Andorra ens alerta que cal seguir potenciant el català a la universitat

Les dades que arriben d’Andorra són clares; a la Universitat d’Andorra el castellà és la llengua més utilitzada entre estudiants (41%), per davant del català (37%). És paradoxal que al cor de l’únic estat del món on el català és la llengua oficial, el castellà és la llengua principal de relació entre els universitaris.

Per això cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. El pla que busca consolidar el català com a llengua pròpia i, alhora, reforçar competències en anglès i francès per preparar els estudiants per a un entorn més global. Una estratègia que combina identitat i projecció internacional.

Des de Catalunya, aquesta realitat ens ha de fer reflexionar. Si a Andorra, amb tot el simbolisme institucional que acompanya el català, cal redoblar esforços per fer-lo encara més útil i atractiu, què caldrà fer aquí a Catalunya? Crec que a les universitats catalanes massa sovint es dona per suposat que el català és la llengua natural de la docència. Però si els alumnes no ho exigeixen, amb cordialitat i naturalitat, molts professors acaben impartint les classes en castellà. No perquè ho decideixin conscientment, sinó perquè la inèrcia, la comoditat i la pressió a l’aula els empeny a fer-ho.

Aquí rau la clau, no n’hi ha prou amb conèixer el català, cal usar-lo i reivindicar-lo desacomplexadament. Això vol dir que els estudiants catalanoparlants tenen una responsabilitat afegida, a banda d’aprendre també han de fer saber als professors que volen les classes en català. No es tracta de confrontar, sinó de recordar que el català és la llengua pròpia de la universitat pública del país i que, si no s’utilitza, l’acabarem perdent lentament.

La universitat andorrana pot jugar un paper fonamental al convertir-se en la universitat referent on el català és llengua oficial i vehicular, tal com passa en altres països europeus que han sabut prestigiar la seva llengua pròpia, com Dinamarca o Noruega. Però Catalunya també té una responsabilitat imporant ja que sense la implicació activa de milers d’estudiants, cap llei ni cap reglament no garantirà que el català segueixi sent la llengua de prestigi i de la universitat.

Si volem que el català continuï viu i fort a l’ensenyament superior, cal passar de les paraules als fets. I aquests fets comencen quan un alumne, amb tota la naturalitat del món, demana “si us plau, fem la classe en català” i el professor sap gestionar-ho correctament, encara que un alumne de fora, en principi, no hi estigui d’acord. 

Article publicat a Racó Català

No volem la Policia Nacional espanyola a Sant Cugat

Ja fa un any que Sant Cugat no té oficina del DNI, i sincerament, jo no l’he trobat a faltar encara que hagi hagut d’anar a Cerdanyola del Vallès a renovar el meu passaport espanyol. Des que la Policia Nacional espanyola va abandonar el local del carrer Vallès, els veïns han estat fent els tràmits a Rubí, Cerdanyola o Barcelona. I estic segur que no ha passat res, ningú s’ha traumatitzat ni ha hagut der fer cap sobre gestió per fer els tràmits. El món no s’ha enfonsat.

L’Estat espanyol reclama que l’Ajuntament li proporcioni un espai de 400 metres quadrats perquè pugui tornar a instal·lar el servei. I què volen? Que ho paguem nosaltres? Que cedim un espai municipal perquè una administració aliena vingui a oferir uns serveis que ens obliga a usar? 

No. Si l’Estat espanyol vol posar una oficina del DNI a Sant Cugat, que s’espavili i busqui un local de 400 metres i el llogui, I el paguin ells i no pas l’ajuntament. A Sant Cugat hi ha moltes immobiliàries i estic segur que fent un parell de trucades és fàcil aconseguir varis locals de 400 metres. Desacomplexem-nos del tot i diguem clar a la policia nacional espanyola que si volen un local a Sant Cugat, que el busquin,  el paguin i el mantinguin ells. Ja n’hi ha prou de fer de pagafantes institucionals.

