El finançament i qui realment defensa els interessos de Catalunya

Han passat pocs dies des que s’ha presentat una proposta de nou sistema de finançament autonòmic que suposaria un augment de recursos per a les comunitats, inclosa Catalunya. Aquesta reforma, que incrementa la cessió d’impostos com l’IRPF i l’IVA i podria aportar gairebé 4.700 milions d’euros anuals a la Generalitat, no ha estat només una millora tècnica, ha estat una oportunitat per desemmascarar la majoria d’espanyols.

A partir d’ara ens hauria de sorprendre que partits com el PP i VOX, tradicionalment vistos com els garants d’una Espanya “forta i unida”, s’hagin situat de ple a l’oposició a aquesta proposta. Des de les comunitats que governa el PP han arribat retòriques acusacions de “imposició” o de “coça a la unitat d’Espanya”, fins i tot quan el text busca, de forma poc dissimulada, tornar a fer el cafè per a tots.

Els votants del PP i Vox a Catalunya haurien de fer-se una pregunta clara: si una mesura que aportaria més recursos a Catalunya i que, en teoria, representa una oportunitat de reequilibri es rebutja amb tant de fervor, què és exactament el que estan defensant els seus representants? La crítica al model només per raons d’ideologia estatalista evidencia que els interessos dels catalans mai han estat mai a l’agenda de PP i VOX.

I què dir dels votants socialistes catalans? És estrany veure com encara hi ha socialistes buscant l’encaix amb Espanya, una Espanya que poc a poc veuen que no existeix. Molts no semblen percebre la reacció visceral que provoca a la resta de l’estat que la proposta vingui de Catalunya, i concretament dels qui ells diuen independentistes. Que una iniciativa així desencadeni una oposició tan clara des de fora de Catalunya els hauria de fer reflexionar: existeix una fòbia estructural a tot allò que sona català.

Al final acaba emergint una constatació clara, per obtenir el que depèn de decisions centrals – finançament, reconeixement, respecte – els catalans no poden dependre de la voluntat dels partits espanyols. Ni del PSOE, ni del PP, ni de VOX ni de ningú. Quan la pròpia iniciativa plantejada per catalans és atacada només perquè és vista com a “catalana”, no es tracta d’un debat tècnic sinó d’una negativa visceral que transcendeix el contingut i ens ajuda a entendre la seva mentalitat imperialista i colonial.

Aquesta nova realitat ens diu alguna cosa molt senzilla que ja ningú podrà amagar. Per defensar els interessos de Catalunya l’única via coherent és tenir el control de les pròpies decisions econòmiques i polítiques. Dit d’una altra manera: si volem que Catalunya pugui decidir sobre el seu futur i el seu benestar, l’única alternativa és avançar cap a la independència, i això cal que ho entenguin els ciutadans de Catalunya, votin al partit que votin.

Article publicat a Racó Català

Fer atractiu el català, la clau per fer-lo perdurar

La defensa del català necessita, sens dubte, lleis clares i un compliment efectiu. Sense seguretat jurídica, qualsevol llengua queda exposada a la marginació. Ho veiem amb exemples recents a Andorra, on l’incompliment de la normativa lingüística pot comportar sancions econòmiques. La llei és necessària: fixa límits, estableix drets i envia un missatge inequívoc que el català no és opcional. Però la llei, per si sola, no fa estimar una llengua, a vegades és el contrari.

Si realment volem que el català perduri, el repte ha de ser un altre, fer-lo atractiu. Enamorar. Que parlar català a les botigues, a les empreses, als clubs esportius o a les escoles no sigui vist com una obligació, sinó com un valor afegit, com una manera natural i desitjable de relacionar-nos. Les llengües no sobreviuen només perquè estan protegides, sinó perquè són útils, prestigioses i emocionalment compartides.

Fa poc he estat viatjant per la part pirinenca d’Occitània i he preguntat a molta gent si encara parlen occità, gascó o gistaví. La resposta era gairebé sempre la mateixa: “només la gent molt gran”. Llengües que havien estat vives al carrer, a la feina i a casa han quedat reduïdes a patrimoni sentimental. No perquè fossin menys riques, sinó perquè van deixar de ser necessàries i visibles.

Però el contrast amb la Vall d’Aran és revelador. Allà, l’aranès -una varietat de l’occità- no només està protegit legalment, sinó que sona cada dia als mitjans públics, a l’escola i a l’administració. Aquesta combinació de llei, prestigi i ús quotidià ha fet possible que l’aranès no només sobrevisqui, sinó que guanyi parlants i autoestima col·lectiva.

El català no està avui en la situació crítica de l’occità, però no ens podem adormir. Encara som a temps de fer-lo més atractiu i necessari. Necessitem professors que ensenyin i investiguin en català, universitats que el facin llengua de coneixement, empreses que el normalitzin sense complexos i clubs esportius que el facin llengua de cohesió, sense embuts. En definitiva, una societat que el faci servir perquè vol i no només perquè toca.

Perquè a Andorra estem veient que el català es pot defensar amb lleis, sí. Però sobretot l’hem de continuar defensant fent-lo estimable, útil i viu. I això més que de l’administració depèn de tots nosaltres. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra