Andorra ens alerta que cal seguir potenciant el català a la universitat

Les dades que arriben d’Andorra són clares; a la Universitat d’Andorra el castellà és la llengua més utilitzada entre estudiants (41%), per davant del català (37%). És paradoxal que al cor de l’únic estat del món on el català és la llengua oficial, el català és la llengua principal de relació entre els universitaris.

Per això cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. El pla que busca consolidar el català com a llengua pròpia i, alhora, reforçar competències en anglès i francès per preparar els estudiants per a un entorn més global. Una estratègia que combina identitat i projecció internacional.

Des de Catalunya, aquesta realitat ens ha de fer reflexionar. Si a Andorra, amb tot el simbolisme institucional que acompanya el català, cal redoblar esforços per fer-lo encara més útil i atractiu, què caldrà fer aquí a Catalunya? Crec que a les universitats catalanes massa sovint es dona per suposat que el català és la llengua natural de la docència. Però si els alumnes no ho exigeixen, amb cordialitat i naturalitat, molts professors acaben impartint les classes en castellà. No perquè ho decideixin conscientment, sinó perquè la inèrcia, la comoditat i la pressió a l’aula els empeny a fer-ho.

Aquí rau la clau, no n’hi ha prou amb conèixer el català, cal usar-lo i reivindicar-lo desacomplexadament. Això vol dir que els estudiants catalanoparlants tenen una responsabilitat afegida, a banda d’aprendre també han de fer saber als professors que volen les classes en català. No es tracta de confrontar, sinó de recordar que el català és la llengua pròpia de la universitat pública del país i que, si no s’utilitza, l’acabarem perdent lentament.

La universitat andorrana pot jugar un paper fonamental al convertir-se en la universitat referent on el català és llengua oficial i vehicular, tal com passa en altres països europeus que han sabut prestigiar la seva llengua pròpia, com Dinamarca o Noruega. Però Catalunya també té una responsabilitat imporant ja que sense la implicació activa de milers d’estudiants, cap llei ni cap reglament no garantirà que el català segueixi sent la llengua de prestigi i de la universitat.

Si volem que el català continuï viu i fort a l’ensenyament superior, cal passar de les paraules als fets. I aquests fets comencen quan un alumne, amb tota la naturalitat del món, demana “si us plau, fem la classe en català” i el professor sap gestionar-ho correctament, encara que un alumne de fora, en principi, no hi estigui d’acord. 

Article publicat a Racó Català

No volem la Policia Nacional espanyola a Sant Cugat

Ja fa un any que Sant Cugat no té oficina del DNI, i sincerament, jo no l’he trobat a faltar encara que hagi hagut d’anar a Cerdanyola del Vallès a renovar el meu passaport espanyol. Des que la Policia Nacional espanyola va abandonar el local del carrer Vallès, els veïns han estat fent els tràmits a Rubí, Cerdanyola o Barcelona. I estic segur que no ha passat res, ningú s’ha traumatitzat ni ha hagut der fer cap sobre gestió per fer els tràmits. El món no s’ha enfonsat.

L’Estat espanyol reclama que l’Ajuntament li proporcioni un espai de 400 metres quadrats perquè pugui tornar a instal·lar el servei. I què volen? Que ho paguem nosaltres? Que cedim un espai municipal perquè una administració aliena vingui a oferir uns serveis que ens obliga a usar? 

No. Si l’Estat espanyol vol posar una oficina del DNI a Sant Cugat, que s’espavili i busqui un local de 400 metres i el llogui, I el paguin ells i no pas l’ajuntament. A Sant Cugat hi ha moltes immobiliàries i estic segur que fent un parell de trucades és fàcil aconseguir varis locals de 400 metres. Desacomplexem-nos del tot i diguem clar a la policia nacional espanyola que si volen un local a Sant Cugat, que el busquin,  el paguin i el mantinguin ells. Ja n’hi ha prou de fer de pagafantes institucionals.

Per això celebro la solució proposada per l’Ajuntament: una unitat mòbil. Una furgoneta. A la vora del rocòdrom. A peu de carrer. Sense privilegis. Sense metres quadrats regalats. Sense trinxera institucional. És una resposta intel·ligent, pragmàtica i simbòlicament encertada. Que la policia nacional espanyola vingui, faci el que hagi de fer i marxi. Sense instal·lar-se. Sense més arrelament. Sense voler fer-se un lloc en una ciutat que no els vol.

Perquè no ens enganyem: el cos nacional de la policia espanyola no és benvingut a Sant Cugat. Ni per la seva història, ni pel seu rol actual, ni pel que representa per a molts de nosaltres. El seu paper repressiu durant l’1 d’Octubre encara és present a la memòria col·lectiva. I el seu comportament –rígids, hermètics, desconnectats de la realitat local– no ajuda precisament a canviar aquesta percepció.

Tenim comissaries a Cerdanyola, Rubí, Barcelona. No cal que estiguin a casa nostra. De fet, és millor així. Que mantinguem una distància prudencial amb uns funcionaris que, en la seva majoria, ni viuen aquí, ni hi tenen cap vincle, ni cap interès per integrar-se a la nostra societat. I quan parlo d’integrar-se, no em refereixo a sortir a fer una cervesa al bar del costat de la comissaria, em refereixo a entendre i usar la nostra llengua, respectar el context i contribuir, ni que sigui simbòlicament, a la cohesió social del territori.

A Sant Cugat no ens cal una oficina del DNI. Ens cal més autonomia per gestionar els nostres serveis, igual que a la resta de Catalunya. I si mentrestant ve una furgoneta cada mes a renovar passaports, ja ens està bé. I si no, també. Però el que no en podem permetre és seguir posant una catifa vermella a qui ens tracta com una colònia.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

El català a la universitat, una aposta que cal aplaudir

Les dades són clares, segons un estudi del Grup de Recerca en Llengües de la Universitat d’Andorra (UdA) actualment a la universitat andorrana el castellà s’ha convertit en la llengua més utilitzada entre els estudiants (41%), per davant del català (37%). Aquesta realitat, fruit de la diversitat demogràfica i del pes històric de les migracions, ens mostra una paradoxa preocupant: al cor de l’únic estat del món on el català és la llengua oficial, el català no sempre és la llengua de relació habitual entre els universitaris.

Davant d’aquest panorama, cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. Aquest pla no només vol consolidar el català com a llengua pròpia i institucional, sinó que també aposta per dotar els estudiants de competències reals en anglès i francès, preparant-los així per un mercat laboral encara més global. És una estratègia intel·ligent; reforçar la identitat nacional i, alhora, projectar Andorra al món, que des de Catalunya hem de seguir i analitzar detingudament.

Però no ens enganyem. Avui les xifres ens adverteixen d’un risc: si no es treballa a fons la presència del català en la vida quotidiana, pot acabar relegat a l’àmbit formal, mentre que el castellà continua dominant els espais informals i de socialització. Que un 81% dels universitaris tingui un nivell avançat en català és positiu, però no serveix de res si després no el fan servir per relacionar-se entre ells. El repte no és només ensenyar la llengua, sinó fer-la atractiva, útil i imprescindible.

I aquí és on les mesures institucionals tenen tot el sentit. Primer cal que el català sigui la llengua natural de la universitat, però també de la feina i de la vida social. Que no sigui percebut com un requisit administratiu, sinó com un valor afegit i un orgull compartit. I aquí la universitat andorrana també pot jugar un paper fonamental; convertir-se en la universitat de referència on el català és llengua oficial i vehicular, igual que passa a països com Dinamarca, Noruega o Eslovènia, que han sabut fer de les seves llengües pròpies una eina d’excel·lència acadèmica i projecció internacional.

Aplaudir aquestes mesures no és un acte simbòlic, sinó una necessitat. Si Andorra vol continuar sent un país diferenciat i amb veu pròpia al món, ha de tallar amb la deriva espanyolista que pateix i el català ha de ser més que la llengua oficial; ha de ser la llengua de la gent. Aquesta batalla només es guanya si institucions, docents i estudiants van tots a l’una.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Andorra no mira cap a Espanya. Mira cap a Catalunya

Recuperem el relat, sisplau. A molts catalans ens fa vergonya i ens sap greu que molts mitjans andorrans i part de la classe política del país mantinguin, de forma sistemàtica, una narrativa subliminal —i no tan subliminal— que situa Espanya com a porta d’entrada natural a Andorra. Només cal fer un cop d’ull als titulars recurrents com: “Retencions a la frontera hispanoandorrana”, “Set quilòmetres per accedir al Principat des d’Espanya”, “Forta afluència de vehicles procedents d’Espanya”. I així, titular rere titular, es va imposant una idea falsa, repetida tantes vegades que fins i tot molts andorrans l’han normalitzada: que Andorra i Espanya tenen un vincle geogràfic, cultural i polític que justifica aquesta manera de parlar i d’imaginar-se els límits fronterers.

Doncs no, a Andorra no s’hi entra des d’Espanya, s’hi entra des de Catalunya. No és una qüestió de matís, és una qüestió de realitat geogràfica i política. La carretera CG-1 connecta Andorra la Vella amb la Seu d’Urgell, no amb Madrid, ni amb Saragossa, ni amb cap altra capital de l’estat espanyol. Catalunya és el territori immediatament veí i encara que molts mitjans andorrans evitin mencionar-ho, a l’altra banda del riu hi ha un poble català amb una història compartida, vincles econòmics, culturals i familiars amb el Principat d’Andorra.

El Govern andorrà segueix evitant fer servir el mot Catalunya en la senyalització oficial: en lloc d’escriure “Catalunya”, opten per “Espanya”, alimentant així un relat imposat des de fa dècades pels interessos espanyols. És una forma subtil —i eficaç— de desconnectar culturalment Andorra del seu entorn natural.

Però parlem de fets, perquè la realitat econòmica és tossuda i desmunta qualsevol relat imposat des d’Espanya:

• El turisme que arriba a Andorra ho fa majoritàriament a través de Catalunya i una part molt significativa del comerç andorrà depèn de proveïdors catalans, no pas madrilenys.

• El mercat laboral andorrà té una altíssima presència de catalans, especialment en serveis professionals, comerç i educació. Són professionals formats a Catalunya els que sostenen molts dels serveis privats i públics del país.

• L’accés a serveis sanitaris, universitaris i culturals es fa majoritàriament a través de Catalunya. Andorra no envia estudiants a Burgos, sinó a Barcelona, la capital de Catalunya. No hi deriven pacients a Toledo, sinó a Lleida i a Barcelona.

Crec que l’aliat natural d’Andorra no és Espanya, és Catalunya. Per geografia, per cultura, per llengua, per vincles familiars i per interessos compartits. El problema no és només semàntic, el problema és polític. Quan s’evita sistemàticament parlar de Catalunya, s’està cedint el relat a l’Estat espanyol. Quan es parla de frontera hispanoandorrana, es legitima el marc mental espanyolista. I quan el Govern andorrà posa “Espanya” als cartells cap a la Seu, està reforçant el mateix relat que diu que el català és un dialecte i que Andorra és un satèl·lit de Madrid.

Cal doncs que els polítics andorrans i els catalans posin dades sobre la taula i s’entenguin. Ja fa massa temps que dura aquest tracte injust. Cal un canvi de xip per a que catalans i andorrans recuperin el seu relat nacional. I això comença per l’idioma, pels mapes mentals, pels titulars de premsa i per les senyals de trànsit. Perquè quan perdem el relat, també perdem la nostra identitat. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Per una Diada de tots: independentisme transversalment desacomplexat

Aquest onze de setembre tornarem a sortir al carrer, com cada any, per reivindicar la llibertat d’un poble que no es resigna. Però aquesta vegada, la mobilització arriba tenyida d’un debat que no podem ignorar: es vol excloure determinades forces polítiques de l’independentisme perquè no encaixen dins dels paràmetres ideològics de certs sectors. Concretament, es pretén deixar fora Aliança Catalana. I això, diguem-ho clar, és una actitud sectària que ens fa més petits, més dèbils i més útils al relat unionista.

La Diada Nacional de Catalunya és patrimoni col·lectiu. No és de cap partit, ni d’una entitat, ni d’un corrent ideològic concret. És de la gent que encara somniem en la llibertat. De tots aquells que volem un país lliure, just i sobirà. Sigui des de l’esquerra transformadora o des de la dreta sobiranista, el que importa és l’objectiu comú: la independència. Si comencem a posar filtres ideològics sobre qui pot o no pot ser independentista, ens estem disparant un tret al peu.

Hi ha qui titlla Aliança Catalana d’extrema dreta, i hi ha qui defensa que són una veu nova dins l’independentisme. A mi, personalment m’és completament igual i crec que el poble català que surt a manifestar-se per la seva llibertat té prou criteri i prou memòria com per decidir a qui dona suport. I també té prou intel·ligència com per posar límits a aquells discursos que cregui que són perjudicials o contraris als valors que defensa. 

El més greu, però, no és només l’exclusió d’un partit concret. És el precedent. Si comencem a fer neteja ideològica dins el moviment independentista, deixarem d’avançar per dedicar-nos a purgar. I això és exactament el que volen aquells que ens volen dividits, invisibles i inofensius.

La Diada ha de ser el dia de tots. Del militant de la CUP que creu en un estat socialista, del votant de Junts que defensa la concertació público-privada, de l’activista d’ERC que aposta pel diàleg, del militant del Front Nacional que vol viure en una Catalunya catalana, del simpatitzant de Parlament Lliure que busca alternatives per fer la DUI, i també, del votant d’Aliança Catalana que demana mà dura amb determinades polítiques. El que ens uneix és més gran que el que ens separa: volem un estat català independent i l’onze de setembre cridarem més fort, amb més contundència, si hi anem tots plegats sense fisures.

Excloure algú que ha passat per les urnes i que té representació institucional és caure en el mateix parany que utilitza l’Estat espanyol per perseguir partits, idees o opcions legítimes. No ho podem permetre. La nostra força és precisament la pluralitat d’un poble que no es deixa domesticar i que a la mateixa taula, el dia de Nadal, s’acostuma a tenir germans de Poble Lliure, de Junts i d’Aliança Catalana, per exemple. 

Per tant, aquest onze de setembre ens necessitem tots. No sobra ningú. Mai. Perquè quan sobra algú, és que alguna cosa s’està fent malament. Fem de la Diada una mostra de maduresa política, de respecte i, sobretot, de llibertat.

Perquè si volem una república no pot ser només la república dels que pensen com nosaltres. Ha de ser la república de tots, dels que sabem que mai ens faran espanyols, visca Catalunya lliure! 

Article publicat a Racó Català

Els nous santcugatencs ho han de saber…

En els darrers 40 anys, hem passat de ser un poble de poc més de 20.000 habitants als gairebé 100.000 actuals. Aquesta transformació no ha estat espontània, sinó fruit de decisions urbanístiques valentes que han permès créixer amb cohesió i qualitat de vida. Coll Favà, Can Mates o Volpalleres són exemples de barris que, tot i néixer de zero, avui són llar de milers de santcugatencs. Sense aquestes urbanitzacions, molts dels qui avui formen part activa de la ciutat senzillament no hi viurien.

És hora de parlar clar, i la pregunta ja no és si s’ha d’urbanitzar Torre Negra, sinó quan i qui ho farà. Perquè si no ho fa l’administració pública amb una visió ordenada, equilibrada i sostenible, potser ho faran els propietaris. El debat no ha de girar entorn de la negació sistemàtica del creixement, sinó sobre com garantir que aquest creixement sigui integrador, ambientalment respectuós i pensat per a les futures generacions.

Actualment a la zona de Torre Negra hi ha l’oportunitat de construir habitatge de qualitat, però també per preservar espais verds, impulsar equipaments públics i garantir accés a habitatge assequible. Defensar la urbanització no és atacar el medi ambient, sinó reconèixer que el desenvolupament pot anar de la mà de la protecció i la planificació intel·ligent. En tenim un exemple recent a Can Vasconcel, a benbé pocs metres de Torre Negra i a on l’Ajuntament projecta la construcció de més d’un centenar d'habitatges públics. 

Negar-nos al creixement no frenarà la demanda; només l’expulsarà cap a altres municipis de rodalies. Sant Cugat ha de decidir si volem liderar el nostre futur urbanístic o si tots plegats seguim amagant el cap sota l’ala. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Potser no marxen pels impostos

Fa uns anys, alguns sectors celebraven que empreses catalanes  canviessin la seva seu fiscal per por a la inestabilitat política a Catalunya. Avui, la realitat és que la fuga d’empreses no només continua, sinó que s’ha estès també a firmes espanyoles. I, malgrat que sovint es justifica per la voluntat de pagar menys impostos, potser cal mirar més enllà del tòpic fiscal.

Algunes tornen i els polítics es posen medalles. Però potser les empreses no marxen només per evitar tributs alts o incerteses econòmiques. Potser el que les fa fugir és una sensació de frustració general: corrupció impune, càrrecs públics amb sous vitalicis, una administració poc meritocràtica i una economia que ofega els joves que volen emprendre. Potser el problema no són els impostos, sinó la manca de retorn que perceben les empreses i els ciutadans per l’esforç fiscal que se’ls exigeix.

Molts països “curen” aquesta sensació amb grans dosis de patriotisme, però la majoria de catalans no tenen aquest guariment perquè entenen que Catalunya és una nació sense Estat. I és que precisament és l’Estat espanyol el que ha augmentat la pressió fiscal en desenes d’ocasions des que Pedro Sánchez governa, incrementant en més del 25% la recaptació. Mentrestant, multinacionals com Ferrovial i desenes de grans societats ja han fet les maletes per marxar cap a Luxemburg, Països Baixos, Portugal o Andorra.

En aquest context, Andorra pot ser molt més que un refugi fiscal. Pot ser un pol d’atracció per a empreses que busquen estabilitat, previsibilitat i respecte a la iniciativa privada. Si el Principat sap llegir aquest moment amb una visió estratègica, podrà convertir la crisi institucional, econòmica i reputacional de Catalunya i Espanya en una oportunitat per consolidar un ecosistema empresarial competitiu, transparent i pròsper.

Les empreses catalanes i espanyoles potser no marxen per pagar menys impostos. Potser marxen perquè saben que als petits Estats és més fàcil governar de forma eficient perquè hi ha menys població, menys burocràcia i una estructura administrativa més àgil que permet prendre decisions més ràpidament i per tant, adaptar-se més fàcilment als canvis.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Quan parla Carretero, cal escoltar-lo

Hi ha moments, persones i veus que, quan s'expressen, no mereixen soroll al voltant. Cal callar. I escoltar. Joan Carretero n'és una d'elles. Quan parla, el més assenyat és parar l'orella. I quan proposa una nova via per encarar el repte nacional, el més honest és seure, escoltar-la i, arremangar-se per tirar-la endavant com més aviat millor.

En Carretero ha estat molt temps callat però recentment ha presentat Parlament Lliure, un projecte que, més enllà de les concrecions que encara manquen, pretén sacsejar l'immobilisme de l'independentisme institucional. Carretero no vol competir amb ningú, però sí oferir una alternativa real. Una cambra catalana no sotmesa a la legalitat espanyola, amb representants escollits per un registre de catalans, i orientada a cercar reconeixement internacional. Sona bé? Molt, i estic segur que a molts els hi ha generat aquell somriure, aquella emoció i pessigolleig que ja vam experimentar durant el 2017.

L'exconseller i exbatlle de Puigcerdà no s'està de dir veritats: el Parlament actual està segrestat per la lògica autonomista, sotmès a lleis, funcionaris i tribunals espanyols. I els partits polítics, diu, malden més per col·locar els seus a empreses de l'Estat que per avançar cap a la independència. "La cosa més important és tenir grup propi a Madrid", denuncia.

És cert que el projecte genera dubtes. Qui serà considerat català? Com es validarà el cens? Quina estructura tindrà? Quina força podrà aconseguir? Però el sol fet que es torni a parlar d'estratègia, de sobirania i d'acció, ja és un pas endavant, i molt valuós, enmig del desconcert.

Si l'independentisme vol tornar a aixecar-se, caldrà reforçar el tarannà català que ens caracteritza per la creativitat, per la intel·ligència, per la perseverança... però també caldrà sentir més veus com la de Carretero. I potser així, un dia no gaire llunyà, el Parlament Lliure deixarà de semblar una utopia per esdevenir l'eina real que ens alliberarà com a poble i com a nació. 

Article publicat a Racó Català