24 de març del 2026

Sánchez és, clarament, una oportunitat per Catalunya

La política internacional té una característica curiosa, sovint, sense esperar-ho, ens posa al descobert les febleses del govern espanyol. I això és exactament el que està passant amb Pedro Sánchez aquestes últimes setmanes.

Fa dies que acumulem diversos episodis que mostren fins a quin punt l’Estat espanyol viu una etapa d’inestabilitat política i diplomàtica que els i ens condemna a tots. D’una banda, la tensió amb els Estats Units va fer evident la feblesa que tot ho fa trontollar quan el president nord-americà, Donald Trump, acusa obertament el govern espanyol de “no cooperar en absolut” i insinua fins i tot la possibilitat de tallar el comerç amb Espanya.

Per una altra banda, la situació geopolítica internacional tampoc ajuda, o sí. Els atacs a vaixells petroliers al golf Pèrsic i la tensió al pas estratègic de l’estret d’Ormuz han tornat a disparar el preu del petroli, que s’acosta novament als 100 dòlars per barril. Aquest corredor energètic és clau perquè hi circula prop del 20% del petroli mundial, de manera que qualsevol interrupció pot generar una crisi econòmica global.

En aquest context de tensió internacional i incertesa econòmica, el govern de Sánchez apareix cada vegada més feble. Fent amics i enemics on no toca.

El seu desgast és la nostra oportunitat

Pedro Sánchez governa l’Estat espanyol en un equilibri polític extremadament precari. La seva majoria parlamentària depèn d’una combinació complexa de partits amb interessos molt diferents, sovint contradictoris que es mantenen a cop de talonari, o millor dit, sota xantatge.

Aquest model pot funcionar durant un temps, però a llarg termini genera una sensació permanent d’inestabilitat totalment insostenible. Cada crisi internacional, cada tensió diplomàtica o cada problema econòmic es converteix en una nova prova de resistència per a l’executiu espanyol. I això també té conseqüències per al nostre país.

Durant anys, una part important del catalanisme polític va apostar per la via del diàleg amb el govern espanyol. La idea era clara; si a Madrid hi havia un govern progressista, potser seria possible avançar cap a una resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Potser seria possible negociar i explicar que la nostra independència és simplement una cosa que va de democràcia.

La realitat, com tots sabem, ha estat una altra. La mentalitat imperialista dels espanyols, siguin de drets o d’esquerres, progressistes o conservadors, els inhabilita qualsevol reflexió que pugui traduir-se amb una pèrdua de territori.

Ni l’amnistia ha resolt el problema de fons ni l’Estat espanyol ha mostrat cap voluntat real de repensar el model territorial. La lògica centralista continua intacta i les estructures de poder de l’Estat continuen funcionant amb la mateixa mentalitat de sempre. I mentre, a casa, un govern socialista té com a missió adormir el país i perpetuar a les institucions el “qui dia passa, any empeny”.

La crisi ha de ser una oportunitat

Per això, paradoxalment, la debilitat actual del govern espanyol hauria d’obrir una finestra d’oportunitat per a Catalunya. Igual que al sector empresarial les crisis sovint són oportunitats per replantejar estratègies, a l’esfera política la crisi espanyola ha de ser la nostra oportunitat per despertar el país i desmarcar-nos de la penúria a què ens condemna l’Estat espanyol.

Recentment, estem observant que quan un govern entra en fase de desgast polític, el mapa polític es torna més fluid. Les majories es trenquen, els aliats canvien i les eleccions es converteixen en una possibilitat real. A Catalunya això podria traduir-se en un escenari polític completament diferent del que tenim avui.

El govern actual de la Generalitat depèn de l’equilibri polític de Madrid. Però si el govern de Sánchez entra en crisi, també pot entrar en crisi tot l’ecosistema polític que l’aixopluga.

Ens cal tornar a decidir el rumb del país

Unes noves eleccions catalanes podrien reconfigurar el mapa polític del país. No necessàriament per tornar exactament al mateix escenari que el 2017, però sí per recuperar una majoria clarament catalanista o independentista que ens permeti repensar el nostre futur amb ambició.

El país ha canviat molt en aquests anys. L’independentisme ha passat per moments d’eufòria, de frustració i de desorientació. Però el sentiment de fons continua existint igual de ferm. Una part molt important de la societat catalana considera que el projecte polític de Catalunya no pot dependre permanentment de les decisions de Madrid, i això ja no només ho veiem els independentistes. La crisi de Rodalies també ha servit perquè els votants de polítics incompetents vegin que és necessari el canvi.

Quan Washington i Madrid es barallen, quan el petroli puja per tensions al golf Pèrsic o quan la política espanyola entra en crisi, Catalunya queda atrapada dins d’una estructura estatal que no ha escollit lliurement. I aquest és el punt d’inflexió que hauria de permetre’ns eixamplar la base.

Desmarcar-se d’Espanya o morir ofegats

Fins quan podem aguantar l’espoli fiscal, fins quan podem mirar passivament la decadència on ens condemnen?

Catalunya és una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa. Té un teixit empresarial potent, una societat civil activa i una tradició pròpia apreciada i coneguda internacionalment. I malgrat això continua lligada a un Estat que sovint actua amb una lògica política molt allunyada dels interessos del país.

La crisi actual del govern espanyol pot ser simplement un episodi més de la política estatal. O pot ser també una oportunitat per replantejar el futur de Catalunya.

Ha arribat el moment de tornar a obrir el debat polític amb tota la seva profunditat. Cal fer caure el govern de la Generalitat per tornar a obrir un debat sobre qui ha de governar Catalunya sense complexos i amb l’objectiu de tornar a decidir des de Catalunya quin és el seu lloc al món.

Article publicat a Racó Català

21 de març del 2026

La vergonya nacional: l’‘Operació Catalunya’ a Andorra

Sovint la realitat supera la ficció, i els mètodes indignes de l’Estat espanyol contra el nacionalisme català en són exemple. Recentment, les declaracions d’Higini Cierco, expropietari de BPA, al judici del cas Pujol han tornat a posar sobre la taula un dels episodis més foscos de la relació entre Espanya i Andorra: les pressions de la “policia patriòtica” a la coneguda ‘Operació Catalunya’.

Cierco ho va resumir molt bé amb una frase inquietant: el que va viure semblava “una pel·lícula de terror dolenta”. Però el problema no és que, si els fets descrits són certs, no estem davant d’una mala pel·lícula. Estem davant d’una pràctica totalment incompatible amb qualsevol estat de dret.

Policies espanyols haurien pressionat la Banca Privada d’Andorra perquè facilités informació comprometedora sobre dirigents catalans. No parlem d’una investigació judicial ordinària ni d’una cooperació policial internacional. Parlem d’amenaces i d’operacions fora dels canals institucionals per obtenir material políticament útil. Dit d’una manera clara, utilitzar l’aparell de l’Estat espanyol per atacar adversaris polítics catalans.


Durant anys, molts van voler presentar l’‘Operació Catalunya’ com una teoria conspirativa o com una exageració interessada dels fets. Però amb el temps el relat pren forma. Gravacions, informes policials irregulars, investigacions periodístiques i ara també testimonis judicials que dibuixen una imatge cada vegada més preocupant del que tenim al costat de casa.

“Amb l’‘Operació Catalunya’ viscuda a Andorra queda clar el paperot de l’Estat espanyol. Ja no només fa el sapastre dins les seves fronteres, ha implicat als andorrans en una lluita injusta i indigna”

Fins a quin punt alguns sectors de l’Estat espanyol consideren legítim utilitzar mètodes propis de les clavegueres per frenar l’independentisme català? En aquest article no pretenc defensar ningú ni justificar cap cas de corrupció. Si algú ha comès delictes, que respongui davant la justícia. Però una cosa és perseguir delictes i una altra molt diferent és fabricar contextos polítics o exercir pressions extrajudicials per obtenir informació.

A l’Estat espanyol la democràcia no funciona. Amb l’‘Operació Catalunya’ viscuda a Andorra queda clar el paperot de l’Estat espanyol. Ja no només fa el sapastre dins les seves fronteres, ha implicat als andorrans en una lluita injusta i indigna.

El cas BPA és l’evidència de què l’Estat espanyol va pressionar una entitat financera estrangera per obtenir informació contra polítics catalans, no estem davant d’una simple irregularitat, estem davant d’un escàndol d’Estat.

I cal tenir clar que en una democràcia madura els governs canvien, els projectes polítics es debaten i les idees es combaten amb arguments, però això a l’Estat espanyol no li agrada i prefereixen orquestrar operacions opaques i pressions policials.

La història està plena d’exemples d’estats que han justificat qualsevol pràctica en nom de la seva supervivència. Però precisament per això les democràcies modernes van crear límits, controls i garanties. Andorra no hauria de permetre que les ingerències d’un Estat veí es converteixen en la vergonya nacional.

La guerra bruta de l’estat espanyol contra el nacionalisme català és un fet, i Andorra, que està directament implicada, ha de prendre partit per demostrar que és un Estat fort, sobirà i demòcrata. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra