’àrbitre pita final del partit, 1 a 1 al marcador i tots contents, la festa començava i nosaltres marxàvem cap a l’aeroport a rebre els artífexs de la proesa que amb un partit del tot inusual s’han proclamat campions de lliga.
Al entrar al pàrquing topàvem amb centenars de cotxes que posteriorment serien milers de seguidors barcelonistes. Banderes del Barça, senyeres i estelades volejaven per tot l’aeroport, bufandes quadribarrades i bufandes blaugranes, samarretes d’Eto’o, de Puyol i d’Oleguer i entre mig de tot aquest rebombori tan “catalano-esportiu” crits generalitzats de “campeoooones , campeooooones oeoeoeo...” , “Madrid se queeema...”, “Madrid cabrón saluda al campeón”... etc Què no hi més càntics barcelonistes? Serà que els culés no saben cantar? S’han quedat a casa els aficionats de parla catalana? Sigui el que sigui, i després d’haver estat més de tres hores repetint les quatre cançons de celebració barcelonista, només em queda demanar-li al president Laporta que treballi per l’educació d’una afició activa digne d’un Futbol Club Barcelona que és i ha de seguir essent un símbol de Catalunya i de tots els catalans.

1 comentari:

F�nix ha dit...

Els seguidors del Barça, com a afició, sóm pèssims.
Sóm patidors, sóm superexigents fins a la mèdula fins a demanar coses impossibles.
No és que no me n'orgulleixi d ser del Barça, ans el contrari. És el millor equip del món. Però no sóm la millor afició del món. Aquests són els del Liverpool.
Quan canten el "You'll never walk alone" és per posar-se la pell de gallina.