Que tornin totes...

Arran del referèndum del 2017, milers d'empreses van canviar les seves seus socials i van abandonar Catalunya. Sembla que en un primer moment no ens va afectar gaire perquè encara que es moguin les seus socials, la generació de riquesa i els treballadors de la gran majoria d'empreses es van quedar a Catalunya.

Els possibles boicots de càstig per haver marxat de Catalunya no van ajudar que les empreses reaccionessin i decidissin tornar, però el fet que Agbar o la històrica cimentera catalana, Ciments Molins, ja hagin retornat és una bona notícia que hauria d'obrir la porta a normalitzar la tornada de milers d'empreses durant aquest 2025.

Les empreses necessiten seguretat i pel seu correcte funcionament cal que polítics, treballadors i la societat en general, ens preocupem per garantir-hi l'estabilitat necessària. Encara hi ha empreses grans com Caixa Bank, Banco Sabadell, Naturgy, Abertis, Colonial, Cellnex, Applus, eDreams, Cordoniu, Occident, Bimbo... que haurien de retornar les seus socials a Catalunya, però per fer-ho caldria que clients, treballadors, polítics, veïns... ens impliquem i exigim més empatia.

Com hem de posicionar-nos en contra de l'OPA del BBVA al Banco Sabadell si aquests últims van canviar la seu social a Alacant l'octubre de 2017 i encara no han tornat? Hem de girar la truita i fer veure a les grans empreses que retornar les seus socials a Catalunya no és només una decisió simbòlica, és una declaració d'intencions que ha de generar reputació i fidelització, elements indispensables per a qualsevol empresa.

Em pregunto si l'Ajuntament de Sant Cugat ja està en contacte amb les empreses santcugatenques que han canviat les seus aquests últims anys. Sempre és un bon moment per dialogar, negociar i empatitzar en favor de la tornada, i aquest 2025 podria ser un dels objectius a assolir.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Clam per una nova estratègia de país: Principat d’Andorra - Catalunya

Si seguim el dia a dia de la política catalana ens adonem que està plena de contradiccions i que la ciutadania ja ens hi hem acostumat. L’últim exemple el veiem quan els suports d’ERC o Junts al Congreso decanten aliances que no només afecten als catalans, també afecten a tots els ciutadans de la resta de l’estat espanyol.

Hem assumit que els partits independentistes que operen des de Madrid treballen amb una òptica catalana, defensant els interessos dels ciutadans de Catalunya, però les seves decisions també són importants per a milions de ciutadans que políticament ni ens va ni ens venen, ja que no formen part de la nostra estratègia de país.

Faig aquesta reflexió perquè la majoria de independentistes hem assumit que la independència la farem, però no d’un dia per l’altre. I anar guanyant autonomia i ampliant competències mentre cuidem la base nacional és un camí, però no ha de ser l’únic.

Si ens posem en la pell d’un espanyol que viu a Espanya; què deu pensar de les ingerències constants que els partits independentistes els generen en la política del seu país? Pensem-hi, i si ho sospitem, per què no fer el mateix en la política d’un estat veí com el d’Andorra?

L’estratègia d’anar guanyant competències per Catalunya des d’Espanya ens porta a un final incert que a llarg termini es pot convertir en desànim i la conseqüent pèrdua de qualsevol aspiració separatista. Però Catalunya és un país d’emprenedors i encara estem a temps d’explorar noves vies. Amb imaginació, amb paciència, sent constants i mantenint el nostre esperit. Crec que una estratègia de país pot passar pel principat d’Andorra, treballant amb òptica catalana i amb un objectiu inequívoc d’alliberar la nació catalana.

Aquesta proposta no respon a cap clam per a que Andorra ocupi Catalunya ni altres propostes que de forma intermitent es viralitzen per les xarxes socials. És però una proposta per a seguir buscant més sortides, creant noves estratègies que ens portin a l’objectiu final.

Res és impossible, però per assolir objectius calen estratègies. I no és impossible que independentistes catalans formin part de partits andorrans. I tampoc és impossible que aquests acabin ostentant càrrecs importants al país i que puguin estimular una relació diferent entre Andorra i Catalunya. No és impossible estrènyer llaços entre andorrans i catalans, ni pensar estratègies comunes per enfortir-nos mútuament.

El passat entre Andorra i Catalunya ens uneix, la llengua és un eix vertebrador inequívoc i està clar que impulsar la separació des d’un estat com l’andorrà permetria negociar des d’un altre nivell de relació. Ens hi posem i construïm el Principat d’Andorra – Catalunya?

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra
Article publicat a Racó Català