Per això celebro la solució proposada per l’Ajuntament: una unitat mòbil. Una furgoneta. A la vora del rocòdrom. A peu de carrer. Sense privilegis. Sense metres quadrats regalats. Sense trinxera institucional. És una resposta intel·ligent, pragmàtica i simbòlicament encertada. Que la policia nacional espanyola vingui, faci el que hagi de fer i marxi. Sense instal·lar-se. Sense més arrelament. Sense voler fer-se un lloc en una ciutat que no els vol.

Perquè no ens enganyem: el cos nacional de la policia espanyola no és benvingut a Sant Cugat. Ni per la seva història, ni pel seu rol actual, ni pel que representa per a molts de nosaltres. El seu paper repressiu durant l’1 d’Octubre encara és present a la memòria col·lectiva. I el seu comportament –rígids, hermètics, desconnectats de la realitat local– no ajuda precisament a canviar aquesta percepció.

Tenim comissaries a Cerdanyola, Rubí, Barcelona. No cal que estiguin a casa nostra. De fet, és millor així. Que mantinguem una distància prudencial amb uns funcionaris que, en la seva majoria, ni viuen aquí, ni hi tenen cap vincle, ni cap interès per integrar-se a la nostra societat. I quan parlo d’integrar-se, no em refereixo a sortir a fer una cervesa al bar del costat de la comissaria, em refereixo a entendre i usar la nostra llengua, respectar el context i contribuir, ni que sigui simbòlicament, a la cohesió social del territori.

A Sant Cugat no ens cal una oficina del DNI. Ens cal més autonomia per gestionar els nostres serveis, igual que a la resta de Catalunya. I si mentrestant ve una furgoneta cada mes a renovar passaports, ja ens està bé. I si no, també. Però el que no en podem permetre és seguir posant una catifa vermella a qui ens tracta com una colònia.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

El català a la universitat, una aposta que cal aplaudir

Les dades són clares, segons un estudi del Grup de Recerca en Llengües de la Universitat d’Andorra (UdA) actualment a la universitat andorrana el castellà s’ha convertit en la llengua més utilitzada entre els estudiants (41%), per davant del català (37%). Aquesta realitat, fruit de la diversitat demogràfica i del pes històric de les migracions, ens mostra una paradoxa preocupant: al cor de l’únic estat del món on el català és la llengua oficial, el català no sempre és la llengua de relació habitual entre els universitaris.

Davant d’aquest panorama, cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. Aquest pla no només vol consolidar el català com a llengua pròpia i institucional, sinó que també aposta per dotar els estudiants de competències reals en anglès i francès, preparant-los així per un mercat laboral encara més global. És una estratègia intel·ligent; reforçar la identitat nacional i, alhora, projectar Andorra al món, que des de Catalunya hem de seguir i analitzar detingudament.

Però no ens enganyem. Avui les xifres ens adverteixen d’un risc: si no es treballa a fons la presència del català en la vida quotidiana, pot acabar relegat a l’àmbit formal, mentre que el castellà continua dominant els espais informals i de socialització. Que un 81% dels universitaris tingui un nivell avançat en català és positiu, però no serveix de res si després no el fan servir per relacionar-se entre ells. El repte no és només ensenyar la llengua, sinó fer-la atractiva, útil i imprescindible.

I aquí és on les mesures institucionals tenen tot el sentit. Primer cal que el català sigui la llengua natural de la universitat, però també de la feina i de la vida social. Que no sigui percebut com un requisit administratiu, sinó com un valor afegit i un orgull compartit. I aquí la universitat andorrana també pot jugar un paper fonamental; convertir-se en la universitat de referència on el català és llengua oficial i vehicular, igual que passa a països com Dinamarca, Noruega o Eslovènia, que han sabut fer de les seves llengües pròpies una eina d’excel·lència acadèmica i projecció internacional.

Aplaudir aquestes mesures no és un acte simbòlic, sinó una necessitat. Si Andorra vol continuar sent un país diferenciat i amb veu pròpia al món, ha de tallar amb la deriva espanyolista que pateix i el català ha de ser més que la llengua oficial; ha de ser la llengua de la gent. Aquesta batalla només es guanya si institucions, docents i estudiants van tots a l’una.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra