Nacionalitat andorrana per a catalans

Tenir passaport andorrà i un altre és possible i això obre portes a pensar noves propostes que millorin la vida a milers de ciutadans. Actualment, un acord del 2001 del Govern andorrà permet que originaris d'onze estats diferents puguin gaudir de la nacionalitat andorrana sense renunciar a la seva com la del Marroc, Israel, Cuba o Argentina, entre d'altres.

A Catalunya hi ha milions de ciutadans que no se senten espanyols i que, per tant, no se senten còmodes amb el passaport del regne d'Espanya, i a Andorra hi ha qui veu com a avantatge disposar d'una segona nacionalitat europea per poder, per exemple, estudiar a l'estranger o gaudir de més avantatges sanitaris.

Dit això, i seguint el fil de la sèrie d'articles que estic redactant últimament; per què no pensem una proposta que pugui beneficiar a part de la ciutadania catalana i a l'andorrana? Un passaport andorrà que per exemple, es faciliti a catalans que inverteixin a Andorra o que reuneixin algunes altres condicions, seria una bombolla d'oxigen per a molts.

La vida és negociació i res mai és blanc o negre. Estic segur que Andorra i Catalunya podrien trobar un encaix que beneficiés als dos veïns; per una banda, accelerant homologacions universitàries, facilitats per fer les proves PAU a la Seu d'Urgell... i per l'altra, trobar una opció perquè els catalans que ho volguessin tinguessin opcions a disposar de la nacionalitat andorrana amb algunes condicions assequibles i profitoses per ambdues parts.

Si Andorra proposés un passaport "light", amb menys avantatges que els actuals, per a catalans, creieu que no hi hauria milers de peticions?

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 
Article publicat a Racó Català

Garantir els drets lingüístics, més i millor

Cal felicitar a l’Ajuntament de Sant Cugat per haver activat la Bústia del Català, un espai on ja es poden presentar casos de vulneracions dels drets lingüístics a la ciutat.

Amb aquesta iniciativa l’Ajuntament pretén protegir el català dels abusos que a vegades es cometen en contra dels drets dels catalanoparlants. El consistori avaluarà i determinarà com actuar en cada cas, però de moment es descarta aplicar cap sanció.

No és fàcil fer un seguiment acurat, avaluar els casos i si cal, tramitar denúncies i exigir sancions. No és ni una feina agraïda ni simpàtica, però s’ha de fer i cal encoratjar a l’administració per a que impulsi mesures, que a vegades, poden semblar impopulars. L’ús del català està en perill i cal prémer l’accelerador des dels sectors de l’educació i el comerç si volem dotar-lo d’una millor salut.

Revertir l’evolució desfavorable que ens indiquen les recents enquestes és urgent. Crec que cal posar el focus a les escoles per a que els més joves usin la llengua de forma natural, però quan surten de l’escola cal que també trobin un entorn que garanteixi la utilitat i la necessitat d’emprar la llengua.

Des de fa unes setmanes tenim una eina, la Bústia del Català, que ens ha d’ajudar a comptabilitzar possibles vulneracions de drets, ara però, cal encoratjar a l’ajuntament a que no només les recopili i les analitzi, cal també sancionar a qui no respecti els catalanoparlants i seguir fent pedagogia per a que tothom entengui que la llengua dels catalans és el català, i si avui encara és una llengua viva és gràcies a milions de catalans que han lluitat per la seva supervivència tot i ser arraconada i perseguida per l’estat espanyol. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Lawfare, startups i Andorra i Catalunya caminant plegades

El que va passar a Banca Privada Andorrana és una demostració de que l’estat espanyol trepitja i no respecta res si el fi és justificat, pels seus interessos, evidentment.

L’estat espanyol va violar la sobirania d’Andorra quan va orquestrar un lawfare de manual, i dirigents de l’antic govern de Madrid, encausats per la justícia andorrana, encara la menyspreen quan fan cas omís de les comissions rogatòries.

Recentment hem pogut escoltar a l’antic CEO de BPA, Joan Pau Miquel, al Congrés espanyol declarant en relació a l’Operació Catalunya i demanant la restitució de l’honorabilitat de centenars de persones que se’ls va atacar amb les falsedats que van fer caure el banc andorrà i la seva filial a Madrid.

No és temps d’amagar el cap sota l’ala, tampoc de mirar cap a un altre costat. Andorra és sobirana i té veu internacional, cal aprofitar-ho per exigir responsabilitats. Però aquest article no pretén buscar enemics comuns, que hi són, sinó el contrari,  animar a diferents col·lectius a teixir aliances entre unes comunitats que indubtablement es complementen.

En l’àmbit econòmic, per exemple, tant Andorra com Catalunya poden ser referents internacionals en la creació d’startups i en la seva posterior consolidació com a empreses. Segons l’estudi Barcelona & Catalonia Startup Hub, la capital catalana actualment se situa en el top cinc europeu de ciutats amb més startups, i la trenta-vuitena a nivell mundial. La capital del Principat de Catalunya sembla tenir la fórmula per atraure talent; formant-lo a escoles de negocis, vivint experiències en un entorn cosmopolita i facilitant-li la tecnologia i una economia local que propicia aquest ecosistema envejable.

Per què no pensem en gran, amb una estratègia comuna que enforteixi ambdues economies mentre estudiem com els catalans podem desprendre’ns del llast espanyol? La creació de nous projectes empresarials, amb una fiscalitat com l’andorrana, podria fer de Catalunya i Andorra la zona més emprenedora i potent del sud d’Europa.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Article publicat a Racó Català 

Sant Cugat s’enfortirà amb l’annexió de Bellaterra

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és ferma i obligarà l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar els tràmits de la segregació de Bellaterra. No serà un procés ràpid, però d’aquí a uns mesos serà la Generalitat qui decidirà si Bellaterra s’annexiona definitivament a Sant Cugat. Les claus per entendre aquesta reivindicació en són moltes, passant per la connexió geogràfica, econòmica o física, fets tècnics que converteixen Bellaterra en una disfunció territorial i que haurien de servir a la Generalitat per facilitar l’annexió.  

Però des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat. La ciutadania de Bellaterra, que ja va demostrar que viu mimetitzada amb la de Sant Cugat, és majoritàriament independentista, i així ho demostren històricament els resultats de les eleccions. A les del maig del 2024, per exemple, Junts va ser el partit més votat aconseguint més del 40% de suport. La segona força més votada va ser el PSC-PSOE, però a molta distància, amb només un 15% de vots. 

A Sant Cugat li interessa l’annexió de Bellaterra per molts motius, però des del camp independentista, els centenars de vots que rebran les formacions de Junts, Esquerra, Aliança i la CUP s’hauran d’aprofitar per seguir consolidant Sant Cugat com un feu del nacionalisme independentista català. En aquest camí d’alliberament nacional ens necessitem tots, i els vots provinents de Bellaterra també han de servir per avançar en consolidar un model que ha de servir de referent per a tots els pobles del país.  

Article publicat al TOT SANT CUGAT

La via andorrana per alliberar la nació catalana

Alguns s’esveren quan plantegem una nova via per alliberar Catalunya des d’Andorra. El canvi fa por i tot el que és desconegut a vegades provoca vertigen, però crear més ponts entre Catalunya i Andorra pot ser una relació natural que enriqueixi a ambdues parts.

Tenim precedents que demostren la necessitat d’una bona entesa i en aquesta posició de superioritat institucional que ostenta Andorra, no sé per què no hi pot tenir cabuda plantejar un exercici d’empatia i solidaritat envers els cosins del Principat de Catalunya.

Podria enumerar molts arguments que agermanen catalans i andorrans, però per obrir un debat serè, lluny de romanticismes enlluernadors, crec que el que urgeix és que els polítics catalans mirin més al nord i menys a Espanya, consolidin col·laboracions i obrin espais de diàleg que ens permetin teixir una estratègia d’alliberament nacional.

Demanar un cop de mà als germans de parla andorrans no ha de ser cap sacrifici per ningú, al contrari, s’ha de buscar una entesa que permeti afavorir les dues parts, buscant la complementació sense que ningú hagi de renunciar a res.

La col·laboració amb l’aeroport de la Seu d’Urgell n’és un bon exemple. I no ens enganyem, si volem millorar la gestió i eficiència d’infraestructures com l’aeroport del Prat o el d’Andorra – La Seu d’Urgell, cal que la Generalitat n’assumeixi el control i es pensi més a donar un bon servei a Catalunya i a Andorra en comptes de treballar només per obtenir resultats econòmics per a accionistes d’Aena.

La via andorrana per alliberar la nació catalana no és una utopia, però cal parlar-ne desacomplexadament i de forma transversal si volem articular-la.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Article publicat a Racó Català

Que tornin totes...

Arran del referèndum del 2017, milers d'empreses van canviar les seves seus socials i van abandonar Catalunya. Sembla que en un primer moment no ens va afectar gaire perquè encara que es moguin les seus socials, la generació de riquesa i els treballadors de la gran majoria d'empreses es van quedar a Catalunya.

Els possibles boicots de càstig per haver marxat de Catalunya no van ajudar que les empreses reaccionessin i decidissin tornar, però el fet que Agbar o la històrica cimentera catalana, Ciments Molins, ja hagin retornat és una bona notícia que hauria d'obrir la porta a normalitzar la tornada de milers d'empreses durant aquest 2025.

Les empreses necessiten seguretat i pel seu correcte funcionament cal que polítics, treballadors i la societat en general, ens preocupem per garantir-hi l'estabilitat necessària. Encara hi ha empreses grans com Caixa Bank, Banco Sabadell, Naturgy, Abertis, Colonial, Cellnex, Applus, eDreams, Cordoniu, Occident, Bimbo... que haurien de retornar les seus socials a Catalunya, però per fer-ho caldria que clients, treballadors, polítics, veïns... ens impliquem i exigim més empatia.

Com hem de posicionar-nos en contra de l'OPA del BBVA al Banco Sabadell si aquests últims van canviar la seu social a Alacant l'octubre de 2017 i encara no han tornat? Hem de girar la truita i fer veure a les grans empreses que retornar les seus socials a Catalunya no és només una decisió simbòlica, és una declaració d'intencions que ha de generar reputació i fidelització, elements indispensables per a qualsevol empresa.

Em pregunto si l'Ajuntament de Sant Cugat ja està en contacte amb les empreses santcugatenques que han canviat les seus aquests últims anys. Sempre és un bon moment per dialogar, negociar i empatitzar en favor de la tornada, i aquest 2025 podria ser un dels objectius a assolir.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Clam per una nova estratègia de país: Principat d’Andorra - Catalunya

Si seguim el dia a dia de la política catalana ens adonem que està plena de contradiccions i que la ciutadania ja ens hi hem acostumat. L’últim exemple el veiem quan els suports d’ERC o Junts al Congreso decanten aliances que no només afecten als catalans, també afecten a tots els ciutadans de la resta de l’estat espanyol.

Hem assumit que els partits independentistes que operen des de Madrid treballen amb una òptica catalana, defensant els interessos dels ciutadans de Catalunya, però les seves decisions també són importants per a milions de ciutadans que políticament ni ens va ni ens venen, ja que no formen part de la nostra estratègia de país.

Faig aquesta reflexió perquè la majoria de independentistes hem assumit que la independència la farem, però no d’un dia per l’altre. I anar guanyant autonomia i ampliant competències mentre cuidem la base nacional és un camí, però no ha de ser l’únic.

Si ens posem en la pell d’un espanyol que viu a Espanya; què deu pensar de les ingerències constants que els partits independentistes els generen en la política del seu país? Pensem-hi, i si ho sospitem, per què no fer el mateix en la política d’un estat veí com el d’Andorra?

L’estratègia d’anar guanyant competències per Catalunya des d’Espanya ens porta a un final incert que a llarg termini es pot convertir en desànim i la conseqüent pèrdua de qualsevol aspiració separatista. Però Catalunya és un país d’emprenedors i encara estem a temps d’explorar noves vies. Amb imaginació, amb paciència, sent constants i mantenint el nostre esperit. Crec que una estratègia de país pot passar pel principat d’Andorra, treballant amb òptica catalana i amb un objectiu inequívoc d’alliberar la nació catalana.

Aquesta proposta no respon a cap clam per a que Andorra ocupi Catalunya ni altres propostes que de forma intermitent es viralitzen per les xarxes socials. És però una proposta per a seguir buscant més sortides, creant noves estratègies que ens portin a l’objectiu final.

Res és impossible, però per assolir objectius calen estratègies. I no és impossible que independentistes catalans formin part de partits andorrans. I tampoc és impossible que aquests acabin ostentant càrrecs importants al país i que puguin estimular una relació diferent entre Andorra i Catalunya. No és impossible estrènyer llaços entre andorrans i catalans, ni pensar estratègies comunes per enfortir-nos mútuament.

El passat entre Andorra i Catalunya ens uneix, la llengua és un eix vertebrador inequívoc i està clar que impulsar la separació des d’un estat com l’andorrà permetria negociar des d’un altre nivell de relació. Ens hi posem i construïm el Principat d’Andorra – Catalunya?

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra
Article publicat a Racó Català 

Algú ha d'empènyer

A ningú se li escapa que el preu de l'habitatge a Sant Cugat és alt, per algunes butxaques molt alt, i que segons el Centre d'Estudis d'Opinió, l'habitatge ja és el principal problema del conjunt dels catalans. Fa uns dies, el Sindicat de Llogaters va organitzar una manifestació històrica a Barcelona. Es volien reivindicar moltes coses, però la principal era rebaixar el preu dels lloguers en un 50% i anunciar una possible "vaga de lloguers" on s'animaria a impagar de forma massiva els lloguers d'habitatges.

Això últim, a banda de col·lapsar els jutjats, perquè els llogaters no tenen dret a cap negociació col·lectiva, demostra cap a on anem. La nostra societat, en general, es troba en un punt on es desautoritza la cultura de l'esforç i moltes de les lícites reivindicacions s'acaben amb amenaces.

Algú ha d'empènyer en la bona direcció. En la direcció que va situar el nostre país al capdavant, on l'esforç, l'estalvi i les bones inversions produïen admiració en comptes de desafecció. Que un treballador hereti un pis i el llogui, que un empresari inverteixi en pisos, encara que siguin turístics, que un emprenedor generi riquesa a costa del turisme o que un ciutadà qualsevol vulgui empènyer per construir una societat més rica, sí, enriquint-se ell també, hauria de ser motiu d'aplaudiment i no se li hauria de frenar.

Tenim problemes d'habitatges. En necessitem més i tenim el sistema organitzat perquè les constructores, les immobiliàries, els bancs i l'administració ens donin resposta. L'aprofitarem o seguirem en la cultura negativa de la derrota i l'empetitiment? Si ho volem tot, primer hem d'arremangar-nos, ajustar-nos el cinturó i empènyer mentre premem les dents.

Article publicat al TOT SANT CUGAT