Llengua; per integrar-se, català al cinema

Treballo al costat de molts estrangers que no entenen les reivindicacions nacionalistes catalanes, sovint critiquen que els seus fills hagin d’aprendre català a l’escola o que el català segons a quin sector estigui més estès que el castellà.

Aquestes crítiques demostres que alguna cosa hem fet malament a Catalunya. De ben segur que no es queixarien si visquessin a Paris i haguessin d’aprendre francès, italià a Milà o grec a la ciutat grega de Patras. El nostre país no és normal i el tractament atroç que fem a la normalització de la nostra llengua és digne de bàrbars.

El recel al català és conseqüència de petites absurditats del dia a dia. Incongruències que hem deixat passar i les hem anat encaixant al nostre tarannà. Com pot ser que al dia d’avui diaris editats a Barcelona encara es redactin només en castellà? La majoria dels seus lectors són catalans, catalanoparlants que envien les seves cartes al director en català...

És temps de ser valent i no renunciar a res, els temps de pors i represàlies ja han passat. Cal lluitar contra les rareses de la nostra quotidianitat, lluitar contra un cinema que només emet en castellà, contra diaris catalans que donen l’esquena al català, contra el conformisme, els porucs o els espanyolistes que viuen a casa i no volen integrar-se.

Els meus companys de feina estrangers sovint em diuen que hauríem de veure més pel•lícules en versió original, tenen tota la raó, però també cal entendre que com a mínim les pel•lícules doblades que s’exhibeixen a Catalunya han de respectar la realitat del nostre país, el 50% en català és el mínim.

Com hem vist hi ha gent que no entén les nostres reivindicacions, per interessos econòmics o polítics, per desconeixement o per falta de cultura s’oposen a una normalització real de la nostra llengua. A tots ells els hi hem de mantenir sempre els braços oberts, estendre la mà a qui va venir pensant que això era una regió d’Espanya, però ajudar-los a integrar-se. Els primers que ho hem d’entendre som els catalans.

Article publicat el divendres 5 de febrer al setmanari del TOT Sant Cugat.

Radiació a Catalunya: Ascó n'és una víctima

L’Ajuntament d’Ascó ha aprovat per majoria -7 vots a favor i 2 en contra- ser candidata a acollir el magatzem temporal centralitzat de combustible nuclear. La ciutat de la Ribera d’Ebre s’ha convertit en el punt de mira de l’actualitat catalana i en l’espasa involuntària que ha dividit la nostra societat.

El conflicte generat a Ascó no és un simple fet al que els ecologistes poden estar en contra i l’empresariat a favor. Tampoc és un simple xoc d’interessos ni una notícia més de l’agenda mediàtica. Ascó ha posat de manifest la degradació social que pateix el nostre país a causa de l’economia.

Quan a una zona se la margina, quan no s’hi inverteixen prous recursos ni se la potencia de cap manera, quan una zona viu oblidada i veu com la gran onada de crisi l’ofega, s’agafa a qualsevol pal per treure cap i reflotar.

En aquest context de penúria econòmica no es pot criminalitzar a l’Ajuntament d’Ascó per voler acollir un magatzem nuclear que generaria més de 300 llocs de treball i una inversió de 700 milions d’euros. Però sí que cal senyalar amb contundència als veritables culpables de tot plegat, el nostre govern.

La Generalitat ha oblidat el sud i ha deixat de veure més enllà de l’horitzó. Cal explicar de forma pedagògica que no podem acollir un cementiri radioactiu per sortir d’una crisi passatgera. La radioactivitat no durarà tres anys, ni seixanta ni cent, dura milers d’anys i acabarà essent l’herència que rebran els nostres descendents.

Catalunya és gran i catalans ho som tots. El nostre govern no pot oblidar ningú i ara és el moment de pensar com reactivar l’economia de les zones que més ho necessiten. Acollir el cementiri radioactiu no és una proposta ni una solució, és una condemna.

Article publicat el dijous 28 de gener al diari Avui.
Article publicat el dijous 28 de gener a La Vanguardia.

L'Espanya incurable fa pena

La malaltia espanyola s’arrossega de tant lluny que es pot arribar a creure que crònica o no, és inevitable. L’Eurocambra exhibia fins ara un original de la Constitució espanyola amb el lema “Una, grande y libre” i altres elements del franquisme, i ningú mai havia posat el crit al cel. Sense metge ni hora de visita el malalt camina coix i darrera d’ell hi anem tots.

La Constitució que s’ha exposat fins ara a l’Eurocambra és un obsequi de l’Estat espanyol a Europa i segons fonts del PP i del PSOE, s’havia d’exhibir perquè té “una valor històric incalculable” pel fet d’estar datada del 1978 i signada pel rei d’Espanya.

Em pregunto què passaria si Alemanya hagués cedit llibres o pancartes amb esvàstiques nazis o si Itàlia els obsequiés amb un bust del dictador Mussolini. Europa és conscient que el regalet espanyol amb símbols franquistes no té lloc a cap parlament democràtic però els principals partits espanyols han quedat retratats al justificar la Constitució franquista.

El president del Congrés espanyol, José Bono, ha anunciat que substituiran la Constitució, però ja és públic que tant el PP com el PSOE tenen el mateix esperit malalt, l’espanyolisme intolerant que recorda i no vol oblidar l’orgull dels qui parlaven i feien callar. El pacient camina malalt i no vol atenció, amb orgull exhibeix la seva bogeria mentre el seu rei segueix sense dir en què es gasta els 8 milions d’euros anuals que rep del seu Estat.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Vic, instrument instrumentalitzat

Des que l’ajuntament de Vic va proposar restringir el padró municipal de la ciutat que se n’han sentit de tots colors. Fa unes setmanes l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal va presentar un nou sistema d’empadronament on simplement s’oposava a empadronar els immigrants il·legals.

Això que ho pot entendre qualsevol persona, sense simpatitzar amb partits marginals com el PP, Ciutadans o PxC, ha generat el gran debat dels últims dies. L’ajuntament de Vic s’ha vist criminalitzat pel fet de dir allò políticament incorrecte, que a algú li fa mal a les orelles però que la gran majoria entén.

Fins fa uns dies el govern de Vic, integrat per CiU, ERC i PSC recolzava el nou sistema i el veia necessari per millorar la convivència a la ciutat. Avui però, la proposta està arxivada i el PSC, sucursal del PSOE, pressiona els seus regidors perquè no recolzin el nou sistema d’empadronament.

Vic ha estat instrumentalitzat. PxC i PP s’han fet seves les reivindicacions de l’ajuntament, l’Estat espanyol s’ha mostrat hipòcrita oposant-se al sistema després d’aprovar lleis que promovien l’expulsió dels immigrants en situació irregular, el PSC ha dubtat fins que des d’Espanya li han dit què tenia que dir, i només CiU i ERC han actuat en conseqüència recolzant la proposta de l’ajuntament.

En qüestió de temps el debat de Vic s’estendrà per tot el país i posats a instrumentalitzar-lo, fem-ho de bona fe i de forma constructiva. Gràcies a Vic ha quedat clar que CiU i ERC poden governar junts posant la ciutadania al davant de tot. De moment, a nivell nacional potser només necessiten un pont d’unió, un vincle, un instrument de llibertat que es diu Reagrupament.

I si... la vida és un boomerang

Què hauria passat si el terratrèmol d’Haití hagués castigat Catalunya o si l’incendi d’Horta de Sant Joan no hagués cremat més de vint metres de bosc? Si el tsunami no hagués existit mai o si la revolució francesa estigués encara per començar? Que passaria si demà esmorzessis diferent o canviessis la teva rutina?.

L’endemà és incert però el present és ferm, alhora, el passat és viu i ens condiciona la manera de fer. Qualsevol cosa pot canviar i depenent del que facis o diguis, moltes coses que estan lligades poden evolucionar.

Sovint el que retorna és conseqüència del que has fet. La vida pot ser un boomerang que a algú li retorna més d’hora o més tard, amb riqueses o amb pobreses. El que està clar és que si el llences bé tornarà bé, i és per això que val la pena preparar-se, agafar impuls i no llençar-lo fins que estiguis segur que retornarà tal com vols.

Volant des de Catalunya

El ministre de Foment espanyol, José Blanco, ha declarat que el consell d’administració de les societats que es crearan per gestionar els aeroports d’alt volum de tràfic, com és el del Prat, comptaran amb una representació estatal majoritària. Blanco ha dit també que les comunitats autònomes, les cambres de comerç i els ajuntaments també tindran representació però en cap cas serà majoritària.

Amb les declaracions del ministre espanyolista s’evidencia la negació a la descentralització, quelcom evident i d’esperar quan formes part d’un estat que no és el teu. Els representants catalans al Congrés però, han rebutjat el model de gestió aeroportuària i l’han titllat de; “manifestament insuficient i clarament inacceptable” per part de CiU, “model radial, centralista, ruïnós, unipolar i més imperial que funcional” pels republicans, i segons ICV; model que condemna el Prat a un paper “marginal”.

Podríem seguir redactant una llarga llista de crítiques i adjectius pejoratius al model de gestió dels aeroports però no hi guanyaríem res. El que sí que ha de quedar clar és que si volem gestionar el nostre aeroport només cal ser un Estat i això és tant fàcil com votar per la independència i arribar a ser majoria al Parlament.

Algun dia podrem volar a ciutats internacionals sense passar per Madrid ni fer escales a altres aeroports, estarem oberts al món i mentre volem podrem escoltar música, llegir o veure pel·lícules en català. Cal aplaudir el fet que el Govern hagi aprovat el projecte de Llei del Cinema de Catalunya on s’equipararà el català amb el castellà a les sales de tot el país. Ja no caldrà fer volar la imaginació per veure a les estrelles de Hollywood parlant en català.

Article publicat a la web de Reagrupament.

La França políticament incorrecte, multa per dur burca

El partit del president francès Nicolas Sarkozy, Unió per un Moviment Popular (UMP) farà una proposta de llei contra la burca i el nicab. Volen prohibir el vel integral a França i saben que tot i no ser políticament correcte, la raó hereva de la revolució francesa ho justifica.

Si s’aprova el projecte se sancionarà amb una multa de 750€ a les persones que portin el rostre “íntegrament tapat” i s’aplicarà una sanció més elevada a qui obligui “una dona a portar un vel integral”, declarava Jean-François Copé, president del grup parlamentari de UMP.

Aquesta proposició de llei tornarà a posar la burca i els musulmans en els nostres titulars, serà tema de conversa, de discussió, debat, i per algun sector motiu de ràbia, impotència i incomprensió. No obstant això, els fonament de l’Europa Occidental rau en les llibertats i la igualtat dels seus ciutadans, pilars que no poden suportar el radicalisme musulmà.

Com bé ha dit el president francès, la burca és “un signe de servitud” i atempta contra la “idea de la República francesa sobre la dignitat de la dona”. Amb la proposta de llei francesa queda palès que en aquest àmbit França han après a fer política, han arraconat allò políticament correcte - sovint lligat a la “cultura del no” - , per promoure lleis que vetllen pels seus ciutadans i país d’una forma real.

Article publicat el diumenge 10 de gener al diari Avui.