El català, la vàlua per aconseguir el suport andorrà

Quan parlem amb andorrans sovint ens adonem que molts d’ells encara ens veuen com a espanyols, però quan parlem de l’evolució del català, aconseguim quelcom de protagonisme i la seva visió canvia.

Observar la realitat del nostre idioma des d’Andorra, sent un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la més atractiva.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de vuit milions d'habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, encara tenim un paper clau pel simple fet de parlar català cada dia, de manera natural, i això ens dona una força extraordinària que caldria aprofitar.

Som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans, i el Principat té la clau de volta perquè hi té el gruix dels parlants. Crec, però que caldria fer pedagogia als andorrans, i de passada als catalans de la Catalunya del Nord, perquè els quedi clar que nosaltres som catalans, i pel fet d’estar sota el domini dels espanyols, a diferència d’Andorra, encara no podem legislar plenament com un estat en favor de la llengua, fet que hauria de ser prou significatiu per a captar l’atenció i el suport de tots els catalanoparlants andorrans.

Mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Cal que els andorrans facin el mateix exercici que fem des d’aquí. Que es posin en la pell dels catalans per entendre la impotència que sentim quan volem posar el nostre idioma on li pertoca tot sabent que mai podrem mentre Espanya ens governi.

La força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya pot convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat andorrà i nació catalana— continuem empenyent en la mateixa direcció, però cal que algú faci el pas i demani a Andorra més suports polítics, més humilitat i sacrifici, més generositat i suport per aconseguir l’alliberament de la nostra nació, perquè només així podrem garantir l’evolució natural del nostre idioma comú. 

Article publicat a Racó Català

El català, entre la sobirania i la pertinença a Europa

Quan parlem de l’evolució del català, sovint ens centrem en la realitat catalana. Però observar-ho des d’Andorra, un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada o regió dins de l’estat espanyol, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la atractiva.

La Llei 6/2024 andorrana n’és un bon exemple, ja que reforça l’ús del català en tots els àmbits públics i comercials. Aquesta normativa garanteix que qualsevol ciutadà sigui atès en català i que la retolació, la publicitat i els serveis professionals respectin la llengua oficial del país. També promou la integració lingüística de les persones que arriben a Andorra, generant un marc que assegura la continuïtat i vitalitat del català.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de gairebé vuit milions d’habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, la societat catalana encara té un paper clau pel simple fet de fer servir el català cada dia, de manera natural, això dona una força extraordinària a la llengua i contribueix també a reforçar-la a Andorra. Hem de ser positius i tenir clar que som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans.

“Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic”

Recentment, formacions com Junts o ERC han impulsat iniciatives per reforçar l’ús del català en àmbits com l’atenció al consumidor o la regulació de serveis, així com exigir la normalització de la llengua en judicis o a l’escola, un pas més per garantir que la llengua tingui la presència que li correspon. Però, no ens enganyem, a diferència d’Andorra, Catalunya encara no pot legislar plenament com un estat en favor de la llengua i això hauria de ser prou significatiu com per captar l’atenció de tots els catalanoparlants andorrans.

Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic, i encara menys quan de trets diferencials o identitaris es refereix. No sabem com seran les futures relacions d’Andorra amb la Unió Europea, ni si el català acabarà tenint l’oficialitat que alguns polítics espanyols diuen defensar.

El que sí que sabem tots és que la força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya podria convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat i nació— continuem empenyent en la mateixa direcció i es creen aliances entre negocis, educació, cultura, política.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Menys ajuts i més cultura de l'esforç

Si faig una cerca de notícies i reviso comentaris, piulades i comunicats de la majoria de partits polítics, m'adono que estem dinamitant, entre tots, la cultura de l'esforç. En comptes de treballar per a una autosuficiència real, el que estem creant són joves, i no tan joves, acomodats i dependents de les ajudes.

Quan t'adones que joves universitaris són més creatius per exigir ajudes que per generar oportunitats que els faci autosuficients, veus clar que estem perdent la batalla i que alguna cosa important ha de canviar a la societat en general. Ens hem acostumat a buscar ajuts externs i a esperar que algú ens resolgui les dificultats, mentre hem assenyalat uns partits polítics que han pensat més en les eleccions que en el bon funcionament de la societat. I crec que arriba el moment, ja de forma urgent, de reivindicar el valor de l'esforç propi i de l'autosuficiència.

En lloc de posar el focus en demanar ajudes constants, per a tots i per a tot, és hora de fomentar una cultura on l'esforç, la perseverança i la iniciativa personal siguin els protagonistes. Però reconec que és fàcil dir-ho des del sector privat, i molt complicat dir-ho i aplicar-ho des del sector públic.

Fomentar aquesta cultura de l'esforç no vol dir negar que hi hagi situacions on els ajuts siguin necessaris, sinó equilibrar la balança. Es tracta de recordar que moltes vegades tenim més capacitat del que creiem per tirar endavant amb els nostres propis mitjans, i que l'autonomia i l'autosuficiència són valors que ens enforteixen com a individus i com a societat.

Cal replantejar-nos què hem d'esperar de l'administració i què podem exigir als servidors públics quan han de prendre decisions que no ens afectaran només avui, sinó que determinaran el futur de la nostra societat. Als estudiants de la universitat m'agrada recordar-los que ells poden prendre les regnes del seu camí, només depèn d'ells, no dels ajuts o subvencions, que en el seu cas només haurien de ser una empenta més o un simple cop a l'esquena.

Menys ajuts i més cultura de l'esforç podria ser un lema cridaner, segur que polèmic, però que hauria d'encoratjar la gent a creure en les pròpies capacitats i a prendre les regnes del seu destí.

Article publicat al TOT SANT CUGAT