Bellaterra, democràcia i sentit comú

Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s'ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s'hauria de discutir, s'hauria de respectar.

Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes. No sorprèn l'oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.

La integració de Bellaterra a Sant Cugat  no és cap caprici ni una operació artificial. La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l'activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l'Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.

I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l'EMD, no hauria de ser cap inconvenient. L'EMD era necessària sota l'administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.

Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l'EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l'espanyolisme que no pas en el catalanisme. El gran rètol de "Cerdanyola" plantat a la rotonda d'entrada, davant del col·legi La Vall, n'és una metàfora eloqüent que serveix d'exemple. És una manera d'afirmar la propietat més que no pas d'establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.

Facilitar l'annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l'exercici de la democràtica. Cal l'annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat. 

Article publicat al TOT Sant Cugat i al portal Bellaterra.cat

El finançament i qui realment defensa els interessos de Catalunya

Han passat pocs dies des que s’ha presentat una proposta de nou sistema de finançament autonòmic que suposaria un augment de recursos per a les comunitats, inclosa Catalunya. Aquesta reforma, que incrementa la cessió d’impostos com l’IRPF i l’IVA i podria aportar gairebé 4.700 milions d’euros anuals a la Generalitat, no ha estat només una millora tècnica, ha estat una oportunitat per desemmascarar la majoria d’espanyols.

A partir d’ara ens hauria de sorprendre que partits com el PP i VOX, tradicionalment vistos com els garants d’una Espanya “forta i unida”, s’hagin situat de ple a l’oposició a aquesta proposta. Des de les comunitats que governa el PP han arribat retòriques acusacions de “imposició” o de “coça a la unitat d’Espanya”, fins i tot quan el text busca, de forma poc dissimulada, tornar a fer el cafè per a tots.

Els votants del PP i Vox a Catalunya haurien de fer-se una pregunta clara: si una mesura que aportaria més recursos a Catalunya i que, en teoria, representa una oportunitat de reequilibri es rebutja amb tant de fervor, què és exactament el que estan defensant els seus representants? La crítica al model només per raons d’ideologia estatalista evidencia que els interessos dels catalans mai han estat mai a l’agenda de PP i VOX.

I què dir dels votants socialistes catalans? És estrany veure com encara hi ha socialistes buscant l’encaix amb Espanya, una Espanya que poc a poc veuen que no existeix. Molts no semblen percebre la reacció visceral que provoca a la resta de l’estat que la proposta vingui de Catalunya, i concretament dels qui ells diuen independentistes. Que una iniciativa així desencadeni una oposició tan clara des de fora de Catalunya els hauria de fer reflexionar: existeix una fòbia estructural a tot allò que sona català.

Al final acaba emergint una constatació clara, per obtenir el que depèn de decisions centrals – finançament, reconeixement, respecte – els catalans no poden dependre de la voluntat dels partits espanyols. Ni del PSOE, ni del PP, ni de VOX ni de ningú. Quan la pròpia iniciativa plantejada per catalans és atacada només perquè és vista com a “catalana”, no es tracta d’un debat tècnic sinó d’una negativa visceral que transcendeix el contingut i ens ajuda a entendre la seva mentalitat imperialista i colonial.

Aquesta nova realitat ens diu alguna cosa molt senzilla que ja ningú podrà amagar. Per defensar els interessos de Catalunya l’única via coherent és tenir el control de les pròpies decisions econòmiques i polítiques. Dit d’una altra manera: si volem que Catalunya pugui decidir sobre el seu futur i el seu benestar, l’única alternativa és avançar cap a la independència, i això cal que ho entenguin els ciutadans de Catalunya, votin al partit que votin.

Article publicat a Racó Català

Fer atractiu el català, la clau per fer-lo perdurar

La defensa del català necessita, sens dubte, lleis clares i un compliment efectiu. Sense seguretat jurídica, qualsevol llengua queda exposada a la marginació. Ho veiem amb exemples recents a Andorra, on l’incompliment de la normativa lingüística pot comportar sancions econòmiques. La llei és necessària: fixa límits, estableix drets i envia un missatge inequívoc que el català no és opcional. Però la llei, per si sola, no fa estimar una llengua, a vegades és el contrari.

Si realment volem que el català perduri, el repte ha de ser un altre, fer-lo atractiu. Enamorar. Que parlar català a les botigues, a les empreses, als clubs esportius o a les escoles no sigui vist com una obligació, sinó com un valor afegit, com una manera natural i desitjable de relacionar-nos. Les llengües no sobreviuen només perquè estan protegides, sinó perquè són útils, prestigioses i emocionalment compartides.

Fa poc he estat viatjant per la part pirinenca d’Occitània i he preguntat a molta gent si encara parlen occità, gascó o gistaví. La resposta era gairebé sempre la mateixa: “només la gent molt gran”. Llengües que havien estat vives al carrer, a la feina i a casa han quedat reduïdes a patrimoni sentimental. No perquè fossin menys riques, sinó perquè van deixar de ser necessàries i visibles.

Però el contrast amb la Vall d’Aran és revelador. Allà, l’aranès -una varietat de l’occità- no només està protegit legalment, sinó que sona cada dia als mitjans públics, a l’escola i a l’administració. Aquesta combinació de llei, prestigi i ús quotidià ha fet possible que l’aranès no només sobrevisqui, sinó que guanyi parlants i autoestima col·lectiva.

El català no està avui en la situació crítica de l’occità, però no ens podem adormir. Encara som a temps de fer-lo més atractiu i necessari. Necessitem professors que ensenyin i investiguin en català, universitats que el facin llengua de coneixement, empreses que el normalitzin sense complexos i clubs esportius que el facin llengua de cohesió, sense embuts. En definitiva, una societat que el faci servir perquè vol i no només perquè toca.

Perquè a Andorra estem veient que el català es pot defensar amb lleis, sí. Però sobretot l’hem de continuar defensant fent-lo estimable, útil i viu. I això més que de l’administració depèn de tots nosaltres. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

El català, la vàlua per aconseguir el suport andorrà

Quan parlem amb andorrans sovint ens adonem que molts d’ells encara ens veuen com a espanyols, però quan parlem de l’evolució del català, aconseguim quelcom de protagonisme i la seva visió canvia.

Observar la realitat del nostre idioma des d’Andorra, sent un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la més atractiva.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de vuit milions d'habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, encara tenim un paper clau pel simple fet de parlar català cada dia, de manera natural, i això ens dona una força extraordinària que caldria aprofitar.

Som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans, i el Principat té la clau de volta perquè hi té el gruix dels parlants. Crec, però que caldria fer pedagogia als andorrans, i de passada als catalans de la Catalunya del Nord, perquè els quedi clar que nosaltres som catalans, i pel fet d’estar sota el domini dels espanyols, a diferència d’Andorra, encara no podem legislar plenament com un estat en favor de la llengua, fet que hauria de ser prou significatiu per a captar l’atenció i el suport de tots els catalanoparlants andorrans.

Mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Cal que els andorrans facin el mateix exercici que fem des d’aquí. Que es posin en la pell dels catalans per entendre la impotència que sentim quan volem posar el nostre idioma on li pertoca tot sabent que mai podrem mentre Espanya ens governi.

La força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya pot convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat andorrà i nació catalana— continuem empenyent en la mateixa direcció, però cal que algú faci el pas i demani a Andorra més suports polítics, més humilitat i sacrifici, més generositat i suport per aconseguir l’alliberament de la nostra nació, perquè només així podrem garantir l’evolució natural del nostre idioma comú. 

Article publicat a Racó Català

El català, entre la sobirania i la pertinença a Europa

Quan parlem de l’evolució del català, sovint ens centrem en la realitat catalana. Però observar-ho des d’Andorra, un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada o regió dins de l’estat espanyol, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la atractiva.

La Llei 6/2024 andorrana n’és un bon exemple, ja que reforça l’ús del català en tots els àmbits públics i comercials. Aquesta normativa garanteix que qualsevol ciutadà sigui atès en català i que la retolació, la publicitat i els serveis professionals respectin la llengua oficial del país. També promou la integració lingüística de les persones que arriben a Andorra, generant un marc que assegura la continuïtat i vitalitat del català.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de gairebé vuit milions d’habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, la societat catalana encara té un paper clau pel simple fet de fer servir el català cada dia, de manera natural, això dona una força extraordinària a la llengua i contribueix també a reforçar-la a Andorra. Hem de ser positius i tenir clar que som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans.

“Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic”

Recentment, formacions com Junts o ERC han impulsat iniciatives per reforçar l’ús del català en àmbits com l’atenció al consumidor o la regulació de serveis, així com exigir la normalització de la llengua en judicis o a l’escola, un pas més per garantir que la llengua tingui la presència que li correspon. Però, no ens enganyem, a diferència d’Andorra, Catalunya encara no pot legislar plenament com un estat en favor de la llengua i això hauria de ser prou significatiu com per captar l’atenció de tots els catalanoparlants andorrans.

Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic, i encara menys quan de trets diferencials o identitaris es refereix. No sabem com seran les futures relacions d’Andorra amb la Unió Europea, ni si el català acabarà tenint l’oficialitat que alguns polítics espanyols diuen defensar.

El que sí que sabem tots és que la força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya podria convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat i nació— continuem empenyent en la mateixa direcció i es creen aliances entre negocis, educació, cultura, política.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Menys ajuts i més cultura de l'esforç

Si faig una cerca de notícies i reviso comentaris, piulades i comunicats de la majoria de partits polítics, m'adono que estem dinamitant, entre tots, la cultura de l'esforç. En comptes de treballar per a una autosuficiència real, el que estem creant són joves, i no tan joves, acomodats i dependents de les ajudes.

Quan t'adones que joves universitaris són més creatius per exigir ajudes que per generar oportunitats que els faci autosuficients, veus clar que estem perdent la batalla i que alguna cosa important ha de canviar a la societat en general. Ens hem acostumat a buscar ajuts externs i a esperar que algú ens resolgui les dificultats, mentre hem assenyalat uns partits polítics que han pensat més en les eleccions que en el bon funcionament de la societat. I crec que arriba el moment, ja de forma urgent, de reivindicar el valor de l'esforç propi i de l'autosuficiència.

En lloc de posar el focus en demanar ajudes constants, per a tots i per a tot, és hora de fomentar una cultura on l'esforç, la perseverança i la iniciativa personal siguin els protagonistes. Però reconec que és fàcil dir-ho des del sector privat, i molt complicat dir-ho i aplicar-ho des del sector públic.

Fomentar aquesta cultura de l'esforç no vol dir negar que hi hagi situacions on els ajuts siguin necessaris, sinó equilibrar la balança. Es tracta de recordar que moltes vegades tenim més capacitat del que creiem per tirar endavant amb els nostres propis mitjans, i que l'autonomia i l'autosuficiència són valors que ens enforteixen com a individus i com a societat.

Cal replantejar-nos què hem d'esperar de l'administració i què podem exigir als servidors públics quan han de prendre decisions que no ens afectaran només avui, sinó que determinaran el futur de la nostra societat. Als estudiants de la universitat m'agrada recordar-los que ells poden prendre les regnes del seu camí, només depèn d'ells, no dels ajuts o subvencions, que en el seu cas només haurien de ser una empenta més o un simple cop a l'esquena.

Menys ajuts i més cultura de l'esforç podria ser un lema cridaner, segur que polèmic, però que hauria d'encoratjar la gent a creure en les pròpies capacitats i a prendre les regnes del seu destí.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Quan la defensa xoca amb la sobirania

Fa us dies llegia dues notícies que semblen parlar de territoris molt diferents —una ciutat de frontera i un petit país sobirà— però que al fons comparteixen un mateix fil conductor: la tensió entre els interessos locals i la sobirania, entre la identitat pròpia i les influències externes.

Per una banda, la ciutat de la Seu d’Urgell, amb el seu alcalde Joan Barrera, afirmava amb contundència que “farem el que calgui per defensar els interessos de la Seu”. Reconeixent a aquest mateix mitjà que la pressió demogràfica i econòmica —amb treballadors que venen d’Andorra— generava una situació insostenible. 

Per altra banda, en un altre article llegia que s’ha reactivat la investigació del conegut “cas Rajoy” i la “policia patriòtica” i s’ha tramès una nova comissió rogatòria a les autoritats espanyoles, detallant presumptes delictes de falsedat de documents i coaccions d’òrgans constitucionals.

La connexió entre les dues notícies no és evident: però en tots dos casos es tracta de territoris que volen defensar alguna cosa —siguin “els interessos de la Seu” o “la sobirania andorrana” davant influències externes. 

Crec que el batlle de la Seu s’equivoca quan diu que “farà el calgui” pel seu poble. On acaba la legítima defensa dels interessos propis i on comença el risc de desatendre el bé comú? I en el cas de la sobirania, què passa quan el poder que arriba des de fora s’exerceix de facto sobre la voluntat pròpia?

En el cas de la Seu, Barrera insisteix que “cal establir una relació en què ningú exerceixi poder sobre l’altre”. Però alhora admet que la dinàmica poblacional —amb persones que treballen a Andorra i viuen a la Seu— “no és un fenomen que es pugui aturar en un tres i no res”. Així doncs, defensa la pròpia ciutat sense negar la interdependència. Aquesta dualitat és, precisament, la clau del dilema: ser actius en la defensa local, però sense tancar-se en l’egoisme territorial.

Mentrestant, a Andorra, el fet que una investigació sobre poders externs, en aquest cas l’Estat espanyol, torni a posar sobre la taula la idea que “no tot està sota control nostre” resulta inquietant. Les comissions rogatòries revelen que la sobirania no és només un concepte abstracte sinó que es pot veure minada per mecanismes de coacció o influència.

I precisament aquí és on hi ha una lliçó per a la Catalunya del 2025: si volem ser sobirans, no podem limitar-nos a reclamar el que és nostre. Cal també proclamar quina sobirania volem; una que s’ajusti només al territori i als nostres interessos immediats, o una que ens vinculi a uns principis de democràcia, transparència, interdependència i identitat compartida? La primera opció porta un discurs de tancament, de defensar els nostres perquè els altres no ens passin per sobre. La segona reconeix que vivim en un entorn global i que la força del territori s’origina també en la seva capacitat per cooperar i per afirmar-se.

Crec que serà el mixt de les dues opcions la que farà guanyar partits com Junts i Aliança Catalana en les properes eleccions. El “fer el que calgui” és una expressió potent que accepta que s’ha d’actuar amb contundència encara que molesti. Però, en mans de què? Qui defineix què cal fer? I amb quins valors? Si l’objectiu és garantir la identitat catalana, la veu pròpia i la dignitat del territori, cal que aquesta acció vagi acompanyada de responsabilitats, d’una visió que transcendeixi el curt-termini i que pensi en la comunitat ampliada de la nació catalana.

Per acabar vull apuntar que la sobirania —la veritable sobirania— no és incompatible amb les aliances, la mobilitat o la interdependència. Justament, un territori fort és aquell que pot defensar-se, però també col·laborar. I un poble que assumeix la seva condició sobirana és aquell que no té por de mirar més enllà, d’interrogar-se i d’actuar. Tant si es tracta de la Seu, d’Andorra, o la nació catalana, crec que el principi és el mateix: no només reclamar, sinó també construir.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Quan parlar català ja no és suficient

Fa pocs dies, en un viatge al nord d’Alemanya, vaig viure una escena aparentment banal, però que em va fer pensar molt en el moment que viu la nostra societat. Era al lavabo d’un establiment quan, de sobte, vaig sentir una conversa en un català impecable. En sortir, convençut que em trobaria uns nois d’origen català, em vaig sorprendre en veure tres nois d’origen marroquí i un britànic.Tots quatre parlaven català com si haguessin crescut al costat de casa meva. Em van dir que venien de Vic i que estaven de visita a Alemanya. Per curiositat, els vaig preguntar si eren catalans. Un em va respondre que sí, convençut; els altres tres van dir que no, que ells eren marroquins.

Aquella resposta em va colpir. Durant anys havíem repetit que per ser català n’hi havia prou amb parlar la llengua i sentir-se’n part. Però potser avui, a la Catalunya del 2025, això ja no és suficient. No perquè hàgim de posar condicions a ningú, sinó perquè el país —la nació— ha entrat en una fase on cal quelcom més que la llengua: cal consciència, voluntat i compromís amb el que érem, som i volem seguir sent.

En aquell instant vaig pensar en el Parlament Lliure, un projecte que he conegut recentment i que defineix molt bé aquesta idea d’identitat conscient. En l’apartat de voluntaris, el web inclou aquesta frase que em sembla clau:

“Declaro lliurement que formo part de la nació catalana, per llengua, cultura, sentiment de pertinença i voluntat política, amb independència del meu lloc de naixement o residència”.

És un text senzill però profund. Hi cap tothom que vulgui formar part de la nació catalana —tant se val d’on vingui, on visqui o quin sigui el seu origen—, però hi entra només qui vol formar-ne part. I aquesta és la gran diferència entre parlar una llengua i assumir una identitat política.

El Parlament Lliure és, de fet, una proposta que recupera l’esperit del Primer d’Octubre: aquell esperit d’acció, de dignitat i de desobediència democràtica. Neix com un projecte transversal, netament independentista, que vol construir un Parlament alternatiu capaç de forçar el compliment del mandat del 2017.

El que més m’atrau d’aquesta iniciativa és que no demana renunciar a res. Cap militant o votant de Junts, ERC, la CUP, Aliança Catalana o el Front Nacional ha de deixar de creure en el seu partit. El que proposa és una altra cosa: un espai de país, una plataforma cívica on tots aquells que volem la independència puguem treballar-hi sense sigles ni interessos electorals. 

Durant massa temps hem delegat la força del moviment independentista als partits esperant que fossin ells qui “fesin la independència”. Els anys ens han dit que el resultat és el bloqueig, la desil·lusió, la fustració i una sensació general que tot ha quedat en paraules. Doncs sembla que el Parlament Lliure vol ser el contrari d’això: una eina pràctica, organitzada des de baix, que permeti reprendre el camí cap a la sobirania real.

Per això torno a aquella escena d’Alemanya. Aquells nois que parlaven català representen, d’alguna manera, dues realitats del nostre país. D’una banda, la força integradora de la llengua i la cultura catalana, capaç d’unir persones d’orígens molt diversos. De l’altra, la fragilitat d’un sentiment nacional que, si no es nodreix d’una voluntat política compartida, corre el risc de diluir-se, i això pot ser el nostre fi com a societat.

Ser català, avui, és molt més que parlar la llengua. És entendre que formem part d’una nació sense estat, que encara no és lliure i que necessita que cadascun de nosaltres prengui partit de forma conscient. No es tracta d’excloure ningú, sinó de reconèixer que la llibertat no arribarà només per inèrcia cultural, sinó per decisió col·lectiva.

I aquesta decisió —la de voler ser catalans políticament— és la que Parlament Lliure posa damunt la taula. No com una teoria, sinó com una acció: construir, des de la ciutadania, un espai de sobirania que torni a donar sentit al mandat de l’1 d’Octubre.

Potser algun dia, si torno a sentir català des d’un lavabo d’Alemanya, ja no em sorprendrà tant saber qui el parla. Perquè potser, aleshores, la nostra nació haurà fet el pas definitiu. Mentre, observem què passa a ciutats com Vic i copiem el seu model d’ensenyament i ús del català. Vic i altres municipis són el camí a seguir pel que fa a la incorporació de nous parlants.

Article publicat a Racó Català