21 d’octubre del 2025

Quan la política perd l'educació

Hi ha una línia molt fina entre el carisma i la manca de respecte. I massa sovint, els líders actuals la trepitgen amb una alegria preocupant. La política, que hauria de ser l'espai de la paraula mesurada, del diàleg serè i del respecte institucional, s'ha convertit en un espectacle mediàtic més. Ho veiem quan criden i s'assenyalen al Congreso dels espanyols, però també quan s'aplaudeixen i es trepitgen els polítics de casa al Parlament. Internacionalment, aquesta deriva també és preocupant, i el cas del president nord-americà Donald Trump n'és el màxim exponent: un cap d'estat que confon la tribuna amb un plató i la diplomàcia amb la fanfarroneria.

En la seva recent aparició pública a Egipte, concretament amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, Trump no va dubtar a llençar-li floretes en to paternalista, ni a burlar-se del moviment #MeToo, com si el respecte fos un luxe prescindible. I davant d'això, què van fer els dirigents europeus que buscaven la foto històrica rere Trump? Somriure, esquivar la mirada o, fins i tot, seguir-li el joc. La foto del president dels espanyols, Pedro Sánchez, amb Trump signant l'acord de pau per Gaza és el darrer exemple d'una escena on el decorat sembla més important que el contingut.

Però aquesta manera de fer no és banal. Quan el president dels Estats Units, qui hauria de ser referent mundial, banalitza la diplomàcia i converteix la política en un xou personal, envia un missatge nociu arreu del món; que l'arrogància, la burla i el protagonisme individual poden substituir l'educació, la discreció i la solidesa moral. I això és un mal favor per a tots.

Europa hauria de recordar d'on ve. De la Il·lustració, del pensament crític, del respecte a la paraula donada i a les formes. La política no hauria de ser una conversa de bar de barri baix, ni els presidents uns còmics d'improvisació. Si Trump ha convertit la política internacional en un espectacle, el que cal és que els altres caps d'estat sàpiguen parar-li els peus i posar-lo, a mesura del que puguin, al seu lloc.

Catalunya hauria de tenir veu en aquest taulell internacional, però mentre no hi tenim espai, preparem als nostres polítics i exigim-los com han de representar-nos a tots. Que no confonguin mai la cordialitat amb la submissió, i que puguem avançar cap a un món on els líders inspirin respecte, no rialles i simples aplaudiments.

Article publicat a Racó Català

6 d’octubre del 2025

Andorra parla i Catalunya s’hi inspira

Catalunya i Andorra comparteixen molt més que la llengua. Compartim història, cultura i anys de relació entre les dues societats. Per això, quan Andorra parla als escenaris internacionals, molts catalans escoltem amb interès. En les darreres setmanes, el govern andorrà ha posat en relleu que Andorra no és un Estat fantasma: té veu, té criteri i està disposat a fer-se escoltar, tot i les limitacions inherents a la seva mida i les seves circumstàncies.

Andorra, en paraules de la ministra Imma Tor, es compromet a reconèixer l’Estat de Palestina, però amb condicions estrictes: l’alliberament dels ostatges, el desarmament de Hamàs i la formació d’un govern palestí sense la seva participació. Altres països, alguns amb menys criteri i principis, han seguit camins ben diferents dels andorrans, però Andorra, que sempre ha reivindicat que la seva neutralitat no sigui sinònim de passivitat, s’ha posicionat amb fermesa envers el conflicte entre Israel i Palestina.

En una entrevista recollida a aquest mitjà, la ministra Tor deia que Andorra no pot restar indiferent davant conflictes de gran envergadura, com els que passen a Gaza o Ucraïna. Que un país petit manifesti aquesta disposició és important: demostra que la grandària no determina la rellevància moral ni política. I Andorra, agradi més o menys, es posiciona com un actor que no només respon a pressions exteriors, sinó que té voluntat pròpia i pren les seves decisions.

I estimats lectors del nord, no sabeu l’enveja sana que a molts catalans ens fa precisament aquest fet. Existir, tenir veu i poder influir al món sencer, sense filtres, sense barreres ni complexos. Som molts els catalans que reconeixem i donem suport a Andorra. Perquè, si alguna cosa compartim, és la recerca de veu i reconeixement. Molts catalans somniem en el que precisament Andorra exerceix amb naturalitat, tenir i ser veu internacional. Això n’és un simple exemple, però clar, que demostra que sí que es pot participar, sí que es pot actuar, sí que es pot influir, tot i no tenir la grandària d’una gran potència.

En aquest article no pretenc mostrar-me a favor o en contra de les decisions que pugui prendre el govern andorrà. Per alguns les condicions del reconeixement de Palestina poden ser massa estrictes, i potser alguns voldrien un reconeixement amb menys dilacions. Però això no ha de fer que ignorem el valor del què ja està fent Andorra com a estat; actuar i mostrar que no es conforma amb el silenci ni es deixa portar pel corrent o la influència d’altres estats veïns.

Molts catalans que veiem Andorra com un aliat natural, amb qui ja compartim esforços culturals i polítics, només podem reconèixer i animar la seva presència constant en l’escena internacional. La geopolítica importa, i tard o d’hora Catalunya haurà de poder establir contactes diplomàtics amb sentit, al nivell que li correspon com a nació i seguint els passos d’Andorra. Però temps al temps, fins que arribi aquest moment, el que ja podem començar a fer és el que tenim més a l’abast: estimular la col·laboració entre empreses catalanes i andorranes, per exemple.

Actualment, Barcelona disposa d’un ecosistema potentíssim en innovació, tecnologia, cultura i serveis, i Andorra té la necessitat d’obrir-se pas en els mercats més propers i naturals, que no són altres que els de Catalunya. Fer créixer aquests vincles és preparar el futur: un futur on la veu catalana també pugui comptar en el tauler internacional. Perquè mentre Andorra parla al món, Catalunya escolta i s’hi inspira.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

1 d’octubre del 2025

Una OPA que ens afecta a tots

L'oferta pública d'adquisició (OPA) del BBVA sobre el Banc Sabadell podia semblar un assumpte de grans despatxos, però a Sant Cugat ens afecta directament a tots. No només perquè la seu corporativa del Banc Sabadell és a la nostra ciutat, sinó perquè centenars de santcugatencs hi treballen i perquè el banc forma part activa del nostre teixit econòmic i social.

Finalment, el BBVA ha fracassat en l’OPA al Banc Sabadell i no ha arribat ni al 26% del capital, un percentatge molt inferior al mínim necessari per assolir el seu control.

El Banc Sabadell no és només una entitat financera, és un actor local compromès amb l'economia del Vallès, i també del país. Per exemple, des de fa anys que patrocina Sant Cugat Empresarial, el principal lobby econòmic del nostre territori, i ha donat suport a moltes iniciatives empresarials i socials de proximitat. Aquesta implicació ha ajudat a consolidar Sant Cugat com un dels pols econòmics més potents de la nostra nació.

Si el banc acabava integrant-se dins del BBVA, el risc de perdre la mirada local era evident, s’hauria diluït en una estructura centralitzada, amb un altre accent, amb menys sensibilitat cap a les necessitats de les empreses i treballadors d'aquí.

Per això, cal aplaudir que accionistes, institucions i teixit empresarial hagin fet pinya i hagin estat amatents durant tots aquests mesos, reclamant garanties, transparència i compromís amb el territori. Perquè darrere de cada fusió hi ha molts llocs de feina, projectes i identitats locals que mereixen ser defensats i explicats detingudament.

Aquesta OPA no era només una operació financera. Era també una qüestió de model econòmic i d'arrelament. Sant Cugat, com a poble amb vocació empresarial i orgull de capital emprenedora, no podia restar-ne al marge.

Article publicat al TOT SANT CUGAT