Ni uns ni altres, ni els altres, ni un.

No fa ni una hora tornava cap a casa amb tren i he escoltat una conversa que m’ha fet reflexionar de valent. Estava assegut al costat de dos nois que devien tenir la meva edat, al principi ni els he escoltat perquè portava l’ipod connectat i tenia ganes de descansar, però un cop he sentit que un d’ells estava maleint els immigrants, m’he interessat per la conversa i dissimuladament he afluixat el volum dels auriculars.
El nano en qüestió parlava de que a classe (he suposat que a la universitat per que lluïa una bonica carpeta de la URL), han fet un debat i “yo he dejado a parir a los putos moros”, l’altre noi no parava de riure i li preguntava pel que havia dit a classe. Poc a poc s’han anat animant i han acabat parlant malament d’un “pueblerino”, que segons ells, no sap parlar el que per a ells hauria de ser la llengua oficial a tota Espanya. He suposat que el català no hauria de ser la llengua oficial a Espanya, que el “pueblerino” és algun català que no parla gaire bé la llengua opressora i que el que per a ells hauria de ser la llengua oficial era la llengua que ells parlaven, el castellà.
No he volgut dir res al respecte, m’he limitat a obrir la motxilla i desplegar el diari Avui, de cop han canviat de tema i m’han mirat amb cara “entranya”.
Ni uns ni els altres vol dir que quan arribes a un lloc i no respectes la cultura del territori, és millor girar cua i tornar cap a casa, ja sigui Tànger, Casablanca o Sevilla.

Catalunya, nacionalista

Ningú no ha d’oblidar que a Catalunya els nacionalistes som majoria. Un pacte de govern entre CIU i ERC ens convertiria un altre cop en el que “som i serem”, i és que el partit dels republicans ha desafiat al líder convergent, Artur Mas tot dient que si Mas es compromet a convocar durant aquesta legislatura un referèndum d’autodeterminació, ERC està disposada a fer-lo president a través d’una moció de censura a l’espanyolista José Montilla. Calia esperar tant per a que ERC reaccionés i tornés a fer valer els seus postulats independentistes? Sigui com sigui el que cal ara, és que CIU reflexioni i prengui una decisió valenta, que ERC no es faci enrera i que els socialistes quedin ben retratats. En un referèndum d’autodeterminació potser no aconseguirem el resultat que volem, però almenys plantarem cara a les retallades que els antidemòcrates proposen des de Madrid.

Carta publicada al setmanari del Tot Sant Cugat.

Xirinacs i democràcia

Mentre Xirinacs ratifica les seves creences en una entrevista a l'AVUI del dia 14, tot i afirmar que no pot dir el que realment pensa perquè el tornarien a detenir, ens adonem que hi ha alguna cosa que falla en aquest sistema tan complex: queda demostrat que a l'Estat no es respecta la llibertat d'expressió, que la democràcia penja d'un fil i que l'ocupació espanyola segueix vigent a escala nacional. Espanya pateix un problema que només es cura amb anys de maduració. El problema de l'Espanya actual és que no té cultura democràtica; un exemple evident n'és l'Estatut: com se'ns pot passar pel cap que un Estatut aprovat pel 90% d'un Parlament democràtic no es pugui donar per bo? Com és possible que després de ser aprovat per majoria absoluta gosin retallar allò que ha escollit el poble català?

(Carta publicada al diari AVUI el 16 de Novembre del 2005)

Anuncis transvestits

De tant en tant i per curiositat, fullejo el diari català i alhora espanyolista anomenat “La Vanguardia”. Un diari que molts catalans llegeixen, però que paradoxalment està redactat en la llengua opressora i venera la monarquia espanyola de forma gratuïta. Ahir, el que no tenia res de gratuït va ser la pàgina número 64 (de l’edició del divendres 23). Una plana sencera dedicada a les estafes que l’ajuntament de Sant Cugat està promovent amb la complicitat de tot un sector d’envejosos desconsiderats que s’emparen sota el nom de l’ecologisme. La Torre Negra s’ha convertit a la força en un parc rural, un parc rural on tothom excepte els propietaris tenen dret a decidir sobre el seu futur, persones alienes que instiguen per conveniència sobre el futur d’un indret guanyat i treballat, molts cops, pels avantpassats dels actuals propietaris. El cas és que divendres passat a La Vanguardia s’hi podia trobar un anunci camuflat, un pamflet electoral transvestit en forma de reportatge, on l’ajuntament es posava medalles per haver “salvat” dels “especuladors” una zona molt verda i molt bonica... El que no diu l’anunci, que m’agradaria saber qui l’ha pagat, és que l’ajuntament segueix intentant apropiar-se dels terrenys, sense pagar cap indemnització als propietaris.

Ja hi tornem a ser

Ja queda poc per a les eleccions municipals i el partit dels “Ciutadans Inadaptats” (ciutadans-partido de la ciudadanía) ja té cap de llista per al municipi de Barcelona. L’alcaldable d’aquest partit serà una jove de trenta hi pocs anys anomenada Esperanza García, amb estudis de dret i de ben segur, amb problemes greus d’integració. El partit dels inadaptats està apostant per persones joves que no se les conegui, persones amb poca experiència política i desvinculades als dos partits espanyolistes que tant sovint festegen, el PP i el PSC-PSOE.
El número dos de la llista de Barcelona serà una altra dona, Luz Guilarte, i el tres un trànsfuga del PSC anomenat Julio Villacorta, exsecretari d’organització de la federació del PSC a Barcelona. El Partit dels Inadaptats vol tancar la llista de forma simbòlica amb la presència d’alguna personalitat com podria ser el dramaturg botifler Albert Boadella.
Finalment i veient que el partit segueix el traçat marcat per les autonòmiques, on el jove Albert Rivera de 27 anys i també advocat, es presentava davant del poble català sense rova, només queda esperar que Esperanza García no sigui gaire lletja i també aparegui nua als cartells de propaganda electoral.

Tergiversant la realitat.

Ahir vaig rebre un mail en cadena titulat “Fotos censuradas 11-M” on hi apareixia una presentació de “power ponint” amb imatges de les víctimes de l’atemptat a l’estació madrilenya d’Atocha, atemptat comès per una cèl·lula islamista i que mols cops se li intenta atribuir a ETA.
A la presentació apareixen unes imatges de censura justificable; cadàvers amputats, cranis oberts, persones esclafades per la deflagració, sang, cames i braços triturats, cossos cremats ...
La o les persones que han muntat aquesta presentació cometen dos errors. El més evident és mostrar unes imatges immorals que vulneren tota ètica existent i l’altra error comès és relacionar els atemptats amb el govern de Zapatero i els crims comesos per ETA. A les últimes diapositives de la presentació hi apareixen un seguit d’imatges demanant de forma lícita la pau. A la penúltima diapositiva però, hi trobem una bandera espanyola gegant que presideix el muntatge i al voltant milers de persones clamant crits de pau -fins aquí ho trobo correcte-,el que torna a ser un error és que si et fixes amb les imatges, trobes pancartes en contra d’ETA quan s’està parlant dels atemptats de l’11-M, una mostra més de que el PP segueix sense reconèixer els fets. Finalment i ja per deixar-se veure del tot el plomer, a la última diapositiva hi apareix Zapatero i un missatge on es demana que no es negociï amb terroristes-“no en mi nombre”-. El que es titulava “Fotos censuradas 11-M” acaba sent un cop més el clam espanyolista previ per a patir un possible cop d’estat.

Catalunya lliure de peatges.

Quan s’apropen les eleccions, molts partits polítics focalitzen la seva estratègia en aspectes socials com ara poden ser les ajudes en habitatges, beques per a estudiants, facilitats per als immigrants o els sempre polèmics peatges. Són aquests últims dels que vull parlar; a Catalunya paguem el 72% dels peatges de tot l’estat espanyol, el nostre país és on hi ha més peatges per quilòmetre quadrat de tot Europa, també i segons el RACC, el 36,4% de la xarxa viaria catalana més utilitzada, té un risc d’accidentalitat alt o molt alt. I el cas és que avui he tornat a Bellaterra des de l’Ampolla, (Baix Ebre) i he hagut de passar per un total de quatre peatges. De Tarragona a Martorell, quasi de peatge a peatge, la velocitat mitja del meu vehicle ha estat de 60km/h ja que les autopistes que ens obliguen a pagar no estan preparades per a que milers de ciutadans puguin marxar fora el cap de setmana i tornin a casa el diumenge, col·lapse total. El que hauríem de fer nosaltres, i tots els post-franquistes que es van reunir ahir a Madrid, és manifestar-nos en contra d’aquest robatori constant que patim tots els catalans. El clam “Catalunya lliure de peatges” hauria de convertir-se en la veu de tots els conductors.

Petició culer

Com cada cap de setmana, arribada l’hora marcada, sortia de casa amb les consignes i els càntics ben apressos, sortia preparat per descarregar els primers cartutxos adrenalítics animant el meu equip.
En cinc minuts començaria un partit històric, i com cada jornada, em seia al costat d’una dotzena de culés els quals m’acompanyen des dels 6 anys.
En mig d’un cafè-bar cèntric de la ciutat-jardí de Sant Cugat analitzava les múltiples reaccions dels seguidors blau-i-granes; tots fent pinya, tots preparats per celebrar la 17ª victòria lliguera.
Pensava que aquest cop al bar només hi haurien quatre gats (sorprenentment el partit el televisaven per TV3 i no pas per un canal de pagament ), però nosaltres fidels a l’afició, com cada cap de setmana hem anat al cafè-bar de sempre.
L’àrbitre pita final del partit, 1 a 1 al marcador i tots contents, la festa començava i nosaltres marxàvem cap a l’aeroport a rebre els artífexs de la proesa que amb un partit del tot inusual s’han proclamat campions de lliga.
Al entrar al pàrquing topàvem amb centenars de cotxes que posteriorment serien milers de seguidors barcelonistes. Banderes del Barça, senyeres i estelades volejaven per tot l’aeroport, bufandes quadribarrades i bufandes blaugranes, samarretes d’Eto’o, de Puyol i d’Oleguer i entre mig de tot aquest rebombori tan “catalano-esportiu” crits generalitzats de “campeoooones , campeooooones oeoeoeo...” , “Madrid se queeema...”, “Madrid cabrón saluda al campeón”... etc Què no hi més càntics barcelonistes? Serà que els culés no saben cantar? S’han quedat a casa els aficionats de parla catalana? Sigui el que sigui, i després d’haver estat més de tres hores repetint les quatre cançons de celebració barcelonista, només em queda demanar-li al president Laporta que treballi per l’educació d’una afició activa digne d’un Futbol Club Barcelona que és i ha de seguir essent un símbol de Catalunya i de tots els catalans.

L'ajuntament de Sant Cugat incita a okupar terrenys particulars

Sant Cugat del Vallès, 9 d’Abril del 2005.

Fa uns dies l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès va proposar fer unes “visites guiades” pels terrenys de Torre Negra, una iniciativa que a primer cop d’ull sembla interessant si no es té en compte que tots els terrenys per on es marquen els trasats expeditius són de propietat privada.

Molts recordem la lluita que va tenir l’Ajuntament fa uns mesos per desallotjar els “okupes” de la Torre Blanca i d’altres cases okupades del casc antic de la ciutat, doncs ara són ells (l’ajuntament), encampçalats directament pel batlle Lluís Recoder de CIU i Eduard Pomar d’ERC els qui inciten a la ciutadania vallesana de Sant Cugat a okupar il·legalment terrenys privats on ja des de l’ajuntament s’ha intentat expol·liar més d’un cop.

Els santcugatencs de tota la vida recordem les passejades amb els nostres avis i àvies per aquells terrenys, camps de conreu on els nostres avantpassats treballaven la terra per viure ... ara arriben els nou vinguts de Barcelona i rodalies i se sumen tots en contra dels propietaris, que veuen com des de l’Ajuntament s’intenten urbanitzar els boscos de Can Busquets i per altra banda es posen forts en contra de l’urbanització dels terrenys de la Torre Negra.

Quins interesos té l’Ajuntament a Can Busquets, serà que algun exregidor o amic de l’alcalde té terrenys per aquells indrets?
Sigui el que sigui l’únic que vull esmentar en aquesta carta són les contradiccions per part de l’Ajuntament de Sant Cugat que estem apreciant molts ciutadans de la ciutat, per una part l’ajuntament fa fora indiscriminadament als okupes de cases convertides en centres cívics, i per altra banda l’Ajuntament okupa terrenys particulars de la Torre Negra.

Lluís Feliu i Roé
( un afectat pels amiguismes de l’ajuntament )



(carta publicada al setmanari del Tot Sant Cugat)

La força de la llengua

La majoria de gent per aquestes dates estan de vacances, alguns aprofiten per treballar i d’altres encara segueixen estudiant per als exàmens de setembre… Sigui com sigui i facin el que facin aquest estiu tots hem topat amb algú extranger, foraster, immigrant o fins hi tot amb algun despreciable inquisidor que no vol conèixer la nostra llengua i pretén comunicar-se amb nosaltres. El meu cas és que treballo de temporer en una entitat financera i per primer cop a la vida he treballat atenent al públic. Ja sigui per sort o per desgràcia que he anat a parar a una oficina del polèmic barri de Ca n’anglada, Terrassa, allà on fa uns anys la cultura espanyola més arcaica es barallava amb la musulmana amb afany de seguir dominant un tros de terra el qual anys enrere havia ocupat d’igual manera que els nou vinguts musulmans. On vull anar a parar és que cada dia centenars de clients venen a ingressar els seus diners, a fer transferències a l’estranger i a treure efectiu per marxar de viatge al seu país, altres agosarats de mena venen a demanar urgentment targetes que després anul·laran per poder arribar de franc al Marroc. El que em sap més greu de tot plegat és que el 99’9 per cent dels clients que atenc no parlen el meu idioma, uns acaben d’arribar i encara no han tingut l’oportunitat d’aprendre’l, altres que varen arribar als anys 60 no han tingut la decència d’aprendre’l i uns quants creuen que a Catalunya no es parla el que hauria de ser la primera i única llengua oficial, el català. Amb això vull aplaudir la política lingüística d’algun partit de casa i la política d’empresa de moltes entitats financeres del país tot recordant que encara no s’ha fet prou i que encara queda molt de tros per recórrer en aquest camí de llibertat lingüística.

(carta publicada al Diari Avui)

Crítica a l'abandonament

Ara fa dies que vam ser testimonis de com un home sense escrúpols maltractava el seu gos, un acte cruel i penós que només es pot equiparar a un altre acte igual de grotesc, l'abandonament de gossos i gats. Coincidint amb aquest incident s'ha donat a conèixer que durant l'any 2005 a Catalunya es van abandonar gairebé 14 mil gossos. Nosaltres que fardem tant de ser una nació d'acollida i amable amb tothom, som els segons després d'Andalusia, en tenir un índex més elevat de crueltat envers el millor amic de l'home. Algo falla en la nostra societat individualista quan ja no veiem ni respectem uns éssers vius indefensos que depenen de nosaltres com un arbre fruiter depèn de l'aigua. D'altra banda, aquest cap de setmana s'organitza a Barcelona la segona edició del Saló per al "Benestar i la defensa de l'Animal", serà un bon lloc per a fer autocrítica i ajudar a centenars de gossos que es donaran en adopció.

"Tirant lo Blanc"

Ja fa més de dues setmanes que s’ha estrenat la pel·lícula d’en “Tirant lo Blanc” i segueixen emetent-la en català en només vuit cinemes d’arreu dels Països Catalans. Només al barri de Gràcia de Barcelona, a Igualada, a Andorra, a Girona i Lleida ciutat, a Olot, a Mataró i a la ciutat mallorquina de Manacor.
Crec que és absurd discutir si s’ha de doblar al català central, al valencià, al tortosí o al nord occidental, el que hem de demanar és el que molt possiblement voldria el seu autor, que no es descrimini la nostra llengua i es respecti l’elecció lingüística que va fer ell mateix, Joanot Martorell, al escriure la novel·la de “Tirant lo Blanc” en valencià, català.

PURA ACTITUD

De tant en tant faig substitucions a diferents oficines d’una entitat financera catalana, treballo de cara al públic i com és d’esperar parlo amb molta gent. La meva sorpresa no para de créixer quan molts cops s’obra la porta de l’oficina, entra un nou vingut extracomunitari i em parla amb un català quasi perfecte. Aleshores jo li pregunto si fa temps que viu al nostre país i la majoria d’ells em responen que no fa ni cinc anys.
Crec que és simplement una qüestió d’actitud, crec també que fins hi tot el senyor Montilla podria parlar el català com un veritable català, fins hi tot crec que si algun dia s’hagués parat a pensar que es presentaria a la presidència de la Generalitat, aquesta actitud forana hagués canviat ràpidament.
És estrany, però si les coses segueixen així els fills dels immigrants extracomunitaris parlaran millor el català que els fills dels immigrants espanyols. És simplement un problema d’actitud.

Article publicat al setmanari local del Tot Sant Cugat
Article publicat al diari Avui el 2 d'octubre de 2006

La veritable nota trista...

Seguint parlant de notes tristes, i deixant de banda la presidència del senyor Montilla a la Generalitat catalana, cal recordar-li a la senyora Garcia que; inadaptat és qui no s’avé a certes condicions o circumstàncies. Així doncs, partint d’aquesta definició fa falta obrir els ulls i observar la integració dels que van venir, i dels que van venint.
La defensa camuflada d’uns ideals espanyolistes, per part d’un partit com el de Ciutadans, que ataquen directament els fonaments d’un país com el nostre, demostra l’acceptació total de les normes democràtiques per part de la nació catalana, ja que amb trenta anys de democràcia hem après a donar veu a tothom, encara que siguin reductes marginals com Ciutadans. Segueixo pensant que és inadmissible que alguns dels immigrants espanyols arribats fa més de quaranta anys, encara no hagin fet el mínim esforç per aprendre la llengua autòctona del nostre país. Ningú no pot negar, que els forasters espanyols van arribar al nostra país portant molts elements culturals com és la seva pròpia llengua,el castellà. No estic dient en cap moment que no haguem d’acceptar la influència cultural dels països veïns com són França i Espanya. El que cal solucionar és la integració de tots els nou i vell vinguts i pensar en una nació trilingüe on anglès, castellà i català es dominin i puguin conviure.
Per últim recalcar a la senyora Garcia que no era la meva intenció faltar-li el respecte i que no entenc a qui es refereix quan, en la seva carta, esmenta que “una nota trista és que encara es consideri l’intel·lectual un criminal”. Algun agosarat ha titllat de criminals als inadaptats dels Ciutadans?

(Resposta a la carta publicada per Irene Garcia al Tot Sant Cugat després de les eleccions autonòmiques)

La nota trista de les eleccions autonòmiques

Sense cap mena de dubte, el més dur d’aquestes eleccions ha estat l’elevat índex d’abstenció i l’entrada del partit Ciutadans al Parlament. Un partit demagog i anti català que peca, molt sovint, de fantasmagòric.
Van començar auto- proclamant-se intel·lectuals, van seguir errats al tractar el nacionalisme quasi com una malaltia, després vàrem veure com insultaven a tot el poble català des del desprestigiat Palau de la Música (dic desprestigiat perquè Ciutadana va fer un míting electoral en aquest recinte), ... em vist fins hi tot, que el número tres de Ciutadans, Antonio Robles, xerra davant de les càmeres i de tot els catalans amb el mòbil connectat, sí sí, un bon debut si tenim en compte que “volen tornar el prestigi a la política catalana”.
Aquest partit tampoc entén que la nostra llengua ha estat perseguida i cal potenciar-la, suposo que és normal que no ho entenguin, la majoria d’ells a casa parlen castellà, són el símbol de la immigració inadaptada , fills de pares espanyols, forasters amb poques ganes d’aprendre a viure en una cultura diferent a la seva. En fi, de ben segur que durant aquests quatre anys podrem veure com segueix errant el partit dels Ciutadans Inadaptats.

Fins Sempre Gregorio!

Dilluns a la nit va morir en Gregorio Rojo, ex-atleta, entrenador i mestre de la vida. Així podríem definir en Gregorio, una persona de caràcter envejable a qui molts recordarem sempre per la seva energia, per la seva simpatia i il·lusió alhora de fer les coses. Ell no només ens va ensenyar a córrer, ens va ensenyar a assaborir els bons moments, a saber patir, a encoratjar-nos quan més ho necessitàvem i a acceptar les coses, en fi, en Gregorio ens va ensenyar a gaudir de la vida.

Finalment el que va ser seleccionador espanyol de cros i entrenador de grans atletes catalans i espanyols ens ha deixat, aquell home que amb més de 80 anys seguia tenint forces per pujar de paquet en moto, aquell home que estava de bon humor per que simplement li agradava estar de bon humor, aquell amic i alhora mestre, ha mort a l’edat de 86 anys i amb ell se’ns en va un mite de l’atletisme estatal i una persona admirable.

Sempre et tindrem en els nostres cors “senyor Rojo”, per vostè, pel seu record i per tot el que ha fet per les persones que el coneixen, fins sempre!

(carta publicada al diari La Vanguardia)

El "mètode Rojo"

Només falten hores per a que comenci la temporada catalana de cros i molts atletes ja troben a faltar a l’entrenador Gregorio Rojo. Aquest home, ex atleta i entrenador de grans corredors de renom internacional, morí a l’edat de 86 anys el passat 8 de Març. Amb la seva mort tot el panorama atlètic ha canviat. Tant a nivell nacional com a nivell estatal es nota l’absència de qui va formar a Martín Fiz, José Manuel Abascal o al mig fondista català, Reyes Estévez, entre d’altres. Ja sigui pels seus comentaris, pels seus consells o fins i tot per la seva mirada, que molts trobaran un buit quan atravessin la línea de meta.

Gregorio Rojo, és una de les figures llegendàries de l’atletisme espanyol i català, nascut al poble burgalès de Villalomez l’any 1920 , emigrat a Barcelona l’any 1939 per a fer el servei militar, on posteriorment es casà i creà una família. Gregorio Rojo es va acomiadar deixant un palmarès quasi inigualable; sis victòries a la cursa barcelonina de la Jean Bouin, una participació l’any 1948 a les proves dels 10.000m lliços als Jocs de Londres, i cinc títols de campió d’Espanya a les proves de 1.500, 5.000 i 10.000 metres en pista a l’aire lliure.

Molts, com l’ex maratonià Martín Fiz, han descrit a Rojo com “l’avi savi que ha sabut ensenyar el camí de l’èxit als seus deixebles”. El treball poc reconegut econòmicament, la implicació personal i el seu mètode de treball dins i fora la pista han fet que tots els atletes que han conegut a Gregorio Rojo com a entrenador ,l’hagin acabat veient com un segon pare, i més tard com un segon avi. Per a molts, el “myster” o “el abuelo” (així és com l’anomenaven la majoria dels atletes que va entrenar) ha estat un element cabdal en la formació com a esportista i com a persona.

Podríem dir que Gregorio Rojo ha format escola, sí sí, el seu mètode d’entrenament és copiat per a molts altres especialistes en fons. Rodatges llargs, sèries de velocitat curtes complementades amb pujades i diagonals després del rodatge, són elements indispensables per al que diríem que és el “mètode Rojo”. El que pocs podran oferir de la mateixa manera que ho feia en Gregorio és la combinació d’experiència amb coneixement tècnic. En fi, el que podríem anomenar com a un mètode d’entrenament humanista.

Sis mesos després de la mort d’en Gregorio, ens seguim recordant de qui va ser, ex-atleta i entrenador de persones.

El dia de la Hipanitat

El dia de la raça o com més el coneixem, el dia de la Hispanitat, és aquell dia que la majoria dels espanyols esperen ansiosos per a poder anar a l’armari i agafar totes aquelles peces de rova kitsch d’un vermell esperpèntic. Altres d’un habitual orterisme simplement segueixen posant-se aquelles samarretes on apareix el toro d’Osborne, un torero qualsevol o quelcom que els identifica amb aquell estat que avegades es fa dir país, pàtria, nació o confederació. Altres simplement jauen al sofà de casa i es passen el dia mirant desfilades militars semblants a les del tercer reich.

El dia de la Hispanitat, és el dia en que els espanyols commemoren el descobriment d’Amèrica i la implantació de la seva llengua per aquelles terres. Fa anys que els espanyols volen que el 12-O sigui un dia important per a nosaltres, volen que el respectem i que fins hi tot el celebrem... i la veritat és que els polítics espanyols saben fer bé les coses quan se les proposen, ens obliguen a deixar de treballar un dia a l’any i així tots contents, ells es pensen que els espanyols, els gallecs, bascos i catalans celebren el dia de la hispanitat amb gran alegria, i els altres contents per que els hi cau del cel un dia de festa.

Sigui com sigui el dotze d’octubre és un dia que pocs catalans tenim res per celebrar, jo personalment, celebro l’aniversari del meu pare.

L'ablació del clítoris, un xoc cultural

L’ablació del clítoris als països occidentals és una pràctica il·legal i per tant, una pràctica penalitzada. La nostra cultura, els nostres drets i el nostra pensament no la contempla i per tant no la respecta com a pràctica cultural. L’ablació del clítoris provoca, molts cops, l’hospitalització immediata i o la mort de la víctima. Dic víctima per que els subjecte femení que és abladit no té l’oportunitat de decidir, se li està negant la llibertat ja que moltes societats africanes practiquen l’ablació del clítoris de forma obligada a les nenes quan són molt joves.

Personalment em posiciono al costat dels juristes occidentals que veuen aquesta pràctica com a quelcom il·legal que s’ha de penalitzar com a crim. Entenc que és una pràctica normal en una cultura forana, però a Occident atempta contra els seus valors, atempta contra la llibertat i els drets humans “universals”. Estic en total desacord amb Warnier, ja que deixa entreveure que el legislador hauria de jutjar a les persones depenent del seu grup cultural. Jo no ho crec, si volem igualtat d’oportunitats, si volem ser tots iguals davant la llei, els estrangers han de respectar unes normes establertes ja fa anys, s’han d’integrar respectant les nostres lleis, hàbits, cultura... i si per això han de renunciar a un seguit de pràctiques, doncs que hi renunciïn o no formin part de la nostra cultura.