Quan la defensa xoca amb la sobirania

Fa us dies llegia dues notícies que semblen parlar de territoris molt diferents —una ciutat de frontera i un petit país sobirà— però que al fons comparteixen un mateix fil conductor: la tensió entre els interessos locals i la sobirania, entre la identitat pròpia i les influències externes.

Per una banda, la ciutat de la Seu d’Urgell, amb el seu alcalde Joan Barrera, afirmava amb contundència que “farem el que calgui per defensar els interessos de la Seu”. Reconeixent a aquest mateix mitjà que la pressió demogràfica i econòmica —amb treballadors que venen d’Andorra— generava una situació insostenible. 

Per altra banda, en un altre article llegia que s’ha reactivat la investigació del conegut “cas Rajoy” i la “policia patriòtica” i s’ha tramès una nova comissió rogatòria a les autoritats espanyoles, detallant presumptes delictes de falsedat de documents i coaccions d’òrgans constitucionals.

La connexió entre les dues notícies no és evident: però en tots dos casos es tracta de territoris que volen defensar alguna cosa —siguin “els interessos de la Seu” o “la sobirania andorrana” davant influències externes. 

Crec que el batlle de la Seu s’equivoca quan diu que “farà el calgui” pel seu poble. On acaba la legítima defensa dels interessos propis i on comença el risc de desatendre el bé comú? I en el cas de la sobirania, què passa quan el poder que arriba des de fora s’exerceix de facto sobre la voluntat pròpia?

En el cas de la Seu, Barrera insisteix que “cal establir una relació en què ningú exerceixi poder sobre l’altre”. Però alhora admet que la dinàmica poblacional —amb persones que treballen a Andorra i viuen a la Seu— “no és un fenomen que es pugui aturar en un tres i no res”. Així doncs, defensa la pròpia ciutat sense negar la interdependència. Aquesta dualitat és, precisament, la clau del dilema: ser actius en la defensa local, però sense tancar-se en l’egoisme territorial.

Mentrestant, a Andorra, el fet que una investigació sobre poders externs, en aquest cas l’Estat espanyol, torni a posar sobre la taula la idea que “no tot està sota control nostre” resulta inquietant. Les comissions rogatòries revelen que la sobirania no és només un concepte abstracte sinó que es pot veure minada per mecanismes de coacció o influència.

I precisament aquí és on hi ha una lliçó per a la Catalunya del 2025: si volem ser sobirans, no podem limitar-nos a reclamar el que és nostre. Cal també proclamar quina sobirania volem; una que s’ajusti només al territori i als nostres interessos immediats, o una que ens vinculi a uns principis de democràcia, transparència, interdependència i identitat compartida? La primera opció porta un discurs de tancament, de defensar els nostres perquè els altres no ens passin per sobre. La segona reconeix que vivim en un entorn global i que la força del territori s’origina també en la seva capacitat per cooperar i per afirmar-se.

Crec que serà el mixt de les dues opcions la que farà guanyar partits com Junts i Aliança Catalana en les properes eleccions. El “fer el que calgui” és una expressió potent que accepta que s’ha d’actuar amb contundència encara que molesti. Però, en mans de què? Qui defineix què cal fer? I amb quins valors? Si l’objectiu és garantir la identitat catalana, la veu pròpia i la dignitat del territori, cal que aquesta acció vagi acompanyada de responsabilitats, d’una visió que transcendeixi el curt-termini i que pensi en la comunitat ampliada de la nació catalana.

Per acabar vull apuntar que la sobirania —la veritable sobirania— no és incompatible amb les aliances, la mobilitat o la interdependència. Justament, un territori fort és aquell que pot defensar-se, però també col·laborar. I un poble que assumeix la seva condició sobirana és aquell que no té por de mirar més enllà, d’interrogar-se i d’actuar. Tant si es tracta de la Seu, d’Andorra, o la nació catalana, crec que el principi és el mateix: no només reclamar, sinó també construir.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Quan parlar català ja no és suficient

Fa pocs dies, en un viatge al nord d’Alemanya, vaig viure una escena aparentment banal, però que em va fer pensar molt en el moment que viu la nostra societat. Era al lavabo d’un establiment quan, de sobte, vaig sentir una conversa en un català impecable. En sortir, convençut que em trobaria uns nois d’origen català, em vaig sorprendre en veure tres nois d’origen marroquí i un britànic.Tots quatre parlaven català com si haguessin crescut al costat de casa meva. Em van dir que venien de Vic i que estaven de visita a Alemanya. Per curiositat, els vaig preguntar si eren catalans. Un em va respondre que sí, convençut; els altres tres van dir que no, que ells eren marroquins.

Aquella resposta em va colpir. Durant anys havíem repetit que per ser català n’hi havia prou amb parlar la llengua i sentir-se’n part. Però potser avui, a la Catalunya del 2025, això ja no és suficient. No perquè hàgim de posar condicions a ningú, sinó perquè el país —la nació— ha entrat en una fase on cal quelcom més que la llengua: cal consciència, voluntat i compromís amb el que érem, som i volem seguir sent.

En aquell instant vaig pensar en el Parlament Lliure, un projecte que he conegut recentment i que defineix molt bé aquesta idea d’identitat conscient. En l’apartat de voluntaris, el web inclou aquesta frase que em sembla clau:

“Declaro lliurement que formo part de la nació catalana, per llengua, cultura, sentiment de pertinença i voluntat política, amb independència del meu lloc de naixement o residència”.

És un text senzill però profund. Hi cap tothom que vulgui formar part de la nació catalana —tant se val d’on vingui, on visqui o quin sigui el seu origen—, però hi entra només qui vol formar-ne part. I aquesta és la gran diferència entre parlar una llengua i assumir una identitat política.

El Parlament Lliure és, de fet, una proposta que recupera l’esperit del Primer d’Octubre: aquell esperit d’acció, de dignitat i de desobediència democràtica. Neix com un projecte transversal, netament independentista, que vol construir un Parlament alternatiu capaç de forçar el compliment del mandat del 2017.

El que més m’atrau d’aquesta iniciativa és que no demana renunciar a res. Cap militant o votant de Junts, ERC, la CUP, Aliança Catalana o el Front Nacional ha de deixar de creure en el seu partit. El que proposa és una altra cosa: un espai de país, una plataforma cívica on tots aquells que volem la independència puguem treballar-hi sense sigles ni interessos electorals. 

Durant massa temps hem delegat la força del moviment independentista als partits esperant que fossin ells qui “fesin la independència”. Els anys ens han dit que el resultat és el bloqueig, la desil·lusió, la fustració i una sensació general que tot ha quedat en paraules. Doncs sembla que el Parlament Lliure vol ser el contrari d’això: una eina pràctica, organitzada des de baix, que permeti reprendre el camí cap a la sobirania real.

Per això torno a aquella escena d’Alemanya. Aquells nois que parlaven català representen, d’alguna manera, dues realitats del nostre país. D’una banda, la força integradora de la llengua i la cultura catalana, capaç d’unir persones d’orígens molt diversos. De l’altra, la fragilitat d’un sentiment nacional que, si no es nodreix d’una voluntat política compartida, corre el risc de diluir-se, i això pot ser el nostre fi com a societat.

Ser català, avui, és molt més que parlar la llengua. És entendre que formem part d’una nació sense estat, que encara no és lliure i que necessita que cadascun de nosaltres prengui partit de forma conscient. No es tracta d’excloure ningú, sinó de reconèixer que la llibertat no arribarà només per inèrcia cultural, sinó per decisió col·lectiva.

I aquesta decisió —la de voler ser catalans políticament— és la que Parlament Lliure posa damunt la taula. No com una teoria, sinó com una acció: construir, des de la ciutadania, un espai de sobirania que torni a donar sentit al mandat de l’1 d’Octubre.

Potser algun dia, si torno a sentir català des d’un lavabo d’Alemanya, ja no em sorprendrà tant saber qui el parla. Perquè potser, aleshores, la nostra nació haurà fet el pas definitiu. Mentre, observem què passa a ciutats com Vic i copiem el seu model d’ensenyament i ús del català. Vic i altres municipis són el camí a seguir pel que fa a la incorporació de nous parlants.

Article publicat a Racó Català 

Sant Cugat és el motor silenciós de l’economia catalana

Quan moltes ciutats busquen receptes per reactivar la seva economia, Sant Cugat del Vallès sembla que ja ha trobat la fórmula: treballar, innovar i sumar complicitats. Amb la taxa d’atur més baixa de Catalunya (5,04%) i una de les millors de tot l’Estat, el nostre poble s’ha convertit en un exemple de com es pot créixer sense perdre identitat ni qualitat de vida.

Les dades no enganyen i cal felicitar-nos. Sant Cugat és des de fa dècades un municipi amb ocupació de valor afegit, un teixit empresarial divers i un ecosistema d’start-ups que ja la situen com el segon gran pol d’innovació del país, només per darrere de la nostra capital, Barcelona. Aquí hi conviuen multinacionals, pimes i molts emprenedors amb projectes joves que volen canviar el món. Aquesta combinació de talent, coneixement i oportunitats no és fruit de l’atzar, sinó d’anys de planificació i d’un compromís real entre l’administració i l’empresa.

L’Ajuntament actual i Sant Cugat Empresarial, per exemple, ho han entès i per això estan impulsant el projecte BIVA, una iniciativa que pretén projectar la ciutat al mapa internacional de la innovació. Amb BIVA, Sant Cugat no només mira cap endins, sobretot està mirant cap al futur, amb ambició i amb una clara mirada global.

I mentre aquí es treballa de debò per construir país, des de Sant Cugat i mirant cap al resta del mós, alguns partits espanyolistes com el PSOE i el PP semblen més preocupats per fer-se fotos o exigir la tornada dels funcionaris espanyols que renoven DNIs i passaports. Uns pensen en economia, talent i futur; els altres segueixen pensant en espanyolitzar-nos, en ocupar més cadires i titulars.

Avui queda clar que Sant Cugat no necessita permisos per liderar. Ja ho està fent cada dia, amb fets, i el país sencer hi surt guanyant. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT