Davant d’aquest panorama, cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. Aquest pla no només vol consolidar el català com a llengua pròpia i institucional, sinó que també aposta per dotar els estudiants de competències reals en anglès i francès, preparant-los així per un mercat laboral encara més global. És una estratègia intel·ligent; reforçar la identitat nacional i, alhora, projectar Andorra al món, que des de Catalunya hem de seguir i analitzar detingudament.
Però no ens enganyem. Avui les xifres ens adverteixen d’un risc: si no es treballa a fons la presència del català en la vida quotidiana, pot acabar relegat a l’àmbit formal, mentre que el castellà continua dominant els espais informals i de socialització. Que un 81% dels universitaris tingui un nivell avançat en català és positiu, però no serveix de res si després no el fan servir per relacionar-se entre ells. El repte no és només ensenyar la llengua, sinó fer-la atractiva, útil i imprescindible.
I aquí és on les mesures institucionals tenen tot el sentit. Primer cal que el català sigui la llengua natural de la universitat, però també de la feina i de la vida social. Que no sigui percebut com un requisit administratiu, sinó com un valor afegit i un orgull compartit. I aquí la universitat andorrana també pot jugar un paper fonamental; convertir-se en la universitat de referència on el català és llengua oficial i vehicular, igual que passa a països com Dinamarca, Noruega o Eslovènia, que han sabut fer de les seves llengües pròpies una eina d’excel·lència acadèmica i projecció internacional.
Aplaudir aquestes mesures no és un acte simbòlic, sinó una necessitat. Si Andorra vol continuar sent un país diferenciat i amb veu pròpia al món, ha de tallar amb la deriva espanyolista que pateix i el català ha de ser més que la llengua oficial; ha de ser la llengua de la gent. Aquesta batalla només es guanya si institucions, docents i estudiants van tots a l’una.