Quan parla Carretero, cal escoltar-lo

Hi ha moments, persones i veus que, quan s'expressen, no mereixen soroll al voltant. Cal callar. I escoltar. Joan Carretero n'és una d'elles. Quan parla, el més assenyat és parar l'orella. I quan proposa una nova via per encarar el repte nacional, el més honest és seure, escoltar-la i, arremangar-se per tirar-la endavant com més aviat millor.

En Carretero ha estat molt temps callat però recentment ha presentat Parlament Lliure, un projecte que, més enllà de les concrecions que encara manquen, pretén sacsejar l'immobilisme de l'independentisme institucional. Carretero no vol competir amb ningú, però sí oferir una alternativa real. Una cambra catalana no sotmesa a la legalitat espanyola, amb representants escollits per un registre de catalans, i orientada a cercar reconeixement internacional. Sona bé? Molt, i estic segur que a molts els hi ha generat aquell somriure, aquella emoció i pessigolleig que ja vam experimentar durant el 2017.

L'exconseller i exbatlle de Puigcerdà no s'està de dir veritats: el Parlament actual està segrestat per la lògica autonomista, sotmès a lleis, funcionaris i tribunals espanyols. I els partits polítics, diu, malden més per col·locar els seus a empreses de l'Estat que per avançar cap a la independència. "La cosa més important és tenir grup propi a Madrid", denuncia.

És cert que el projecte genera dubtes. Qui serà considerat català? Com es validarà el cens? Quina estructura tindrà? Quina força podrà aconseguir? Però el sol fet que es torni a parlar d'estratègia, de sobirania i d'acció, ja és un pas endavant, i molt valuós, enmig del desconcert.

Si l'independentisme vol tornar a aixecar-se, caldrà reforçar el tarannà català que ens caracteritza per la creativitat, per la intel·ligència, per la perseverança... però també caldrà sentir més veus com la de Carretero. I potser així, un dia no gaire llunyà, el Parlament Lliure deixarà de semblar una utopia per esdevenir l'eina real que ens alliberarà com a poble i com a nació. 

Article publicat a Racó Català

Responsabilitat vs demagògia: el bloc de Lluís Companys

Molts parlen del cas del bloc de pisos de l'avinguda de Lluís Companys i sembla que en general, genera solidaritat al voltant dels actuals llogaters de renda antiga. No és difícil empatitzar i implicar-se quan els inquilins tenen edats avançades i s'exposa les seves situacions com si fossin protagonistes d'un reality show. Però no hem d'oblidar quelcom essencial: el dret i la responsabilitat de la propietat a garantir la seguretat de l'edifici, i això pot comportar decisions difícils com un desallotjament o un enderroc.

La finca de Lluís Companys pateix aluminosi, una patologia greu que compromet l'estructura de l'edifici i posa en perill la vida dels seus veïns. L'informe tècnic va estar validat per l'Ajuntament i la propietat sembla que ha actuat d'acord amb la legislació així que mantenir persones vivint en aquestes condicions pot ser, precisament, un acte d'irresponsabilitat.

Crec que la relació actual entre els llogaters i la propietat els situa a tots en un carreró sense sortida: o bé assumeixen el risc estructural o bé inicien el procediment legal, però facin el que facin seran solucions impopulars fàcilment criticables. Els grans tenidors no haurien de ser enemics sistemàtics del dret a l'habitatge. També tenen drets: protegir el seu patrimoni, actuar amb responsabilitat davant riscos, i fer valdre els mecanismes legals quan els contractes esdevenen insostenibles. Convertir aquest conflicte en una batalla moral és una estratègia fàcil des del punt de vista emocional, però no és justa des del punt de vista legal i tècnic.

Hi ha d'haver empatia, sí, però també equilibri. Opino que és l'Administració qui ha d'aportar solucions reals als veïns i és cosa de tots que deixem de criminalitzar la propietat pel sol fet de ser un gran tenidor, això només ens allunya d'una solució real mentre perllonga el conflicte.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Andorra i Catalunya: una aliança necessària per al futur del català

En un moment clau per al futur del català cal deixar-nos de mirar de reüll per donar-nos la mà i empènyer en la mateixa direcció. Andorra ha demostrat ser un país determinat en la defensa de la seva llengua oficial, i amb esforç pretén potenciar-ne l’ús, convertir-la en llengua de prestigi i d’oportunitats. Els andorrans avancen en la bona direcció, a Catalunya, però discutim com defensar i projectar la nostra llengua mentre a Andorra simplement es fa.

Fa pocs dies, el president del grup parlamentari de JUNTS, Albert Batet, va afirmar des de la tribuna del Parlament català que “l’autonomia que li cal a Catalunya és la d’Andorra”. Ho va dir arran de la crisi elèctrica, després d’explicar com el Principat dels Pirineus va gestionar l’emergència amb decisió i sobirania. Però més enllà de l’electricitat, l’autonomia andorrana exemplifica com una institució pròpia, amb competències reals i amb una llengua nacional indiscutida, pot protegir i fer créixer el català.

Des de l’agència de comunicació on treballo ho hem constatat en primera persona. Recentment, hem rebut un premi internacional que reconeix l’ús estratègic del català en la comunicació d’una multinacional. Això ha estat possible perquè aquesta empresa té una seu a Andorra i, per tant, opera en un entorn on el català no és una opció, sinó un requisit, sent útil i necessària.

Aquest fet ens ha de fer reflexionar a catalans i a andorrans. Si volem que el català prosperi cal que sigui necessari. I perquè sigui necessari, cal poder legislar, decidir i actuar com s’està fent des d’Andorra. A Catalunya li cal una autonomia real, útil, amb capacitat per fer de la nostra llengua una eina de cohesió, de projecció internacional i d’ús empresarial.

Els llaços entre Catalunya i Andorra han de reforçar-se. No només compartim llengua i cultura; també compartim destins. Un català fort a Andorra és un mirall de què pot ser a Catalunya. I una Catalunya lliure i sobirana pot contribuir a un espai lingüístic català viu i cohesionat.

Avui viure plenament en català a Andorra és més fàcil que a Catalunya. Deixem-nos estar de retrets, de pors a tot el que és desconegut o de l’individualisme excloent perquè el català és cosa de tots, de forjar aliances entre estats i d’enamorar a totes les comunitats amb la nostra parla. No es tracta, doncs, de mirar-nos, catalans i andorrans, com una excepció sinó com un model de col·laboració. Si volem que el català sigui central a la nostra societat també ho ha de ser a la nostra política, a la nostra economia i a les nostres institucions.

Article publicat al portal l'ALTAVEU d'Andorra 
Article publicat al portal Racó Català