Un CAT a la matrícula, una senyera al balcó

Fa un temps, sortint d’Andorra en direcció a la Seu d’Urgell, la policia espanyola em va aturar a la frontera perquè portava enganxat un adhesiu amb el CAT a la matrícula del cotxe. Em van retenir quaranta minuts, però ni em van multar ni em van obrir cap expedient. Amb educació i perseverança, vaig explicar que si algun cos policial m’havia de sancionar per portar el CAT, aquests havien de ser els Mossos d’Esquadra. I com que jo no tenia pressa, podia esperar-los. Al cap d’una estona, un segon policia va aparèixer i em va dir simplement: “Marxi”.

Aquest episodi em va fer reflexionar. Si un simple adhesiu pot incomodar tant, és que té una força simbòlica real. Portar el CAT a la matrícula no impedeix la identificació del vehicle, i és una manera senzilla, quotidiana i orgullosa de recordar qui som. Per això, vull animar a tots els catalans, els residents i els que visiten Andorra a fer-ho amb un CAT ben visible. No és només una etiqueta: és una afirmació de catalanitat.

Al mateix temps, també voldria fer una crida als veïns de la Seu d’Urgell. La Seu és el primer poble català sortint d’Andorra, o el darrer abans d’entrar-hi. Per això, omplir balcons de senyeres i estelades, no només per la festa major o en dates senyalades com Sant Jordi o la Diada Nacional, sinó cada dia, ajudaria a enviar un missatge clar a alguns andorrans despistats: quan els andorrans creuen la frontera, no entren a Espanya, sinó a Catalunya.

Aquest gest, aparentment petit, pot tenir un gran impacte. Els símbols són els que construeixen el relat col·lectiu, i de vegades un CAT a la matrícula i una bandera al balcó poden fer més per la nostra identitat que molts discursos o articles d’opinió.

Que no ens faci por mostrar el que som, amb normalitat i constància. Perquè quan cada cotxe que entra a Andorra porta el seu CAT, i quan cada balcó de la Seu d’Urgell recorda la nostra catalanitat, aleshores no caldran gaires paraules per fer entendre la realitat: som un poble viu, tossut i obstinat a alliberar la nostra nació.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Junts amb Aliança, Aliança amb Junts

Els moments decisius d’un poble no es mesuren només per les victòries aconseguides, sinó per la capacitat de mirar més enllà de les diferències i actuar amb visió de futur. Catalunya no es pot permetre seguir atrapada en la paràlisi que li imposa l’Estat espanyol i els seus aliats, ni tampoc en les guerres internes que debiliten l’independentisme i fan més vulnerable la nació.

És per això que el cordó sanitari que alguns volen aplicar avui a Aliança Catalana és un error estratègic i històric. El veritable cordó s’ha de mantenir contra aquells que van avalar el 155, contra un PSOE que es presenta com a progressista mentre reprimeix la llibertat d’un poble i perllonga la vida d’una monarquia absurda. Desconfiar, polaritzar i demonitzar el relat contra els nostres propis aliats només alimenta la fractura i ens  allunya de la independència.

Junts i Aliança Catalana comparteixen un objectiu que ha d’estar per damunt de tot: la llibertat nacional. Ni Aliança és un partit xenòfob, com alguns insisteixen a repetir, ni el president Puigdemont és un traïdor, com altres diuen en veu alta. Continuar amb la desqualificació mútua només serveix per enfortir els interessos de Madrid, i cal que algú reverteixi la situació.

Ha arribat l’hora de trencar amb el sectarisme i obrir camins de col·laboració. No es tracta de renunciar a discursos ni a identitats pròpies, sinó d’entendre que la unitat és l’única força capaç de fer realitat el somni d’una Catalunya lliure. El futur del país demana coratge, generositat i la voluntat d’edificar ponts entre germans. 

Per això estic convençut que en un moment on la CUP i ERC s’han de ressituar i retrobar amb el seu electorat, és el moment d’abandonar qualsevol ideologia o discurs de classe i començar a definir discursos interclassistes on el fil conductor sigui el nacionalisme català, transversal, de dreta a esquerra, de Fraga a l’Alguer i de Salses a Guardamar. 

Només amb una visió de sacrifici i generositat salvarem Catalunya, aprofitant l’experiència d’uns, l’embranzida dels altres i la il·lusió de tots per construir l’estat que ens mereixem. 

Article publicat a Racó Català

Una gran senyera al cim del Puig Madrona?

Sant Cugat és un poble fet ciutat amb una història i un present que ens fan sentir orgullosos. Sovint, però, oblidem que la nostra identitat no només es construeix amb equipaments i serveis, sinó també amb símbols que ens cohesionen i ens recorden qui som, d’on venim i cap a on estem obstinats a anar.

El Puig Madrona, punt més alt de Sant Cugat, és un d’aquests espais carregats de significat. Fa milers d’anys ja hi van viure els íbers, probablement perquè la seva alçada permetia controlar els camins que connectaven el Vallès i el Baix Llobregat. Avui, aquest mateix punt continua sent un mirador privilegiat sobre el territori, visible des de l’autopista i des de molts pobles veïns.

És per això que vull fer una proposta senzilla, però meditada i comentada des de fa anys amb un dels meus grans professors de col·legi: aixecar al cim del Puig Madrona un màstil amb una gran senyera, que onegi com a símbol de la unitat i la dignitat de tots els catalans. Seria un senyal visible i permanent del compromís de Sant Cugat amb la seva identitat i amb el país. Un recordatori que la història ens ha donat un lloc estratègic i que, si volem, podem aprofitar per projectar el nostre orgull.

No es tracta d’una iniciativa partidista, sinó de ciutat. Un símbol compartit, capaç d’il·lusionar veïns, ciclistes, corredors i excursionistes. Ara bé, perquè sigui una realitat caldrà la complicitat de la ciutadania i de les institucions.

Què, fem pinya i ens organitzem per proposar-ho a entitats i institucions de Sant Cugat i del Parc Natural de Collserola?

Article publicat al TOT SANT CUGAT