El populisme de Lluís Recoder

A Sant Cugat del Vallès fa anys que tenim un problema, una colla de veïns volen edificar els terrenys que freguen Collserola. Entitats ecologistes, despistats i l’ajuntament convergent sempre s’hi han oposat, l’alcalde sempre ha fet tot el possible per no arribar a cap acord. Ni canvi de terreny, ni expropiació ni voluntat d’entesa.

En aquesta ciutat, l’alcalde Lluís Recoder s’havia convertit en un defensor de la natura. Donava l’esquena a les grues i a tota aquella gent que anomenen especuladors. Recoder estimava el camp i li prometia amor etern. L'alcalde tenia credibilitat, milers de ciutadans respiraven pensant que el seu batlle protegia aquells terrenys privats que tantes vegades trepitjaven impunement sense topar amb tanques ni altres impediments propis de la propietat privada. Camps de lleure privats, però d’us públic!

El ciutadà caminava pel camp, a vegades hi corria o hi sortia en bici. Després escoltava les paraules de l’alcalde Recoder que assegurava protegir l’espai verd de Torre Negra, deia que la resguardaria de l’amenaça constructora i d’altres perills. El ciutadà respirava tranquil i en Recoder assegurava molts votants.

Un dia però el ciutadà va obrir el diari i va assabentar-se que l’esposa de l’alcalde de Sant Cugat, Anna Maria Lloveras, era sòcia de l’empresa Hakerson International, empresa propietària de l’última zona agrícola de l’Hospitalet i que preveu la construcció de vuit torres d’oficines, un hotel i diversos edificis comercials. En aquests camps avui hi ha dues masies i camp d’horta.

El ciutadà va tancar el diari, va mirar per la finestra cap al verd i va exclamar; Populisme barato! Mentre Recoder protegia Torre Negra la seva dona intentava construir uns terrenys agrícoles a l'Hospitalet.

Arronsar-se a la crisi automobilística?

Per afrontar la crisi del sector de l’automòbil es poden fer dues coses, arronsar-se de cap a peus i plegar, o buscar els recursos necessaris per oferir quelcom útil i amb molta sortida.

Avui la situació a Catalunya no és millor que la dels EEUU on les companyies més grans cauen a la borsa i les vendes decauen estrepitosament. Però si observem el que tenim a casa, veiem dues realitats ben diferents. Posem per exemple el cas de SEAT i NISSAN. Les dues empreses treballen des de fa anys a les nostres terres. Acollint mà d’obra i cercant compradors s’han implantat i han enriquit el país. Ara les dues empreses veuen com decauen les vendes, com s’incrementen el sous dels seus treballadors i fins i tot, veuen com costa més portar peces des de l’estranger a les seves fàbriques catalanes.

Bé doncs, mentre NISSAN presenta l’ERO per reduir la plantilla al·legant que el repunt de l’absentisme i els alts costos laborals de la planta de la Zona Franca els obliguen a reduir la plantilla, SEAT no s’ha arronsat i ha buscat la manera de plantar cara a la crisi fabricant un nou cotxe, una berlina amb la mateixa estructura que l’Audi A4 però amb un cost de vint i pocs mil euros i produït a casa, a la planta de Martorell.

Aquests dies a l’IESE Business School estan duent a terme una trobada d’empresaris del sector de l’automoció, una trobada on es debat si les empreses del sector estan considerant els canvis que viu el mercat, i si estan redissenyant les seves estratègies. Paradoxalment, mentre SEAT hi participa i mostra el seu nou producte per fer front a la crisi (el nou berlina Exeo), NISSAN no s’hi deixa veure el pel i amenaça que si no redueix la plantilla correran el risc “de no continuïtat de l’activitat el 2012”.

Aquestes són dues maneres diferents d’afrontar la crisi.

Article publicat a les Cartes dels Lectors del diari La Vanguardia el 19 de novembre del 2008

Quatre anys a la presó per no deixar dormir

Fa una setmana va entrar a la presó de Brians I en Dionisio Mestre, el propietari d’un local d’oci de Barcelona que se l’ha condemnat per que el seu local feia massa soroll.

Mestre ha ingressat a Brians per complir la condemna de quatre anys de presó que el març del 2006 se li va imposar per part de l’Audiència de Barcelona. El seu delicte, atemptar contra el medi ambient, concretament en la modalitat de contaminació acústica. A més del ingrés, Mestre ha hagut de pagar 22.000 euros als quatre veïns perjudicats pel soroll.

L’estimada Manuela Mañoso, veïna del local i devota de les llargues nits de silenci, va denunciar en Dionisio per que per les nits no podia dormir. De la mateixa manera, en Jerónimo Segura va denunciar al propietari del local d’oci al·legant que el soroll provinent del local no permetia “que pogués dormir a casa meva”.

Per desgràcia ni la Manuela ni en Jerónimo sabien de l’existència dels taps de cera per les orelles, ni de les finestres de doble vidre, ni d’humanitat ni de decència. Encara avui no saben que les persones són persones abans que res.

En Dionisio Mestre complirà una sentència pionera de l’Audiència de Barcelona, una sentència que va estar confirmada el 2007 pel Tribunal Suprem i que demostra que la justícia d’aquest estat és un desastre.

Mentre milers d’agressors, lladres i violadors passegen pel carrer, en Dionisio Mestre estarà tancat a la presó. Creuen de veritat que aquest home mereix que li arruïnin la vida per les molèsties ocasionades als veïns del local, no existeix cap pena menys dràstica? Doncs que tanquin també als conductors del camió de les escombraries!