Molts parlen del cas del bloc de pisos de l'avinguda de Lluís Companys i sembla que en general, genera solidaritat al voltant dels actuals llogaters de renda antiga. No és difícil empatitzar i implicar-se quan els inquilins tenen edats avançades i s'exposa les seves situacions com si fossin protagonistes d'un reality show. Però no hem d'oblidar quelcom essencial: el dret i la responsabilitat de la propietat a garantir la seguretat de l'edifici, i això pot comportar decisions difícils com un desallotjament o un enderroc.
La finca de Lluís Companys pateix aluminosi, una patologia greu que compromet l'estructura de l'edifici i posa en perill la vida dels seus veïns. L'informe tècnic va estar validat per l'Ajuntament i la propietat sembla que ha actuat d'acord amb la legislació així que mantenir persones vivint en aquestes condicions pot ser, precisament, un acte d'irresponsabilitat.
Crec que la relació actual entre els llogaters i la propietat els situa a tots en un carreró sense sortida: o bé assumeixen el risc estructural o bé inicien el procediment legal, però facin el que facin seran solucions impopulars fàcilment criticables. Els grans tenidors no haurien de ser enemics sistemàtics del dret a l'habitatge. També tenen drets: protegir el seu patrimoni, actuar amb responsabilitat davant riscos, i fer valdre els mecanismes legals quan els contractes esdevenen insostenibles. Convertir aquest conflicte en una batalla moral és una estratègia fàcil des del punt de vista emocional, però no és justa des del punt de vista legal i tècnic.
Hi ha d'haver empatia, sí, però també equilibri. Opino que és l'Administració qui ha d'aportar solucions reals als veïns i és cosa de tots que deixem de criminalitzar la propietat pel sol fet de ser un gran tenidor, això només ens allunya d'una solució real mentre perllonga el conflicte.
Article publicat al TOT SANT CUGAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada